Blog

El Joan Pelegrín és el propietari de la Papereria Pelegrín, establiment adherit al Voluntariat per la llengua (VxL) de Gavà.

Qui és el propietari del negoci i des de quan?

L'empresa, avui una societat limitada que respon al nom de PELEGRÍN I ROCA SL, és propietat dels tres germans d'una família gavanenca, i va ser fundada l'any 1976 pels nostres pares, en Manel Pelegrín i la Francesca Roca.

El negoci es va obrir l'any 1976 com a papereria al carrer de les Colomeres, núm. 73, de Gavà.

Aquella activitat, que només pretenia donar una sortida a la situació laboral dels pares, amb el temps es va convertir en un projecte de futur per als tres fills que ens vam anar incorporant progressivament al negoci.

En aquells temps no estava mal vist que els fills col·laboréssim amb el negoci familiar, i la nostra participació es considerava raonable en pro del benestar comú i el creixement de l'economia de grup. Tot, òbviament, mentre completàvem la nostra formació acadèmica i personal.

Com a conseqüència de la suma d'esforços, vam poder créixer fins al trasllat a l'actual copisteria a la plaça de Jaume Balmes, 9, de la nostra vila, i l'ampliació de la papereria al carrer de Sant Pere, 87, les nostres actuals ubicacions.

Per què aquest negoci?

Una de les claus que ens ha permès sobreviure comercialment durant 46 anys, en un entorn de gestió familiar, ha estat la nostra capacitat de diàleg a l'hora de prendre decisions que podrien ser més transcendents per al futur del negoci. És a dir, ens sabem posar d'acord sense ombres de discòrdia.

Doncs casualment, o no, aquesta capacitat neix amb la forma de ser dels nostres pares.

Quan van decidir obrir el negoci van posar a sobre de la taula familiar les opcions viables amb els fills de 13, 11 i 3 anys. Va ser la primera decisió conjunta vers el negoci: obrir una papereria.

Quina relació teniu amb Gavà?

La meva mare, nascuda a Olocau com els pares de tants altres gavanencs, va arribar de ben petita amb la seva família cercant un futur familiar més esperançador.

El pare, que és originari de Viladecans, es va traslladar a Gavà per establir aquí la ubicació familiar.

Els tres fills ja vam néixer a Gavà, per tant, la nostra relació amb la nostra vila és total. Aquí hem nascut, ens hem format, treballem, i suposo que hi seguirem per sempre més.

Per quin motiu us vau fer establiment col·laborador del VxL?

Per militància nacional i lingüística. Per ajudar a tothom que té la voluntat d'aprendre la nostra llengua, la llengua del país, la dels nostres pares i la dels nostres avis.

També com a agraïment cap a aquestes persones, perquè podrien no fer-ho, com fan tants d'altres que hi viuen tota la vida sense cap inquietud ni voluntat per aprendre'n.

Què és el que més valoren els clients del vostre establiment?

Crec que el que més valoren els nostres clients és la nostra voluntat de servei.

Recordes alguna anècdota lingüística divertida?

Fa pocs dies un grup d'estudiants va entrar al nostre establiment cercant fer pràctiques de català. Entre les preguntes que ens va fer una de les estudiants, algunes anaven adreçades a l'adquisició d'un llibre per a una neta.

Un cop acabada la pràctica, l'estudiant va demanar veure algun dels llibres de què li havíem parlat, i un cop a l'espai de la llibreria, per inèrcia, va començar a parlar-nos en castellà.

Amb cordialitat i humor  li vam preguntar el perquè del canvi de llengua i que si no volia seguir practicant el seu català. La dona es va posar les mans al cap i ens va dir: "Teniu raó, quin cap que tinc!" I va recuperar el català.

Vols afegir alguna cosa més a l’entrevista?

Només vull agrair-vos la vostra tasca per mantenir i millorar la salut del català, i també us vull desitjar que pugueu seguir tenint voluntaris dins d'un comerç local que convisqui amb dignitat amb les noves formes de comerç, que sembla que poden arrasar les que hi havia fins fa no tants anys.

VxL del Servei Local de Català de Gavà (Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà) 

L'Albert Mendiola és el xef del restaurant Marimorena de Sant Boi de Llobregat, local que tot just s'acaba d'incorporar a la xarxa d'establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua (VxL).

Albert, per què vas triar el món de la cuina?

Jo diria que més aviat va ser la cuina que em va triar a mi. Havia d'anar a treballar a un restaurant, sí, però no sabia si hi anava a fer de cambrer o ajudar els cuiners. Finalment, em va tocar la cuina i, vaja, em va agradar...

A quins llocs has treballat abans de tenir un local propi?

Des que amb setze anys vaig trepitjar el meu primer restaurant, el Tahití de Salou, que encara funciona, he voltat força. Però m'agradaria destacar, per descomptat, el Berasategui a Lasarte... Treballar amb ells em va permetre, amb només vint-i-un anys, fer de cap de cuina al Palau de Congressos de Sant Sebastià. Després van venir cinc anys al Negro de Barcelona i, tot seguit, amb la meva dona vam obrir un petit hotel rural a Berga que es deia La Serra del Pla... Després van venir Sitges, Vilanova i la Geltrú i Barcelona... fins que el 2012 vam obrir el Marimorena.

Quina és la història del restaurant Marimorena?

Fins aquell moment jo sempre havia treballat per altra gent i mai a Sant Boi... Em feia gràcia, en certa manera, tornar al poble, als amics, a la família, als productes que carregaven els tractors que veia passar... i, també, tornar a veure rugby, que jo abans de l'hostaleria hi havia jugat. Vaig venir a viure a Sant Boi i vaig trobar un local al costat de casa dels meus pares... O sigui que quedava tot ben lligat.

Per què es diu Marimorena?

Nosaltres vam obrir al mes de juny... i al maig encara no teníem nom. I la meva filla, d'esperit molt nadalenc, encara anava cantant nadales en plena primavera.. i una d'elles era 'La marimorena', Ens va semblar que era un nom que petava bé... si li trèiem l'article, per desvincular-lo del Nadal. Tot i que hi ha gent que, després de tants anys, i encara ens diu com la cèlebre nadala, però no passa res, que ens diguin com vulguin, però que ens diguin.

Què destacaries de la teva carta?

Hi tenim moltíssima varietat i costa destacar uns plats per damunt d'uns altres. Hi ha carn, peix, arrossos... però si haig de subratllar alguna cosa, em decantaria per tots els productes que donen els horts que tenim tan a prop.

Com és el barri on teniu el restaurant?

És un barri eminentment obrer. Tot i que no és al centre, tampoc som gaire lluny del rovell de l'ou de Sant Boi. Un barri petit, que no pot créixer per les muntanyes que té al davant, amb Sant Ramon i la Muntanyeta.

Per què us heu decidit a ser un establiment adherit al VxL?

Perquè és una iniciativa positiva i ens agrada ajudar la gent a llançar-se a parlar català. També crec que és important que els nouvinguts s'integrin a la nostra societat... i la llengua és clau en aquest arrelament. Nosaltres sempre hem parlat català i gaudim compartint-lo.

Tens cap anècdota relacionada amb la llengua?

En tinc unes quantes, però n´hi ha una... Fa anys vaig treballar amb un noi filipí que, vaja, l'idioma li costava una mica. Un dia li vaig demanar que em colés el brou.. i sí, i tant que el va colar amb el colador... Em va deixar tots els ossos i les verdures ben posadets en una safata... i el brou se'n VA anar pel forat de la pica!

Després de tot el que ha passat i com ha patit el vostre sector amb la pandèmia, com veus el moment actual?

Hem patit, hem patit, sí, de fet, diria que encara estem sortint del túnel. Però veig la gent engrescada, amb ganes de sortir, d'entaular-se i tastar nous plats... i això, ara mateix, és el que ens fa més falta per acabar de recuperar-nos.

La teva col·laboració amb el Servei Local de Català (SLC) de Sant Boi de Llobregat no es limita al VxL. Ens en fas cinc cèntims?

Efectivament, el proper dos de juny, a les onze del matí, farem un Mostra de Cuina i Llengua al Mercat de Sant Jordi amb els tasts de "La llengua, del cabàs a la cassola!". Una sessió culinària amb tasts inclosos que vol potenciar de manera lúdica la llengua i la gastronomia catalanes i els productes dels nostres mercats.

Què hi cuinaràs?

Tal com et deia, hem fet un menú en què la llengua és la protagonista. Farem llengua de vedella amb llengua de bou - els bolets, vull dir-, fricandó de llenguado i, per postres, llengües de gat. Com es pot veure, jugarem amb els ingredients i les paraules.

I per acabar, tens cap projecte de futur que vulguis compartir amb nosaltres?

Doncs sí! Ben aviat inaugurarem una rostisseria amb menjar casolà per emportar o dur-lo a casa dels nostres clients.

VxL de l'SLC de Sant Boi de Llobregat (Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà)

L’any 2019 Ramon Adell Chillida i jo vam iniciar una inesperada aventura. Un viatge lingüístic que ens va permetre entrar en contacte amb persones del Marroc, Algèria i Romania.

Tot va començar un dia que, per altres qüestions vam passar pel Casal Cívic i Comunitari Alcanar, per parlar amb Montse Giné, la responsable de l’equipament, sempre oberta a atendre les nostres propostes i a col·laborar.

La nostra entrada al Casal va ser acollida gairebé amb catifa i banda de música. El munt de persones que hi havia dins, s’ha de dir que a la majoria no les coneixíem, no sabien que nosaltres hi aniríem ni nosaltres que les trobaríem. No teníem cap objectiu comú, perquè la presència nostra i la seua no es devia a les mateixes motivacions. Ens vam quedar sobtats quan Montse ens va dir: “Vosaltres també podríeu ajudar”. “Ajudar a què?”, vam contestar sorpresos, al ser interpel·lants davant de tanta gent. “Podríeu fer de voluntaris per la llengua”, continuà Montse. La nostra sorpresa inicial es va convertir en interès: “I això què és?”. La resposta de Montse va ser ben aclaridora: “Podríeu venir un dia a la setmana per ensenyar a parlar català a persones nouvingudes”.

El que se’ns demanava no era massa difícil: parlar en català, però ensenyar-lo a persones que no el coneixen, la majoria àrabs, que tenen una grafia i una fonètica diferents, requeria interès i bona voluntat per totes les parts. A mi, al ser mestre, ara ja jubilat, em van venir al cap diferents maneres d’afrontar el repte. Així va ser com vam convertir-nos en voluntaris per la llengua.

Entrats en matèria, vam adonar-nos que a la l’altra part de la taula hi havia més aprenentes, la majoria dones àrabs, que voluntaris a la nostra. Sens dubte ens guanyaven en número i caldria plantejar-nos fer un tipus d’aprenentatge col·lectiu, deixant per a comptades ocasions la relació biunívoca voluntari-aprenenta.

Com a tots els grups-classe, ens vam trobar amb diferents nivells d’aprenentes. Les dones romaneses van tenir molta més facilitat per parlar i escriure en català, donada la similitud fonètica i gràfica entre la seua llengua i la nostra. La primera cosa que vam observar en les dones àrabs, va ser que algunes eren analfabetes en la seua pròpia llengua i les que la sabien, haurien de fer un gran esforç per escriure d’esquerra a dreta, quan la direccionalitat de la grafia àrab és a l’inrevés. Les que havien fet estudis de francès als seus països d’origen això ja els resultava més fàcil. Vam haver de començar fent fitxes ensenyant-los lletres majúscules que, associades en les vocals sonaven de diferents maneres, que la música canviava. Per tant, sobre la marxa, vam anar obrint nous camins de treball, en funció de les mancances i necessitats que anàvem detectant a les aprenentes. Calia fer alfabetització, a partir de la lletra de pal (majúscules), afegint-hi vocals, que els costaven identificar i pronunciar correctament. Mentre, en petit grup, un de nosaltres es dedicava a treballar les lletres majúscules i anar-les introduint a la lletra lligada i d’impremta, l’altre, utilitzant la pissarra podia fer dictats, vocabulari, petites explicacions gramaticals, lectura i expressió oral.

Al moment de llegir, vam observar que no discriminaven els sons de la E i de la I i, al llegir la paraula bicicleta, per exemple, igual podien llegir beciclita, com bicecleta... El mateix vam observar amb els sons de la O i de la U. Això va fer que preparéssim unes fitxes per ajudar-les a discriminar aquests sons.

A aquesta divisió en dos grups, de vegades, se’ns afegia una nova situació. La vinguda de noves aprenentes o l’absentisme de les que ja assistien, que ens obligava a replantejar els grups i els treballs a fer. Per portar-ho a terme, molt ens han ajudat els llibres i quaderns fotocopiats, material facilitat pel Consorci de Normalització Lingüística (CPNL), amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar, i que estan a la nostra disposició al Casal. Ha sigut un avenç constant, però fent ziga-zaga.

Podem dir que l’escriptura la tenen assolida. La majoria segueixen un dictat i a d’altres els costa més i han de copiar algunes paraules de la pissarra. De la lectura se’n surten prou bé, un cop enteses les diferències fonètiques E, I, O, U. Ens caldrà seguir treballant la comprensió, per la qual cosa hauran de treballar el vocabulari mitjançant imatges de llibres, fotocòpies i, si pot ser, d’internet, per millorar-ne la definició. L’expressió escrita, basada en oracions i vocabulari treballat els surt bé, són capaces de crear noves frases, canviant paraules. Els temps verbals, present, passat i futur els han entès bé i els apliquen a l’hora de construir oracions.

Normalment apliquen el que van aprenent al Casal, però no fora d’aquest àmbit. No parlen català entre elles ni amb la família. Algunes ens expliquen que el parlen amb alguna veïna, amb les mestres dels seus fills i filles o al CAP. Han de superar la vergonya i la inseguretat de dirigir-se en català a persones desconegudes o poc conegudes.

No hem pogut fer parelles lingüístiques perquè són més aprenentes que voluntaris. Tampoc hem utilitzat recursos informàtics. La paraula, la gesticulació i la pissarra han sigut les nostres millors eines de treball.

Venen contentes a classe, porten llibreta i bolígraf, perquè els agrada anotar les paraules que no comprenen i les oracions proposades. Tenen força de voluntat, són agraïdes, i entre tots i totes hem creat un bon clima de relació, que, de vegades, s’obre cap a la confiança i ens expliquen problemes familiars i laborals, sobre els que intentem aconsellar-les.

Per relacionar-se en català, tenen una bona oportunitat si s’inscriuen a alguns cursets que organitza el propi Casal Cívic i Comunitari Alcanar. Els interessa molt el tema de la costura. També les aconsellem que facin la compra en català, que el parlen amb els seus fills i filles, escolaritzats i escolaritzades en la nostra llegua, que miren la televisió o escoltin la ràdio en català.

A nosaltres aquesta relació intercultural ens ha servit molt, per comprendre la seua situació. Ens hem assabentat de coses dels seus pobles d’origen i la seua gent, hem après que tenen un paper molt important dins les seues famílies, i que fan un pas positiu per la integració, assistint a les casses de català i a alguns cursets, aspectes que cal millorar, com hem dit abans, però estem en el bon camí.

Els darrers dies de juny que vam trobar-nos, se les notava inquietes, emocionades, carregades d’il·lusió perquè aquest estiu podrien tornar als seus països d’origen per visitar la família, que fa dos o tres anys que no veuen, a causa de la pandèmia de la Covid.

I la traca final es va produir el dia que ens va visitar Ester Martí, dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de les les Terres de l’Ebre, per fer la cloenda el curs. Van haver-hi parlaments, vam menjar pastissos típics del seus territoris i vam beure te, tot preparat per elles mateixes, que dominen molt l’art culinari, i va haver una sorpresa especial cap els voluntaris i voluntàries, en forma de regals. A nosaltres ens van regalar uns barrets i una placa on està escrit el nostre nom en català i en àrab. La trobada va acabar fent-nos fotografies, encaixades de mans, desitjant-nos bon estiu i quedant en retrobar-nos el proper curs.

Vicent Matamoros Sanz, voluntari del VxL del CNL de les Terres de l'Ebre

Una bona connexió des de la primera trobada

Tant per la Marta Villaseñor, aprenenta del Voluntariat per la llengua (VxL) nascuda a Madrid, com per l’Esther Navarro, voluntària nascuda a Santa Coloma de Gramenet, aquesta és la primera vegada que tenen una parella lingüística i ens expliquen la seva experiència.

Com vau conèixer el Voluntariat per la llengua i per què us hi vau apuntar?

Esther (voluntària): De casualitat, vaig anar al Centre de Normalització Lingüística (CNL) L’Heura per demanar informació per als cursos de català per a adults, ara que estic jubilada i tinc temps, ja que vaig fer els estudis en castellà, i mentre em feien la prova per saber quin nivell tenia, em vam proposar fer de voluntària. No vaig poder fer el curs perquè només hi havia l’opció virtual, però vaig pensar que amb el VxL podia ajudar algú.

Marta (aprenenta): Jo vaig conèixer el programa a les classes de català del CNL L’Heura, a través de la professora. Necessitava parlar i amb les classe no era suficient, ja que el meu xicot i la família parlen castellà.

Què feu a les vostres trobades?

Marta (apr.): Sempre ens trobem aquí, al mateix bar, canviem terrassa o dins, amb suc de taronja per mi i ella un tallat.

Esther (vol.): Però avui t’he copiat, fa calor.

I de què parleu? 

Marta (apr.):  De tot, de la família...

Esther (vol.): No tenim un tema concret.

Marta (apr.): Depèn del dia.

Esther (vol.):  Des del primer moment va fluir la conversa i no hi ha llacunes.

Marta (apr.): Sempre tenim alguna cosa per explicar-nos.

Esther (vol.): De vegades de l’actualitat, política... Ella té unes idees i hi coincidim

Marta (apr.): Però no preparem un tema de conversa.

Esther (vol.):  Sorgeix.

Marta (apr.): També hem parlat del tema de Catalunya, de la família, de Madrid... Però tot de bon rotllo.

I les correccions?

Esther (vol.):  La rectifico de vegades, per exemple amb les frases fetes.

Marta (apr.): O paraules. També practico amb ella els exercicis que fem a classe.

Esther (vol.):  Però jo també aprenc coses d’ella, com els noms dels temps verbals.

Alguna anècdota divertida? 

Esther (vol.):  La setmana passada, no podia quedar perquè anava a un congost i no em sortia la paraula en castellà, vam haver de recórrer a Google.

Marta (apr.): També hem rigut amb el suc de taronja. “Taronja” és precisament una paraula que no em sortia, que he de dir a poc a poc: ta-ron-ja

Esther (vol.):  Pensa que a Barcelona la diuen malament, fan “tronja”

La vostra participació al VxL és com esperàveu?

Esther (vol.):  Particularment em feia cosa quedar amb una persona desconeguda, no pensava que anés tan bé, hem connectat, és el meu parer.

Marta (apr.): No sabia què passaria, no saps si t’entendràs amb l’altra persona: hem tingut sort.

Esther (vol.):  La diferència d’edat, per exemple, no importa, tot és connexió i caràcter.

Voleu afegir alguna cosa més per acabar?

Marta (apr.): Sí, que està molt bé aquesta iniciativa per a qui no tingui amb qui practicar i és nou a la ciutat, coneixes gent i practiques la llengua. 

Israel Martínez, dinamitzador del VxL del CNL L'Heura