La meva història amb el català es remunta a l’any 2001, quan junt amb la meva família vam viatjar uns 8.300 kilòmetres per emprendre una nova vida al territori dels castellers, de Sant Jordi, d’Antoni Gaudí i dels bons àpats -com la calçotada- mentre et relaxes a la Costa Brava.
El meu idioma matern és el portuguès, però -entre nosaltres- el català m'ha robat el cor. Per mi, el català és com una abraçada, o com aquella sensació que sents al pit després de beure una tassa de llet i mel ben calenta. Per això, després de tants anys a Catalunya, al novembre de 2025, em vaig fer voluntària del programa Voluntariat per la llengua (VxL) i ha sigut una de les millors decisions que he pres en la meva vida. L’única pega és la distància: com que ara visc en una altra comunitat no tinc més remei que agafar-me fort a les possibilitats que avui dia proporcionen les tecnologies.
Per mi, l’intercanvi lingüístic ha sigut una experiència que ha superat les meves expectatives. Més que dedicar-li una hora a la setmana i parlar de temes diversos, crec fermament que el tracte amb els aprenents conforma un excel·lent intercanvi multicultural i generacional, on fins i tot pots obrir el teu cor i guanyar noves amistats.
Si em preguntessin si tornaria a fer-me voluntària del VxL no dubtaria ni un segon i respondria un “sí” com una catedral.
Isabelle Ferrerira, voluntària nascuda al Brasil que participa en la modalitat virtual del VxL des de Salamanca
Afegeix un nou comentari