Blog

Vet aquí que m’he ficat en aquest embolic. No sé per quina raó ni qui m’ho demanava, però aquí estic, amb vint persones més assegudes en cercle esperant que ens facin una xerrada.

Em miro les directores del cotarro. Somriuen. No sé si són amables o els fem certa gràcia. «Mi-te’ls», deuen pensar, «quina cara fan tots! Ves què en farem, d’aquesta colla!»

No em deixo de preguntar: què fa una xarnega com jo en aquesta història?, realment puc fer cap aportació significativa al programa Voluntariat per la llengua?

Vaig començar a parlar català amb vint anys, perquè era condició indispensable per accedir a una feina que m’interessava. Quina angoixa que vaig passar! Quantes vegades em vaig posar vermella com un pebrot per haver ficat la pota! No hi ha dubte que si puc ajudar algú a no passar els tràngols que vaig passar jo, l’esforç haurà valgut molt la pena.

Em presenten la Beatriz. «No m’agrada el meu nom», diu. Una vegada vaig buscar el significat del nom: benaurada, portadora de felicitat, que porta alegria. Li dic. M’abraça i em fa petons. «Quin somriure més lluminós», penso.

Des d’aleshores tot han estat sorpreses. La Beatriz treballa com a llevadora a Barcelona des de fa sis mesos. Parla el català quasi tan bé -o tan malament- com jo. Només necessita practicar.

Anem de compres, fem excursions, em presenta l’Edmon -el seu gosset-, quedem per dinar, per esmorzar. La Beatriz és un pou d’humanitat, estimació, humilitat, saber fer. Parla quatre idiomes i ha viatjat pels cinc continents. Ha fet voluntariat com a llevadora a l’Amèrica del Sud. I jo, amb les oïdes ben receptives i la boca oberta, l’escolto. L’entenc. Aprenc.

Aprenc sobre les dificultats d’altres pobles, sobre la necessitat d’aprendre un idioma per poder treballar i estudiar, sobre el respecte que ella professa cap al nostre poble i cap a la gent que atén. «Les meves pacients», diu, «tenen dret a ser ateses en el seu idioma». I aprenc que nosaltres, els catalans, necessitem gent com ella.

Olga Garcia Beneyte, voluntària del VxL de l'Oficina de Català de Vallirana (Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller)

Entrevistem en Mohamed Afallah i en Toni Argemí Arisa, parella lingüística del Servei Local de Català (SLC) de Mollet del Vallès.

Mohamed Afallah

Em presento. Tinc 28 anys, soc d’Alucemas, del nord del Marroc, i vaig venir a Mollet ara fa deu anys. Vaig apuntar-me als cursos de català per a adults l’any 2008 més o menys i vaig començar en el Voluntariat per la llengua l’any 2010. Vaig tenir un voluntari lingüístic abans del Toni, que també era del Marroc, però no coincidíem gaire amb els horaris i després vaig tenir el Toni.

Toni Argemí Arisa

Jo també em presento. Tinc 51 anys, soc de l’Ametlla del Vallès i vaig venir a viure a Mollet quan em vaig casar amb la M. Rosa, ara fa 21 anys.  Un dia, em vaig apuntar al Voluntariat per la llengua perquè vaig pensar que podia col·laborar fent que la gent pugui tenir l’oportunitat de parlar en català. Jo podia ser voluntari lingüístic. Tot i tenir una feina de torns, volia fer de voluntari perquè és d’admirar la gent que es vol integrar i se’ls ha de donar una oportunitat. Vaig tenir dos aprenents lingüístics. Amb el segon, en Mohamed, tinc molt bona relació i, tot i que ell ja és voluntari lingüístic, continuem sent parella lingüística i tenim una bona amistat.

Què és el Voluntariat per la llengua? Una experiència en què t’hi sents tan bé, coneixes mons nous i t’hi enganxes!

Com us vau conèixer?

M—Em van trucar del Servei de Català dient que tenien un voluntari, van donar-me el número del Toni Argemí i després li vaig trucar per quedar. La primera vegada vam quedar a prendre un cafè pel centre i fins avui. Jo vaig acabar el curs de català per a adults de suficiència 3 i em vaig convertir en voluntari lingüístic. El Toni és un amic per a mi. Conec el seu fill, la seva dona...

T—Amb el Mohamed ens vam conèixer perquè em va trucar un dia, era el meu aprenent lingüístic, ens vam trobar i quan ens vam veure jo ja vaig notar que m’hi trobaria bé. Tenia moltes ganes d’aprendre, de cor. És la persona i amb això vaig detectar-ho de seguida. Em va superar. He treballat de cara al públic, però vaig notar aquesta voluntat.

Com vau començar les parelles lingüístiques?

T—Més o menys l’any 2011, cap a l’hivern. Quan ens trobàvem anàvem a fer un cafè després de dinar i parlàvem tant de coses nostres com d’altres més típiques: futbol... La fèiem petar. Era fàcil. El temps passava volant. Amb el primer aprenent em costava més parlar, però amb el Mohamed era com un amic i parlar era la cosa més normal. No calia improvisar.

M—És veritat. Amb el Toni no tenim aquesta pressió que has de parlar. Estic amb un amic, estem parlant i parlem de tot: de futbol, de política... de la vida. Ara no ens trobem tan sovint, però encara ens trobem.

Explica la teva experiència de les catifes: com vas començar...

M—El Servei de Català i el Casal ens van convidar a participar en les catifes de Corpus l’any 2010. Mai en la meva vida havia viscut l’experiència de les catifes. És un art, és màgia, és brutal! La primera vegada, com que no coneixia la gent de català, vaig posar-me a la primera catifa que hi havia, la de El Casal. Era de les més difícils. Les persones que feien la catifa del Servei de Català es pensaven que no hi era fins que van pronunciar el meu nom i jo vaig dir: “Sóc aquí!”  Al final vaig participar en les dues catifes. Des del 2010, que vam representar la Queta, no he deixat de participar-hi. M’ho passo molt bé. Compartim xocolatada amb els companys; és una vivència molt bona.

T—Un any ens van convidar a fer una catifa de Corpus del Servei de Català: la dels 25 anys. Era l’any 2012. Vam participar la M. Rosa, la meva dona, que també era voluntària lingüística, i nosaltres, el Mohamed i jo, ja que el Mohamed havia participat en les catifes des de l’inici. Va ser la primera vegada. Hi vaig voler participar perquè el Mohamed ja ho feia i jo no ho havia fet mai; com que estàvem molt units, em vaig atrevir a participar-hi sabent que no en sabia, ja que sempre i des de petit amb els pares les anàvem a veure a la Garriga, cosa que sempre he admirat per les grans catifes i sobretot les obres d'art que hi fan. Ens va sortir molt bé. Que les parelles lingüístiques participem en les catifes trobo que és una manera d'introduir-nos en la cultura i les tradicions i, a més a més, ens envoltem d'un bon  ambient, il·lusió, ganes de fer i passar-ho bé. Vaig veure la vivència d’un grup que treballava en equip, de  creadors gregaris, tots junts. Vam crear una catifa com les que havia admirat des de petit.

Mohamed, què triaries de Mollet?

—Jo triaria les zones verdes i la ubicació de Mollet: al costat de Barcelona, amb el mar a prop, el Montseny a tocar...

I tu, Toni?

—Triaria Gallecs, perquè té un paisatge molt inspirador. M’agrada molt la natura i hi vaig sovint amb bici i a peu.

Què diríeu a les persones que aprenen català?

M—Animaria a tothom perquè s’apunti d’aprenent o de voluntari, sobretot a Mollet, perquè hi ha molta gent que no parla en català. El català no és gens difícil.

T—No s’ha de ser filòleg. Calen ganes per poder compartir la teva llengua amb una persona que l’aprèn perquè la practiqui. És una bona oportunitat.

Per a mi, en Mohamed és d'admirar, ja que es contagia de la nostra cultura, d'una manera íntegra, amb tots els valors i participa amb molta il·lusió, ganes i saber fer. Participa en tot: excursions, xerrades i, a més, balla sardanes. Em trec el barret!  

És veritat això de les sardanes?

—No en sé els passos, però m’agrada. Un dia em vaig posar dins d’una rotllana a Caldes i vaig riure molt. Ho vaig explicar a en Toni i no s’ho creia. El Toni és un molt bon amic.

T i M —Us animem molt a fer-vos voluntaris o aprenents lingüístics!

Montserrat Pocurull, tècnica de Normalització Lingüística de l'SLC de Mollet del Vallès (Centre de Nrmalització Lingüística del Vallès Oriental)

"Cada vegada m’agrada més dir coses en català!" Aquesta és la frase que de tant en tant ens diu la Mariola tot rient. Ella va conèixer el programa Voluntariat per la llengua a classe de català. La professora el va explicar i de seguida s’hi va apuntar, perquè el va trobar molt interessant i una oportunitat per practicar la llengua que està aprenent. La Mariola fa un any que té una parella lingüística. Bé, una parella, no, ella forma part d’un trio! La Rosa n’és la voluntària que comparteix amb l’altra aprenenta, la Matilde. Avui ens hem trobat amb totes tres perquè ens expliquin una mica la seva experiència.

Rosa, tu ets de les primeres voluntàries de l‘Oficina de Català de la Llagosta. Recordes quin any vas començar a fer de voluntària, què feies aleshores i per què et vas voler apuntar al Voluntariat per  la llengua?

Fa uns 10 anys aproximadament. Treballava a l’Ajuntament i era alumna d’un curs de català. Vaig voler apuntar-m’hi de voluntària per ajudar les persones interessades a parlar català.

Has tingut moltes parelles lingüístiques? Quina és la teva experiència?

He tingut quatre parelles lingüístiques. L’experiència ha estat molt bona, personalment m’ha servit per conèixer altres persones de la Llagosta i aprendre costums i cuina  d’altres indrets i països.

Què acostumeu a fer quan us trobeu?

Acostumen a fer diferents activitats: anar a esmorzar, a portar olives al molí per fer oli, a comprar als supermercats o d’altres botigues.

Aquí, la Mariola vol dir-hi la seva, també.

Mariola: I parlem de moltes coses, de la família, de l’actualitat, de política, de Veneçuela, de cuina, de tradicions... Ah! I la Rosa m’ha ensenyat el seu hort i m’ha explicat com fer adob i què sembrar a cada època de l’any.

Rosa: Parlem de Galícia i de Veneçuela que són els seus llocs d’origen.

Rosa, els temes els proposes tu, o van sortint sobre la marxa?

Els temes, cada setmana els decidim conjuntament, segons la necessitat que tingui alguna de nosaltres de parlar d’alguna cosa en concret.

Sempre quedeu el mateix dia a la mateixa hora?

Sí, els divendres a les 10 del matí, a menys que per necessitat s’hagi de canviar.

Què és el que més t’agrada del Voluntariat per la llengua?

 El que més m’agrada és conèixer les persones.

Tens algun suggeriment per a altres voluntaris?

Que busquin la manera que aquestes trobades siguin cada dia diferents. Es poden fer diverses activitats a l’hora del VxL, per no caure a la rutina.

Dir-los que continuïn amb aquesta tasca, perquè és una manera d’integrar al nostre país els nouvinguts i els que fa anys que hi són, però que encara no s’han animat, per vergonya, a parlar català.

Feu servir el material que us donem a l’inici de les trobades?

Sí, serveix per millorar la lectura i l’expressió.

Per acabar, Rosa, ens vols comentar alguna cosa més?

Si, que per quedar o donar-nos algun encàrrec utilitzem el WhatsApp i que els escrivim en català. Això ens fa molta gràcia a totes tres!

Abans de marxar volem parlar també una mica amb les aprenentes.

Matilde, tu ja fa més anys que fas d’aprenenta amb la Rosa, com vas conèixer el programa?

Jo, igual que la Mariola, feia un curs de català i el professor ens va aconsellar de fer Voluntariat per la llengua. Com que volia parlar català, m’hi vaig apuntar per poder-lo practicar.

Parlàveu català, abans? 

Matilde: Jo molt poc.

Mariola: Una mica, no gaire.

Més enllà del VxL teniu oportunitat de parlar el català?

Matilde: Aquí molt poc, però jo ara m’hi atreveixo més.

Mariola: A vegades parlo amb una amiga de Sant Celoni, en algunes botigues i amb companys de l’Escola d’Adults de la Llagosta.

Ens diríeu alguna paraula en català que us va sobtar a l’hora de conèixer-la?

Matilde: A mi em va fer molta gràcia quan vaig saber que eren els ‘galindons’ i ‘escopinya’ em costa de pronunciar.

Mariola:’ Carnestoltes’, la vaig trobar tan divertida! I també em costa de pronunciar ’aixecar’.

Bé, noies, molta sort en l’aprenentatge i que continuïn les trobades! 

Rosa Maria Llunell, tècnica de Normalització Lingüística de l'Oficina de Català de la Llagosta (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

Quan entres a formar part del Voluntariat per la llengua passen coses. I sovint en passen de ben curioses.

L’Anna Portolés, voluntària amb moltíssima experiència va venir a l’acte de presentació de parelles lingüístiques que vam fer al Centre Cultural Albareda i resulta que la seva parella era la Mar, germana d’una noia que havia estat alumna de l’Anna en un institut del Besòs fa només... 40 anys!

Aquell dia l’Anna ens va explicar l’experiència com a voluntària amb les diferents parelles que havia tingut. D’històries interessants en té un munt, però la que més ens va agradar va ser la de la Hiroko, una noia japonesa que, després de viure un temps a Catalunya i ser molt activa en la llengua catalana ara fa classes a la Universitat de Tòquio... sobre clàssics de la cultura catalana: Ramon Llull, Ausiàs March... Actualment treballa els textos de Víctor Català.

Les dues fotos que encapçalen aquesta entrada són de dos moments diferents: la primera de 2013, en una trobada quan eren parella lingüística, i la segona el 2015, quan la Hiroko va tornar a Catalunya per passar-hi uns dies.

Centre de Normalització Lingüistica de Barcelona