Gent del barri

Quan va arribar la Mirna, carregada de bosses, amb el Rossend ja feia una estona que degustàvem un xarel·lo del país. Va disculpar-se, tot i que no feia tard, amb un somriure ampli i franc, un somriure que no va deixar d’il·luminar la seva cara en tota l’estona. La Mirna Vázquez és d’un morè bronzejat que la fa semblar italiana, però ella de seguida t’aclareix que ve de l’Argentina. Ser argentí és més que una condició nacional, és una manera d’entendre la vida. Potser per això hi ha hagut sempre aquesta mena de complicitat entre argentins i catalans.

Ja fa quinze anys que és aquí i, malgrat haver-los passat majoritàriament a Barcelona en un barri de forta immigració, parla un català excel·lent. Des del primer dia que va arribar a Barcelona va tenir clar que s’hi volia quedar a viure. El segon que va tenir clar és que volia aprendre la llengua del país. No pas per una qüestió nacional, sinó per
entendre i immergir-se en una cultura que l’havia atret. Se sent urbana, però de barri, que és aquella manera de ser alhora de poble i de ciutat. D’aquesta mena de barri on la gent es coneix, se saluda, s’ajuda. Per a ella, integradora social, això és vital. Potser per això el seu aterratge al Penedès l’ha sorpresa i ha esborrat aviat la recança que fora de la gran capital la vida és rural i pagesívola. En el fons, el Penedès és també com un gran barri. Ens explica que al llarg de la seva estada a Catalunya ha tingut diferents parelles lingüístiques. Ara, al Penedès, el Rossend Castells és segurament el company perfecte.

El Rossend té aquella afabilitat de mestre que pacientment va fent-te entendre el món amb senzillesa. Parla pausadament però amb un vocabulari exquisit que mira d’anar introduint i explicant a la Mirna. Són com el pa i la gana. Ella, una esponja que devora tot el que li expliques; ell, un home arrelat al país que té molt clar quin ha de ser el nostre paper al món de les nacions. Jubilat malgré lui, com tanta gent desbordant de força vital, s’ha dedicat tota la vida al món del vi i se li nota. No pot  dissimular la passió quan ens ensenya a apreciar el color, les aromes, la brillantor iridescent d’un blanc cristal·lí. La Mirna se’l mira amb cara d’entendre finalment el
perquè de les sortides que han anat fent per la comarca. Ser voluntari lingüístic, per al Rossend, és molt més que fer-la petar una estona.

Parlen llargament de tot i de res, d’infanteses als ravals de Buenos Aires, d’independència, de llengua, de gent que pateix. Parlen i aprenen l’un de l’altre. Se’ls veu contents. Així és com es construeix un país fort.

Jaume Claramunt, voluntari del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.