Blog

Em dic Amadou Cisse i sóc de Marsassoum, un poble del sud del Senegal. Tinc 33 anys, visc a Sabadell des de l'any 2008 i en fa dos que em vaig casar amb la Núria. Fa cosa d'un mes que estic treballant i, per fi, sento que les coses comencen a ser com jo havia somniat quan vaig marxar de casa meva.

Des del Voluntariat per la Llengua (VxL) del Servei Local de Català de Sabadell, en el qual tant jo com la meva dona hem participat durant diversos anys, m'han demanat que us expliqui la meva experiència des que vaig arribar a Catalunya. Per a mi és una manera de donar a conèixer la meva història i la sort que he tingut de trobar persones que m'han acollit i que m'han permès sentir-me un més aquí, en un món ben diferent del meu i alhora amb tantes coses en comú.

Des que era ben jove somiava que emigrava a Europa, tal com havien fet els meus tiets i cosins, per millorar les condicions de vida de la nostra família. Al maig del 2007 va arribar la meva oportunitat i vaig poder viatjar a Mauritània, on vaig estar sis llargs mesos. El dia 6 de novembre vaig agafar una pastera i, després de quatre dies al mar, vaig arribar a les Illes Canàries, on vaig estar quaranta dies en un centre d'internament per a persones indocumentades. Finalment, el dia 28 de desembre del 2007 vaig arribar a Mataró, a casa del meu cosí. Ja havia arribat, per fi, a l'anhelada Europa.

Quan vaig arribar em vaig sentir confús i molt impactat pel que veia, tot era molt diferent del món d'on jo venia. No coneixia ningú, les persones em miraven amb recel o fins i tot amb por, no parlava cap de les llengües que es parlen aquí, no em podia comunicar amb ningú... La primera setmana em vaig sentir espantat, perdut, i vaig qüestionar-me el fet d'haver vingut. Els meus cosins i altres senegalesos amb qui vivia em deien que mirés la televisió per conèixer una mica més el lloc on havia aterrat, la cultura, la llengua... i al cap d’una setmana ja tornava a marxar, aquest cop a Andalusia, a buscar feina, perquè a Catalunya no en trobava, i jo havia vingut a treballar! Allà hi vaig estar dos mesos i només hi vaig poder treballar dos dies... Que desesperant!

Un cosí que vivia a Sabadell em va proposar de venir-hi i, des de llavors, ha estat la meva ciutat, el lloc on visc. Aquí tampoc no va ser pas fàcil, els primers mesos: la meva situació legal era irregular, no tenia feina... Sempre em relacionava amb altres nois africans, però jo volia anar més enllà. Em va ajudar molt l'Oficina d'Atenció a la Nova Ciutadania. Gràcies a la Carmen, a la Nani i a la Cristina vaig poder conèixer una mica més Sabadell i de quina manera m’hi podia integrar. La informació que em van facilitar em va permetre contactar amb el teatre El Ciervo, que em va donar l'oportunitat de fer teatre sense saber encara parlar ni una paraula de català ni de castellà. I això que vaig fer de Manelic! Temps després, des de la mateixa Oficina, em van trucar per si volia participar a la Cavalcada de Reis. Però què era, això de la Cavalcada de Reis? Tant me feia que no ho sabés amb exactitud..., jo hi volia participar, perquè m'encanta el teatre, i em sentia afortunat de poder viure noves experiències i conèixer gent. Fer de patge reial va ser ben divertit!

A més a més de les activitats, tenia ganes d'aprendre la llengua del país, i l'any 2009 vaig començar a assistir a l'Escola de Formació d'Adults del meu barri. Però em vaig posar malalt i no vaig poder acabar el curs, quin greu! Estava ben content d'anar a l'escola –no en vaig tenir l'oportunitat quan era petit– i em sentia agraït de poder aprendre aquí!

Per poder millorar el coneixement del català, un company meu, el Lamine, em va aconsellar que participés en el programa Voluntariat per la Llengua. Vaig adreçar-me al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Sabadell i la Lídia (la dinamitzadora del vxL) em va presentar el Francesc Xavier, el meu voluntari. Gràcies a ell, vaig millorar el català i això em va possibilitar una millor integració social. De fet, ell, la seva dona i la seva filla, la Marta i l'Anaís, ara són els meus pares i la meva germana. Vaig tenir molta sort amb la meva nova família, però els vaig haver de deixar perquè necessitava treballar i vaig marxar a Lleida. Allà, però, mala sort: en set mesos només quinze dies de feina.

El Francesc Xavier em va donar l'oportunitat de tornar a Sabadell i poder viure en millors condicions, i així ho vaig fer. Vaig reprendre les classes a l'Escola de Formació d'Adults i la participació al Voluntariat per la Llengua, i aquest cop la Lídia em va assignar una parella nova, la Montse. Amb ella ens vam apuntar al grup de teatre del VxL i vaig conèixer una colla de catalans molt entranyables i divertits: el Vicenç, el Lolo, el Pep, la Teresa, la Najat, l'Antonio, l’Ana María, el Mamadou... Vam passar molt bones estones assajant, al Casal Pere Quart, i vaig perdre la vergonya a deixar-me anar parlant en català: no els oblidaré mai! De fet, gràcies al taller de teatre del VxL, he estat capaç no nomes de parlar en català a dalt d’un escenari sinó de fer de Thievy al Crackòvia de TV3 davant les càmeres!

En l’àmbit personal, gràcies al Mamadou, vaig conèixer la seva voluntària lingüística, la Núria, que des de fa dos anys és la meva dona. El dia del nostre casament li vaig dir a la Lídia: “el Voluntariat per la llengua ens ha unit!”. En aquest temps hem viscut un munt d'experiències plegats que ens ha permès coneixer-nos millor, qui som i d'on venim, la realitat de Catalunya i la del Senegal, la nostra cultura, la nostra família i els nostres amics... Ara tots dos formem part d'una gran família d'aquí i d'allà. I tot gràcies al fet que un dia els nostres camins es van creuar.

Per finalitzar, us animo a viure totes aquelles experiències que us siguin possibles. I, si podeu, amb gent d'aquí i d'allà. Conèixer altres realitats es pot fer viatjant, però també aquí, ben a prop de casa, i fins i tot a casa, amb persones que poden fer de la nostra vida quelcom ben enriquidor!

L'Amadou Cisse (aprenent del VxL del CNL de Sabadell) va fer aquest escrit l'any 2014. Ja fa sis anys que es va casar pel ritual africà amb la Núria (la voluntària del VxL que havia estat parella lingüística del seu amic Mamadou).

D'entre les convidades al casament hi havia la dinamitzadora del VxL del CNL de Sabadell, qui també ha escrit sobre l'Amadou en aquest blog (Humil homenatge a la voluntat d’integrar-se de l'Amadou i a la d'integrar de la Núria).

El 16 d'octubre de 2018 van explicar la seva experiència en el VxL en aquest reportatge del diari El Punt Avui: "Podría viure aquí sense parlar català".

Primer any d'establiment col·laborador del VxL a Santa Coloma de Gramenet!

Xavier Santamaria de Roba Bugatti Home (c. de Pompeu Fabra, 10) i David Ventura d'Alfil Santa Coloma (c. de Sant Josep, 12) tot just han fet el seu primer any com a establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua (VxL) a Santa Coloma de Gramenet. Per aquest motiu, els hem preguntat com valoren l'experiència de rebre aprenents del VxL i alumnes dels cursos de català per a adults del Centre de Normalització Lingüística (CNL) L’Heura.

Què aporta a l'establiment col·laborador aquestes visites lingüístiques?

Xavier: Personalment m'omple a mi i així a la botiga.  M'agrada participar-hi perquè puc fer un cop de mà a algú que vol aprendre; a més, no costa res.

David: Interessadament va bé pel negoci perquè entra gent, però també està molt bé perquè es tracta de persones a les que ningú s'atreveix a parlar en català i així ja hi ha algú que comença a fer-ho.

Venen amb ganes de parlar?

Xavier: Sí, venen amb  molt bona disposició.

David: Sí, venen amb ganes de parlar, inclús em pregunten com es diuen en català els articles que hi ha a la botiga.

Es nota la vergonya o els nervis que tenen a l'hora de parlar?

Xavier: Recordo un home que sí que en tenia, però es normal perquè es tallen i és que segurament van a botigues que no hi havien anat mai abans, així que tenen encara més.

David: Va venir una persona que no, tant se li'n feia, el que volia era fer la pràctica, però les altres es notaven una mica tallades.

Creus que és útil per als alumnes practicar el català en els establiments de la ciutat?

Xavier: Sí, perquè és diferent parlar en una classe i veuen que poden fer-ho amb més tranquil·litat. A més, el professor té un accent i una manera de parlar diferent de les que trobaran a les botigues, que també seran diferents entre elles.

David: Sí, s'ha de parlar. Un idioma si no es practica fora d'una classe, no serveix de res.

Israel Martínez, dinamitzador del VxL del CNL L'Heura

La fruiteria i verduleria Bis Milah, al carrer Regomir del barri Gòtic de Barcelona, és un dels nous establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona a Ciutat Vella. Parlem amb el Mansoor, un dels propietaris, perquè ens expliqui la seva relació amb la llengua catalana.

Ens pots explicar quan i com va ser la teva arribada a Catalunya?

Sí, vam venir l'any 1999 amb tota la meva família, els meus germans i la meva mare. El meu pare portava uns vuit o nou anys treballant aquí. Jo tenia 13 anys, venia d'un poble molt petit allà al Pakistan, i clar, venir a una ciutat com Barcelona va ser un xoc molt gran, quant a la cultura, quant a la llengua... Venia amb molta humilitat, amb moltes ganes d'aprendre, però clar, d'on venia jo a aquí... el dia i la nit.

Pel que fa a aquest xoc amb una nova cultura i una nova llengua, com va anar?

Si no recordo malament vam arribar al setembre, i al cap de dues setmanes ja vam anar al col·legi. I quan ja comences el dia a dia d'aquí, doncs bé. Els primers tres mesos ens enteníem bastant bé en anglès i després ja comences a aprendre millor la llengua. Va anar tot molt bé.

Vau anar a una aula d'acollida o directament a les aules?

No, no, anàvem aquí al carrer Ample a una escola que ja no hi és, l'escola Pia Calassanç, i vam aprendre directament a les aules.

A l'hora de practicar fora de l'escola, vas tenir ajuda dels veïns, de la gent del barri?

Més que ajuda, clar, nosaltres teníem ja aquest negoci i aquest barri fa uns vint anys era molt de gent del país. Ara, òbviament ja no ho és. Nosaltres vam agafar confiança amb veïns, jo tot el dia jugava al carrer amb la pilota... El dia a dia va ser la meva universitat.

Creus que altres persones que han vingut del Pakistan han tingut també aquesta facilitat?

Potser no han tingut aquesta facilitat gràcies al fet de tenir un negoci, però sí, les persones que conec de la meva edat, amb les quals continuo tenint amistat, parlen un català perfecte.

Parla'ns una mica del teu establiment.

Era del meu pare, va començar fa divuit anys i es va jubilar fa uns cinc o sis anys i ens el va passar al meu germà i a mi. Jo, a part d'això, també tinc la meva empresa de comerç internacional. El barri ha canviat molt, com tot, Barcelona ha canviat molt i ens anem adaptant a aquests canvis.

Amb els clients, quins idiomes ara us fan més falta o parleu més?

Potser l'anglès, una mica de francès, el portuguès també perquè hi ha molta gent del Brasil, l'italià... Jo personalment parlo set llengües. Sempre tinc ganes d'aprendre. Crec que el pas de vendre a donar un bon servei es produeix amb el fet que hi hagi una persona amb qualsevol problema que vingui i que surti d'aquí amb un somriure; que tu, en tres minuts, li has dit coses que li han alegrat el moment i això, per mi, és molt gratificant. Tractes la gent com t'agrada que et tractin i aquest és el secret.

I quina és la teva llengua materna?

L'urdú i el panjabi, totes dues.

El fet de parlar català, creus que t'aporta un valor afegit amb els clients?

Molt, molt. Ja no és només pels clients. El català és una manera d'entendre la vida, és una nació, és molt necessari que la gent pugui entendre que el català és primordial ara mateix aquí. T'obre moltes portes, la gent et tracta molt bé allà on vagis. Si tu vas a França, el que has d'aprendre és francès perquè la llengua és la francesa.

Et sorprèn que la gent se sorprengui que parles català?

Abans sí, ara ja no. Ara ja del dia a dia t'acostumes i, mira, jo sempre parlo en català i si la persona que tinc al davant no el parla, llavors ja canvio de llengua.

Llavors tu ets ideal per a totes aquelles persones que volen practicar català perquè l'estan aprenent i van a una botiga i quan ja els senten que tenen un accent, els canvien de llengua i els parlen en castellà.

Això és un error molt gran. L'altre dia vaig sentir una professora aquí parlant amb un noi pakistanès en castellà i li vaig dir: "Tu ets professora, què fas? Ajuda'l a aprendre català". El català no només és una llengua, és una cultura, uns valors i una manera de veure la vida, i això s'ha de defensar.

Ara t'has fet establiment col·laborador del Voluntariat per la llengua. Què t'agradaria aportar?

Per mi és un plaer i un honor poder aportar el meu gra de sorra i mostrar des de la meva òptica el camí fet per poder aprendre català i els valors que m'aporta i el que ha significat per mi... Tot el que pugui aportar i a la vegada aprendre per mi és fantàstic. I el meu testimoni és real, he après al col·legi i en el dia a dia, en la pràctica real de la vida. I animo les persones que es llancin a aprendre, però sempre, de manera constant, no només al col·legi, sinó també i sobretot quan en surtin. I continuar sempre, sense por ni vergonya, perquè l'única manera d'aprendre és fer-ho malament. La vida és així i s'aprèn així, el camí és aquest.

A Montornès, com a tot arreu, tenim grans voluntaris i voluntàries lingüístics, i en Ferran n’és un. Els seus aprenents estan encantats amb ell. De moment n’ha tingut tres, d’aprenents, tot i que en podrien ser més, ja que a les seves trobades sempre hi pot haver algun espontani que s’uneixi a les converses.

En Ferran Díaz Àguila té 36 anys i és llicenciat en història en l’especialitat d’arqueologia. En aquests moments treballa com a  tècnic de Patrimoni a l’Ajuntament de Montornès on du a terme tasques de recerca, gestió i dinamització dels elements de patrimoni històric del municipi.  És voluntari lingüístic des de l’estiu de 2017. Primer va fer de voluntari d’en Mustafà, un jove d’Algèria, i actualment és voluntari d’en Diego, que ve d’Osca, a l’Aragó, i d’en Jamal, que és del Marroc.

Li hem fet algunes preguntes i com veureu en les seves respostes apareixen unes paraules clau que s’escauen molt bé a l’univers que envolta el Voluntariat per la llengua: identitat, responsabilitat, compartir, aprenentatge, joc, conversa, diversió...

Per què fas de voluntari lingüístic? Què t’empeny a “regalar” als altres un bé tan preuat com el temps?

El llenguatge és un dels elements identitaris amb més potència i un factor fonamental per la comunicació entre persones i clau per a la integració social. És per això que em sembla un acte de responsabilitat compartir la llengua, així com qualsevol tret cultural, amb qui tingui interès. Trobo que els voluntaris no “regalem” el temps, sinó que el compartim, ja que és un procés d’aprenentatge molt positiu per a totes les parts implicades. A més m’ho passo molt bé.

Tens tota la raó. “Compartir” és una paraula clau, potser una de les més importants en la relació voluntari – aprenent.  Quan quedes amb els teus aprenents, què acostumeu a fer? Què “compartiu”?

Fem coses del tot quotidianes, de la mateixa manera que ho és parlar. Passejar, prendre alguna cosa, jugar al ping-pong... tot allò que serveixi com a pretext per parlar, però que alhora ens sigui natural. També hem participat en alguna de les tertúlies a les cafeteries organitzades per l’Oficina de Català (OC) de Montornès del Vallés on es trobàvem amb altres alumnes de català.

Prepares d’alguna manera les teves trobades amb els aprenents? Fas servir material de suport o deixes que sorgeixi espontàniament la conversa?

La preparació de les nostres sessions és molt fàcil: proposem pel·lícules o sèries que es puguin veure en català i a la següent sessió les comentem i les ressenyem. Algunes de les sèries que els he recomanat de mirar han estat "Oh, Europa!" o "La Memòria dels Cargols", també dibuixos com "Bola de Drac"... material al qual poden accedir fàcilment per TV3 a la carta o per Youtube.

Recordes alguna anècdota que t’hagi passat amb els aprenents? Alguna confusió divertida o alguna situació de “xoc” cultural?

Doncs no especialment, però de confusions n’hem tingudes moltes i hem rigut molt tots plegats.

Va ser difícil començar a parlar en la primera trobada?

No gens. La conversa sorgeix de manera espontània i molt ràpidament; de fet, durant les primeres sessions els temes són molt recurrents: a què et dediques, tens aficions, per què vols aprendre català... I un cop ja coneixes els aprenents  és més fàcil encara.

Notes que els teus aprenents han millorat el seu domini de la llengua parlada?

Sí. És molt estimulant veure com els aprenents milloren la seva expressió setmana rere setmana.

Com animaries algú a fer-se voluntari?

Li diria que és una manera molt eficaç de conèixer gent nova, amb experiències diferents a la vida. Animaria a tothom a provar-ho, perquè és molt enriquidor personalment i és divertit.

Vols afegir algun comentari o explicar alguna cosa més?

Mmmmm... potser soc molt “soso”, però crec que no...

Donem fe que en Ferran està lluny de ser una persona “insulsa”, ans al contrari, és una persona interessant i amena que s’entusiasma tot parlant d’història, ensenyant les fotos dels jaciments arqueològics on treballa o explicant les darreres teories a propòsit d’algun descobriment. A Montornès els participants en el Voluntariat per la llengua són afortunats de poder comptar amb ell. Gràcies, Ferran!!!

Reyes Barragán, tècnica de Normalització Lingüística de l’OC de Montornès del Vallès (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).