La Montserrat, una molt bona voluntària del VxL de Sabadell, comparteix amb nosaltres algunes de les experiències amb les seves parelles lingüístiques (l'Aicha, la Zaynab i la Jungmi An).
Aicha: Ja he acabat les trobades amb ella, bàsicament perquè ha de parir d'aquí a uns dies. El comiat el vàrem fer a casa seva, en companyia d'una amiga del seu poble. Em varen preparar un berenar antològic, van fer el pa típic amazic i la tarda va passar entre rialles i converses. És a dir, una trobada entre amigues. Aviat ens tornarem a veure, quan neixi el seu fill i posteriorment a la gran festa amaziga per donar la benvinguda als nadons d'enguany. Crec, fermament, que ha nascut una amistat que durarà per molts anys. La foto del berenar és per fer-vos una mica d'envejeta, he he he!
Zaynab: Considero que la meva feina amb ella ha estat molt profitosa. Hi ha una gran diferència entre la Zaynab dels primers dies i la de la darrera jornada, que va ser el proppassat dijous. Darrerament es mostrava més oberta, procliu a parlar de temes més personals i fins i tot va passar una cosa de les que es recorden amb un somriure als llavis. Resulta que va venir a la trobada amb el seu fill, que té uns cinc anys. Vam esmorzar tots junts i després, com que jo havia quedat amb l'Aicha i el seus marit, l'Abdullah, li vaig dir si em volia acompanyar. Com que amb ell ja es coneixien em va dir que sí i ja em teniu la Zaynab, el seu fill i jo tots tres cap el carrer Tres Creus. Allà ens vàrem trobar amb l'Aicha, el seu marit i el seu nadó, que té dues setmanes i mentre l'Abdullah i jo parlàvem de coses referents al meu voluntariat a l'escola Joan Maragall, que ell coordina, les dues noies es van fer molt amigues. S'acabaven de conèixer i ja parlaven animadament! Veure a la Zaynab, que no coneixia a ningú i sempre la veia trista, parlar, riure i compartir amb els seus nous amics, em va omplir d'alegria, creiu-me.
Jungmi An: Creieu-me també si us dic que és el millor moment de la setmana! I ella diu el mateix! Totes dues esperem amb il·lusió la trobada, ens hem fet molt amigues i el feedback és impressionant. La seva voluntat d'aprendre és inesgotable, la conversa és dinàmica i enriquidora i (ara pecaré d'immodèstia), ella diu que amb mi aprèn molt. Es veu que amb el seu marit, que és català, parlen en anglès i és clar, de practicar el català res de res. El seu nivell escrit és força bo però li manca vocabulari, és normal. Hem fixat el calendari de trobades i acabarem a l'abril.
A més de les trobades amb les parelles lingüístiques del VxL, ja heu vist que també porto un grup de conversa a l’escola Joan Maragall de Can Puiggener amb dones marroquines, arran de la proposta que em va fer el marit de l'Aicha.
Com podeu comprovar, la meva activitat s'ha multiplicat molt! Però sabeu què? Ara us confessaré un secret: quan jo era petita volia ser mestra. Sempre n'he tingut vocació però les circumstàncies de la vida em van portar a estudiar infermeria i a treballar com a tal. No obstant, la vocació sempre pugna per sortir a la llum i vaig ser professora d'infermeres uns quants anys. Ara, ja jubilada, puc tornar a la tasca que m'ha empès tota la vida i, a més, ho puc fer per Catalunya i pel català, que tant ens necessita en aquests moments. És per això que vull donar les gràcies de tot cor a la Lídia (la dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell), per haver-me fet confiança des del primer dia. Sense la seva intervenció mai no hagués arribat on sóc ara.
Montserrat Marcos, voluntària del VxL del CNL de Sabadell
Afegeix un nou comentari