Blog

Ja fa més de 2 anys que em vaig inscriure al Voluntariat per la llengua (VxL) perquè acabava d'arribar a Catalunya i necessitava aprendre català. Tot i que feia un curs de català amb el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), volia practicar una mica més la part oral. I vaig decidir començar el VxL en modalitat virtual. Em van assignar la Marta com a parella lingüística, ella és catalana però viu a Costa Rica i jo soc mexicana. En aquell temps (2020) vivia a L’Arboc, a Tarragona, per tant les trobades van ser en línia. Des de les primeres trobades vam connectar molt bé, sempre hem tingut temes de conversa i hem parlat de tot: viatges, política, tradicions culturals, receptes de cuina i més viatges. Al 2021 ella va tornar a Catalunya i ens vam trobar un dia a Barcelona. Em va ensenyar els barris més importants i vam passar un dia meravellós.

Cada setmana tenim una cita i si, per qualsevol cosa alguna no podem, ens posem en contacte per canviar de dia o d'horari.

Aquest any (2022)  jo vaig tornar a Mèxic per una qüestió familiar. El meu pare va fer 70 anys i li vam organitzar una festa. En alguna trobada amb la Marta vam parlar que ella i el seu marit volien viatjar a Mèxic. La sorpresa va ser que vam coincidir en dates i ens vam trobar a Querétaro, la meva ciutat a Mèxic. Per a mi va ser molt maco poder compartir amb ells  la meva família, les meves tradicions i per suposat el deliciós menjar mexicà.

M'agrada molt parlar amb ella perquè parlem de coses que ens interessen a totes dues, em permet deixar-me anar més en parlar. Ara jo visc a Barcelona i ella continua a Costa Rica. Encara continuem amb les trucades i he de dir que aquesta activitat m'ha donat coneixement de la llengua catalana i sobretot una molt bona amistat.

Ana Paulina, aprenenta del VxL virtual que gestiona el Centre de Normalització Lingüística (CNL d'Osona)

Hi ha coses en aquesta vida que saps que existeixen però que mai no t’has plantejat. En el meu cas, una d’aquestes coses ha estat el fet de participar, per primera vegada, de manera activa en el Voluntariat per la Llengua.

Tot va començar perquè estava fent l’últim curs de la carrera i, per unes entrevistes que havia de fer del treball de final de grau (TFG), vaig anar a parlar amb el Servei Local de Català (SLC) de Cerdanyola del Vallès. Quan ja acabàvem d’enllestir uns temes, la Palmira, la responsable del Servei, em va comentar que hi havia el programa Voluntariat per la Llengua (VxL), per si hi volia participar.

Sempre m’ha interessat molt el tema de l’aprenentatge del català com a llengua estrangera i el VxL em va semblar una iniciativa molt interessant per transmetre la llengua fora de l’aula, així que no vaig dubtar d’apuntar-m’hi.

Em van posar en contacte amb la meva parella lingüística, la Cloé, una noia francesa que feia 2 anys que havia vingut a Catalunya per fer la carrera de Logopèdia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El primer dia que vam quedar recordo que em va agafar una barreja de nervis i de vergonya per si no teníem temes de conversa i no sabíem què dir-nos. Però de seguida vam veure que totes dues teníem moltes coses en comú: totes dues teníem 21 anys, vivíem a Cerdanyola i estudiàvem a la UAB... i moltes més coses que vam anar descobrint, per tant era molt fàcil que la conversa fluís.

Normalment, quedàvem per fer un beure i parlàvem de temes que anaven sortint sols i de manera natural: de com havia anat la setmana, de la universitat, de plans de futur, de política, de preocupacions... Era com quedar amb una amiga.

Em feia molta il·lusió perquè anava veient l’evolució lingüística de l’altra persona i com cada vegada anava agafant més fluïdesa i confiança a l’hora de parlar català que, a vegades, és el que costa més. De fet, la Cloé sempre m’ho deia: “em falta perdre la vergonya!”

A més, la Cloé tenia molt d’interès per temes relacionats amb la vida a Catalunya, la cultura, els costums... I era bonic perquè, d’alguna manera, el VxL també acabava agafant aquest punt de ser una eina d’integració al lloc on vius; i que hi intentava contribuir amb coses tan senzilles com, per exemple, comentar el programa de festa major de Cerdanyola i a quins actes anar. O d’altres coses que feien gràcia com, per exemple, explicar-li què són els castells i que en una altra trobada em digués: “Avui he vist una actuació castellera a la UAB!”, perquè al final aprendre una llengua també són totes aquestes coses, viure el lloc on ets.

Però no només ha estat una experiència enriquidora per a l’aprenenta, sinó que jo també he après moltes coses de la Cloé! Tant de la seva llengua, el francès, que sempre m’ha agradat molt, com de vivències en general. Al final, acaba sent un intercanvi cultural.

En definitiva, participar en el VxL ha estat una experiència molt bonica, que m’ha permès ensenyar i aprendre a la vegada!

Mireia, voluntària del VxL de l'SLC de Cerdanyola (CNL del Vallès Occidental 3)

El Voluntariat per la llengua i les passejades parlades

El Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa que sempre he trobat molt interessant, pel format íntim i flexible que té, perquè posa en valor l'ajuda altruista i sobretot perquè motiva les persones a aprendre la llengua catalana.

Un aspecte clau, que personalment m'ha ajudat a gaudir encara més de les nostres trobades amb la Laura i que desconeixem si s'havia fet abans, ha estat el format que d’una manera més poètica hem batejat com a "converses en ruta" o "passejades parlades".

La Laura i jo vam acordar que les nostres trobades serien en el context d'una passejada sempre que poguéssim i ens ha agradat tant el format que, des del primer dia fins al darrer, hem fet sempre les nostres "caminades parlades".  Així, a banda de conversar, hem recorregut força camins juntes tot veient el canvi d'estacions entre les vinyes del Penedès, ja que la nostra primera trobada va ser a l'hivern passat i la nostra darrera en ple estiu.

El nostre moment per a les trobades era els dilluns a les quatre de la tarda, que mica en mica es va anar traslladant fins a les sis o a les set del vespre a mesura que ens apropàvem a l'estiu. Normalment quedàvem en una placeta que es troba a mig camí entre casa seva i la meva i des d'allí iniciàvem ruta i conversa.

El fet de parlar fent ruta ens ha permès dedicar-nos també a fer salut, a fer més fluides les nostres xerrades i fins i tot algun dia a visitar els equipaments de la nostra vila. I hem tingut la gran sort que ambdues ens sentim afortunades d'haver-nos conegut, ja que hem generant una confiança mútua per parlar de temes molt variats i, alguns d'ells, de l'esfera força personal.

Tant a la Laura com a mi ens agrada compartir la nostra bonica experiència i, a través d'aquesta, motivar moltes altres persones a unir-se al projecte, ja que tenim clar que ha estat molt enriquidor per a nosaltres i per descomptat per al futur de la nostra llengua catalana. Gràcies a tot l'equip del VxL per fer-ho possible!

Deixem de testimoni algunes de les imatges de les diferents rutes fetes entre les vinyes de Vilafranca, les Cabanyes, la Granada i Pacs.

Montserrat, voluntària del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf)

UNA EXPERIÈNCIA ENRIQUIDORA

La Sol (aprenenta nascuda a Goslar, Alemanya) i la Núria (voluntària de Ripollet) són parella lingüística del Voluntariat per la llengua (VxL) a Ripollet des del febrer i, des d’aleshores, queden per xerrar en català 1 hora a la setmana.

Si haguéssiu de resumir en una frase la vostra experiència amb la parella lingüística, què diríeu?

Núria (voluntària): És una experiència fantàstica i enriquidora a nivell humà i lingüístic. He conegut persones que segurament no hauria conegut mai.

Sol (aprenenta): Coincideixo amb la Núria. A més a més de l’aprenentatge, es creen vincles interpersonals entre persones. Crec que aquests petits gestos fomenten la inclusió i integració entre gent de diferents cultures i fan nodrir el teixit social entre veïns del poble.

Sol, si haguessis de recomanar el VxL a algú, què els diries?

Que s’animin a intentar-ho. Que potser al principi els pot resultar difícil perquè no hi estem acostumats, a parlar en català, però que a mesura que passa el temps se sentiran més segurs i acabaran prenent la iniciativa.

Núria, i tu? 

Jo ho explico a tothom. Els dic que tenim un potencial que hem de compartir amb els que ho necessiten i així ajudar-los a la integració plena al nostre país. O no ens agradaria a nosaltres que ens ajudessin en altres llengües? Per tant, endavant i recomano 100% ser parella lingüística.

Què heu après l’una de l’altra amb aquestes hores de conversa?

Núria (vol.): He après a rectificar paraules que faig servir i no són correctes. A parlar vocalitzant més bé per ajudar la persona que m’escolta. Però també he après que cal ajudar tothom que vulgui aprendre la nostra llengua i sentir-nos-en orgullosos. Gràcies a tothom que vol parlar en català. Aquí ens trobarà per ajudar i acompanyar en el procés.

Sol (apr): A nivell educatiu, malgrat que tinc el català passiu molt desenvolupat, feia servir paraules malament o les deia en castellà. A còpia de parlar-lo a cada trobada, he après a memoritzar aquestes paraules. És una manera d’aprendre que a mi em funciona. A nivell humà, sent part de Catalunya, cal agrair als voluntaris i al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) la tasca d’ajudar-nos a parlar la llengua i a estimar-la

Sol, què et va motivar a apuntarte al VxL? Com vas conèixer el programa?

El motiu principal va sorgir fa uns mesos quan buscava feina. Vaig trobar-me que en un parell d’entrevistes em parlaven en català i em vaig sentir molt limitada i no vaig ser capaç de desenvoluparme com ho faria en castellà. Llavors, em vaig decidir a buscar activitats per poder parlar-lo en un ambient distès. Així, vaig decidir informar-me i vaig veure que al Centre Cultural de Ripollet hi havia el CPNL i que feien aquest voluntariat.

Com va ser el primer contacte amb la Núria?

Recordo el primer contacte amb la Núria com una trobada molt agradable. Per a mi va ser un acte de valentia, tenint en compte que mai no ho havia fet. La veritat és que la Núria m’ho va posar molt fàcil. Em vaig deixar anar i vaig parlar en català tota l’estona. Tenia molt clar que era el moment de practicar sense vergonya perquè allò funcionés.

Heu fet les trobades sempre el mateix dia i a la mateixa hora?

Ara fem les trobades un cop per setmana al mateix lloc i hem anat creant un espai proper i més personal en el qual també participen altres persones del nostre entorn. Per tant, més d’una vegada ens hi estem tres hores!

De l’1 al 10... Amb quin grau de vergonya vas començar a parlar català? I ara, on et situes? 

Abans de començar a parlar amb la Núria el meu grau de vergonya era altíssim (9), sobretot amb el meu entorn. Ara, com he comentat abans, em llanço a la piscina en moltes situacions, fins i tot amb amics; per tant, el grau de vergonya s’ha reduït considerablement (4).

Quines expectatives tenies abans de començar amb la parella lingüística?

Porto molts d’anys a Barcelona i entenc el català perfectament, però mai l’havia parlat. El meu objectiu era poder desenvolupar-me una mica en qualsevol situació, perdre la vergonya i deixar-me anar amb naturalitat.

S’han acomplert?

Sí, i tant!

Ara que ja portes hores de conversa, parles més català en el teu dia a dia? Has canviat hàbits lingüístics, és a dir, parles amb algú o en algun lloc en català que abans no ho feies?

A partir d’aquesta experiència m’he adonat que tenia molt més vocabulari i recursos dels que pensava, i això fa que ara pugui parlar amb altres entorns, amb clients, quan vaig al mercat... Intento practicar sempre que puc. A més a més, també he tornat a veure sèries en català. Aleshores, crec que les parelles lingüístiques són un molt bona oportunitat per aconseguir-ho. 

Hi ha persones catalanoparlants que tenen tendència a canviar de llengua si al davant tenen una persona que no parla amb gaire fluïdesa o si es nota que originàriament és de fora. Núria, creus que això et passava abans de tenir parelles lingüístiques? Ser voluntària lingüística t’ha ajudat a prendre consciència lingüística sobre l’ús del català?

Encara em passa i massa sovint, penso… Ho estic treballant molt i segur que agafaré més consciència lingüística.

Núria, vas començar amb la teva primera parella lingüística l’any 2014. Com vas conèixer el programa, tu?

Vaig passar pel Centre Cultural i vaig veure la informació i em vaig animar a intentar ajudar persones no catalanoparlants. El primer cop vaig quedar amb dues noies. Vam anar a un bar, vam xerrar durant més d’una hora, se’ns va fer curt.

Vam trencar el gel presentant-nos una mica, i ens vam explicar què ens agrada, la vida familiar, a què ens dedicàvem… Ja vaig veure que hi havia bona predisposició i que funcionaria. Totes tres hi posàvem moltes ganes i també moltes rialles. Fins i tot se’ns hi va afegir una amiga seva! Va ser molt còmode per a mi i vam crear un vincle molt bonic. A dia d’avui encara tenim contacte i ens felicitem les festes.

Vas notar nerviosa la Sol el primer dia?

Nerviosa, no. Ella és molt valenta. Però ens faltava agafar aquella confiança entre nosaltres que ens permetés tenir conversa en un entorn distès. Aviat el vam crear.

Què és el primer que vas pensar després de tenir-hi la primera conversa?

Que aniria tot molt bé, ja que la Sol és una persona molt oberta i amb moltíssimes ganes d’aprendre. Per tant, que seria fàcil i divertit.

VxL de l'Oficina de Català de Ripollet (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Occidental 3)