Blog

Voldria explicar una experiència que ens va passar amb la parella lingüística del Voluntariat per la llengua (VxL) que tinc ara, la Junko, una noia que dona gust d'estar amb ella per l'atenció i voluntat que hi posa.

La Junko és japonesa i primer ha de pensar en japonès, traduir al castellà i després passar-ho al català: tot un repte per a ella!

Era poc abans de Nadal que ja es respirava per tot arreu festa i alegria i jo li ensenyava els costums i les tradicions que tenim per aquí per fer una mica de "país". A mi també m'enriqueix el que explica ella del seu país i volia explicar-li que nosaltres mengem torrons i dolços propis d'aquest temps i bevem cava o vins que s'adiquin amb els àpats extres que fem. També li vaig parlar del "moscatell i la mistela", que humilment també són uns bons acompanyants.

Vàrem anar a un súper del centre no gaire lluny del nostre punt de trobada i no vaig saber trobar-hi cap ampolla ni de moscatell ni de mistela per ensenyar-li. No podia deixar passar l'oportunitat de mostrar-li allò que parlàvem aquell dia i a prop d'on érem hi havia un celler. Hi vàrem entrar, pensant que trobaria les ampolles que buscava. Doncs no.

Era tot a granel i el propietari, un cop li vàrem explicar el que buscàvem, ens va convidar a fer un tast dels dos vins! Perquè poguéssim comprovar la diferència per nosaltres mateixes. La Junko em va dir que mai havia fet un tast i que estaven boníssims els dos però que també notava la diferència.

Total, una experiència que va fer-nos més "parella" i ens ho vam passar molt bé. És molt enriquidor per a mi veure quin interès hi posen les parelles lingüístiques que he tingut i la confiança que ens tenim. Podem parlar de tot mantenint sempre un curós respecte amb elles.

Res més, només que animar a fer parelles lingüístiques, passen coses molt curioses...

Roser Agulló, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell

A Caldes de Montbui, el dimarts és el dia del mercat setmanal. Però també és el dia que ens trobem la Laura i la Montse, per fer-la petar una estona en català i, de passada, caminar una mica.

Jo soc la Laura i vaig arribar a Caldes fa dos anys per amor. Soc de Cuenca i he viscut tota la meva vida allà, en un petit poble de tres-cents habitants que es diu Beteta. La meva parella és nascuda a Caldes i em va dir que el català era molt important per a mi per trobar feina. Soc treballadora social i per tant necessito el català per treballar. I ara que estic treballant, efectivament, veig que ho és perquè els textos i tota la documentació que faig servir són en català, però també el faig servir per comunicar-me amb la gent, dins i fora de la feina.

Jo soc la Montse i soc de Caldes de tota la vida. M’agrada el voluntariat, però com que no tinc gaire temps vaig pensar que una activitat com aquesta s’adeia amb les meves possibilitats. Professionalment, treballo en l’àmbit de les llengües i el voluntariat era una oportunitat per transmetre el meu coneixement en aquest camp.

En principi la intenció era dedicar-hi una hora a la setmana, però molts dies, quasi tots, ens hi estem una bona estona més. Sobretot perquè, a més de xerrar com dues calàndries, aprofitem per anar a caminar. Així, doncs, molts dies parlem i caminem dues o tres hores.

El voluntariat lingüístic, per a totes dues, ha estat una experiència molt agradable i enriquidora. Hem compartit molts moments divertits, moltes experiències personals i ens hem pogut conèixer bastant a fons. Encara que jo, la Laura, em tregui l’any que ve el certificat de català que necessito, continuarem veient-nos i caminant, perquè ara ja som amigues.

Montse Marès Torras (voluntària) i Laura  Pérez García (aprenenta), parella lingüística del VxL de l'Oficina de Català de Caldes de Montbui (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

No fa gaire que vaig començar en aquesta aventura de fer-me voluntària per la llengua, tot i que feia molt de temps que ho estava rumiant. Però com ens passa a molts, no trobava mai el temps per poder-m’hi dedicar. Ja se sap, la vida moderna que ens fa anar corrents a tots els llocs, com si haguéssim d’anar a apagar algun foc. Però, ara fa un any, més o menys, em vaig decidir i em vaig tirar de cap a la piscina, sense saber com aniria tot plegat. Així doncs, amb la innocència que dóna el desconeixement, em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Reus, per poder ser voluntària del Voluntariat per la llengua (VxL).

Encara no havia presentat la meva sol·licitud, que de seguida em van convocar per a la presentació de les parelles lingüístiques, que tindria lloc a la Fira de Reus. Així doncs, ja em veus a mi cap allà, amb els nervis propis d’un infant que ha de començar l’escola i no sap ben bé què es trobarà. I no sé si les coordinadores d’aquesta activitat em van veure cara d’experta en la matèria o ves a saber el perquè, la qüestió és que em van adjudicar dues parelles, la Katherine i l’Eva. Primerenca i dues de cop. Però haig de dir que tant la Katherine com l’Eva em van facilitar moltíssim la tasca, ja que tenien moltes ganes d’aprendre i de poder parlar en català; és per això que l’hora setmanal, quasi sempre es convertia en dues hores. I és que ens ho passàvem tan bé i tenien tanta set d’aprendre, que em sabia molt greu seguir les normes del temps que ens havien suggerit des del CNL.

Després, a l’estiu, em van assignar la Valeria. I com era de suposar, tampoc vaig seguir les normes del temps setmanal i també estàvem més d’una hora parlant en català.

Amb totes elles he intentat que les trobades fossin el més lúdiques i dinàmiques  possible. És per això que hem anat a visitar els museus de Reus, les he fet participar en la Ganxet Pintxo, els he fet realitzar diferents activitats per poder-se preparar, mitjanament, la part oral de l’examen dels cursos de català per a adults que fan al CNL (part que sempre els fa molt de respecte)... També hem entrat en la part de lectura en català, ja que totes em  preguntaven quins llibres en català podien llegir i on els podien trobar. Per tant, per poder solucionar aquest problema, a totes els he regalat un petit llibre en català perquè el puguin llegir, i també perquè tinguin un record de l’experiència que hem compartit.

I pel que fa a parlar, hem parlat moltíssim i de molts temes. Però, sobretot, al crear un clima de confiança, m’han explicat les seves inquietuds envers el present i el futur així com les seves experiències del passat. I al final resulta que tots, vinguem d’on vinguem, tenim les mateixes inquietuds, les mateixes pors, els mateixos problemes, els mateixos objectius, etc.

Però aquesta experiència no he volgut que fos individual, és per això que he organitzat diversos sopars amb totes elles, perquè es poguessin conèixer i per tant es poguessin relacionar i veure que no estaven soles en el fet de començar a parlar en català. Ja que una de les qüestions que sempre em preguntaven és quin nivell de català tenien amb relació a les altres parelles lingüístiques, ja que sempre creuen que el seu nivell és molt dolent. Per això, vaig creure oportú fer aquestes trobades nocturnes, perquè així poguessin comprovar per elles mateixes el seu propi nivell de català i poguessin intercanviar les seves inquietuds i experiències envers l’aprenentatge d’aquesta llengua; qui millor que elles per poder exposar i entendre les dificultats que tenen a l’hora d’aprendre el català. Un altre motiu per organitzar els sopars va ser  poder establir  noves relacions socials amb persones que venen de diferents  països i, per tant, poder incrementar el seu bagatge, tant cultural com humà. I no menys important, passar una bona estona en l’oci nocturn que s’ofereix a Reus.

I per últim vull dir que aquesta experiència no s’ha acabat pas, ja que ara s’han incorporat la Teresa i la Ivonne, que són les dos últimes parelles lingüístiques que m’han assignat. Així doncs, el cercle social es va incrementant. Una altra excusa per tornar a fer un altre sopar...

Dolors Estrems, voluntària del VxL del CNL de l'Àrea de Reus Miquel Ventura

L'Alexandra Tank participa des de fa anys al Voluntariat per la llengua (VxL)  i li hem demanat que ens parli una mica de la seva experiència com a aprenenta.

Explica'ns una mica la teva història: d'on ets? quant temps portes a Catalunya? Per què ets a Santa Coloma de Gramenet?

Soc Argentina però vaig fer els meus estudis a Alemanya. Porto deu anys ja a Catalunya, els dos o tres primers vaig viure a Barcelona, però com que la meva parella treballava a Santa Coloma i pel seu horari només ens vèiem a la nit, vam decidir traslladar-nos a Santa Coloma.

Què buscaves quan et vas apuntar al VxL?

Estava fent un curs de català perquè sabia que necessitava la llengua per buscar feina i tenia clar que em quedava aquí; però amb el curs sentia que només treballava la part escrita, i amb una mica de ràdio i televisió no en tenia prou, en canvi,  participar en el VxL era una manera d'obligar-me a parlar.

Has tingut quatre voluntaris, quines diferències trobes entre ells?

Especialment els temes de conversa: amb la Leonor parlava de temes nostres, del dia a dia; amb la Soledad més aviat de l'actualitat, especialment recordo parlar sobre la crisi econòmica; amb el Guiu, de nou, vam tocar temes quotidians i amb el Pep, el voluntari actual, parlem molt de la història de Santa Coloma, a més, em fa gràcia veure que és una persona molt coneguda al barri, tothom el saluda.

És difícil començar a parlar en la primera trobada?

No. La primera trobada no s'acostuma a fer difícil perquè et presentes i ja després vas agafant confiança.

T'ha sorprès alguna cosa del VxL?

Potser la diferència entre les persones, no solament en l'aspecte físic, també en la manera de parlar, els temes de conversa... D'altra banda en un principi dubtava si connectaria amb la persona voluntària i si aquest fet suposaria una dificultat a l'hora de parlar, però he tingut una sorpresa agradable  comprovant que no era així.

Creus que has millorat a l'hora de parlar amb el VxL?

Sí, sobretot amb els voluntaris que corregeixen més, que et corregeixin sovint t'ajuda molt.

Què més t'ha aportat participar-hi?

Conèixer més la cultura catalana, els costums i la forma de veure les coses. Trobo que el ritme de vida és més relaxat del que m'esperava, no hi ha rigidesa , per a tot "no passa res, no et preocupis".

Per últim, a qui recomanaries el VxL?

A totes les persones que estiguin interessades en practicar la conversa.

​Israel Martínez, dinamitzador del VxL del Centre de Normalització Lingüística L'Heura.