Blog

L’Aime i la Teresa hem anat a Ràdio Cornellà per parlar de la importància del programa Voluntariat per la Llengua de la Direcció General de Política Lingüística que gestiona el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Pensem que és molt interessant per a les persones que aprenen el català, perquè milloren el vocabulari i la fluïdesa i aprenen els costums del poble català. Nosaltres aprofitem les trobades, que són cada setmana, per fer visites a indrets del nostre municipi que l’Aime no coneix, com per exemple el Castell, la biblioteca Marta Mata, etc. i així amplia el seu coneixement de la ciutat on viu. També dins del programa s’organitzen diferents sortides i activitats: passejades, teatre, anades al futbol, xerrades...

En resum, tant l’Aime com jo pensem que aquest programa ajuda a fer amics i a cohesionar i integrar les persones que han decidit viure a Catalunya i aprendre la nostra llengua.

Teresa Romagosa, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Cornellà de Llobregat.

Aime Luna, aprenenta del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Cornellà de Llobregat

L’Elisabeth Baños, voluntària cubana, i l’Ana Rodríguez, aprenenta catalana, practiquen fent esport i la llengua les uneix. Són parella lingüística del VxL de Montmeló (del CNL del Vallès Oriental).

L’Eli és la nostra voluntària lingüística: una cubana que fa uns quants anys que és a Catalunya, estudia català, de fet ara ja es traurà el nivell C2, i treballa a la biblioteca La Grua de Montmeló. I per una altra banda tenim una aprenenta lingüística, l’Ana, que malgrat haver nascut a Catalunya, el seu entorn no li ha facilitat practicar el català.

Ambdues es coneixen de vista de fa molts anys, d’haver coincidit en algun aniversari infantil, de veure’s pel poble...però ara s’han trobat a la biblioteca, on l’Eli recomana lectures a l’Ana i li proposa començar les converses sempre en català. A la nostra aprenenta li fa vergonya, no s’atreveix a parlar en català i la falta de costum la frena a practicar-lo; de fet, només un 10 % del dia a dia el fa en català; en canvi, l’Eli gairebé parla català tot el dia a la feina i en el seu entorn.

A partir de les lectures de la biblioteca s’han anat coneixent i ara, com a mínim un cop a la setmana, van a fer exercici pels voltants de Montmeló. Elles xerren, xerren molt: de sessions de català, de teràpia de la vida, d’ensenyar-se diferents exercicis físics, de com treballar plegades el caràcter tossut que les uneix com a peixos que són...

L’Eli està contenta de fer el Voluntariat per la llengua, malgrat que li costa mantenir el català tenint en compte que es coneixien en un àmbit castellà. A l’Ana, la nostra aprenenta catalana, aquestes trobades li estan servint per perdre la vergonya a parlar en català a l’hora d’adreçar-se a la gent.

Avui he estat la infiltrada, la tafanera d’aquesta parella lingüística que, començant per la llengua i la cultura i seguint per l’esport i la psicologia, han sabut fer un bon tàndem, on com diuen elles, s’equivoquen, s’equivoquen molt, cometen molts errors,  però TOT APRENENTATGE ES BASA EN ELS ERRORS.

Susanna Corcho, Tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Montmeló (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

Al Voluntariat per la llengua ens agrada conèixer les persones que formen part del programa.  Per això, de tant en tant, us apropem el perfil i les motivacions de voluntaris i aprenents per participar en el VxL, que fa poc va superar la xifra de 100.000 parelles lingüístiques. En aquesta ocasió coneixem una mica millor una aprenenta que viu a Girona i que fa poc que s’ha estrenat en això de les parelles lingüístiques.

“Em dic Olga Botnari, sóc de Moldàvia i tinc 31 anys. Estic estudiant un màster en Planificació i organització del turisme a la Universitat de Girona.”

• Com has arribat a Girona?

Primer de tot, vaig visitar Girona com a turista el juliol de 2014. Em va agradar molt i fins i tot li vaig dir a l’amiga que m’acompanyava que un dia viuria a Girona. “Girona m’enamora”, això es per a mi. Quan se’m va acabar el contracte a l’Escala em vaig traslladar aquí. Era el 29 de novembre de 2014 i plovia molt aquells dies.

• Sabies abans de venir que s’hi parlava català?

Dies abans de venir a Catalunya no sabia res ni de Catalunya ni de Girona, però em vaig informar una mica a internet. Vaig saber que en aquesta zona es parlava un idioma completament desconegut per a mi: el català.

• Per què estàs aprenent la llengua?

Principalment, perquè ara visc a Catalunya i per poder relacionar-me millor amb la gent d’aquí. També per ampliar els meus coneixements, que en un futur m’ajudaran professionalment.

• Per què vas decidir apuntar-te al Voluntariat per la llengua?

Per poder practicar el català amb una persona catalanoparlant fora de les classes. I també per compartir experiències i coneixement.

• Quins avantatges creus que té el Voluntariat per la llengua?

M’ajuda a organitzar-me a l’hora de practicar català setmanalment i també em dóna la seguretat que la persona que està amb mi m’ajuda i em corregeix.

• Com valores l’experiència?

Molt positiva i motivadora. Una experiència nova per a mi, que m’ha sorprès d’una manera molt agradable.

• La recomanaries?

Sí! A tothom qui vulgui practicar català, relacionar-se amb gent catalana i així conèixer els hàbits de vida dels gironins.

Centre de Normalització Lingüística de Girona

“Sap, aquí he fet bons amics! Vostè té una retirada amb la senyora que, voluntàriament, em dedicava una hora a la setmana per ensenyar-me català.”

“– Així que et creies que eres l'única persona del teu país aquí?“

“Resseguint la riba, hi ha una nena buscant tresors. No juga amb ningú gaire estona, parla una llengua que els és desconeguda... sovint s’enfada amb ella mateixa i amb els altres. Els empenta i somiqueja. Farà vuit anys, i amb la rialla, el to i el gest no en té prou per expressar-se: només li entenen quatre mots que ha après durant la curta estada al nou país...”

Tres fragments d’un relat que ens ha fet arribar la Rosa Maria Pascual i Sellent, voluntària del VxL de l’Oficina de Català de Cardedeu del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental. A partir de la seva experiència com a voluntària, ha volgut compartir en aquest blog la seva vessant d’escriptora amb un relat (En Màrio i la petita ucraïnesa) que ja havia escrit, arran d’haver acollit a casa seva nens ucraïnesos víctimes de l’accident nuclear de Txernòbil, i que ha adaptat pensant en els aprenents del VxL i en les dificultats de parlar una llengua nova i de fer-se entendre quan fa poc que són aquí, de l’enyor que senten de la família i del seu país...

en_mario_i_la_petita_ucrainesa.pdf

Rosa Maria Pascual i Sellent (Sentmenat,1951)

Fa més de quaranta anys que visc a Cardedeu, un poble que estima la cultura. Aquest fet és molt important per a mi, ja que el que més m'interessa és la inquietud que gira i mou l'ànima. La nostra casa està envoltada d’un jardí romàntic per on passegen tres gats i un gos, que es tornen buscant  la porta oberta per entrar a menjar o pujar a la meva falda mentre teclejo.

He treballat de mestra durant trenta anys. Últimament compagino l’activitat docent amb la gravació de llibres per a cecs, l’escenificació de contes i relats, i em responsabilitzo de tallers literaris, tant d’escriptura creativa com de lectura. Una de les tasques de les quals estic més contenta és la presentació mensual d’un col·loqui entre escriptors de les nostres contrades.

He elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre tot jugant, com ara el de les col·leccions “‘Pensem i Comptem”, “Les Lletres Amagades” i “Letras con Disfraz”.

En obra narrativa sóc l’autora de Terra Roja, Un mar de boires, Bell-lloc i altres contes de mestres, En Jordi i el drac (conte infantil), El racó dels meus desitjos (teatre), La meva mare, la meva mestra i On vas, Irina?, finalista del premi Gregal de novel·la històrica 2013, que explica la història d’una nena que creix en un món marcat per la tragèdia de Txernòbil, on una de les protagonistes també és una mestra. I és que ja vinc de besavis i mare mestres, i m’han seguit la germana, la  filla i potser la néta, que molt sovint juga dient que en serà. I vull que consti que, ensenyant, he estat tan feliç com escrivint...  Per això quan hi ha una oportunitat, com ara amb l’Adriana (la meva aprenenta italiana del Voluntariat per la llengua) que vol aprendre català, de seguida dic que sí sense pensar d’on trauré el temps.