Poema prosaic. Ressenya autobiogràfica. Les llengües que m'habiten
Si escric,
i vaig, de salt en salt, i de mata en mata:
és perquè batallo amb les llengües de la meva casa.
La vida que ens fidelitza amb el compàs de Mozart,
d'aquell que enlluerna filosofant en prosa.
No us hi amoïneu, els versets són en Català;
no podrien ser en australià...!
Però, quina disbauixa! Si no existeix; es tracta de l'anglès en fase 3.
Perquè les dues anteriors podrien ser considerades llengües de co-autor:
l'anglès americà i l'anglès britànic de la reina més rococó.
Perquè de cookies només n'entenc quan em trobo a l'àtic.
Ai, no! Soc senyoreta de te marocain, que ho torna tot més àmnic.
Si recopilo viatges i fantasia des del si del meu record:
les llengües forasteres mai m'han fet destorb.
La Mare m'ensenyà que sabia escriure, i perquè m'enfado en Català:
l'epistolar més sonora es prodigà
de l'Augusta Emèrita, terra blanca; Poemes abassegats, Maia i Occità.
Així i amb tot, la relació és tan estreta, que el què avui bull:
és una bestreta
d'una mensualitat en forma d'amor mòlt;
que ja és vell, però sempre nou.
A l'ombra de la història dels Reis de Portugal, jau francesa, la neneta de Puigcerdà
que combrega enmig de boira i safrà:
allò que no vol dir "fardar", sinó balancejar.
Què bé poder parlar! No és broma, és bonic escriure en dues i tres llengües:
appasionar-te per Slavat Papasseit; Joan Margarit; Montserrat Butxaca;
i d'en Lluís Llac, l'Estaca.
Però si alguna cosa hom ha de saber és que estimar i plorar
va compassat amb la vigília
de llums intermitents;
de cançoners que enlliten allò més bell, que no vell...
Això sí, ancià, que cal no oblidar.
La permanència, d'aquelles coses d'estòmac,
que l'almanac enyora!
I pel Portuguès, del meu amic e amat; i, pel Castellà, d'aquell que fou Cosme;
i per l'Anglès, dels que insisteixen en què sigui llengua - home
passant per la curiositat que em remou MOTar. en finès, flamenc, o estonià.
MELANGIA!, que alguna vegada oblidem
el passar del passat:
que despertem oblidats del què sabíem, i que ho sabíem,
si som malalts de Lletres,
siguem-ho sempre
fins que ja no puguem portar trenes.
¡Que el saber no ocupa lugar!, deia la dita:
i que el què ocupà el LLOC fou allò imposat a cop de tira-xines.
Que parlant amb una velleta, que amb prou feines, passada la vuitantena:
aprèn a escriure allò que ha parlat durant una trentena. Per això, roman a Catalunya,
allò que de cor prodiguem:
el nostre pit
per corbata
de sivella
la interculturalitat i el sentiment;
que no és lletreta petita
ni ha de resultar intrascendent
que sigui Catalana
i aflori en el meu accent petit/bastit/glatit
la VOLUNTAT d'aprendre
de la senya d'aquell que ensenya
PER LA LLENGUA.
Cristina Font. Treball presentat al concurs "Les llengües de la meva vida" que el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona va organitzar l'any 2017
Afegeix un nou comentari