Un quintet lingüístic sense complexos

No és un duet, com passa en la majoria de parelles lingüístiques, sinó que ara mateix formen un quintet explosiu. No és que toquin música de jazz, és que s’atreveixen amb tot. La formació és variable dins d’una relativa estabilitat. Hi ha dues instrumentistes fixes, que són cunyades: la Júlia i la dona del seu germà, la Claudina. Elles són les creadores de la banda allà al 2002, però estan fresques com el primer dia. La resta entra i surt a discreció, si bé les dues líders del grup saben que tenir una certa continuïtat té un munt d’avantatges, i procuren que les noves incorporacions s’hi trobin bé i no tinguin ganes de marxar. Amb això ja es donen per ben pagades. La realitat és que, des de fa més d’un any, han aconseguit estabilitzar el grup, i els resultats salten a la vista: totes les lletres de les cançons de la quadrilla són dites en un català excel·lent, i no hi ha cap altre idioma que hi pugui competir.

Al costat de les dues voluntàries vilafranquines, la Júlia i la Claudina, s’hi han acoblat de meravella una romanesa pèl-roja de pell clara, la Carmen; una rossa d’Ucraïna que fa uns mesos ha estat mare, la Natàlia, i una mulata arribada de Cuba, la Reifis. Elles són la prova fefaent que en aquest grup no s’exclou cap nacionalitat, que tothom hi és benvingut, que no tenen res a envejar a l’ONU, i que no els fa por ni la Cuba de Fidel ni tampoc els països de l’antic teló d’acer. Per allà han passat, també, persones arribades de l’Amèrica Llatina, de l’Equador i del Brasil, un bon grapat de gent del Magreb, i també han obert portes als asiàtics, de Malàisia, concretament. D’altra banda, tot i que no està escrit enlloc, s’ha acabat consolidant com un conjunt bàsicament de dones. Encara que han tingut un parell d’incursions de mascles, la veritat és que han durat quatre dies. I elles accepten aquesta evidència de bon grat. No tenen res contra els homes, però estan a gust així. Saben que la seva feminitat compartida té alguns avantatges a l’hora d’obrir les seves intimitats, i que això afavoreix que se sentin com a casa, en família.

Els assaigs del grup són invariablement els divendres a l’entresolat del Quòrum, una cafeteria on es troben molt bé envoltades d’un ambient de tertúlia força distès. Tant les dues referents del grup com les que s’hi han incorporat sobre la marxa en canten les excel·lències. Les cunyades parlen d’experiències molt positives, al costat de petites decepcions -els passavolants sense formalitat que han estat impuntuals i s’han acomiadat a la francesa-, i de la riquesa que suposa conèixer persones d’altres cultures, costums i valors. En definitiva, estan cofoies d’haver-se deixat de mirar el melic i haver comprovat que els altres també ens poden ensenyar coses. Les noves adquisicions diuen que se senten molt catalanes, molt integrades, i no estan disposades a suportar que ningú parli malament del seu país d’acollida. La jove ucraïnesa està commoguda per la solidaritat dels catalans, per la seva disponibilitat a ajudar els altres, i posa com a exemple el mateix voluntariat lingüístic. El cert és que, a força de compartir vicissituds cada setmana, el grup s’ha convertit en una colla d’amigues que es confien mútuament penes i alegries, i això diuen la Carmen, la Natàlia i la Reifis, és especialment valuós quan ets lluny de les teves arrels.

La romanesa, casada i mare de dos fills universitaris que ja campen pel seu aire i que ara ha recuperat el seu antic ofici de modista, diu que se sentia molt sola i trista quan va arribar a Vilafranca, i que en el grup ha trobat un caliu que enganxa, i que per això no es perd cap assaig. La Carmen considera que aquest escamot lingüístic és un complement ideal als cursos de català perquè aquí es parla molt més, i això ajuda a perdre les pors i la vergonya. “Abans de venir amb la Júlia i la Claudina no m’acabava de llançar”, explica aquesta dona vinguda des de prop de Bucarest. La Natàlia hi està completament d’acord. A ella també li va costar tirar-se a la piscina del català, i ara l’hauríeu de sentir! Parla amb una precisió i una entonació realment envejables. La cubana del grupet comenta que, amb el seu marit, que és d’aquí, abans parlaven en castellà, però que, gràcies a l’empenta que li han donat les companyes, ha passat a dirigir-se a tothom en català, inclòs el seu home. A banda de les trobades gairebé sagrades dels divendres, també coincideixen voltant per Vilafranca, a vegades al mercat, i aleshores fan petar la xerrada, o es comuniquen per WhatsApp, sobretot les més joves, i, és clar, ho fan amb l’idioma del seu nou país, amb el que escrivien Rodoreda i Espriu. La Natàlia afegeix que havia tingut abans una parella lingüística tradicional, i recorda l’experiència com a positiva, però està encantada amb tot el valor afegit que li aporta formar part d’aquest magnífic quintet.

Com que la confiança s’ha instal·lat en el grup, quan alguna de les integrants rep la visita d’un familiar -com ara les mares de la Carmen i de la Natàlia-, o quan aquesta ucraïnesa no té amb qui deixar el Martí -el seu fill de pare català-, aleshores la tertúlia es fa més àmplia i s’enriqueix amb les aportacions puntuals dels nouvinguts. El seu paper, en aquests casos, és el de traductores, per fer possible que tothom s’integri a la conversa. Els temes són molt variats i surten sols. Es pot parlar de tot: de les qüestions socials, de fets i notícies de Vilafranca, a vegades de política, de les vivències que tenen cadascuna d’elles a casa seva... Tot i que, en principi, els assaigs del grup són d’una hora, molt sovint es posen a tocar i el temps vola, i al cap d’un parell d’horetes encara hi són. Sens dubte, l’ambient que s’hi respira és el tret diferencial d’aquesta formació insòlita que trenca barreres i no admet cotilles de cap mena. Hi ha franquesa, com si la coneixença entre elles vingués de lluny, i parlen dels seus anhels alhora que recorden els seus anys de joventut, sobretot les més veteranes. “Si podem ser cinc, perquè ens hem de conformar només amb un duet?”, es pregunten a l’uníson. Algú s’atreveix a discutir-ho? Jo, no.

Josep Forns, voluntari del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.