Avui us presento una parella lingüística peculiar: són la Carme i la Susana, que es van conèixer el novembre passat quan van decidir participar al Voluntariat per la llengua (VxL) per primera vegada.
Em comenten que de seguida van encaixar perquè van veure que tenien interessos i temes en comú i que per això va ser fàcil que les converses fossin enriquidores i agradables. De fet, ja han fet més de deu trobades, que són les mínimes del programa, i continuen trobant-se setmanalment per fer conversa i passejar per la capital del Bages. Els agradaria dir que viuen en un entorn privilegiat per fer aquesta activitat però no és així: Manresa és una ciutat amb moltes barreres arquitectòniques, comenta la Carme, que impossibiliten que persones com la Susana, que pateix discapacitat visual, puguin bellugar-s’hi amb seguretat.
El pitjor és quan arribes a una cantonada, afirma la Susana. Ara fa tres anys que viu a Manresa i un dels aspectes que troba a faltar de l’Uruguai és que allà la gent quan veuen que ets cec et demanem si necessites res i s’ofereixen per acompanyar-te a l’altre cantó del carrer. Aquí, en canvi, ningú et diu res i ho trobes a faltar.
Tant per la Carme com per la Susana aquesta actitud és estranya. Tenen perfils professionals molt relacionats, s’han passat la vida treballant amb persones amb diversitat funcional i creuen que socialment ens queda molt per fer. Defensen, sense dubtar-ho, una escola inclusiva real que elimini les escoles especials i que inclogui les persones amb diversitat funcional en un mateix espai. Si els arquitectes que avui en dia dissenyen les ciutats haguessin tingut companys cecs a l’escola, estic segura que farien ciutats totalment diferents i més d’acord amb les necessitats de tots. Si haguéssim tingut companys cecs, sords, autistes... seríem més conscients de la situació i tindríem una societat amb professionals que vetllarien per donar resposta a totes les necessitats dels ciutadans.
La Susana va decidir aprendre català per tenir més possibilitats laborals a Catalunya. A Montevideo, després d’estudiar Psicologia, va treballar a la Unitat d’Atenció a la Rehabilitació del Ministeri de Salut d’Uruguai i creu que aquí la seva experiència i condició serien útils en múltiples aspectes: una persona com jo és més empàtica amb els seus iguals i sap com ajudar-los. Actualment està fent una Elemental 1 al Centre de Normalització Lingüística (CNL) Montserrat i, segons ens ha confessat la seva professora, ho aconsegueix amb esforç però amb uns resultats que sobrepassen la mitjana: l’any passat va treure la millor nota de la classe!
Les noves tecnologies ens ajuden molt però encara queda molt per fer. Quan vaig començar a estudiar català no hi havia res adaptat, a la carrera em va passar el mateix, res en Braille. A poc a poc hem anat aconseguint petites fites.
Li agradaria que el fet de saber català l’ajudés a trobar feina però afirma, desencantada, que més enllà dels coneixement lingüístics i de la bona formació professional que puguis tenir encara hi ha moltes barreres socials que dificulten a les persones amb diversitat visual accedir al mercat laboral. Estem preparats per treballar en molts camps, però encara s’ha de fer molta feina per obrir portes per a la integració laboral.
A totes dues els agrada haver-se conegut i tenir l’excusa d’haver de fer conversa en català una hora a la setmana. La mostra és que marxen juntes, agafades de bracet, preparades per recórrer un trajecte quotidià que ompliran de paraules d’aquesta nova llengua que la Susana ha decidit aprendre i la Carme compartir.
Alba Llobet, dinamitzadora del VxL al Bages i l’Anoia (CNL Montserrat). La parella lingüística entrevistada són: M. Carme Cabra (voluntària) i Susana Marchetti (aprenenta)
Afegeix un nou comentari