Blog

Una de les maneres de millorar en una llengua és parlar-la. És per aquest motiu que el passat vuit de novembre de 2018 es va engegar al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Terrassa i Rubí una tertúlia en català del Voluntariat per la llengua (VxL), el qual vaig tenir el privilegi de conduir. La idea em va arribar des del VxL quan cursava el grau de Suficiència 2 dels cursos de català, però, vaig decidir iniciar-lo al començar l’S3, atès que teníem a tocar les vacances d’estiu i l’hauríem d’haver aturat. La proposta va tenir una molt bona acollida per part dels aprenents i aprenentes del VxL i de l’alumnat: el primer dia hi havia 25 inscrits, per la qual cosa vam decidir fer grups com a màxim de 10 persones. El meu nom és Jesús Salinas i  i tot seguit us explicaré quina ha estat la metodologia que he seguit i l’experiència que n’he tret, així com les noves propostes per a la temporada vinent.

Pel que fa a la metodologia (s’ha de tenir en compte que era la primera vegada que ho feia), d’entrada no va donar-me els fruits que esperava. Penso que vaig utilitzar un sistema massa acadèmic i que els integrants del grup no en gaudien, ja que semblava més una classe on els alumnes han de seguir unes pautes, deixant de banda l’espontaneïtat i la improvisació. Una tertúlia en grup ha d’esperonar-los i alhora ha de ser fàcil. Per tant, vaig decidir fugir dels convencionalismes acadèmics i reproduir situacions quotidianes, com ara anar a comprar, demanar una cita per telèfon... També hi vaig incloure alguna lectura, frases fetes i el comentari d’alguna notícia que els hagués pogut colpir. Vaig comprovar que, un cop alliberats de pors i vergonyes, estaven entusiasmats i, consegüentment ,  vaig decidir continuar d’aquesta manera.

Quant a l’experiència que n’he tret, ha estat del tot positiva. D’una banda, he tingut la satisfacció de poder ajudar en l’aprenentatge de la nostra llengua a aquells que ho vulguin o necessitin. De l’altra banda, el fet de veure el seu progrés, com es deixen anar i col·laboren, m’engresca a continuar, ja que observo que tant les meves parelles lingüístiques del vxL com la tertúlia que condueixo s’ha convertit, a més, en una reunió setmanal d’amics i amigues que intercanvien anècdotes i somriures practicant el català. De debò que és un plaer ser al capdavant del grup, així com ajudar els aprenents amb qui formo parelles lingüístiques, veient com setmana rere setmana continuen en l’afany d’aprendre. Us animo a formar-ne part quan hi tornem. No us en penedireu.

Finalment, per a la pròxima temporada, a part de les activitats esmentades, en tindrem de noves. Una de les més destacables serà la de l’enregistrament d’àudios;, és a dir, cada integrant del grup haurà de gravar-se per després comentar-la i fer-ne el comentari la correcció entre tots. Crec que d’aquesta manera s’hauran d’esforçar i, per tant, milloraran  la pronúncia i el vocabulari. A més, m’han demanat la possibilitat de comptar amb una pissarra, atès que hi ha paraules que els agradaria veure escrites perquè consideren que això els ajudarà a l’hora de parlar.

En conclusió, soc del parer que el format de tertúlia en grup és una eina molt útil per millorar en la llengua, alhora que crea vincles.

Jesús Salinas, voluntari del VxL del Servei Local de Català de Terrassa (CNL de Terrassa i Rubí)

UN LLARG CAMÍ

No sé per on hauria de començar... Suposo que pel principi.

De vegades la vida et colpeja tan fort que no saps el camí que has de triar.

El meu marit, en Jordi, va patir un ictus i no podia parlar. Poc a poc, amb l'orientació dels metges, va fer rehabilitació logopèdica. Cada nova síl·laba o paraula que aprenia era un moment feliç per a nosaltres i crec que per a ell també.

Quan arribava a casa continuàvem practicant. Però soc veneçolana i per aquest motiu fèiem els exercicis en castellà. Un bon dia vaig veure’l molt trist. Li agradava molt llegir i tots els seus llibres estaven escrits en català. A més, eren molt difícils de seguir. La seva mirada em va trencar el cor. Havia de fer alguna cosa i no sabia com. Parlant amb la meva amiga Roseline sobre el que em passava em va dir: «No ploris, tot té una solució. Ara mateix et passo el número de telèfon de l'Oficina de Català (OC) de Calella i contactes amb la Judith. Ella va ser la meva mestra de català. Explica-li el teu cas i estic segura que us ajudarà». Així va començar aquesta història tan bonica i sentimental.

Em vaig inscriure amb ell, però després d’unes setmanes de classe vam veure que no podia continuar-les, que els sorolls i la frustració de no poder parlar li ocasionaven un desconcert i empitjorament anímic important. Quina desil·lusió! Però vaig pensar que si jo n’aprenia podia ajudar-lo a casa. Van passar els dies i em vaig sorprendre positivament perquè m’agradava el que anava aprenent i em motivava estudiar-lo.

El següent any ens vam inscriure de nou i, poc a poc, va assolir grans reptes. Ara mateix ploro de l’emoció que sento en escriure aquesta història.

En el camí d’aquests tres anys vam conèixer companys de diversos països que van transformar el cafè amarg en moments somrients. La Judith va aplicar tots els seus coneixements per ensenyar-nos la llengua catalana, però en el nostre cas, on nosaltres vèiem ombres, ella hi veia llum. Aquesta llum que omple d'energia qualsevol ésser humà. Estic molt agraïda perquè no només és una bona mestra sinó que és un ésser humà increïble.

Sens dubte, va ser una experiència magnífica en tots els sentits i, amb el cor a la mà, avui em sento molt feliç perquè tot dos hem forjat un camí junts per continuar caminant.

Tots hem posat un gra de sorra, però volia donar les gràcies especialment a la Montse, la nostra voluntària que ens ensenya a llegir a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça de Calella. Va fer adonar-me que llegir els llibres en català em desperta passió, sentiments i tranquil·litat.

A la meva companya Martha Nájera, que des del principi va ser una bona amiga i un suport incondicional quan creia que ja no tenia forces per continuar.

A la meva filla, l'Andrea, per participar activament en els nostres deures, escoltant les expressions orals, creant amb nosaltres els microrelats, i simplement per estar sempre al nostre costat.

A la Núria Mondaray, per creure en nosaltres. Al Ramon, per l'interès que té per escriure i llegir la seva llengua bé. A la Roseline, perquè va ser la llàgrima per començar aquesta història.

A les meves veïnes i amigues Montse Quintana i Martina d’Amargant, perquè em van ajudar a seguir cultivant la meva llengua catalana dia a dia, parlant cada vegada que passejàvem.

A la Maria Rosa, la meva parella lingüística de Calella, que em va escoltar, em va animar i em va regalar un bon suport: un diccionari meravellós.

I per descomptat a la Judith, perquè darrere d'aquestes paraules hi ha moltes hores de feina i ganes.

I a nosaltres mateixos per la constància i força per continuar caminant...

Gabriella Armando, alumna dels cursos de català i aprenenta del Voluntariat per la llengua de l'OC de Calella (Centre de Normalització Lingüística del Maresme)

Fa deu anys que em vaig jubilar i deu anys que tinc parelles lingüístiques del Voluntariat per la llengua (VxL).

La que em va sorprendre més va ser la primera parella lingüística. Era de Madrid, nascuda a Sevilla. Als tretze anys va venir a viure a Granollers i va anar a escola a fer l’ ESO. Malgrat que fou escolaritzada en català, seguia parlant en castellà.

Aquesta noia es va casar amb un noi de parla catalana, però ella seguia parlant en castellà, per influència del seu entorn. Però quan va escolaritzar la seva filla, li van venir ganes de parlar en català. Vàrem fer les nostres trobades i quan va venir el segon embaràs ho vam deixar. Quan un dia trobo el seu marit m’informa que ara ja parla prioritàriament en català.

Aquesta experiència em demostra el que sempre dic a totes les meves parelles del VxL: “parleu a tothom en català, llenceu-vos i no tingueu vergonya, que així s’aprèn a parlar una nova llengua”. El problema que tenim els catalanoparlants és que ens costa massa poc canviar de llengua. Per això, també és important escoltar la ràdio, la tele i llegir qualsevol text que ens arribi a les mans.

He tingut parelles de tots els països, de totes les edats i de tots els sexes. Hem fet grups de dos, tres i quatre persones. De totes elles he après molt, sempre els dic que aprenc més jo d’elles que no elles de mi. Conec persones de diferents costums, maneres de viure, amb menjars i aliments dels seus països. Parlem de les seves festes i tradicions. També hem parlat de música, de cinema i de política. Sempre em queda la seva amistat!

Recomano a tothom que provi aquesta agradable experiència!

Marga Malàs, voluntària del VxL de les Franqueses del Vallès (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

A la fotografia, la Marga amb les tres darreres parelles lingüístiques que ha tingut. D'esquerra a dreta: Yaiza, Ramon, ella (Marga) i Mercedes.

CONVERSES EN  LA DISTÀNCIA

Les nostres converses han estat en la distància, ja que l’aprenenta viu a Cee (A Coruña) i la voluntària a Sant Joan Despí. Tot i això han estat tant properes que semblava que ens trobéssim al bar de la cantonada.

Vam començar-les al mes de novembre de 2018. D’ençà, ja han passat set mesos i continuem amb bon ànim i aprofitament aquestes sessions setmanals.

Molt poques vegades hem tingut un guió previ, només per les festes nadalenques, per intercanviar receptes de cuina o per parlar de visites que havíem programat a llocs que després volíem comentar, com van ser l’itinerari sobre l’arquitectura de Jujol a Tarragona o bé sobre la riquesa bibliogràfica de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

En general, les converses tracten de temes molt diferents; aquesta diversitat ha partit de les situacions quotidianes, tant personals com d’allò que ocorre al voltant de la nostra ciutat i l’actualitat política, social i cultural. Això ens ha portat a parlar de qüestions amb més o menys formalitat, com per exemple, d’una reclamació a l’assegurança de la llar pels danys d’una tempesta. Així hem pogut utilitzar el vocabulari relacionat amb aquest tema però també sobre els aspectes formals del procés de reclamació i de com funciona a Catalunya.

El mateix passa quan els temes són personals, com l’embaràs d’una filla, perquè a més del procés en si, analitzem i comparem com són els recursos sanitaris, l’atenció a la maternitat i fins i tot la taxa de natalitat de Catalunya i de Galícia.

En totes les converses l’actualitat ha estat present; parlem de política, com és el cas de les eleccions i els resultats; de la realitat social, com pot ser la possibilitat de tancament d’una fàbrica al poble de l’aprenenta i els seus efectes sobre la població; de polítiques mediambientals respecte a l’ús de l’aigua, que necessàriament és diferent a Catalunya que a Galícia. Lògicament, la Maribel (l’aprenenta) havia de preparar dades i una mica de vocabulari abans de la conversa.

L’Aurora (la voluntària) a més de parlar amb una dicció i un vocabulari assequibles a la situació, aporta expressions peculiars o singulars pròpies del català o que es diuen a Catalunya. També fa algunes observacions quan l’aprenenta repeteix el mateix error amb freqüència, sense que es trenqui la comunicació de la conversa, que segueix fluïdament.

És clar que aquesta activitat millora la competència comunicativa de la neoparlant de català, però també és cert que es tracta de converses dinàmiques i amenes que han contribuït  a l’enriquiment personal i que ens han permès conèixer millor dos territoris, que encara que es trobin allunyats, en molts aspectes no són tant diferents.

I tot en català!

Aurora i Maribel, parella lingüística del Voluntariat per la llengua en modalitat virtual que gestiona el Centre de Normalització Lingüística Roses