, 
Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.
Al mes de maig de 2016, el Servei de Català de Mollet (del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental) va proposar a les parelles lingüístiques d’enviar-nos un relat sobre la seva experiència per publicar en el blog del VxL al setembre. Els vam enviar l’enllaç del blog, perquè puguessin veure altres experiències i els vam animar a ser protagonistes de Mollet.
El resultat? L’experiència de dues parelles lingüístiques. Us en presentem una: el Marc Andújar i el Román Arias. El Román feia un curs de català de nivell bàsic 3 quan va començar el Voluntariat per la llengua amb el Marc, voluntari lingüístic des de 2007, i han consolidat una amistat que ja tenien.
L’equip del Servei de Català de Mollet agraeix la bona feina a les més de 1.000 parelles que ja s’han format a Mollet del Vallès des que es va engegar el Voluntariat per la llengua l’any 2005 i molt especialment, a les dues parelles que comparteixen la seva experiència en aquest blog.
Som en Marc Andújar i en Román Arias, una parella lingüística de Mollet del Vallès
Marc Andújar
Em dic Marc i visc a Mollet del Vallès des de 1978. Estic casat i sóc pare d'una nena de 15 anys. Com el Román, el meu aprenent, sóc creient i coincidim sovint a l'església. De fet, abans de ser parella lingüística, ja ens coneixíem en aquest àmbit. Actualment, formo part, com a soci, d'ATCAT, una associació destinada a millorar la vida de les persones que tartamudegen a Catalunya i a assolir llur plena integració social i laboral. Jo sóc quec des dels 6 anys i això sempre m'ha suposat un problema a l'hora de relacionar-me a l'escola, en l'àmbit laboral i en les relacions interpersonals. Amb els anys, ho he anat superant i, actualment, tinc molt present dues coses: la primera és que has d'acceptar que, tot i el progrés aconseguit, sempre queda un rastre de quequeig que es dispara en situacions d'estrès molt concretes i que hi has de conviure i, la segona, que has de pensar que la gent no et valorarà més o menys per com pronuncies les paraules, sinó que sempre estarà més pendent d'allò que dius que no pas de com ho dius.
Per problemes de degeneracions dels discos intervertebrals, no puc treballar: sóc pensionista i això em permet disposar de temps lliure per dedicar al voluntariat i gaudir de les meves aficions com ara la música, la literatura, el cinema i les caminades. També m’exigeixo temps per a la meva família.
Román Arias
Em dic Román, tinc 52 anys, estic solter, sóc catòlic i fa dos anys vivia a Oviedo amb els meus pares. Sóc aficionat a la muntanya. A Astúries hi ha la possibilitat d’anar d’excursió a llocs molt bonics, a prop de casa. Jo pertanyia a una colla de muntanyencs i allà anàvem a la muntanya dues vegades al mes. Es llogava un autobús que ens deixava en el lloc d’inici i ens recollia a la tornada. M’agrada molt caminar i m’agradaria fer el Camí de Sant Jaume. També sóc aficionat a l’equitació. Jo estrijolo el cavall, és a dir, li netejo bé el pèl amb l’estríjol, un raspall de ferro, i li poso la sella, els estreps, la brida.... A Astúries muntava a cavall cada diumenge en una acadèmia. A l’estiu, m’agrada pescar amb canya o bé practicar la modalitat de pesca submarina. Gaudeixo de la tranquil·litat d’estar a prop del mar. Tinc pocs amics, però bons.
Jo treballava en una fàbrica de Coca-Cola a Astúries. La meva feina era fer de venedor, especialitat en supermercats. Què va passar?
La fàbrica de Coca-Cola de Catalunya es va fusionar amb la d’Astúries. La meva feina es va donar a una empresa externa. Em van oferir indemnització o trasllat. Vaig escollir trasllat i per això visc a Mollet del Vallès. Com visc ara?
Estic molt bé i integrat en la feina. El cap em deixa tenir iniciativa. Un company em va convidar al seu comiat de solter. Un altre em va ajudar amb un problema que tinc amb la companyia d’assegurances. A la parròquia he fet contacte amb una colla de creients sud-americans que organitzen moltes activitats. Tinc un grup de WhatsApp i estic informat de totes les coses. Al barri tinc el meu perruquer, el dependent de la botiga d’aliments que conec, el cambrer de la cafeteria... Amb ells parlo una mica en català. Com que, gràcies a Déu, som família nombrosa de germans i cosins, mantenim molt contacte per correu electrònic, telèfon i WhatsApp. També mantinc contacte amb els amics.
L’experiència de les parelles lingüístiques, una sorpresa! No ens vam ni haver de presentar, perquè, casualitats de la vida, ja ens coneixíem.
Marc
Vaig començar a fer de voluntari per la llengua l’any 2007 amb un noi basc de Sant Fost de Campsentelles. L’experiència va anar d’allò més bé i vam repetir com a parella l’any següent. El Josemi, així es deia, em va engrescar per coordinar una “classe” de conversa amb unes quantes persones més, totes elles castellanoparlants, i vam encetar uns minicursos en un centre cívic de Mollet. L’ambient era molt bo i ens vam avenir tant que al darrer dia vam fer la classe a la terrassa d’un bar, on vam gaudir d’una hora de cordialitat a dojo. Recordo que, entre tots, em van obsequiar amb tres llibres, que encara conservo. Per circumstàncies personals, vaig haver de deixar aquest voluntariat i vaig estar uns pocs anys sense dedicar-m’hi. Quan la meva situació es va estabilitzar, a la darreria de 2014, vaig escriure al Servei Local de Català i vaig preguntar si podia tornar a començar amb una parella lingüística. En aquella època, jo havia començat a fer de voluntari en altres àmbits, per exemple, voluntariat relacionat amb la salut i amb els acompanyaments a persones malaltes, i vaig decidir tornar-ho a intentar amb el català.
L’equip del Servei Local de Català de Mollet va estar molt content i em va donar una altra oportunitat. El 20 de novembre d’aquell any, vaig tenir la meva primera trobada amb l’Auguste, un noi del Camerun que vivia a Mollet. Tan sols ens vam veure tres vegades, però van ser molt intenses. Ell em parlava dels seus pares i germans i del seu país; dels lligams familiars tan forts que es formen en aquella part del món i de les excursions que feia amb el seu pare, de petit, quan tots dos sortien a caçar micos a la selva, acompanyats per un expert caçador pigmeu. Em comentava, ho recordo com si l’estigués sentint ara, que, entre les tribus de pigmeus, els diners no tenien cap valor i sí, en canvi, els lligams afectius entre famílies i amics. Tothom es refiava de tothom i hi havia fidelitat en les promeses fetes.
Ja l’any 2015 vaig canviar de parella lingüística i, en aquest cas, vaig conèixer el Carlos, un noi que estava estudiant i que era alhora àrbitre de bàsquet. Parlàvem una mica de tot i, naturalment, també de l’esport de la cistella. Fins i tot vaig arribar a veure’l arbitrar en un partit que va xiular al pavelló del Mollet.
Actualment, estic compartint estones de conversa amb en Román, un noi de Sant Sebastià, aproximadament de la meva edat, que ha viscut pràcticament tota la seva vida a Astúries i que ara és veí de Mollet. Com que ens coneixíem prèviament, les coses han anat molt bé i enraonem com dos amics que es troben al carrer. Ell ve al meu barri, Can Pantiquet, i ens asseiem a la terrassa d’un bar i fem petar la xerrada. És una persona molt educada i s’esforça molt per parlar en català correctament. Jo l’ajudo en tot allò que puc i passo amb ell estones molt agradables. L'hora i mitja que passo amb ell m'és molt agradable i passa volant! Espero que el voluntariat amb ell sigui llarg i ben profitós. Agraeixo molt al Servei Local de Català de Mollet totes les facilitats que em dóna per desenvolupar la meva tasca com a voluntari lingüístic i espero poder-ho continuar fent durant molt de temps.
Román
Jo vaig trucar al número que em va donar la dinamitzadora del Voluntariat per la llengua i vaig quedar amb en Marc a prop de casa seva. Quina sorpresa quan vaig veure que el coneixia d’una altra activitat! Tots dos vam ser voluntaris de l’Operació Quilo al novembre, quan vam fer de voluntaris en el Gran Recapte per al Banc dels Aliments, al supermercat Mercadona de Mollet.
Em trobo molt bé amb en Marc, perquè té molta paciència amb mi. Som d’edat semblant. És molt positiu. Pots parlar de qualsevol cosa amb ell. Es nota que li agrada molt parlar i ajudar la gent que ho necessita.
Marc i Román
Animem la gent tant a fer de voluntaris com d'aprenents, per dues raons: la primera, personal, perquè dóna al voluntari l'ocasió d'exercir una pràctica altruista en un context molt agradable i a l'aprenent/ta, l'oportunitat única de practicar la llengua del país; la segona, de caràcter més general, permet fer una cosa tan senzilla en l'àmbit de la vida quotidiana com enraonar i escoltar en català.
Tenir parella lingüística és una possibilitat molt avantatjosa per a la persona que aprèn català, perquè permet treure’s la por i la vergonya de parlar en català. Si no parles català a la feina o amb els amics o quan surts a comprar, la parella lingüística és una oportunitat superbona per practicar.
