Relat escrit per la voluntària del VxL Alegria Julià, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb internes del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona:
“Ahir era a casa meva, amb el meu nét gran, i estava retallant uns cartronets amb imatges i paraules.
-Iaia, què és això?
-És un joc per aprendre paraules en català.
-I per què ho fas?
La pregunta li va sortir espontània perquè no entén que, jubilada com estic, em dediqui a preparar material d’aprenentatge.
-És per les noies de Wad Ras. – i com que al seu rostre encara s’hi endevinava un interrogant he continuat – Wad Ras és un centre penitenciari, la presó de dones. Hi vaig tots els divendres a la tarda a parlar amb elles. Volen aprendre el català, saps?
Aleshores em va mirar d’una manera molt especial. Suposo que per un nen de deu anys, que ja es qüestiona moltes coses, i que té el cap ple de pel·lícules i sèries policíaques, li ha sorprès aquesta informació. Ell ja estava al corrent de que jo sóc voluntària per la llengua, sabia que he tingut moltes parelles lingüístiques, sovint en parlo a casa. Però això de que vagi a la presó el va impressionar.
-I no et poden fer mal?
-No, ni pensar-ho! Són molt amigues meves. Ens ho passem molt bé parlant. Totes les que jo conec tenen fills, i els agrada molt explicar coses d’ells. Algunes tenen els fills a prop i els poden veure sovint perquè van a visitar-les a la presó. D’altres s’han de conformar sentint-los parlar per telèfon. I saps què? A la presó tenen una biblioteca. A més, van a classe i estudien, és com si anessin a l’escola. Moltes d’elles no van poder anar a l’escola quan eren petites i ara els agrada aprendre.
-Podem jugar ara, amb aquest joc?
-I tant!
La seva curiositat infantil per l’ambient de la presó, s’havia esvaït. Ara tocava jugar.
No li vaig explicar que el primer dia jo també estava impressionada. Després de lliurar el DNI, passar dues portes de seguretat, deixar la bossa perquè no es pot entrar res (només papers i llibres), passar tres portes més, que obren uns guardes de seguretat, vaig arribar finalment a l’aula que tenia destinada per a fer la conversa. La Jordina, la mestra de Wad Ras, m’ho va fer tot molt fàcil.
I és curiós, ara, després de set sessions, entro i surto del recinte amb tota naturalitat i, sobretot, amb força il·lusió, perquè el contacte amb aquestes noies m’enriqueix, em fa sentir més propera a les persones i més útil. Jo, una mestra jubilada, tinc l’oportunitat de posar els meus coneixements al servei d’unes alumnes molt especials, que, iguals que els nens, aprenen rient i divertint-se”.
Afegeix un nou comentari