Així que et creies que eres l'única persona del teu país aquí?

“Sap, aquí he fet bons amics! Vostè té una retirada amb la senyora que, voluntàriament, em dedicava una hora a la setmana per ensenyar-me català.”

“– Així que et creies que eres l'única persona del teu país aquí?“

“Resseguint la riba, hi ha una nena buscant tresors. No juga amb ningú gaire estona, parla una llengua que els és desconeguda... sovint s’enfada amb ella mateixa i amb els altres. Els empenta i somiqueja. Farà vuit anys, i amb la rialla, el to i el gest no en té prou per expressar-se: només li entenen quatre mots que ha après durant la curta estada al nou país...”

Tres fragments d’un relat que ens ha fet arribar la Rosa Maria Pascual i Sellent, voluntària del VxL de l’Oficina de Català de Cardedeu del Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental. A partir de la seva experiència com a voluntària, ha volgut compartir en aquest blog la seva vessant d’escriptora amb un relat (En Màrio i la petita ucraïnesa) que ja havia escrit, arran d’haver acollit a casa seva nens ucraïnesos víctimes de l’accident nuclear de Txernòbil, i que ha adaptat pensant en els aprenents del VxL i en les dificultats de parlar una llengua nova i de fer-se entendre quan fa poc que són aquí, de l’enyor que senten de la família i del seu país...

en_mario_i_la_petita_ucrainesa.pdf

Rosa Maria Pascual i Sellent (Sentmenat,1951)

Fa més de quaranta anys que visc a Cardedeu, un poble que estima la cultura. Aquest fet és molt important per a mi, ja que el que més m'interessa és la inquietud que gira i mou l'ànima. La nostra casa està envoltada d’un jardí romàntic per on passegen tres gats i un gos, que es tornen buscant  la porta oberta per entrar a menjar o pujar a la meva falda mentre teclejo.

He treballat de mestra durant trenta anys. Últimament compagino l’activitat docent amb la gravació de llibres per a cecs, l’escenificació de contes i relats, i em responsabilitzo de tallers literaris, tant d’escriptura creativa com de lectura. Una de les tasques de les quals estic més contenta és la presentació mensual d’un col·loqui entre escriptors de les nostres contrades.

He elaborat llibres pedagògics que s’han publicat per aprendre tot jugant, com ara el de les col·leccions “‘Pensem i Comptem”, “Les Lletres Amagades” i “Letras con Disfraz”.

En obra narrativa sóc l’autora de Terra Roja, Un mar de boires, Bell-lloc i altres contes de mestres, En Jordi i el drac (conte infantil), El racó dels meus desitjos (teatre), La meva mare, la meva mestra i On vas, Irina?, finalista del premi Gregal de novel·la històrica 2013, que explica la història d’una nena que creix en un món marcat per la tragèdia de Txernòbil, on una de les protagonistes també és una mestra. I és que ja vinc de besavis i mare mestres, i m’han seguit la germana, la  filla i potser la néta, que molt sovint juga dient que en serà. I vull que consti que, ensenyant, he estat tan feliç com escrivint...  Per això quan hi ha una oportunitat, com ara amb l’Adriana (la meva aprenenta italiana del Voluntariat per la llengua) que vol aprendre català, de seguida dic que sí sense pensar d’on trauré el temps.