Blog

De Toluca a Parets

La Karla, abans de venir a Parets, vivia a Toluca, Mèxic. Havia estudiat hostaleria i tenia un petit restaurant on feia dinars. Els seus pares l’ajudaven quan calia. Un dia, durant un viatge a Alemanya per visitar el seu germà, va trobar-se atrapada per una tempesta de neu que va retardar el seu vol a l’aeroport de Frankfurt i el seu destí va canviar, perquè va conèixer el que ara és el seu marit, l’Esteve. Un any després es casaven a Mèxic i ella venia a viure a Catalunya. Actualment tenen una filla de tres anys. La Karla estudia català i pensa treure’s el carnet de conduir. Més endavant li agradaria tenir un negoci propi.

Què diu la Karla del Voluntariat per la llengua (VxL)?

M’he apuntat al Voluntariat per la Llengua per practicar el català i continuar aprenent després del grau 3 del nivell Bàsic. Ara no puc fer el nivell Elemental perquè el meu marit viatja molt i m’he d’ocupar de la nena. La família del meu marit és catalana, però a mi em parlen en castellà i així és difícil practicar. Amb el VxL estic perdent la vergonya de parlar-lo i me n’adono dels meus errors. La meva parella lingüística, la Maria, és molt xerraire i alegre. Amb ella puc parlar del dia a dia, de les notícies, dels fills, de la família... De vegades m’explica coses sobre les tradicions de Catalunya o coses d’abans, perquè ella és més gran que jo. Ella fa poemes i també parlem de cultura. Quan tinc temps, llegeixo els llibrets del VxL i quan hi ha una cosa que no entenc la pregunto a la Maria. Intentem trobar-nos un cop per setmana sense fallar. Normalment al final d’una cita ja quedem pel dia següent, així és com una obligació fixa. Quedem al cafè de la plaça quan deixo la nena a l’Escola Bressol. Fem un cafè, xerrem i després ja tenim tot el dia per les nostres coses. Penso que està naixent una bonica amistat.

Karla Aguilar, aprenenta del VxL de l’Oficina de Català de Parets (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

Els prejudicis es transiten, no es trenquen

Després de parlar sobre el tema dels prejudicis en el grup de "VxL Estiu" de Vilafranca del Penedès, a partir del material Llegir per parlar, llegir per aprendre, una aprenenta del Voluntariat per la llengua m’ha fet arribar un vídeo que parla sobre aquest tema tan complex.

Em crida l’atenció una idea: els prejudicis es transiten, no es trenquen. I sobre això em venen comentaris d’aquests últims dies d’algunes voluntàries sobre idees que tenien de la cultura àrab: “El VxL m’ha enriquit molt. Veig que no són (els aprenents) tan diferents a tu”. Una altra em comenta que abans tenia alguns prejudicis sobre les relacions entre homes i dones d’altres cultures i que després de compartir el VxL amb una noia àrab veu les coses diferents. Existeixen prejudicis de les dues bandes, és clar, i s’estenen com si fossin una taca d’oli, sense que hi hagi hagut, sovint, cap acostament d’una cultura a l’altra, d’un origen a l’altre. Em comenta una voluntària que l’aprenenta li preguntava si es veuria bé que la veiessin amb ella asseguda prenent un cafè.

Tots podem tenir, o tenim, prejudicis davant del desconegut, però el que m’aporta aquesta nova visió és que els prejudicis es poden transitar, o sigui que els podem recórrer i anar transformant, establint relació amb l’altra persona: coneixent-la, compartint converses, establint relacions de complicitat, d’afecte i de confiança. I és en aquest punt quan estem en condicions de transitar els prejudicis, quan ens estem obrint al desconegut i podem acceptar la diversitat. El contrari de l’altra banda de la moneda: els prejudicis generen distància, rebuig i el rebuig pot generar violència. Els prejudicis no es poden trencar d’un dia per l’altre, cal aquest procés lent cap a una nova interpretació de la realitat. Si només els volem trencar, combatre, derrocar, desmuntar...  sense transitar-los, segurament no arribarem a aquest lloc desitjat: que tothom tingui el respecte i la dignitat que necessita per viure.

I em pregunto què fa el Voluntariat per la llengua en aquest sentit. Doncs el veig com un gran antídot per arribar a provocar aquest canvi de fons. Són molts els comentaris, sobretot de voluntaris, que manifesten com els ha canviat la idea que tenien de persones d’altres orígens i com s’han enriquit pel fet de compartir una part de la seva vida a través de les converses. No acabaríem amb els comentaris engrescadors i positius de voluntaris i aprenents sobre els beneficis del Voluntariat per la llengua, que tots sabem que va més enllà de les deu hores de conversa en català.                                                                                                       

I si no volem prejudicis, podem fer com una voluntària que em deia quan li vaig telefonar: “Ara estava a punt de trucar l’aprenenta per convidar-la, a ella i els seus fills, perquè vinguessin a banyar-se a la piscina, que avui fa molta calor!”

Gemma Garcia, dinamitzadora del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf)

Una de les maneres de millorar en una llengua és parlar-la. És per aquest motiu que el passat vuit de novembre de 2018 es va engegar al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Terrassa i Rubí una tertúlia en català del Voluntariat per la llengua (VxL), el qual vaig tenir el privilegi de conduir. La idea em va arribar des del VxL quan cursava el grau de Suficiència 2 dels cursos de català, però, vaig decidir iniciar-lo al començar l’S3, atès que teníem a tocar les vacances d’estiu i l’hauríem d’haver aturat. La proposta va tenir una molt bona acollida per part dels aprenents i aprenentes del VxL i de l’alumnat: el primer dia hi havia 25 inscrits, per la qual cosa vam decidir fer grups com a màxim de 10 persones. El meu nom és Jesús Salinas i  i tot seguit us explicaré quina ha estat la metodologia que he seguit i l’experiència que n’he tret, així com les noves propostes per a la temporada vinent.

Pel que fa a la metodologia (s’ha de tenir en compte que era la primera vegada que ho feia), d’entrada no va donar-me els fruits que esperava. Penso que vaig utilitzar un sistema massa acadèmic i que els integrants del grup no en gaudien, ja que semblava més una classe on els alumnes han de seguir unes pautes, deixant de banda l’espontaneïtat i la improvisació. Una tertúlia en grup ha d’esperonar-los i alhora ha de ser fàcil. Per tant, vaig decidir fugir dels convencionalismes acadèmics i reproduir situacions quotidianes, com ara anar a comprar, demanar una cita per telèfon... També hi vaig incloure alguna lectura, frases fetes i el comentari d’alguna notícia que els hagués pogut colpir. Vaig comprovar que, un cop alliberats de pors i vergonyes, estaven entusiasmats i, consegüentment ,  vaig decidir continuar d’aquesta manera.

Quant a l’experiència que n’he tret, ha estat del tot positiva. D’una banda, he tingut la satisfacció de poder ajudar en l’aprenentatge de la nostra llengua a aquells que ho vulguin o necessitin. De l’altra banda, el fet de veure el seu progrés, com es deixen anar i col·laboren, m’engresca a continuar, ja que observo que tant les meves parelles lingüístiques del vxL com la tertúlia que condueixo s’ha convertit, a més, en una reunió setmanal d’amics i amigues que intercanvien anècdotes i somriures practicant el català. De debò que és un plaer ser al capdavant del grup, així com ajudar els aprenents amb qui formo parelles lingüístiques, veient com setmana rere setmana continuen en l’afany d’aprendre. Us animo a formar-ne part quan hi tornem. No us en penedireu.

Finalment, per a la pròxima temporada, a part de les activitats esmentades, en tindrem de noves. Una de les més destacables serà la de l’enregistrament d’àudios;, és a dir, cada integrant del grup haurà de gravar-se per després comentar-la i fer-ne el comentari la correcció entre tots. Crec que d’aquesta manera s’hauran d’esforçar i, per tant, milloraran  la pronúncia i el vocabulari. A més, m’han demanat la possibilitat de comptar amb una pissarra, atès que hi ha paraules que els agradaria veure escrites perquè consideren que això els ajudarà a l’hora de parlar.

En conclusió, soc del parer que el format de tertúlia en grup és una eina molt útil per millorar en la llengua, alhora que crea vincles.

Jesús Salinas, voluntari del VxL del Servei Local de Català de Terrassa (CNL de Terrassa i Rubí)

UN LLARG CAMÍ

No sé per on hauria de començar... Suposo que pel principi.

De vegades la vida et colpeja tan fort que no saps el camí que has de triar.

El meu marit, en Jordi, va patir un ictus i no podia parlar. Poc a poc, amb l'orientació dels metges, va fer rehabilitació logopèdica. Cada nova síl·laba o paraula que aprenia era un moment feliç per a nosaltres i crec que per a ell també.

Quan arribava a casa continuàvem practicant. Però soc veneçolana i per aquest motiu fèiem els exercicis en castellà. Un bon dia vaig veure’l molt trist. Li agradava molt llegir i tots els seus llibres estaven escrits en català. A més, eren molt difícils de seguir. La seva mirada em va trencar el cor. Havia de fer alguna cosa i no sabia com. Parlant amb la meva amiga Roseline sobre el que em passava em va dir: «No ploris, tot té una solució. Ara mateix et passo el número de telèfon de l'Oficina de Català (OC) de Calella i contactes amb la Judith. Ella va ser la meva mestra de català. Explica-li el teu cas i estic segura que us ajudarà». Així va començar aquesta història tan bonica i sentimental.

Em vaig inscriure amb ell, però després d’unes setmanes de classe vam veure que no podia continuar-les, que els sorolls i la frustració de no poder parlar li ocasionaven un desconcert i empitjorament anímic important. Quina desil·lusió! Però vaig pensar que si jo n’aprenia podia ajudar-lo a casa. Van passar els dies i em vaig sorprendre positivament perquè m’agradava el que anava aprenent i em motivava estudiar-lo.

El següent any ens vam inscriure de nou i, poc a poc, va assolir grans reptes. Ara mateix ploro de l’emoció que sento en escriure aquesta història.

En el camí d’aquests tres anys vam conèixer companys de diversos països que van transformar el cafè amarg en moments somrients. La Judith va aplicar tots els seus coneixements per ensenyar-nos la llengua catalana, però en el nostre cas, on nosaltres vèiem ombres, ella hi veia llum. Aquesta llum que omple d'energia qualsevol ésser humà. Estic molt agraïda perquè no només és una bona mestra sinó que és un ésser humà increïble.

Sens dubte, va ser una experiència magnífica en tots els sentits i, amb el cor a la mà, avui em sento molt feliç perquè tot dos hem forjat un camí junts per continuar caminant.

Tots hem posat un gra de sorra, però volia donar les gràcies especialment a la Montse, la nostra voluntària que ens ensenya a llegir a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella. Va fer adonar-me que llegir els llibres en català em desperta passió, sentiments i tranquil·litat.

A la meva companya Martha Nájera, que des del principi va ser una bona amiga i un suport incondicional quan creia que ja no tenia forces per continuar.

A la meva filla, l'Andrea, per participar activament en els nostres deures, escoltant les expressions orals, creant amb nosaltres els microrelats, i simplement per estar sempre al nostre costat.

A la Núria Mondaray, per creure en nosaltres. Al Ramon, per l'interès que té per escriure i llegir la seva llengua bé. A la Roseline, perquè va ser la llàgrima per començar aquesta història.

A les meves veïnes i amigues Montse Quintana i Martina d’Amargant, perquè em van ajudar a seguir cultivant la meva llengua catalana dia a dia, parlant cada vegada que passejàvem.

A la Maria Rosa, la meva parella lingüística de Calella, que em va escoltar, em va animar i em va regalar un bon suport: un diccionari meravellós.

I per descomptat a la Judith, perquè darrere d'aquestes paraules hi ha moltes hores de feina i ganes.

I a nosaltres mateixos per la constància i força per continuar caminant...

Gabriella Armando, alumna dels cursos de català i aprenenta del Voluntariat per la llengua de l'OC de Calella (Centre de Normalització Lingüística del Maresme)