Us animem molt a fer-vos voluntaris o aprenents lingüístics!

Entrevistem en Mohamed Afallah i en Toni Argemí Arisa, parella lingüística del Servei Local de Català (SLC) de Mollet del Vallès.

Mohamed Afallah

Em presento. Tinc 28 anys, soc d’Alucemas, del nord del Marroc, i vaig venir a Mollet ara fa deu anys. Vaig apuntar-me als cursos de català per a adults l’any 2008 més o menys i vaig començar en el Voluntariat per la llengua l’any 2010. Vaig tenir un voluntari lingüístic abans del Toni, que també era del Marroc, però no coincidíem gaire amb els horaris i després vaig tenir el Toni.

Toni Argemí Arisa

Jo també em presento. Tinc 51 anys, soc de l’Ametlla del Vallès i vaig venir a viure a Mollet quan em vaig casar amb la M. Rosa, ara fa 21 anys.  Un dia, em vaig apuntar al Voluntariat per la llengua perquè vaig pensar que podia col·laborar fent que la gent pugui tenir l’oportunitat de parlar en català. Jo podia ser voluntari lingüístic. Tot i tenir una feina de torns, volia fer de voluntari perquè és d’admirar la gent que es vol integrar i se’ls ha de donar una oportunitat. Vaig tenir dos aprenents lingüístics. Amb el segon, en Mohamed, tinc molt bona relació i, tot i que ell ja és voluntari lingüístic, continuem sent parella lingüística i tenim una bona amistat.

Què és el Voluntariat per la llengua? Una experiència en què t’hi sents tan bé, coneixes mons nous i t’hi enganxes!

Com us vau conèixer?

M—Em van trucar del Servei de Català dient que tenien un voluntari, van donar-me el número del Toni Argemí i després li vaig trucar per quedar. La primera vegada vam quedar a prendre un cafè pel centre i fins avui. Jo vaig acabar el curs de català per a adults de suficiència 3 i em vaig convertir en voluntari lingüístic. El Toni és un amic per a mi. Conec el seu fill, la seva dona...

T—Amb el Mohamed ens vam conèixer perquè em va trucar un dia, era el meu aprenent lingüístic, ens vam trobar i quan ens vam veure jo ja vaig notar que m’hi trobaria bé. Tenia moltes ganes d’aprendre, de cor. És la persona i amb això vaig detectar-ho de seguida. Em va superar. He treballat de cara al públic, però vaig notar aquesta voluntat.

Com vau començar les parelles lingüístiques?

T—Més o menys l’any 2011, cap a l’hivern. Quan ens trobàvem anàvem a fer un cafè després de dinar i parlàvem tant de coses nostres com d’altres més típiques: futbol... La fèiem petar. Era fàcil. El temps passava volant. Amb el primer aprenent em costava més parlar, però amb el Mohamed era com un amic i parlar era la cosa més normal. No calia improvisar.

M—És veritat. Amb el Toni no tenim aquesta pressió que has de parlar. Estic amb un amic, estem parlant i parlem de tot: de futbol, de política... de la vida. Ara no ens trobem tan sovint, però encara ens trobem.

Explica la teva experiència de les catifes: com vas començar...

M—El Servei de Català i el Casal ens van convidar a participar en les catifes de Corpus l’any 2010. Mai en la meva vida havia viscut l’experiència de les catifes. És un art, és màgia, és brutal! La primera vegada, com que no coneixia la gent de català, vaig posar-me a la primera catifa que hi havia, la de El Casal. Era de les més difícils. Les persones que feien la catifa del Servei de Català es pensaven que no hi era fins que van pronunciar el meu nom i jo vaig dir: “Sóc aquí!”  Al final vaig participar en les dues catifes. Des del 2010, que vam representar la Queta, no he deixat de participar-hi. M’ho passo molt bé. Compartim xocolatada amb els companys; és una vivència molt bona.

T—Un any ens van convidar a fer una catifa de Corpus del Servei de Català: la dels 25 anys. Era l’any 2012. Vam participar la M. Rosa, la meva dona, que també era voluntària lingüística, i nosaltres, el Mohamed i jo, ja que el Mohamed havia participat en les catifes des de l’inici. Va ser la primera vegada. Hi vaig voler participar perquè el Mohamed ja ho feia i jo no ho havia fet mai; com que estàvem molt units, em vaig atrevir a participar-hi sabent que no en sabia, ja que sempre i des de petit amb els pares les anàvem a veure a la Garriga, cosa que sempre he admirat per les grans catifes i sobretot les obres d'art que hi fan. Ens va sortir molt bé. Que les parelles lingüístiques participem en les catifes trobo que és una manera d'introduir-nos en la cultura i les tradicions i, a més a més, ens envoltem d'un bon  ambient, il·lusió, ganes de fer i passar-ho bé. Vaig veure la vivència d’un grup que treballava en equip, de  creadors gregaris, tots junts. Vam crear una catifa com les que havia admirat des de petit.

Mohamed, què triaries de Mollet?

—Jo triaria les zones verdes i la ubicació de Mollet: al costat de Barcelona, amb el mar a prop, el Montseny a tocar...

I tu, Toni?

—Triaria Gallecs, perquè té un paisatge molt inspirador. M’agrada molt la natura i hi vaig sovint amb bici i a peu.

Què diríeu a les persones que aprenen català?

M—Animaria a tothom perquè s’apunti d’aprenent o de voluntari, sobretot a Mollet, perquè hi ha molta gent que no parla en català. El català no és gens difícil.

T—No s’ha de ser filòleg. Calen ganes per poder compartir la teva llengua amb una persona que l’aprèn perquè la practiqui. És una bona oportunitat.

Per a mi, en Mohamed és d'admirar, ja que es contagia de la nostra cultura, d'una manera íntegra, amb tots els valors i participa amb molta il·lusió, ganes i saber fer. Participa en tot: excursions, xerrades i, a més, balla sardanes. Em trec el barret!  

És veritat això de les sardanes?

—No en sé els passos, però m’agrada. Un dia em vaig posar dins d’una rotllana a Caldes i vaig riure molt. Ho vaig explicar a en Toni i no s’ho creia. El Toni és un molt bon amic.

T i M —Us animem molt a fer-vos voluntaris o aprenents lingüístics!

Montserrat Pocurull, tècnica de Normalització Lingüística de l'SLC de Mollet del Vallès (Centre de Nrmalització Lingüística del Vallès Oriental)