Blog

Bernat és el voluntari més antic del VxL de les Terres de l'Ebre. Ell és fuster i ara ja està jubilat. Té els cabells blancs, porta ulleres i, a l'hivern, una boina. Sovint fuma caliquenyos. Porta també un sarró amb els seus pataquets de conversa (llibres, bloc de notes, fulls per al diàleg, etc.).

Abans de jubilar-se, treballava a la Brigada Municipal de Tortosa i el vaig conèixer quan es va apuntar a un curs de català de nivell Intermedi que feia jo, fa molts anys, quan encara estava en actiu.

Una vegada em va fer una pissarra nova, gran i espectacular, per a la classe, ja que la que tenia era molt petita. Per una banda era per escriure amb guix i, per l'altra, amb retolador. Això em va arribar a l'ànima, ho de dir. La va fer tan ben feta que encara està en una aula de formació de l'Ajuntament.

Des de llavors, ja fa anys, sempre hem tingut una bona amistat, s'interessava  per la meva feina i em visitava sovint. Tenia i té curiositat pel català perquè ell no l'havia après a l'escola, com totes les persones de la seva generació, i sempre renegava pel fet que no podia acabar cap llibre perquè es posava nerviós.

Quan es va jubilar, immediatament es va presentar un dia a l'oficina i em va dir que havia vist un anunci del Voluntariat per la llengua i que li agradaria molt provar de ser voluntari. En veure la seva determinació, de seguida li vam buscar aprenents. I, cal dir-ho, conserva l'amistat amb quasi tots els que ha tingut.

Ell no tenia hàbit lector i, quan vam començar amb el Club de Lectura Fàcil de Tortosa, ell em deia que era incapaç d'acabar cap llibre, que es posava nerviós. Però jo li vaig recomanar d'usar els textos de lectura fàcil a les seves trobades i li vaig recomanar llibres de LF. Es preparava les lectures per a les trobades amb els aprenents i així va començar a llegir-se tots els llibres recomanats i a perdre la temor als llibres. Ara ja devora tots els que li posen davant, ja no cal que siguen de lectura fàcil.

I, des de llavors, ja fa nou anys, que sempre té molts dies ocupats només per al VxL. Ara fa un grup de lectura en veu alta amb textos de LF i conversa a la Biblioteca de Tortosa, però ell sempre em diu: "Si tens més gent, m'ho dius, que ja em buscaré hores per poder quedar amb ells. Això és el que més m'agrada".

Ell sempre em diu: "Jo aprenc més d'ells que ells de mi". Bernat és Bernat

Esther Martí, dinamitzadora del VxL del CNL de les Terres de l'Ebre

El món de les presons i la reinserció social sempre m’ha interessat. De fet, quan vivia a l’Argentina vaig estudiar Sociologia i em vaig especialitzar en les Institucions Totals, sobretot en presons. Durant la carrera vaig formar part d’un grup que anava a la cárcel de Caseros (una institució penitenciària al centre de la ciutat de Buenos Aires) un cop al mes per fer activitats i xerrades centrades en la rehabilitació i reinserció dels interns. Moltes vegades ells mateixos proposaven els temes que volien tractar i acabàvem parlant de temes com la sida, les relacions familiars, entre d’altres. Paral·lelament ens trobàvem fora de la institució per construir un marc teòric sobre la rehabilitació i la reinserció i així tenir més eines per poder treballar amb els interns.

La tasca que feia a presons m’entusiasma, però quan vaig deixar l’Argentina es va acabar. Ara fa onze anys que vaig arribar a Catalunya i gràcies al programa Voluntariat per la llengua he tingut l’oportunitat de tornar a formar-ne part. Tot va començar perquè un dia una amiga meva em va parlar d’un programa que consistia a fer parelles lingüístiques per practicar català. Jo ja el coneixia perquè havia fet cursos al CPNL. Vaig començar des de zero, no en sabia gens, però amb el temps i la bona voluntat dels que m’envoltaven vaig arribar a tenir el nivell C. També vaig tenir una parella lingüística que em va ajudar a practicar sense vergonya. Ara entenc i parlo català habitualment amb els amics i la família i el fet de saber català m’ha obert portes en el món laboral. Quan vaig saber que el Voluntariat per la llengua es feia al Centre Penitenciari Lledoners no m’ho vaig pensar dues vegades. Hi volia participar però no sabia si compliria els requisits. Vaig estar contenta quan la dinamitzadora del programa em va dir que podia fer perfectament de voluntària, ja que el meu català és fluid i considerava que podia ajudar altres persones que, com jo, havien començat  a aprendre la llengua des de zero.

Cecilia, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística Montserrat

L’experiència al CP Lledoners ha estat molt enriquidora a nivell personal i també professional, ja que gràcies a aquest programa puc formar part -encara que sigui en poca mesura- del procés de reinserció dels meus aprenents, Felipe, Mohamed i Jaime. Les trobades, que són cada dilluns i tenen aproximadament una durada d’una hora, passen volant! Parlem del que hem fet durant la setmana, com estem i del que sigui. És un espai per compartir i poder parlar dels temes que a ells els interessen sense prejudicis.

Aquesta és una vivència molt interessant i és molt gratificant veure el progrés dels nois, sobretot d’un d’ells que cada vegada utilitza més vocabulari i parla més fluidament el català. Per a mi és un privilegi poder guiar aquesta activitat i contribuir així en la formació dels interns, que d’aquesta manera tenen la possibilitat d’ocupar el seu temps lliure fent activitats que els ajudaran a tenir un futur millor o almenys intentar-ho.

A més a més, gràcies a aquest voluntariat vaig poder participar d’un curs de la Generalitat i la Creu Roja sobre els voluntaris penitenciaris. Va ser molt profitós i útil, ja que em va permetre ampliar les eines per desenvolupar la meva tasca al CP Lledoners. Aviat participaré a l IV espai obert de voluntariat penitenciari de Catalunya. Ho estic esperant amb candeletes! Crec que aquestes accions són fonamentals perquè serveixen per donar suport a totes les persones que fan tasques de voluntariat i adquirir instruments i coneixements per poder-les realitzar amb més eficàcia.

Caminant pel gòtic de Barcelona pots trobar-te sorpreses que no per conegudes són menys agradables.

Sense anar més lluny, l'altra tarda el Mikhail i jo vam anar a petar bastant a prop del cel... donat les delícies i altres temptacions dolces dels monestirs, que la botiga-café Caelum ofereix al carrer de la Palla, 8, a tocar de la plaça del Pi.

Un cop hi entres et recomano baixar les escales de pedra fins a les Termes antigues...on t' expliquen que s'hi banyaven les dones fa més de cinc segles. Allà tranquil·lament la xerrada transcorre entre dolços, licors i a més, herbes.

Caelum és el cel... no t'ho perdis!

Isabel Moreno, voluntària del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona que ha compartit aquesta activitat amb el Mikhail Rusinov, l'aprenent amb qui forma parella lingüística del VxL.

El Racó de l’Artesà és una cafeteria i forn de pa de Caldes de Montbui que, des del principi del Voluntariat per la llengua, n’és establiment col·laborador i on es troben cada dimecres a la tarda la Mercè i la Mirela; dues dones lluitadores, treballadores i llestes - tres trets que qui les coneix diu que tenen en comú.

La Mercè va fer de voluntària fa set anys i, després d’algunes parelles lingüístiques, ho va deixar, per reprendre-ho ara una altra vegada. La Mirela és bosniana i, després de la guerra de l’antiga Iugoslàvia, passava els estius a Catalunya a casa d’una família d’acollida de Santa Perpètua. Quan va acabar els estudis, al seu país, va decidir venir a viure amb la seva parella catalana (que curiosament havia conegut a Bòsnia) a Cunit, on van viure durant set anys. Ara a Caldes, per raons de feina, està fent un curs de gestió administrativa; tema de conversa amb la Mercè que pot ajudar-la en la matèria, ja que treballa al Departament d’Economia de l’Ajuntament.

“Una de les coses que em sorprèn de la Mirela és que tot el que es proposa... ho fa i ho fa bé! –diu la Mercè. I és que la Mirela, a banda de ser molt activa, té una actitud molt decidida davant les situacions que ha de viure. La Mercè sovint parla als seus fills de l’esperit de treball de la Mirela i de l’esforç que fa per aconseguir allò que es proposa malgrat les dificultats.

De les trobades a la cafeteria, en resulten llargues xerrades sobre els respectius països: situar-los en el mapa, va ser el primer que van fer; parlar de les característiques semblants, el següent. També sobre el que escriu la Mercè, amb paraules que a vegades no acaba d’entendre la Mirela i que ella li explica amb un llenguatge més senzill. O sobre les variants de la llengua catalana, quan la Mirela utilitza expressions pròpies de la parla tarragonina.

La tarda els passa sense adonar-se’n. Sempre es queixen que no tenen gaire temps lliure. “És que totes dues fem mil coses!” –diuen. La noia de la cafeteria les coneix bé, sap què hi van a fer cada dimecres a la tarda, sempre els parla en català i, quan veu que s’aixequen, ja els prepara la barra de pa que sap que compraran per sopar.

Rosa Maria Llunell, Tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Caldes de Montbui (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)