Aquest és el relat guanyador d'un concurs literari convocat enguany pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Més enllà del valor que el text té, el volem compartir amb vosaltres perquè ha estat escrit per una de les aprenentes que es troben per parlar en català amb persones voluntàries del VxL en alguns dels centres penitenciaris de Catalunya.
El camí de la meva vida...
Vaig despertar... aquí la llum entra sense trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit. Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU BAOBAB.
El meu arbre té la pell grisa, és panxut i gran. Mira des del capdamunt simulant un gest altiu i així amagar que és compassiu i bonàs. Sembla un arbre de caramel en un lloc on tot és de conte. Una atracció misteriosa fa que estengui els meus braços per abraçar la seva immensitat mentre em sorgeixen llàgrimes, a les quals no poso remei. M'entristeix pensar que les nits les passa sol i intento buscar una mà d'on agafar-lo perquè m'acompanyi en els meus somnis.
Amb l'expressió severa que atorguen els anys, els vells del lloc narren històries amb paraules que travessen el pensament i s'aferren amb força a l'esperit fent que el cos es dilueixi en els límits de l'emoció, de la por, de l'espant, anhelant sempre un final esperançador. Expliquen que els déus que habitaven aquesta terra van saber d'un arbre presumptuós, descomunal i arrogant que desafiava el cel. Contrariats amb la seva gosadia, el van jutjar per destruir-lo. Però despullar als homes de la seva ombra i el seu recer va fer excessiva la sentència. Compassius davant el seu final, van permetre la seva existència condemnant-lo a créixer amb absència de fullatge, fent-lo viure de cap per avall; amb les arrels al cap i les branques sota terra. Privant-lo de mostrar les seves flors al dia i decidint que fos la nit la companya de la seva esplendor. Només un moment fugaç, en la fissura que delimita la fugida de les ombres, es permet el miracle d'entreveure, amb l'entrada del dia, com el terra es transforma sobtadament en una catifa de flors marcides.
Al meu BAOBAB jo ja l'he perdonat, sabent que això no alleuja la seva pena.
Desperto... la llum amb prou feines té lloc per entrar aquí. Som sis a la cel·la i només a cops de colze es faria un lloc. Obro la finestra i la convido a passar. Esmorzo davant d'unes cares grises, tristes, desconcertades, lleganyoses i taciturnes, les quals són el reflex de la meva. Habiten en elles, com en mi, la incertesa i la desesperança. Amb la màgia dels meus números, atenuo la feixugor dels recomptes. Recomptes i més recomptes avui com ahir i aquest com demà i em formulo; sumant-me dos, multiplicant-me per sis, dividint-me entre cent i restant-me tot el que m'angoixa i tot i així no m'esfumo convertint-me en zero. El resultat sóc jo i segueixo estant aquí. Com un ocell engabiat, com EL MEU BAOBAB condemnat a la quietud letàrgica i els passos perduts del temps que s'atura. Passejant per un pati que és l'univers restringit de la meva esperança, un pou sense fons ple d'anhels frustrats.
Sorgeix l'opció d'una feina a la cuina del centre. Només l'obstinació personal, que s'oposa a la meva deriva, em fa aferrar-me a ella. Formació, treball en equip, compromís, esforç, companyonia, eficàcia, exactitud sonen com un refilet musical en una orquestra accelerada on la lletra la componen les patates, l'arròs, les cebes, els pollastres plomats, els cogombres fins, els enciams verds, les carxofes tendres i els pebrots vermells. Tinc la sensació que em surten ales i amb elles em penjo de l'estela de les hores que passen fugaces.
Desperto... Això és Mbour al costat de Dakar - Senegal.
Com vaig fer amb EL MEU BAOBAB, jo ja em vaig perdonar.
Dedicat a totes les persones que han estat al meu costat en aquests moments tan difícils de la meva vida. Particularment a la Senyoreta Sole, administradora del centre, el Sr. Oscar, funcionari i corrector .
Agraïment especial a la meva professora de català, la Senyoreta Jordina Carbonell i Yolanda Torres, cap de cuina del centre.
Fatou Ndoye
Wad-Ras
27 de març de 2014
Afegeix un nou comentari