“Al principi, no entenia boi res del que em deia.” A la Najat li costa pronunciar bé el català. L’Assumpta, en canvi, és xerraire i té ganes d’explicar-se. Amb un cert currículum de voluntariat en altres àmbits, és la primera vegada que té una parella lingüística i n’està satisfeta i orgullosa. Se sent motivada.
“Només parlo català quan estic amb l’Assumpta.” Ja fa uns quants anys que la Najat i la seva família són a Catalunya i ella vol aprendre la llengua perquè pensa que així tindrà més possibilitats de feina i de relacions. A casa seva parlen l’àrab i no té gaires oportunitats de practicar el català, perquè ja sabem què passa, a la feina i arreu: costa molt que la gent se li adreci en català i encara més que pugui mantenir-hi una conversa. La Najat agraeix l’experiència de tenir algú que estigui només per a ella, que l’escolti i l’estimuli a parlar.
“Jo volia fer alguna cosa sense esperar res a canvi”, afirma l’Assumpta. Diuen els mestres de l’antiga saviesa que el mòbil del nostre actuar no ha de ser el desig de gaudir dels beneficis d’allò que fem, ni tampoc el temor per les seves possibles conseqüències. És a dir, fer el que cal sense esperar-ne recompenses. El mòbil és un impuls que surt de dins, desinteressadament.
“Som amigues.” Totes dues hi estan d’acord, hi ha complicitat entre elles. Normalment, quan es troben, seuen en un banc del carrer i fan petar la xerrada. Parlen de tot una mica i el dia que, per un motiu o altre, no poden quedar i veure’s, ho troben a faltar. Coincideixen a dir que aquesta relació els ha obert nous horitzons i han descobert que, malgrat la distància cultural, estan molt a prop.
Núria Carreras. Voluntària del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)
Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.
Afegeix un nou comentari