Blog

Einstein tenia raó

Què fem, la meva parella lingüística i jo, perduts per aquestes terres de l’Alt Penedès donant voltes amb un cotxe de color groc llampant entre vinyes, ametllers, presseguers, fonts, castells i esglésies? Potser guanyar una aposta i demostrar que no cal anar fins als Pirineus per trobar testimonis del romànic? Després d’uns quants mesos de pelegrinatge de poble en poble, sembla que sí, que ens podem donar per satisfets i afirmar-ho amb el front ben alt.

Tot i així, entre selfies i tombs i més enllà de l’aposta, amb la meva parella lingüística, l’Antoni, també he après moltes altres coses. D’una banda, el plaer i la generositat que ens regala un bon amfitrió. Perquè, en el fons, el programa de voluntariat lingüístic no és més que una forma de donar-nos la benvinguda, d’acollir-nos, una hospitalitat que s’alimenta gràcies al suport i la coordinació de les institucions, però que no podria mantenir-se sense l’admirable generositat dels seus integrants (l’Antoni ara es deu estar posant vermell, però tant se me’n dona: s’ho mereix). D’altra banda, que la llengua és una experiència que desperta tots els nostres sentits i que ens embolica en les seves xarxes de nous sons, sabors, olors i visions. En definitiva, una qüestió de paladar. Acabem coneixent un indret nou i el bategem a través de la llengua. I, mentrestant, tornen a néixer (quin privilegi!).

I encara més: ens assabentem que el paisatge no té tan sols tres dimensions, sinó que, com afirmava Einstein, cal afegir-n’hi una més. Es movem per l’espai, però, alhora, transitem pel temps. És com si la història, amb els seus vestigis, ens estigués fent l’ullet i, només que activem la nostra atenció i la nostra mirada, ens adonarem que una església o unes simples pedres ens estan parlant. El temps habita l’espai i hi conviu, fins a tal punt que els seus testimonis es tornen una mena de forat negre, un passadís que ens catapulta a una altra època.

I, llavors, la nostra imaginació s’engega, i fem volar coloms. El paisatge té capes, i si comencem a treure-n’hi com en una fotografia retocada amb el Photoshop, a poc a poc anem descobrint que sota l’asfalt de l’AP7 segueix palpitant l’antiga Via Augusta, que on hi ha pobles, carreteres i urbanitzacions, abans tan sols hi havia arbres i verd. El temps canvia, flueix més lentament, i la natura , bella i despietada al mateix temps, agafa més protagonisme, únicament contrarestada per la puixança aïllada dels castells i les esglésies. És l’imperi de l’slow time i, seduïts per les seves manyagueries, ens deixem emportar, mentre el focus de l’objectiu s’apropa a aquestes pedres que ens volen comunicar, en forma de flash-back, alguns esdeveniments dels quals han sigut muts espectadors. Escenes quotidianes, converses, amors, picabaralles i guerres: la humanitat sencera dins una pedra. Quina màgia! Desperteu-me, si us plau!

Dante Bernardi, aprenent italià del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf), que té com a parella lingüística l'Antoni Adrover, amb qui fa les trobades per practicar el català a Gelida

La primera parella lingüística en modalitat virtual es va formar a T-Systems? Aquesta és la pregunta que ens hem fet amb el Salva i el Rodrigo, parella virtual del VxL en un principi (octubre de 2016) i ja amics avui en dia.

Tot va començar arran d’una proposta de T-Systems, l’empresa on tots dos treballen i que col·labora amb el Voluntariat per la llengua (VxL) des de l’any 2015. L'any 2016 (a l'octubre, com ja hem dit) l'empresa tenia en marxa una iniciativa de caire intern que promovia l’intercanvi lingüístic entre personal de les delegacions de diferents països. En Salva, que ja tenia amb qui practicar el portuguès, va oferir al Rodrigo (brasiler) de no fer l’intercanvi i centrar-se només en el català, via virtual, és clar. “A bodes em convides” va pensar en Rodrigo, i aquí és on van començar a experimentar el Voluntariat per la llengua en modalitat a distància. S'ha de dir que en Salva ja era aleshores un voluntari plenament experimentat i motivat, participant ferm d’ençà de l’any 2012, en un primer moment del VxL del Servei Local de Català de Rubí (on el va atendre l'Isaac Aguareles, dinamitzador del programa en aquesta població) i després (i fins al moment) plenament implicat en el VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Barcelona.

Potser, tal vegada, en Salva des de Catalunya i en Rodrigo des del Brasil van ser la primera parella virtual "no oficial" del VxL.

I així ens els trobem, fent converses en català des del Brasil cap a Catalunya, de Catalunya cap al Brasil. Fent una mica el camí de tornada (a manera lingüística, si més no) de l’avi i del pare d’en Rodrigo, ja que tots dos van néixer a Catalunya. El xiquet, però, només parlava en català amb l’avi, i no pas amb els seus pares. Va ser l’avi qui va optar per l’exili en vistes de la guerra i de la posterior dictadura del General Franco, malgrat obtenir l'amnistia. Anys més tard, afirmava que mai dels mais no tornaria a Espanya. Al Brasil, a São Paulo, ja hi estava bé. I així ho va fer.

Per al Rodrigo, doncs, les trobades del VxL amb el Salva li han anat servint per recuperar i mantenir la llengua del seu avi, el català après en la seva infància brasilera. I l’ha incorporat a les llengües de la seva vida, amb el portuguès, l’anglès i el castellà.

Finalment, és un fet la recent signatura del conveni de col·laboració entre T-Systems i el Consorci per a la Normalització Lingüística, a través de la delegació del CNL de Barcelona a Sant Martí. El Salva hi ha tingut el seu pes, així com també el té fent córrer “el català correcte” entre el personal de l’empresa a través de jocs lingüístics a la intranet de T-Systems.

Marcel Pellejà, dinamitzador del VxL del CNL de Barcelona, 3 de juliol de 2018

En Paul i en Hamza, com cada dimecres, després de la classe de català, surten de l’aula impacients i entusiasmats. A fora, al primer pis de la Biblioteca Frederica Montseny de Canovelles, els espera la Núria, la seva voluntària lingüística, asseguda en una confortable butaca, sempre puntual. Al grup, s’hi afegeix a alguna de les sessions la Ksenija, alumna del Servei Local de Català de Granollers. Tots quatre formen un grup divers i entranyable.

En Hamza és del Marroc i fa tres anys que viu a Catalunya. Vol aprendre català perquè opina que és molt important saber la llengua per accedir al món laboral, però també per poder-se comunicar amb tothom. Voldria poder ajudar la seva filla amb els estudis quan comenci l’escola.  Assegura que a cada trobada aprèn coses noves, ja que la Núria els fa participar llegint textos i els demana el seu parer i, com que se sent molt còmode amb els altres companys aprenents, expressa la seva opinió sense embuts.

En Paul és del Camerun i fa 20 mesos que viu a Catalunya. Vol aprendre català per relacionar-se amb els seus veïns, conèixer la cultura catalana i tenir més recursos per viure i treballar. També voldria ajudar el seu fill amb els estudis. A en Paul li agrada molt llegir. Assegura que és un luxe tenir una voluntària com la Núria, que és rigorosa i valora el seu esforç. Opina que la clau de les trobades és el treball en grup, ja que s’ajuden mútuament.

La Núria viu a Canovelles i fa molts anys que fa de voluntària lingüística. Amb ella, nombrosos aprenents han millorat el seu català, ja que ajuda a crear un ambient de confiança per tal que plantegin dubtes i intervinguin en la conversa.  Valora especialment la cultura de cada aprenent i per això els anima a parlar dels seus orígens. Durant les trobades resumeixen, opinen, exposen, llegeixen poemes, comenten articles de l’Avui Canovelles... En definitiva, utilitzen la llengua.

Volem felicitar en Paul , en Hamza i la Ksenija perquè han passat amb èxit el curs.  Intueixo que la Núria també hi ha tingut alguna cosa a veure. Felicitats a tots quatre!

Montse Márquez, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de Canovelles (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental)

EVA (voluntària, abans aprenenta)

Soc l'Eva, vaig néixer a Múrcia, però a l'any vaig anar a viure a Barcelona. Quan tenia 9 anys vaig tornar a viure a Múrcia, i va ser als 27 i per amor quan vaig decidir venir a viure a Tàrrega.

Durant els anys que vaig ser a Barcelona, a l'escola no parlava gaire de català i al marxar a Múrcia el poc que en sabia se'm va oblidar, sobretot l'ortografia. Així doncs, des del primer dia, era conscient que aprendre el català era molt important per a mi per trobar feina i vaig començar a fer cursos. Em van proposar apuntar-me al Voluntariat per la llengua i ho vaig trobar una experiència molt agradable, divertida i enriquidora, i per aquesta raó, després de 8 anys per aquestes terres, segueixo participant-hi, però ara com a voluntària "profe".

Encara em queda molt per aprendre d'aquesta llengua i d’aquesta cultura, però gaudeixo molt ensenyant el que he après a la gent i m'agrada poder ajudar-la a tenir una adaptació més fàcil al canvi de vida que estan fent, ja que fins ara, les dues parelles lingüístiques que he tingut han estat estrangeres.

MELANIE (aprenenta)

Soc la Melanie Diatta. Vinc del Senegal. Vaig arribar a Espanya l'any 2016 per reunir-me amb el meu marit que viu aquí fa molt de temps. Des que vaig arribar el primer dia, el que em va marcar va ser la benvinguda de la societat, i encara avui en dia, em sento molt ben acollida per tothom.

Jo no entenia gens el català, però gràcies al senyor Josep, el capellà de l'església de Vilagrassa, que em va parlar dels cursos del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL),  tal  com ho va fer amb el meu home.

Així vaig donar els meus primers passos amb el català. Vaig començar a fer cursos i la professora em va parlar del Voluntariat per la llengua. Em va semblar una molt bona idea per poder practicar-lo i començar a relacionar-me amb la gent intentant a poc a poc parlar el català, a més d'aprendre la seva cultura, molt diferent a la meva, i conèixer l'entorn on vivim.

M'agrada molt tenir l'oportunitat de conèixer la història de Catalunya, com el Dia de Sant Jordi, amb tots el carrers plens de color i la gent regalant els llibres i les flors.

He conegut tot això gràcies a les meves voluntàries del VxL i a les professores del CPNL, que m'han donat l'oportunitat d'aprendre moltes coses de la llengua, la cultura i la societat catalanes.

Eva i Melanie, parella lingüística del VxL de Tàrrega (Servei Comarcal de Català de l'Urgell, del Centre de Normalització Lingüística de Lleida)