L’altre dia em va visitar una parella lingüística del Voluntariat per la llengua, la Montserrat Marco (voluntària) i l’Eugeniya Borisova (aprenenta nascuda a Rússia), per demanar-me informació. Resulta que l’Eugeniya està treballant la Colla de Sabadell a l’aula i la Montserrat, per la seva banda, li va ensenyar la paraula “tarannà”.
Van venir a demanar-me si podia conèixer una mica més el tarannà del senyor Joan Garriga, membre de la Colla del qual només sabia la informació de la Viquipèdia.
Li vaig donar un llibret i li vaig parlar de la revista/llibre Vallesos, però el material ja el tenia, i em van dir què em semblava si anaven a la Farmàcia Garriga i els ho preguntaven. Vaig considerar que era una pràctica lingüística associada als 100 Anys de la Colla fantàstica i els vaig dir que em semblava perfecte.
Podeu llegir-ne el resultat en aquest correu que em va enviar la Montserrat:
Resulta que després de visitar-te, i degut a l'interès de la Eugeniya pel personatge del que ha de fer un escrit, ens hem apropat a la farmàcia que regenten els seus descendents al Passeig de la Plaça Major.
I ara atenta:
Hem entrat i jo m'he apropat al taulell i li dic a la senyora que atenia: “Bona tarda. Miri, gràcies a Déu estem bé de salut i no venim pas a comprar medicaments. Els cas és que aquesta noia que m'acompanya és una aprenenta de català i jo la voluntària que l'ajuda en la seva formació. Li han demanat que faci un treball sobre el senyor Joan Garriga i em pregunto si vostès li poden facilitar alguna informació al respecte”.
La senyora, na Roser, ens ha dit: “Oi tant, era el meu avi!”
Acte seguit ens ha acompanyat per tota la farmàcia, plena de fotografies i estris de laboratori que recorden l'antiguitat de l'establiment i ens ha començat a parlar del seu avi. La pobre Eugeniya no donava l'abast. Li hem suggerit que fes fotografies, mentre escoltava atentament les explicacions de la Roser.
Però això no ha estat sinó el principi. Ens ha fet baixar a un pis inferior i allà l'emoció i estupefacció de l'Eugènia s'ha desbordat. Mira, hi havia des d'objectes antics, com ara el taulell de botiga centenari o una caixa enregistradora igualment antiga, retalls de diari, entrevistes, dibuixos originals del Sr. Garriga, caricatures, documents privats...... de tot i més!
La Roser anava desgranant anècdotes i records del seu avi i jo, testimoni emocionada i muda, les observava alhora que em sentia feliç per aquell doble interès: el de l'estudiant que vol saber i el de la neta orgullosa dels seu avantpassat.
I espera't, que han quedat que demà l'Eugènia hi anirà al matí per ensenyar-li a la Roser el text escrit, a fi de que el pugui revisar i validar. I la farmacèutica encantada de la vida!
Ara digues-me tu si no m'haig de sentir feliç i realitzada fent una tasca que va molt més enllà del coneixement de la llengua. Avui l'Eugènia ha après què vol dir tarannà i s'ha emocionat. La seva cara era pura llum.
M'ha fet molta il·lusió veure't,
Montserrat
I aquest és l’escrit que va fer l’Eugeniya sobre aquest personatge (poc conegut) de la Colla de Sabadell:
Joan Garriga i Manich
Joan Garriga i Manich va néixer a Sabadell l’any 1902 en una família de farmacèutics. Per això, de professió va ser farmacèutic, però la seva gran passió va ser dibuixar i pintar. De petit va aprendre a dibuixar amb el seu oncle, l’arquitecte Manich.
Durant l’adolescència i en anys posteriors, vinculat al grup actiu en contra del sistema “La colla de Sabadell”, va col·laborar en la premsa sabadellenca, barcelonina i alemanya com a il·lustrador. Els seus dibuixos decoraven d’una manera molt original moltes revistes.
Joan Garriga i Manich també va fer de crític d’art. Les seves crítiques d’art, signades amb el pseudònim Joan David, van ser publicades a la premsa de l’època. Com a historiador de l’art va publicar diverses monografies de referencia sobre la pintura i els pintors. Aquest fet constata que aquest senyor va alternar l’analítica amb la poesia, la pintura i l’art.
Joan Garriga i Manich era un home elegant i de bona planta, practicava esport i, sobretot, jugava tennis. Com diu la seva neta, era una persona casolana a qui li agradava molt estar a casa seva dibuixant i pintant. A més, era una persona molt modesta i entusiasta.
Joan Garriga i Manich va morir a Bellaterra l’any 1995 als 93 anys d’edat.
Lídia Coll, dinamitzadora del Voluntariat per la llengua (VxL) del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell
Afegeix un nou comentari