Blog

Al Baix Empordà s’ha aplicat el Voluntariat per la Llengua (VxL) a diferents centres educatius, amb l’objectiu que els alumnes millorin l’expressió oral en català i, alhora, afavorir el coneixement i la cohesió entre l’alumnat.

El municipi pioner, el 2008, va ser Torroella de Montgrí, amb 37 parelles lingüístiques a tres centres: l’Escola Guillem de Montgrí i l’Institut Montgrí, de Torroella, i l’Escola Portitxol, de l’Estartit. El projecte va agradar tant que a partir de 2010 es va començar a difondre per diferents municipis de la comarca (Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Palamós, Calonge i la Bisbal d’Empordà), en què s’ha dut a terme el programa amb alumnes de primària i secundària.

D’aquesta manera, l’alumnat, que és menor d’edat i per tant no pot participar en el Voluntariat per la Llengua, ha pogut fer un treball de llengua. A cada centre s’han ajuntat alumnes amb un bon domini del català, tant si és la seva llengua materna com si no, amb d’altres que fa poc que han arribat a Catalunya. En alguns casos les trobades s’han fet a l’hora del pati, en d’altres s’ha aprofitat alguna assignatura per fer anar els voluntaris a l’aula d’acollida a parlar en català amb els seus aprenents.

Els centres educatius, que reben el suport de les oficines de català del CPNL de la comarca i de la dinamitzadora comarcal del VxL, han valorat positivament l’experiència. Una mostra d’aquesta satisfacció la podem veure reflectida en les xifres: hi han participat 6 instituts i 8 escoles, que durant aquests anys han aconseguit que més de 1.000 alumnes participin en parelles lingüístiques.

El VxL als centres educatius permet, a més, un bon treball en xarxa entre el centre, les oficines i serveis de català del CPNL i la LIC (llengua, integració i cohesió social) de la comarca.

En algunes ocasions, a més, l'acte de cloenda del VxL ha servit per treballar la llengua als centres de manera ben diversa: mirar una pel·lícula en català, cantar en català, ensenyar balls tradicionals, explicar la seva experiència, recollir i explicar frases fetes...

Com a mostra de l'experiència, destaquem alguns dels comentaris dels alumnes:

“Aquesta experiència m’ha ensenyat coses noves d’altres països.” (Cristina, voluntària lingüística a l’Institut Sant Elm el 2012)

"He après mot amb la Caterina, i d’una manera molt divertida.” (Ebrima, aprenent lingüístic a l’Institut Sant Elm el 2012)

“Aquesta experiència m’ha servit per conèixer noves cultures.” (Paula, voluntària a l’Institut Sant Elm el 2012)

“Ara sé parlar el català amb més fluïdesa.” (Kamal, aprenent lingüístic a l’Institut Sant Elm el 2012)

VxL del Centre de Normalització Lingüística de Girona

La Teresa i l’Ana han estat una parella lingüística especial. Es van conèixer ara fa uns tres anys arran del Voluntariat per la llengua (VxL).

L’Ana, una aragonesa que, per qüestions familiars, venia a viure a Catalunya, es va apuntar de seguida als cursos de català i ben aviat va estar a punt per tenir una parella lingüística; la Teresa, una voluntària veterana, que no ha escatimat hores per fer conèixer i estimar la seva llengua.

Totes dues van començar les converses habituals d’una hora a la setmana, durant deu setmanes. Es trobaven normalment en una cafeteria de Vilafranca del Penedès i la feien petar de valent; a totes dues els agradava molt parlar, riure i compartir.  També s’hi afegia la Kadiatou, maliana, i alguna vegada les visitava una antiga parella lingüística de la Teresa, la Mariam, marroquina. Quan es trobaven totes quatre es comentava que aquella varietat de fesomies i colors diferents semblava l’ONU i als clients de la cafeteria els feia molta gràcia veure com s’esforçaven a parlar en català.  Totes parlaven i parlaven explicant-se les coses del dia a dia, el que feien, el que pensaven.... I així va ser com van anar forjant, conversa a conversa, una amistat profunda i respectuosa.

Però la vida porta canvis d’escenaris i l’Ana va haver de tornar a la seva terra, a Saragossa. Va sentir molta pena pel que deixava, per les amistats, per les arrels que ja havia fet, malgrat el poc temps que havia viscut a Vilafranca, però també sentia il·lusió i estava contenta per tornar. Marxava, això sí, amb la motxilla més plena que quan va arribar.

I la nostra parella lingüística es va acomiadar de les trobades habituals, però com que les amistats no es poden deixar així com així, van continuar a través del whatsap, del telèfon... Així s’explica per què un dia la Teresa i el seu marit, estant de vacances, van voler passar per Saragossa a saludar l’Ana. Les fotografies mostren aquest instant meravellós de retrobada, quan l’abraçada para el temps i l’espai; i els gestos fan palesa la relació que han tingut aquesta parella lingüística, més enllà del Voluntariat per la llengua.

Gemma García, dinamitzadora del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf)

La Montse és una de les primeres voluntàries del Centre de Normalització Lingüística Roses que fa deu trobades de Voluntariat per la llengua en modalitat virtual; a la fotografia, s'hi veu la seva parella lingüística. Com que també ha viscut la modalitat presencial, li hem enviat unes preguntes perquè ens expliqui la seva experiència.

És senzill quedar i trobar-se a través de videoconferència?

Sí, amb la Claudine ha estat molt senzill. Les dues hem sigut a l’hora en les trobades.

És més fàcil o més difícil que quedar presencialment?

Per a mi ha estat molt fácil, però penso que l’aprenenta també ho ha fet possible.

Sempre heu quedat a la mateixa hora o heu anat canviant de dia i hora?

Si teníem algún imprevist ens avisàvem amb un missatge de móbil o correu.

El fet de viure en països diferents, dificulta més comprendre allò que us explica l'altra persona?

Gens ni mica. La Claudine és una dona que té molt d’interés per aprendre el català. El parla millor que com l’escriu.

Viure en països diferents us facilita desconnectar durant les trobades de la realitat més propera?

Suposo que ella desconecta més pel fet que ha d’estar més atenta per entendre. Aquesta hora la dediquem a la conversa, que de fet ens ha anat sortint sense portar cap guió.

Les trobades han sigut en català o heu utilitzat a estones altres llengües?

De vegades hem utilizat el diccionari perquè la paraula en concret no la sabia traduir. També l’hem dit en un altre idioma, com ara l’anglès. Ella el parla bé per la seva feina.

Parlàveu des de casa vostra?

Sí.

El fet que cadascuna fos a casa seva, us feia estar més relaxades?

Crec que ens hem trobat força bé les dues, o almenys a mi m’ho ha semblat.

Sempre heu parlat per Skype, a través de l'ordinador portàtil?

Sí.

La durada de les trobades era d'una hora o bé tenien una durada més flexible que les trobades presencials?

Potser alguna vegada les hem allargat una mica més. Quasi sempre hem quedat els dimarts a les 15 h.

Has trobat a faltar el fet de moure's i canviar d'espais juntes?

No, ja sabia que era així.

Durant les vostres trobades han aparegut més persones per la pantalla?

Sí, he vist els seus fills i el gosset. Ella també ha vist el meu. Tant el seu fill com el meu són arquitectes novells, una coincidència curiosa.

Recomanaries la modalitat virtual a persones que hagin viscut les trobades presencials?

És clar que sí, per mi ha estat molt interessant. Comentes i coneixes coses diferents d’una altra persona i d’un lloc que no és tan proper. Crec que és enriquidor per les dues parts.

​Eduard Vidal, dinamitzador del VxL del CNL Roses, que dona suport a la parella lingüística formada per la Montse Baixas (voluntària que resideix a Sant Joan Despí) i la Claudine Serradeil (aprenenta nascuda a Algèria i resident a França)

La Nila i la Loli formen una de les parelles lingüístiques de Montmeló que es van conèixer ara fa dos anys i que s’han habituat tant l’una a l’altra que ara ja necessiten trobar-se cada setmana. En un principi les unia la llengua, parlar el català, millorar-lo, practicar-lo... i ara el que volen és trobar-se els dimarts a la tarda per posar-se al dia de com estan, de les novetats a la família, la feina, la casa, el poble...

La Nila, la voluntària, és una jubilada a qui li agrada llegir, forma part del club de lectura de la biblioteca, fa ganxet, vol tranquil·litat, calma i passar-s’ho bé.

La Loli, l’aprenenta, és una dona amb empenta, amb moltes ganes d’esforçar-se. Ara treballa com a cuidadora de gent gran a través de Serveis Socials de l’Ajuntament.

• Què feu en les vostres trobades setmanals?

Loli:  Bé, hem anat variant des que vam començar a ser parella lingüística. Al principi ens trobàvem als matins perquè jo encara no treballava fora de casa. Aleshores aprofitàvem per anar a caminar i voltar per Montmeló i sobretot pels afores del poble. A mi m’agrada molt caminar i era una bona manera de bellugar-nos i practicar el català.

Nila: Sí, la veritat és que va ser ella qui em va ensenyar una mica els afores del poble. Gràcies a la Loli vaig conèixer què hi havia més enllà del centre. Jo estava acostumada a fer la compra, a voltar per Montmeló, però no havia anat més enllà i amb la Loli vaig conèixer que a prop hi ha la font de Santa Caterina i altres boscos tocant al poble.

Loli: Quan jo vaig començar a treballar als matins, vam passar les nostres trobades a les tardes.

Nila: I també depèn del temps que fa i així decidim si fem una cosa o altra. Ara, a la tardor de seguida es fa fosc i ens quedem fent un cafè al bar i prou.

• Com us vau conèixer?

Loli: Doncs va ser en una de les edicions que ens vau presentar com a nova parella lingüística. Jo havia tingut una altra voluntària, però de vegades va bé fer un canvi i em vau proposar la Nila. La Nila li agrada fer moltes coses, tot li està bé, sempre aconsella, sempre la tens per escoltar-te.

Nila: Jo m’havia presentat com a voluntària, però la parella lingüística que em va tocar no va aparèixer mai, per tant em vaig quedar sense ningú fins que vaig conèixer la Loli. D’ençà que ens coneixem, no ens hem fallat mai. Quedem sempre i si algun dia no va bé per algun motiu personal, com que ens coneixem gairebé tota la vida l’una de l’altra, ens avisem i quedem en un altre moment.

• Com treballeu la llengua?

Loli: De fet, jo parlo i parlo i, de vegades, pregunto a la Nila com es diu en català una paraula o una altra. Vaig estudiar català i vaig arribar fins a l’Elemental 3, però encara no m’he tret el certificat.

Nila: La veritat és que a mi no m’agrada anar corregint tota l’estona, haver de dir si això està bé o no està bé. Jo vaig estudiar català fa molt de temps. Em vaig treure el nivell B, em va agradar molt i m’ho vaig passar molt bé amb el meu grup, la professora era la Núria. De vegades quan la Loli em pregunta alguna cosa li dic que s’esperi, que de vegades dubto de com es diu en català, com és la forma correcta. Jo l’escolto i quan acaba de parlar, de vegades repeteixo el que ha dit de manera correcta i ja està. Ja s’adona de què ha fet malament sense haver-li de dir res.

• Què valoreu del vostre Voluntariat per la llengua?

Nila: Jo estic jubilada i tinc tot el temps que vull per fer un munt d’activitats. Però poder trobar-me amb la Loli és una de les coses que m’agrada fer cada setmana; de fet, ja espero que arribi dimarts per trobar-nos i posar-nos al dia. Per a mi la Loli és algú amb qui poder compartir les coses que visc, que em passen pel cap, que vull fer... Per a mi és molt important la confiança que tenim.

Loli: Tot i que faig moltes coses quan plego de la feina, sempre tinc aquesta estona per estar amb la Nila i parlar de com ens va tot. És amb qui em desfogo per explicar les meves coses. És una teràpia.

• Veig que la diferència d’edat no és un entrebanc.

Loli: Noooo, i tant que no! És que la Nila, tot i que sigui més gran parla de tot, en sap molt. Tant podem parlar de la compra, de les filles, de la gent del poble, de sexe... oi?

Nila: I tant! Nosaltres parlem de tot (les dues riuen).Has de pensar que la Loli està acostumada a tractar amb gent gran per motius de feina, ella és dolça i s’adapta a tot. Parlem de tot perquè ara ja ens coneixem molt i, la veritat, està molt bé tenir algú amb qui poder parlar de qualsevol tema.

Loli: Exacte, és bonic saber que tens algú per xerrar de temes ben diferents, i en català! (les dues riuen). En català es pot parlar de tot!

Gràcies per la vostra col·laboració. Veig que la diferència d’edat ha servit per aplanar les distàncies entre una generació i una altra. I sí, estic d’acord amb vosaltres, sou una parella molt maca que se us veu còmodes. Ben bé que és maco tenir algú amb qui poder parlar de tot.

Susanna Corcho, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Montmeló (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).