Blog

CONVERSES EN  LA DISTÀNCIA

Les nostres converses han estat en la distància, ja que l’aprenenta viu a Cee (A Coruña) i la voluntària a Sant Joan Despí. Tot i això han estat tant properes que semblava que ens trobéssim al bar de la cantonada.

Vam començar-les al mes de novembre de 2018. D’ençà, ja han passat set mesos i continuem amb bon ànim i aprofitament aquestes sessions setmanals.

Molt poques vegades hem tingut un guió previ, només per les festes nadalenques, per intercanviar receptes de cuina o per parlar de visites que havíem programat a llocs que després volíem comentar, com van ser l’itinerari sobre l’arquitectura de Jujol a Tarragona o bé sobre la riquesa bibliogràfica de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

En general, les converses tracten de temes molt diferents; aquesta diversitat ha partit de les situacions quotidianes, tant personals com d’allò que ocorre al voltant de la nostra ciutat i l’actualitat política, social i cultural. Això ens ha portat a parlar de qüestions amb més o menys formalitat, com per exemple, d’una reclamació a l’assegurança de la llar pels danys d’una tempesta. Així hem pogut utilitzar el vocabulari relacionat amb aquest tema però també sobre els aspectes formals del procés de reclamació i de com funciona a Catalunya.

El mateix passa quan els temes són personals, com l’embaràs d’una filla, perquè a més del procés en si, analitzem i comparem com són els recursos sanitaris, l’atenció a la maternitat i fins i tot la taxa de natalitat de Catalunya i de Galícia.

En totes les converses l’actualitat ha estat present; parlem de política, com és el cas de les eleccions i els resultats; de la realitat social, com pot ser la possibilitat de tancament d’una fàbrica al poble de l’aprenenta i els seus efectes sobre la població; de polítiques mediambientals respecte a l’ús de l’aigua, que necessàriament és diferent a Catalunya que a Galícia. Lògicament, la Maribel (l’aprenenta) havia de preparar dades i una mica de vocabulari abans de la conversa.

L’Aurora (la voluntària) a més de parlar amb una dicció i un vocabulari assequibles a la situació, aporta expressions peculiars o singulars pròpies del català o que es diuen a Catalunya. També fa algunes observacions quan l’aprenenta repeteix el mateix error amb freqüència, sense que es trenqui la comunicació de la conversa, que segueix fluïdament.

És clar que aquesta activitat millora la competència comunicativa de la neoparlant de català, però també és cert que es tracta de converses dinàmiques i amenes que han contribuït  a l’enriquiment personal i que ens han permès conèixer millor dos territoris, que encara que es trobin allunyats, en molts aspectes no són tant diferents.

I tot en català!

Aurora i Maribel, parella lingüística del Voluntariat per la llengua en modalitat virtual que gestiona el Centre de Normalització Lingüística Roses

L’altre dia em va visitar una parella lingüística del Voluntariat per la llengua, la Montserrat Marco (voluntària) i l’Eugeniya Borisova (aprenenta nascuda a Rússia), per demanar-me informació. Resulta que l’Eugeniya està treballant la Colla de Sabadell a l’aula i la Montserrat, per la seva banda, li va ensenyar la paraula “tarannà”.

Van venir a demanar-me si podia conèixer una mica més el tarannà del senyor Joan Garriga, membre de la Colla del qual només sabia la informació de la Viquipèdia.

Li vaig donar un llibret i li vaig parlar de la revista/llibre Vallesos, però el material ja el tenia, i em van dir què em semblava si anaven a la Farmàcia Garriga i els ho preguntaven. Vaig considerar que era una pràctica lingüística associada als 100 Anys de la Colla fantàstica i els vaig dir que em semblava perfecte.

Podeu llegir-ne el resultat en aquest correu que em va enviar la Montserrat:

Resulta que després de visitar-te, i degut a l'interès de la Eugeniya pel personatge del que ha de fer un escrit, ens hem apropat a la farmàcia que regenten els seus descendents al Passeig de la Plaça Major.

I ara atenta:

Hem entrat i jo m'he apropat al taulell i li dic a la senyora que atenia: “Bona tarda. Miri, gràcies a Déu estem bé de salut i no venim pas a comprar medicaments. Els cas és que aquesta noia que m'acompanya és una aprenenta de català i jo la voluntària que l'ajuda en la seva formació. Li han demanat que faci un treball sobre el senyor Joan Garriga i em pregunto si vostès li poden facilitar alguna informació al respecte”.

La senyora, na Roser, ens ha dit: “Oi tant, era el meu avi!”

Acte seguit ens ha acompanyat per tota la farmàcia, plena de fotografies i estris de laboratori que recorden l'antiguitat de l'establiment i ens ha començat a parlar del seu avi. La pobre Eugeniya no donava l'abast.  Li hem suggerit que fes fotografies, mentre escoltava atentament les explicacions de la Roser.

Però això no ha estat sinó el principi. Ens ha fet baixar a un pis inferior i allà l'emoció i estupefacció de l'Eugènia s'ha desbordat. Mira, hi havia des d'objectes antics, com ara el taulell de botiga centenari o una caixa enregistradora igualment antiga, retalls de diari, entrevistes, dibuixos originals del Sr. Garriga, caricatures, documents privats...... de tot i més!

La Roser anava desgranant anècdotes i records del seu avi i jo, testimoni emocionada i muda, les observava alhora que em sentia feliç per aquell doble interès: el de l'estudiant que vol saber i el de la neta orgullosa dels seu avantpassat.

I espera't, que han quedat que demà l'Eugènia hi anirà al matí per ensenyar-li a la Roser el text escrit, a fi de que el pugui revisar i validar.  I la farmacèutica encantada de la vida!

Ara digues-me tu si no m'haig de sentir feliç i realitzada fent una tasca que va molt més enllà del coneixement de la llengua. Avui l'Eugènia ha après què vol dir tarannà i s'ha emocionat. La seva cara era pura llum.

M'ha fet molta il·lusió veure't,

Montserrat

I aquest és l’escrit que va fer l’Eugeniya sobre aquest personatge (poc conegut) de la Colla de Sabadell:

Joan Garriga i Manich

Joan Garriga i Manich va néixer a Sabadell l’any 1902 en una família de farmacèutics. Per això, de professió va ser farmacèutic, però la seva gran passió va ser dibuixar i pintar. De petit va aprendre a dibuixar amb el seu oncle, l’arquitecte Manich.

Durant l’adolescència i en anys posteriors, vinculat al grup actiu en contra del sistema “La colla de Sabadell”, va col·laborar en la premsa sabadellenca, barcelonina i alemanya com a il·lustrador. Els seus dibuixos decoraven d’una manera molt original moltes revistes.

Joan Garriga i Manich també va fer de crític d’art. Les seves crítiques d’art, signades amb el pseudònim Joan David, van ser publicades a la premsa de l’època. Com a historiador de l’art va publicar diverses monografies de referencia sobre la pintura i els pintors. Aquest fet constata que aquest senyor va alternar l’analítica amb la poesia, la pintura i l’art.

Joan Garriga i Manich era un home elegant i de bona planta, practicava esport i, sobretot, jugava tennis. Com diu la seva neta, era una persona casolana a qui li agradava molt estar a casa seva dibuixant i pintant. A més, era una persona molt modesta i entusiasta.

Joan Garriga i Manich va morir a Bellaterra l’any 1995 als 93 anys d’edat.

Lídia Coll, dinamitzadora del Voluntariat per la llengua (VxL) del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell
 

Acabem de formar un grup al Casal d’Avis del Raval de Badalona, per conversar en català. En Joan, el voluntari del Voluntariat per la llengua (VxL) que el conduirà, i jo hi hem pujat per fer les presentacions i dur a terme la primera sessió.

D’entrada hi ha disset persones inscrites. Ho trobo fantàstic perquè darrerament costa força formar un grup tan nombrós fora de les classes.  Alguns dels inscrits, preocupats, han disculpat la primera absència; ja ho sabem que, a aquestes edats, qui no té un all té una ceba. No passa res.

Una de les assistents, la Maite, de 86 anys, s’excusa, diu reiteradament que no ens entén, que no sap res de català, que només fa 3 anys que viu aquí. Ens explica que ve de Veneçuela i que no pot entendre res del que diem, que parlem massa de pressa. La tranquil·litzo. Cadascú anirà al seu ritme. Cada persona farà l’esforç que pugui. No hi ha cap sostre, no hi ha cap meta, no hi ha cap prova. No passa res.

Ara, en aquest moment, el més important és el pas que tots els presents han fet, l’interès per aprendre una llengua amb què han conviscut durant anys, les ganes de millorar i avançar... cadascú segons les seves possibilitats. No passa res.

En Joan proposa de fer la lectura “D’aquí i d’allà” (del material Llegir per parlar, llegir per aprendre). Cada persona en llegeix un tros. La Maite, també. També. Tan bé! que tothom la felicita. La sala s’omple de rialles i aprovacions.

Només han passat 15 minuts des que hem arribat, però em sento com a casa, em sento com una més. Espero que en Joan surti de la sessió amb la mateixa impressió que jo. Seria genial!

He de marxar, els faig unes fotos, m’acomiado i intento transmetre’ls l’entusiasme que sento per aquesta iniciativa. Mai és tard per començar de nou!

Marxo emocionada i satisfeta de la feina que hem iniciat al Casal. Entre totes les activitats que s’hi fan –que en són moltes- ara, l’interès per la llengua, pel català, també hi té un lloc gràcies a un dels voluntaris del Voluntariat per la llengua, que més enllà de formar parelles lingüístiques s'ha implicat en aquesta bonica experiència.

Al carrer llueix el sol, és un matí fantàstic.

Rosa López, dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Badalona i Sant Adrià

Entrevista a Èlia Garcia Ferrer, voluntària del Voluntariat per la llengua (VxL) que condueix el grup de Lectura Fàcil a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler de Rubí:

Què et va portar a conduir el grup de Lectura Fàcil, ara fa tres anys?

Tot va començar en un acte de cloenda dels cursos de català per a adults i del VxL. Jo tot just acabava d’obtenir el nivell C, quan vaig assabentar-me que estaven buscant una persona que es fes càrrec del grup de Lectura Fàcil. En un principi la meva idea era participar en el programa de parelles lingüístiques del VxL, però la possibilitat de conduir el grup de lectura em va semblar molt engrescadora i, alhora, tot un repte, així que sense pensar-m’ho gaire m’hi vaig oferir. Val a dir que jo en aquella època estava a l’atur i també era una manera de mantenir-me activa i de sentir-me útil.

Pel que fa al grup de lectors i lectores, ha anat canviant o s'ha mantingut estable al llarg del temps?

Tot i que hi ha persones que es mantenen fidels més d’una temporada, el més habitual és que hi hagi entrades i sortides i que el grup canviï al llarg del temps. Això va fer que ens replantegéssim el format de les sessions. Al principi utilitzàvem com a suport llibres de lectura fàcil que anàvem llegint en veu alta i treballant de sessió en sessió, però això exigia una continuïtat per part dels lectors que no sempre era possible. Ara el que fem són sessions independents, en les quals combinem conversa i lectura. Triem un tema i llegim en veu alta textos que hi tenen relació en diferents formats, com articles de premsa, fragments literaris, poesia o, fins i tot, teatre. D’aquesta manera treballem la pronunciació i el vocabulari i, alhora, introduïm idees i conceptes que ens ajuden a obrir la conversa. De moment sembla que la fórmula funciona força bé.

Creus que és útil per guanyar seguretat quan s’aprèn un idioma? Per què?

Sí, crec que pot ser una activitat molt útil a l’hora d’aprendre un idioma, en el sentit que pot ajudar a vèncer la petita timidesa que sovint sentim quan intentem expressar-nos en una llengua que no és la nostra. I és a partir d’aquesta idea que em plantejo les sessions; intento crear un ambient distès i allunyat de la pressió d’una classe tradicional, en el qual tothom se senti prou còmode i motivat per  participar-hi. Per això miro d’escollir temes dels quals tothom pugui opinar, ja siguin d’actualitat o de temes universals. També treballem les tradicions i els esdeveniments de la ciutat. De vegades n’hi ha prou amb la motivació i les ganes de dir la teva per trencar aquesta timidesa inicial. 

Com resumiries la teva experiència com a conductora del Club de Lectura Fàcil (CLF)?

Breument, puc dir que és una experiència humanament molt enriquidora i alhora estimulant en el terreny intel·lectual.

Què creus que t'aporta fer aquest voluntariat?

Personalment m’ha ajudat a connectar amb la ciutat. Jo no soc de Rubí - tot i que ja fa uns anys que volto per aquí - i fer aquest voluntariat ha estat una forma de sentir-me integrada en la seva vida social i cultural. Potser aquesta va ser de manera inconscient una de les motivacions que em va portar a participar-hi.

A més a més, m’agradaria destacar que aquesta activitat és per mi també una font d’aprenentatge. Encara que no són classes acadèmiques, les sessions requereixen una preparació, tant per fer una petita aproximació als temes que tractem com per aprofundir en certs aspectes de la llengua. Després, durant les sessions, amb la interacció i les aportacions dels aprenents sorgeixen noves idees i altres punts de vista, mentre busquem el significat precís d’alguna paraula, que fins i tot algú a vegades s’atreveix a traduir a la seva llengua. M’agrada pensar en aquesta doble direcció del coneixement, és molt enriquidor.

Isaac Aguareles, dinamitzador del VxL del Servei Local de Català de Rubí (Centre de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí)