En Joan Viñallonga i la Pilar Bao han estat parella lingüística i ara són veïns i amics. En Joan continua fent de voluntari i sobretot tenint cura dels seus nets. La Pilar va aprovar el nivell C1 el gener de 2017 i ara és ella qui, si tingués temps, hauria de fer de voluntària lingüística!
En Joan Viñallonga Blanchart és veí de Montornès de tota la vida, té 73 anys i està jubilat. S’estima el seu poble i en coneix la història i els racons, perquè són el seu lloc al món i formen part d’ell mateix de manera indivisible.
La M. Pilar Bao Alonso té 37 anys, és del Perú, doctorada en geriatria i treballa a l’Hospital General de Granollers. Va arribar a Catalunya fa set anys i de seguida va posar fil a l’agulla quant al català i va començar a estudiar-lo el mateix any de la seva arribada. Riallera i optimista, segur que contagia aquesta llum i alegria als seus pacients. Esperem que també hagi trobat a Montornès el seu lloc al món, tot i que el seu cor sigui, de tant en tant, a molts quilòmetres d’aquí, Atlàntic enllà.
-
Què us va fer decidir participar en el Voluntariat?
Pilar: Vaig decidir participar-hi com a aprenenta quan vaig adonar-me que, a més de conèixer la gramàtica catalana a classe, necessitava parlar millor el català, perquè la meva pronunciació era (i encara ho és una mica) castellanitzada. Va ser així com vaig conèixer en Joan, que sempre va estar disposat a ajudar-me en tot, ja fos per millorar la pronúncia o ampliar el vocabulari, per així facilitar-me la comunicació. No només a mi, sinó també als altres aprenents que ha tingut.
Joan: Em vaig assabentar que en el CPNL demanaven voluntaris per conversar en català amb persones que volien aprendre la nostra llengua i, mogut per la il·lusió d’ajudar, m’hi vaig apuntar.
-
Com va ser la vostra primera trobada?
Pilar: Recordo que, després que la Reyes ens va presentar a la Biblioteca, al començament no sabíem de què parlar, quins temes tractar..., però a poc a poc va fluir la conversa espontàniament, mentre passejàvem pels carrers del poble. Així va començar una bonica amistat.
Joan: Ja havia estat parella lingüística amb altres aprenents abans que amb la Pilar, però tant els primers com els que he tingut després d’ella, tots eren més grans. Quan ens varen presentar no sabia com reaccionaria en les converses: si seria tímida, si parlaria molt poc català... Ella és l’única parella lingüística de les que he tingut que és nascuda fora. El primer dia de trobada vàrem anar a caminar, com amb les altres parelles, i em va sorprendre que caminés molt ràpid.
A totes les persones que m’han assignat com a aprenentes al llarg del temps, el primer dia sempre els he preguntat per què volen aprendre català. Normalment responen “per parlar-lo i entendre’l”. Amb aquesta resposta jo dedueixo que volen el català per a ells, perquè sí, i ho trobo esplèndid. La Pilar em va respondre a més, que era molt important per a ella comunicar-se bé a la feina. No sé si li havien exigit o no, però al llarg dels tres o quatre cursos que vaig estar fent-li de voluntari, malgrat les dificultats que li sorgien, sempre posava el màxim interès estudiant i assistint a les classes. I se li notava que estudiava! Perquè, a mesura que avançava i passava els cursos, la fluïdesa i el domini de la parla augmentava. Una vegada li vaig dir que aconseguiria tot allò que es proposés. És emprenedora.
-
Pilar, i a tu què et va sorprendre d’en Joan?
Pilar: Em va agradar i em va sorprendre que, malgrat la diferència d’edat, amb en Joan podia parlar de qualsevol cosa i que tots dos rèiem molt amb les nostres ocurrències i anècdotes. Amb en Joan he conegut molts espais del poble que no sabia que existien, però el meu sentit de l’orientació no em permet de tornar-hi, perquè em perdo amb facilitat (riu).
-
Què acostumàveu a fer quan quedàveu?
Pilar: Quan quedàvem, solíem passejar pel poble: pujàvem i baixàvem la muntanya, anàvem a veure les vinyes, caminàvem pel passeig de la riera, anàvem a Montmeló a prendre un cafè al Viena... Fins i tot una vegada vam arribar caminant a Sant Fost per visitar els meus sogres! Va ser molt divertit, a tots dos ens agrada molt caminar. Amb en Joan he conegut de debò el nostre poble.
Joan: Sortíem a caminar i caminàvem molt! I, de tant en tant, ens aturàvem a beure quelcom. I pel camí, sempre sorgien temes de què parlar que anaven canviant constantment.
-
Com era la vostra relació durant les trobades? Cordial, distesa, seriosa, tipus “classe”? Va anar canviant amb el temps?
Pilar: La nostra relació va ser sempre molt espontània i cordial. Com ja he dit abans, podíem parlar de qualsevol tema; ara ja som com amics d’aquells de tota la vida.
Recordo que quan estava fent els preparatius per al meu casament a Lima, li explicava tots els imprevistos i tot el que sortia malament: des del fet que vaig quedar-me sense vestit dos mesos abans del casament fins a la pèrdua de tots el documents importants al servei de correus de Lima, i de com la meva parella i jo perseguíem tots junts el mossèn del poble perquè ens els tornés a fer.
Joan: Al principi era cordial, i després, de seguida, pel caràcter obert i pel sentit de l’humor de la Pilar, que espero que no perdi mai, les converses eren cada cop més espontànies, fluides i sinceres.
-
Pilar, més enllà de les trobades amb en Joan, tenies oportunitat de practicar el català? Recordaves paraules o consells que ell t’havia donat? Podies aplicar-los a la feina?
Més enllà de parlar amb en Joan, a la feina vaig començar a parlar en català, vaig deixar-me anar a poc a poc. Em va costar molt al principi, perquè és complicat parlar de temes mèdics amb els pacients i amb les seves famílies, però em feia entendre. Recordo que una vegada una pacient em va preguntar si era de Lleida pel meu accent i vaig riure molt quan em va dir això.
I, és clar, també practicava català amb els meus companys de classe. Sí que alguns consells del Joan em servien molt, ja que de vegades confonia els temps verbals del passat i ell m'ajudava a corregir-ho, o també algunes expressions que m'inventava i ell m'ensenyava com eren correctament en català.
En Joan em va ajudar a deixar-me anar no només a la feina, sinó a la vida quotidiana. Al principi em sentia una mica acomplexada per la limitació del vocabulari, per la meva pronunciació..., però a poc a poc tot anava sent més natural, encara que de vegades em sortien paraules en castellà sense que me n’adonés, però el Joan em corregia ràpidament.
Ara, ja no tinc por d'equivocar-me i el català surt amb més fluïdesa; a vegades, fins i tot, ja penso en català i no tradueixo del castellà. Jo crec que quan passa això, és que has aconseguit adoptar la llengua adequadament i que te l’has feta teva.
-
Qui aprèn més, l’aprenent del voluntari o el voluntari de l’aprenent?
Pilar: En la meva opinió, tots dos aprenem l’un de l'altre, en Joan, per exemple, va aprendre els noms dels ossos de l’avantbraç, i no se n'oblidarà mai (riu).
Joan: En qüestió lingüística, naturalment aprèn més l’aprenent. Pel que fa a aspectes culturals, entorn familiar, ocupació, etc., l’aprenentatge és recíproc. Normalment l’aprenent és el que ha d’esforçar-se a explicar-ho en català, però el voluntari s’ha d’esforçar per ajudar-lo, i és clar, també aprèn coses!
-
Heu fet servir algun material de suport?
Pilar: En realitat, vaig guardar el material de suport a casa meva, però el vaig endreçar tan bé, que no el vaig trobar fins els últims cursos de català. De totes maneres, vaig revisar-lo i em va agradar molt i realment penso que facilita la comunicació, sobretot al començament de la relació entre aprenent i voluntari.
Joan: No predeterminat. No calia. Sempre hi havia un motiu de conversa: la notícia del dia, una anècdota personal, records de la infantesa, fets curiosos viscuts, etc.
-
Creieu que el Voluntariat és només un intercanvi lingüístic o podem dir que també és un intercanvi cultural?
Pilar: Jo crec que el Voluntariat és un intercanvi lingüístic i cultural alhora. A més de català, jo vaig aprendre una mica de la història de Montornès, dels costums de Catalunya i de com era el poble abans... i en Joan ara sap una mica més sobre Lima i Perú.
Joan: Jo penso que mitjançant l’intercanvi cultural s’arriba a un intercanvi lingüístic. Cada indret o detall que sorgia pel camí durant les passejades era tema de conversa. Per exemple, quan veiem les plantes i hortalisses dels sembrats, comentàvem com es deien, com es pronunciaven... De fet, potser sé més coses del Perú per la meva jove, que és peruana, que per la Pilar. Però, sí, ella m’explicava com era el seu entorn al seu país, i fins i tot guardo algun present de la cultura peruana que ella m’ha dut com a obsequi.
-
Us ha passat alguna anècdota divertida en alguna trobada?
Pilar: Sí que recordo una anècdota: a Montornès moltes persones coneixen en Joan; una vegada vam entrar a l’hort d'un amic seu i l’home em va regalar pastanagues i, a més a més, em va ensenyar tot l’hort! “Quina gent més agradable!”, vaig pensar (riu). Un altre dia, caminant vaig torçar-me el turmell; en Joan, pobre, es va preocupar molt per mi i no sabia què fer; sort que va ser molt lleu!
Joan: A cada trobada sempre sorgia alguna anècdota més o menys rellevant, però la que recordo més, però que ella no la sap (perquè em vaig reprimir i no vaig acabar de fer el que pensava fer), va ser una vegada que caminàvem per un passeig i ens vàrem trobar un eriçó viu al mig del camí; jo el vaig agafar i ella s’hi va acostar a mirar-lo amb la intenció de tocar-lo amb el dit, i quan vaig voler acostar-li a la cara per fer-li un ensurt, es varen apropar dues persones més encuriosides; en no conèixer-les em vaig reprimir i vaig quedar-me amb les ganes de fer l’ensurt a la Pilar (riu).
-
Joan, què li diries a algú que s’està rumiant fer de voluntari per acabar-lo d’engrescar?
Li diria que les trobades periòdiques que es fan amb un aprenent de català no són un sacrifici ni un avorriment, que són un guany, fins i tot un exercici de diversió, com un joc. S’ha de tenir present que l’aprenent vol estudiar català per saber-lo parlar i per voluntat pròpia, sense imposicions i amb l’objectiu d’integrar-se en la cultura catalana. Davant d’aquesta actitud tan positiva, hem d’ésser audaços i tenir ànims per ajudar, transmetent el que sabem a aquestes persones que venen de cultures i parles diferents.
Voldria afegir que sento afecte pels 5 aprenents que m’han assignat durant aquests anys; cada un d’ells té un caràcter diferent i de cada un d’ells he après alguna cosa nova. Segur que ells han après alguna cosa de mi i ara formo part de la seva vida i de la seva experiència.
-
Pilar, què li diries a algú que no s’acaba de decidir a apuntar-se per fer d’aprenent?
Jo li diria que és una experiència molt interessant i enriquidora en tots els sentits, sobretot si paral·lelament fas un curs de català al mateix poble. És una manera d’apropar-te més al català i perdre la por a parlar-lo, encara que al principi tinguis una pronunciació "difícil" (riu) .
