Blog

Per Sant Jordi, al Servei Local de Català d'Esplugues de Llobregat acostumem a organitzar una lectura de llibres a micròfon obert al mig de la plaça de Santa Magdalena, davant de l'ajuntament. Enguany, Soledat Gascó, voluntària del VxL que escriu poesia, ens ha regalat el següent poema, escrit des del punt de vista d'una voluntària per la llengua i manuscrit en una cartolina.

Una llengua, un país: Catalunya

Tinc enveja

de les llengües que no estan criticades,

que tothom les vol aprendre

sense estalviar esforços

perquè estan ben valorades.

Tinc enveja

de les llengües que en diuen "més parlades"

i, que els qui han nascut allí

pensen que són les més maques.

La meva llengua també n'és de bonica,

i té una riquesa que molts d'aquí

no sabran mai, perquè creuen 

que és difícil i no cal sacrificar-se

en estudiar el seu cabal,

si amb una de sola ja passen!

I total, per a què cal!

I jo voldria viure en un racó

d'aquesta terra estimada

on fer volar coloms al meu jo

creient que serà ben tractada.

Parlar-ne amb l'orgull de debò,

com si fos la virtut alada

no haver de demanar perdó

per no ser entès, altra vegada.

Em fa mal viure al meu País

mendicant la meva cultura

explicar-ho com si no servís

la seva llarga singladura.

Mai no podrà ser un camí llis?

Ser el que som sense censura?

Mai no hi haurà un compromís

d'entendre la nostra postura?

Molí de vent i bisturí de paraules a la deriva

repetides dalt de la riba de la història sempre així.

Voldria conèixer el festí

dels qui tothora fan fogata

i escampen l'anunciata

posseint el nostre destí.

Que la raó porta postdata

i el poble n'és el paladí.

Soledat Gascó, voluntària del Voluntariat per la llengua d'Esplugues de Llobregat (Centre de Normalització Lingüística Roses)

Em dic Agnieszka i visc a Cardedeu. Sóc de Polònia. Vaig venir a Catalunya fa 9 anys i tot seguit vaig començar a estudiar català. 
Sempre he tingut molt clar que aprendre un idioma és la clau per a una bona comunicació i integració amb les persones. Tot i que em penso que, avui en dia, la dicotomia autòcton – estranger deixa de ser una relació de dues branques i comença a créixer com un arbre. 
He tingut molta sort de poder formar part d’una societat i cultura molt oberta a la diversitat. 
Espero que conèixer nous idiomes, diccionaris, en fi, persones, comenci a ser el meu ‘hobby’, ja que, per exemple, m’agradaria tornar a parlar rus. En fi, em queda molt per fer encara.
La meva parella lingüística es diu: Marta i és de Bolívia.
L’escrit explica la nostra primera trobada.

Panettone

És difícil trobar-te. Cal tenir una sort especial perquè els camins, com si fossin un trèvol de quatre fulles, portessin la ciutat al bar. És on ens vam veure per primera vegada. És on penso que en tants llocs del món l’home viu per un instant: les xerrades-petades de mitja-tarda, mentre facin el futbol (la religió del segle); les criatures amagades, jugant al penjat o dibuixant la xarranca, xutant els taps de corona. La forta olor de les begudes, fusta. 
No sé d’on véns, m’és desconegut el lloc rodejat de muntanyes que sembla voler abraçar el sol. 
Ziga-zaga dels rius. Glaç de les llacunes. 
Però, al cap d’uns segons de la tímida incertesa, la conversa sembla fluir cap als orígens i unir les experiències.
S’apropen les festes i ens expliquem com són les nostres cases. Em fas aprendre el nom d’un pastís nadalenc, d’origen milanès, típic també de les teves terres, però m’he après tant de memòria el nom, que ara ni me’n recordo; ni de les normes de l’escriptura. Pane&One? Panet-Tonet? Què és la memòria i per on comença? És al principi? 
Ja veus, ens hem de tornar a trobar, perquè pugui recordar el teu món.

Agnieszka Szczepaniak, voluntària del VxL de l'Oficina de Català de Cardedeu, del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental

La Montserrat Garcia i l’Encarna Gascón són dues voluntàries lingüístiques de Montornès del Vallès que, a més de ser voluntàries del VxL, estan implicades en mil i una activitats i sempre participen en els actes culturals del municipi: conferències, clubs de lectura, concerts... i evidentment, acaben arrossegant-hi les seves aprenentes, que es  contagien d’aquest dinamisme i assisteixen a les activitats o, fins i tot, comencen a acostar-se a alguna entitat per formar-ne part.

Com podeu veure a les fotografies que acompanyen aquest article, ambdues estan caracteritzades com a personatges de l’edat mitjana. Això té una explicació molt senzilla: tant la Montserrat com l’Encarna actuen en La Remençada de Montornès, que és un espectacle musical que es fa als carrers del poble un cop a l’any. La Remençada  explica  la revolta dels pagesos de remença catalans contra les duríssimes condicions del vassallatge a què vivien sotmesos. Hi actuen més d’un centenar de veïns fent d’actors i actrius, cantants i músics. Aquest espectacle té lloc un cop a l’any, i enguany serà el 4 de juny a les 19.00. Si voleu saber-ne més, podeu anar a la pàgina de Facebook de La Remençada https://www.facebook.com/LaRemencadaMontornesDelValles/

Dies enrere vaig demanar a la Montserrat i a l’Encarna que em diguessin com havia anat l’experiència com a voluntàries ara que tancàvem una edició i en començàvem una altra. Els vaig demanar que m’expliquessin especialment si les aprenentes coneixien La Remençada i si s’hi havien animat a formar-ne part d’alguna manera, o si s’havien implicat en  alguna de les altres entitats de les quals elles són membres, com les sardanes o la coral. Reprodueixo el que l’Encarna i la Montserrat em van explicar.

Pel que fa a l’Encarna Gascón, tot i que ja tenia relació amb el Voluntariat per la llengua mitjançant l’entitat Dones per la convivència, avui desapareguda, enguany  és el primer any que fa de voluntària i s’ha atrevit a ser-ho de dues aprenentes. Aquesta és l’experiència de l’Encarna:

“La meva experiència ha estat molt positiva i satisfactòria, per això continuaré el VxL fins al maig, que és quan comencen més forts els assajos de la Remençada i tinc menys temps. Durant 10 setmanes he acompanyat dues dones, una procedent de Lleó i una altra procedent del Marroc, Amb elles hem compartit, entre d’altres coses, les nostres cuines tradicionals i un tastet de sardanes, per tal que quan en toquin a plaça puguin participar-hi activament. Arran  d'això, l’aprenenta de Lleó s’ha apuntat al curs de sardanes del casal d’avis. La marroquina ho té més complicat, diu que no els està permès ballar a l’aire lliure, però sí que poden fer-ho en espais tancats, sempre que no hi hagi homes.

El menjar ha estat un tema important en les nostres trobades i sobretot hem parlat dels plats típics de cadascú: la nostra carn d’olla; la harira, un plat del Marroc que es fa amb farina d’arròs, cigrons, llenties, tomàquet, ceba, api, julivert, espècies amb menta negra o blanca, oli d’oliva i que es barreja amb trossos petits de carn de xai o pollastre, i també  el “cocido leonés”, on no hi pot faltar la carn de vaca, el porc, la llengua de vaca i els embotits tendres lleonesos.

Parlant, parlant, també ha sortit el tema de La Remençada; totes dues han vist l’obra però no se senten motivades a implicar-s’hi: una per raons religioses i l’altra perquè la seva extrema timidesa no li permet fer una actuació tan significativa davant del públic.”

La Montserrat García és aquella voluntària que tothom voldria tenir! És  professora jubilada de secundària, té la paciència infinita dels professors i molts recursos per ajudar les aprenentes. Fa de voluntària des de fa molts anys i en cada edició té entre dues i tres aprenentes. Aquesta és l’experiència de la Montserrat:

“ Ja saps que jo tinc tres aprenentes, una des de fa tres anys, l'Antònia, i dues d'aquest any, la Mari Carmen i la Isabel. La manera com ho portem unes i altres és un xic diferent. Amb l'Antònia xerrem moltíssim i de tot, té un molt bon nivell, i aquest proper dimecres anirem juntes a comprar al Decathlon a Mollet; això sí, comprarem en català, només faltaria! L'Antònia va estar cantant un temps a La Coral, amb l'Encarna i amb mi; era contralt, ho va deixar per motius familiars i potser, també, perquè s'atabalva  un xic amb algunes cançons, però va participar en un parell de concerts i tot. Va venir a tres o quatre assajos de la Remençada, amb el seu marit, però al final no va quallar. Sí que coneix perfectament l’espectacle i en xerrem de tant en tant.

Les altres dues aprenentes, encara que suposadament vénen juntes, són molt diferents de caràcter i maneres de fer, així com d'integració al poble. La Mari Carmen està perfectament integrada al poble, hi porta molts anys i ha tingut un comerç quasi tota la vida. Coneix més gent que jo, és una assidua als concerts de La Coral, coneix perfectament La Remençada i està molt orgullosa que es faci un espectacle així  a Montornès. Quan estem soles, les nostres converses són sobre menjars, amics, els néts, els fills... la vida quotidiana i una mica de safareig sobre el poble, si cal, és clar...

Amb la Isabel, que és xilena i fa pocs anys que viu a Montornès, ens hem trobat menys perquè hi ha alguns dies que treballa i li és difícil de compaginar horaris. El seu tarannà és molt diferent: xerrem de tot un xic, però, de tant en tant, em pregunta coses més relacionades amb la gramàtica i la fonètica del que acabem de dir o quan li corregeixo vocabulari. També he parlat amb ella de la Remençada, no gaire, i sé que també l’ha vista i la coneix.”

Com podreu imaginar, jo estic encantada de tenir voluntàries com aquestes, tan fantàstiques i tan generoses amb el seu temps i amb la seva energia. Sempre dic, i no em cansaré de repetir-ho, que el Voluntariat per la llengua és una experiència que depassa el que és purament lingüístic, que és també una manera de compartir emocions, cultura, costums... Un bon sistema per acostar les persones i així crear vincles, que són en definitiva la base del teixit humà d’un poble.

Reyes Barragán, Tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Montornès (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

L’Aime i la Teresa hem anat a Ràdio Cornellà per parlar de la importància del programa Voluntariat per la Llengua de la Direcció General de Política Lingüística que gestiona el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Pensem que és molt interessant per a les persones que aprenen el català, perquè milloren el vocabulari i la fluïdesa i aprenen els costums del poble català. Nosaltres aprofitem les trobades, que són cada setmana, per fer visites a indrets del nostre municipi que l’Aime no coneix, com per exemple el Castell, la biblioteca Marta Mata, etc. i així amplia el seu coneixement de la ciutat on viu. També dins del programa s’organitzen diferents sortides i activitats: passejades, teatre, anades al futbol, xerrades...

En resum, tant l’Aime com jo pensem que aquest programa ajuda a fer amics i a cohesionar i integrar les persones que han decidit viure a Catalunya i aprendre la nostra llengua.

Teresa Romagosa, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Cornellà de Llobregat.

Aime Luna, aprenenta del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Cornellà de Llobregat