Visc al sud de França, als Pirineus, a una centena de quilòmetres de Tolosa de Llenguadoc, a Sentenac de Sérou, un poble de muntanya, en la regió de l’Ariejà, en el Séronais: un territori situat en ple d’un entorn natural preservat, posat en una vall a 800 m d’altitud.
Vaig començar els estudis de psicologia a la Universitat del Mirail (avui anomenada Universitat Jean Jaurès 2) però el recorregut em semblava reductor (la versió científica i analista), quan la vida em semblava difícil i complicada. Així, després de quatre anys d’estudis (amb una llicència), vaig decidir deixar la universitat, la cultura i la societat i anar-me a viure lluny del món a la regió de l’Arièja, on he viscut a la muntanya en diferents llocs fins ara. És un entorn hostil i difícil de la muntanya (amb les inclemències climàtiques de la neu i el glaç) però també té la tranquil·litat, la bellesa natural i salvatge que ajuda a agafar forces.
L’estiu 2016 vaig decidir tornar a la mateixa universitat però vaig matricular-me per preparar la llicenciatura d’espanyol (llengua, literatura i civilització), no vaig poder elegir com a llengua associada l’anglès i vaig escollir el català. No sabia res del català, ni sentia atracció o interès, però la meva formació era a distància i vaig pensar que el català podia tenir eventualment una utilitat, atès que viatjava a Catalunya cada any. AI novembre del 2016, vaig patir un accident. Vaig ser atropellada en un pas de vianants per un cotxe (que no es va aturar!) precisament quan em dirigia a una classe de català que havia trobat dins la federació Leo Lagrange, com a ajuda suplementària amb la llengua. Així, havia de seguir el meu aprenentatge amb més dificultats i passar els exàmens en unes condicions dolentes, però aquesta immersió difícil en una llengua nova sense ningú (de veritat en carn i ossos) al meu costat per encoratjar-me, va propulsar dins meu una voluntat d’èxit i superació personal, a més de crear una connexió amb el català que no puc explicar racionalment.
Al segon any d’estudis de català a la universitat, el nostre professor ens va recomanar inscriure’ns al Voluntariat per la llengua (VxL) per relacionar- nos amb una parella lingüística i progressar a l’oral. Per descomptat, la forma virtual de videoconferència amb Skype era l’única manera de fer trobades amb una parella lingüística. Al principi dubtava de participar-hi amb l’aprensió de trobar-me una mica (o molt) ridícula amb la llengua catalana; jo sabia que em faltava la pràctica amb la llengua oral perquè romania dins aquesta pobresa de contacte i vivència.
Les primeres converses amb la Míriam, la meva primera voluntària, tenien una funció d’apropament, de descoberta, per això vam parlar de nosaltres dues. Després ja vam parlar de moltes coses, dels estudis, del català, de la cultura, dels esdeveniments de repressió amb el català, de Catalunya, de fets diversos com el moviment social que havia pertorbat i paralitzat la meva universitat. Però també parlàvem de música tradicional, de pop rock català que ens agradava a ambdues i, a més a més, em va fer descobrir alguns grups que no coneixia.
Després, amb la Núria, la meva segona voluntària, també primer vam orientar les trobades a conèixer-nos (on vivim, el nostre entorn de vida, els estudis...) i des de fa un cert temps elegim assumptes, temes perquè les converses siguin més interessants i enriquidores. Per exemple, triem una experiència, una vivència o un viatge i així podem passejar a través del món, millorar el nostre coneixement i incentivar la nostra curiositat.
Les trobades, abans amb la Míriam i ara amb la Núria, són moments de convivència, xerrades agradables, similars a petites escales d’un viatge. De fet, amb la modalitat virtual, crec que una parella és una mica com dos paisatges que es troben i l’altre esdevé un mediador que t’empeny per anar més lluny, motiva el teu entusiasme. És cert que de vegades tens algunes dificultats de comprensió, fas repetir un conjunt de paraules, un mot en particular o el sentit d’una expressió i d’altres tens consciència de la teva ridiculesa però, amb naturalitat, ens hem rigut o fet bromes. També penso que constitueix una recompensa quan t’adones que pots espavilar- te amb el català, sense entretallar el teu discurs, les teves frases.
Acabo recomanant el Voluntariat per la llengua per la senzilla raó que constitueix un mitja de comunicació, de difusió del coneixement, de transmissió i pràctica de la llengua catalana a l’abast de tots.
Carole Louge, aprenenta del VxL en modalitat virtual a França
Afegeix un nou comentari