Blog

Ja fa un any d’aquell dimarts, que ens vam trobar en un cafè de Terrassa, per conèixer-nos. Recordo que va resultar ser un senyor que semblava molt respectuós i seriós. M'agradà molt, estava molt motivat a ajudar-me i molt enfocat en corregir-me. Jo estava molt contenta, perquè m'agrada molt que em diguin si m'equivoco.

Sense esperar-ho, després de la segona trobada, vam estar més o menys 3 mesos sense poder-ho fer, com a conseqüència de la Covid-19. Afortunadament, cap a finals de juny, vam tornar a les nostres trobades, però de forma telemàtica.  De mica en mica, aquest moment de la setmana es va convertir, per a mi, en un regal, en un moment especial, no únicament perquè puc practicar i aprendre català, sinó perquè aprenc de la cultura, de com fer xufla, a més he conegut part de la seva família a través de la pantalla. N’Antoni em fa pujar l’ànim, però sempre em fa tocar de peus a terra.

Jo em vaig inscriure per continuar amb les meves classes de català quan van canviar a telemàtiques, però no va ser fàcil, perquè únicament feia exercicis, i em semblava que no avançava en el meu aprenentatge, i per això no vaig continuar les classes en línia. Estava una mica trista, però n'Antoni va aconseguir no només de perdre el nivell, sinó que el pugés. Ara m'atreveixo a parlar català al carrer, i en les converses de feina o ens governamentals.

Per a mi aquesta és una experiència de 10 punts i recomano a tothom que aprofitem aquesta oportunitat no només per aprendre català, sinó també per conèixer la cultura i les tradicions i, per descomptat, per conèixer i gaudir de gent molt agradable.

Jo estic gaudint molt amb n'Antoni, estic molt contenta amb cada trobada, per la seva entrega cap a mi.

Kathy Bueno, aprenenta del VxL del Servei Local de Català (SLC) de Terrassa (Centre de Normalització Lingüística, CNL, de Terrassa i Rubí)

Després de llegir el que la Khaty ha escrit, em sento incapaç de dir res que pugui donar una visió més exacta del que ha estat la nostra relació com a parella lingüística del Voluntariat per la llengua (VxL).

Únicament fer esment que ella va ser la meva primera parella lingüística i entenc que algun mèrit dec tenir, quan en parla tan bé.

Antoni Alegre, voluntari del VxL de l'SLC de Terrassa (CNL de Terrassa i Rubí)

Soc la Gemma i soc de Madrid. Vaig arribar a Vilafranca del Penedès el 17 de febrer de 2003 i ho recordaré sempre perquè feia un fred insostenible. Però ni el fred ni l’embaràs (estava embarassada de pocs mesos) em van aturar per apuntar-me a fer classes de català. La veritat és que tenia moltes ganes d’aprendre la llengua per poder relacionar-me amb els meus amics i el meu voltant en general.

La primera professora que vaig tenir va ser la Gemma. Amb ella vaig aprendre molt i em vaig sentir molt motivada a fer servir la llengua. Els mesos van anar passant, vaig tenir el meu fill i també vaig començar a treballar. Però sempre que tenia temps i podia m’apuntava a fer un curs, fins que vaig aconseguir el nivell B de català. De mica en mica, vaig anar desplegant les ales i vaig començar a parlar en català amb la gent, a les botigues, també em vaig atrevir a fer alguna carta al diari. Fins i tot una vegada vaig anar a Ràdio Vilafranca a parlar de mi, de les classes de català i a explicar el resultat d’aquesta magnífica experiència.

I com que no podia ser d’una altra manera, va arribar un moment en què vaig començar a participar com a voluntària en el Voluntariat per la llengua. Llavors el meu fill era molt petit i també venia amb mi quan feia les converses amb la meva parella lingüística. Quedava amb l’aprenenta, o aprenent, en alguna cafeteria de Vilafranca. Allà fèiem un cafè i conversàvem. El meu fill s’entretenia fent algun dibuix. Tot molt proper, molt enriquidor. Tinc molts records de les activitats que fèiem. Sempre recordaré una excursió d’un final de curs, quan vam anar al Vendrell a visitar el Museu Pau Casals. Va ser un dia perfecte, semblàvem una gran família.

Han passat els anys, el meu fill ja és gran i jo també una mica més, és clar, però sempre que pugui continuaré fent el Voluntariat. En la distància o en la proximitat, no hi ha barreres per a això. Avui dia, i per motius de feina, estic vivint a la província de Castelló i la meva aprenenta, la Souad, a Vilafranca. La Souad és una dona marroquina que va passar la seva infantesa en un poble de Cuenca. Té moltes inquietuds, ganes de parlar el català i relacionar-se amb la gent del seu voltant, les mares de l’escola, etc.

Animo a tothom a participar al programa. Estic segura que gaudireu de l’experiència com jo ho he fet i continuo fent fins ara. Ens fa grans a tots. Als voluntaris, quan veuen les millores dels aprenents i als aprenents quan ells mateixos veuen com avancen, dia rere dia. I sobretot, gaudiu del que feu, que és el més important de tot!

Gemma, voluntària del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf)

Una amistat caminada

Recomano fervorosament el llibre Caminar, de Henry David Thoreau, editat per Angle Editorial dins la col·lecció El  Far, amb traducció i introducció de Marina Espasa. Es tracta d’un text preciós i deliciós de llegir. Una lectura per aqui li agradi caminar,  caminar com  una  manera  de  fixar-se en els petits detalls, despertar la curiositat, connectar amb la natura i obrir la ment i l’ànima.

En un fragment del llibre,l’autor diu: Es poden fer molt bones passejades pels voltants de casa meva i, encara que he caminat gairebé cada dia durant molts anys, i a vegades durant uns quants dies seguits, encara no les he esgotades totes. Una perspectiva nova de trinca provoca una gran felicitat, i això ho tinc, aquesta tarda. Dues o tres hores de camí em duran fins al país més estrany que mai m’hagi pogut imaginar. Una sola granja que no hagi vist abans serà tan magnífica com els dominis del rei de Dahomey. De fet, es pot descobrir una mena d’harmonia entre el potencial del paisatge que hi ha en un cercle de quinze quilòmetres  de radi al voltant nostre, o en els límits d’un passeig de tarda, i la setantena d’anys que té la vida humana. Mai no ens serà prou familiar.

Aquestes sàvies paraules de Thoreau em serveixen per explicar com,caminant, hem forjat una gran amistat amb la Carol. Caminar, caminar, i parlar.  Aquesta ha estat la fórmula perquè la meva parella lingüística s’hagi convertit en una molt bona amiga.

El dia  que  ens  vam  conèixer,  molt  abans  de  la  pandèmia,  vam  anar  a  prendre  un  cafè  en un bar. Una xerrada agradable: com et dius, d’on véns, tens família, de què treballes, què t’agrada fer... Després d’aquella primera conversa en van venir més i, a poc a poc, ens vam adonar que ens enteníem i que compartíem afinitats. La seva enorme curiositat  per la llengua i la cultura catalanes, i per descobrir llocs nous, em va engrescar a acompanyar-la a trepitjar el territori.

Una  colombiana  de  Cali entusiasta que m’explicava que portava només dos anys a Catalunya i ja havia pujat a la creu de  Gurb, havia  estat al congost de Mont-rebei, havia visitat Rupit i mil racons més del país. Ens explicàvem com ens agradava caminar i gaudir de la natura, i ben aviat vam canviar les nostres trobades en cafeteries per excursions i passejades. Llocs  nous per a ella que, de cop, es convertien en llocs nous per mi. Perquè com diu Thoreau, pots haver caminat molts cops per un  mateix  lloc, però  cada vegada és diferent. La Plana de Vic estimada on he crescut i que conec bé,es convertia en un paisatge per descobrir de nou, per assaborir lentament des d’una altra perspectiva. Caminades agradables, plaents i enriquidores,   temps per enraonar i conèixer-nos, converses plenes de colors i sabors d’aquí i de Colòmbia, rialles, complicitats i molt afecte.

Amb  la  Carol vam començar caminant per l’anella verda de Vic, cap a la Guixa, Malla...i vam seguir amb excursions al Castell  d’en  Boix, a Sant Pere de Casserres, a Santa Perpètua, al Matagalls... I el confinament ens ha portat a caminar altre cop pels volts de Vic. Camins fets i desfets una  vegada i una altra, que mai s’acaben i sempre són  diferents. L’escriptor nord-americà deia al llibre que Només he conegut, al llarg de la meva vida, una o dues persones que entenguessin què era l’art de caminar, és a dir, l’art de fer camí. Em sembla que jo tinc la sort d’haver-ne conegut algunes més, i una d’elles és la Carol.I estic convençuda que seguirem fent camí juntes.

Mariona Bigas (voluntària del Voluntariat per la llengua del Servei Local de Català de Vic, Centre de Normalització Lingüística d'Osona), febrer 2021

La Lucrècia (voluntària badalonina del Voluntariat per la llengua) i en Javier (aprenent argentí del VxL) estan molt satisfets d'haver decidit continuar amb les trobades presencials, un cop per setmana.

Diuen que no els falta mai conversa. Parlen de la feina, dels estudis dels fills, del temps i del tema d'actualitat... de la pandèmia. També aprofiten per visitar els llocs més emblemàtics de Badalona: la Rambla, el museu, el pont del Petroli, Can Solei. Fins i tot s'entretenen mirant aparadors de diferents establiments. Tot s'hi val a l'hora de parlar català!

En Javier, músic de professió, s'ha llançat a compondre cançons infantils en català i ja ha actuat en diverses escoles.

Aquest és un exemple, entre tants, que el Voluntariat per la llengua continua ben actiu malgrat la difícil situació que estem vivint. Endavant amb les converses!

I si voleu saber-ne més sobre el VxL i sobre aquesta parella lingüística, mireu aquest reportatge que els va dedicar la Televisió de Badalona:

VxL del Centre de Normalització Lingüística de Badalona i Sant Adrià