M'agradaria en primer lloc donar les gràcies al Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) per la seva tasca en facilitar l'aprenentatge del català, a tots els voluntaris que dediquen part del seu temps a ajudar a persones com jo, que no tenim el català com a llengua materna, a la meva parella lingüística, en Francesc, per la seva paciència, i per descomptat a aquest blog per donar espai perquè us expliqui una de les meves experiències com a aprenenta en el Voluntariat per la llengua.
Aprendre una llengua no és només conèixer paraules, també és amarar-se de la vida quotidiana, costums, tradicions, cultura i història del lloc on vivim i de la qual som part activa. Sortir del nostre entorn, a més d'ampliar el nostre vocabulari, enriqueix la nostra vida personal. Us convido a conèixer la vostra ciutat, poble o barri. Segur que hi ha moltes coses per descobrir i que heu vist, sense fixar-vos-hi detingudament. En una de les nostres sortides, potser la més significativa fins ara, el Francesc em va ensenyar el barri de Barcelona on va créixer, Sants.
Per mi Sants no era més que una estació, parada obligatòria, en el trajecte del tren de rodalies des de Sant Feliu de Llobregat a plaça de Catalunya, o l'estació d'autobusos en la qual a vegades he recollit alguns amics que venien a visitar-me. Passejant-hi es descobreix un barri cèntric però silenciós, amb poc trànsit, carrers tranquils, alguns d’ells flanquejats per tarongers, que conviden al passeig lent i despreocupat, amb un aire de poble entranyable.
En Francesc va explicar-me com era l'estació antiga, a l'aire lliure, quan els trens eren de vapor i com acompanyat pel seu pare jugava al costat de les vies. Vam visitar les antigues cotxeres, on es guardaven els tramvies i on ara, reestructurat l'edifici, hi ha un gran centre cívic.
Vam visitar l'església de Santa Maria, que ha sofert diferents transformacions al llarg de la història. L’església d'estil romànic va ser enderrocada el 1928 i el nou edifici, molt semblant al que podem veure en l'actualitat, d'estil neoclàssic, va ser realitzat per l'arquitecte Francesc Renart i Arús juntament amb el seu pare Josep Renart i Closes. La torre campanar de l’església era la més alta fora dels murs de la ciutat, fins a la construcció de la Sagrada Família. Durant la Guerra Civil va ser destruïda gairebé per complet, quedant-ne únicament la torre. Del 1940 fins al 1952 l'arquitecte Raimon Duran i Reynald es va encarregar de reconstruir-la.
Després del passeig vam fer un petit descans per prendre un cafè al centre cívic Can Deu, situat a la plaça de la Concòrdia de les Corts, edifici modernista construït a finals del segle XIX per l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella. En destaca la seva torre mirador de forma quadrada, el seu interior de sostres amb fusta esculpida i la situació de la cafeteria amb grans finestrals que donen a una terrassa, adornada amb una font i una antiga gàbia. El conjunt és considerat com un dels tresors amagats de Barcelona. Un espai que enlluerna i que us convido a visitar.
Una visita encantadora, plena de sorpreses i curiositats que de ben segur no us deixarà indiferents.
Vicky Abreu, aprenenta madrilenya del VxL del Servei Local de Català de Sant Feliu de Llobregat (Centre de Normalització Lingüística Roses)
Afegeix un nou comentari