Vaig voler ser voluntària del VxL per Catalunya, per la nostra cultura i, sobretot, pel català.
M’ho vaig prendre com un deure, una obligació moral que em posava a mi mateixa però mai m'hauria imaginat que el que tindria no serien aprenents sinó amics.
He tingut quatre parelles lingüístiques fins al moment; persones diferents, de països diferents. Al principi estava molt nerviosa i tenia por de no estar a l’altura d’una bona voluntària lingüística. Fins i tot em vaig fixar uns objectius a assolir. Que ridícula que vaig ser! La realitat em va posar davant persones com jo que tenien les seves pròpies idees, il·lusions i objectius, amb les seves pròpies històries i els seus motius per aprendre català, i vaig veure que jo no havia de fer de professora sinó que havia de ser més aviat la seva amiga. Havia de ser la persona amb qui poguessin parlar català amb tota naturalitat.
Me’n vaig adonar en el moment de la conversa. Com més me la preparava més avorrida i pesada era, més parlava jo i més callaven les meves parelles. Era una conversa plena de silencis incòmodes que no sabia com omplir, fins que me’n vaig cansar i vaig decidir omplir aquells silencis amb preguntes quotidianes de l’estil: què has menjat per esmorzar? Què penses fer per dinar? Has llegit el diari avui? Com els va als teus fills a l’escola? Com estan els teus pares? Com et va amb la teva parella?
Converses naturals, sense cap més pretensió que la de parlar i prou. Això sí, en català. L’estona que passàvem junts era agradable, humana, amena i el temps ens passava volant perquè parlàvem de coses que tenim en comú totes les persones del món.
Amb la meva parella lingüística de Colòmbia en concret, la nostra amistat va anar més enllà de la conversa; les nostres famílies es van conèixer, són tots molt bones persones i té unes nenes precioses. Vaig començar a fer repàs a la seva filla, que necessitava una mica d’ajuda amb els deures de l’institut i els vaig agafar molta estima, fins que un dia ella i el pare de les nenes em van dir si volia ser la seva tutora Legal. Em va agafar molt de sorpresa perquè per a mi allò de tutora legal em sonava a justificant d’institut, gabinet d’advocats i senyoreta Rottenmeier, però al mateix temps vaig sentir una gran alegria de veure que em feien aquesta confiança i vaig acceptar totes les responsabilitats que això pugui suposar. Només li vaig dir a ella: “Si les nenes no em diuen pel nom em poden dir padrineta? És que tutora em sembla molt estrany”.
Pels cristians els padrins de bateig són els que es comprometen a donar educació cristiana als nens en cas que els seus pares faltin. Jo he tingut la millor padrineta del món i voldria ser tan bona amb aquestes nenes com ella ho va ser amb mi.
Temps després vaig assistir a la festa dels 15 anys, la quinceañera de la gran, i ens ho vam passar d’allò més bé. Va ser una festa fabulosa i vaig pensar que tant de bo tots els nens del món poguessin celebrar un dia així a la seva vida. Després van venir calçotades, festes d’aniversari i la comunió de la petita i ella em va ajudar a trobar el pis on visc. Ara que som veïnes, curiosament ens veiem menys que quan vivia més lluny, però en tot moment tinc la sensació de tenir la família al costat.
Ella i jo sempre parlem en català –no em surt de parlar-li en cap altra llengua–, tant li fa el que haguem d’explicar-nos. Al final crec que he estat qui més ha après.
Mireia Arís, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura
Afegeix un nou comentari