Blog

L’any 2019 Ramon Adell Chillida i jo vam iniciar una inesperada aventura. Un viatge lingüístic que ens va permetre entrar en contacte amb persones del Marroc, Algèria i Romania.

Tot va començar un dia que, per altres qüestions vam passar pel Casal Cívic i Comunitari Alcanar, per parlar amb Montse Giné, la responsable de l’equipament, sempre oberta a atendre les nostres propostes i a col·laborar.

La nostra entrada al Casal va ser acollida gairebé amb catifa i banda de música. El munt de persones que hi havia dins, s’ha de dir que a la majoria no les coneixíem, no sabien que nosaltres hi aniríem ni nosaltres que les trobaríem. No teníem cap objectiu comú, perquè la presència nostra i la seua no es devia a les mateixes motivacions. Ens vam quedar sobtats quan Montse ens va dir: “Vosaltres també podríeu ajudar”. “Ajudar a què?”, vam contestar sorpresos, al ser interpel·lants davant de tanta gent. “Podríeu fer de voluntaris per la llengua”, continuà Montse. La nostra sorpresa inicial es va convertir en interès: “I això què és?”. La resposta de Montse va ser ben aclaridora: “Podríeu venir un dia a la setmana per ensenyar a parlar català a persones nouvingudes”.

El que se’ns demanava no era massa difícil: parlar en català, però ensenyar-lo a persones que no el coneixen, la majoria àrabs, que tenen una grafia i una fonètica diferents, requeria interès i bona voluntat per totes les parts. A mi, al ser mestre, ara ja jubilat, em van venir al cap diferents maneres d’afrontar el repte. Així va ser com vam convertir-nos en voluntaris per la llengua.

Entrats en matèria, vam adonar-nos que a la l’altra part de la taula hi havia més aprenentes, la majoria dones àrabs, que voluntaris a la nostra. Sens dubte ens guanyaven en número i caldria plantejar-nos fer un tipus d’aprenentatge col·lectiu, deixant per a comptades ocasions la relació biunívoca voluntari-aprenenta.

Com a tots els grups-classe, ens vam trobar amb diferents nivells d’aprenentes. Les dones romaneses van tenir molta més facilitat per parlar i escriure en català, donada la similitud fonètica i gràfica entre la seua llengua i la nostra. La primera cosa que vam observar en les dones àrabs, va ser que algunes eren analfabetes en la seua pròpia llengua i les que la sabien, haurien de fer un gran esforç per escriure d’esquerra a dreta, quan la direccionalitat de la grafia àrab és a l’inrevés. Les que havien fet estudis de francès als seus països d’origen això ja els resultava més fàcil. Vam haver de començar fent fitxes ensenyant-los lletres majúscules que, associades en les vocals sonaven de diferents maneres, que la música canviava. Per tant, sobre la marxa, vam anar obrint nous camins de treball, en funció de les mancances i necessitats que anàvem detectant a les aprenentes. Calia fer alfabetització, a partir de la lletra de pal (majúscules), afegint-hi vocals, que els costaven identificar i pronunciar correctament. Mentre, en petit grup, un de nosaltres es dedicava a treballar les lletres majúscules i anar-les introduint a la lletra lligada i d’impremta, l’altre, utilitzant la pissarra podia fer dictats, vocabulari, petites explicacions gramaticals, lectura i expressió oral.

Al moment de llegir, vam observar que no discriminaven els sons de la E i de la I i, al llegir la paraula bicicleta, per exemple, igual podien llegir beciclita, com bicecleta... El mateix vam observar amb els sons de la O i de la U. Això va fer que preparéssim unes fitxes per ajudar-les a discriminar aquests sons.

A aquesta divisió en dos grups, de vegades, se’ns afegia una nova situació. La vinguda de noves aprenentes o l’absentisme de les que ja assistien, que ens obligava a replantejar els grups i els treballs a fer. Per portar-ho a terme, molt ens han ajudat els llibres i quaderns fotocopiats, material facilitat pel Consorci de Normalització Lingüística (CPNL), amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar, i que estan a la nostra disposició al Casal. Ha sigut un avenç constant, però fent ziga-zaga.

Podem dir que l’escriptura la tenen assolida. La majoria segueixen un dictat i a d’altres els costa més i han de copiar algunes paraules de la pissarra. De la lectura se’n surten prou bé, un cop enteses les diferències fonètiques E, I, O, U. Ens caldrà seguir treballant la comprensió, per la qual cosa hauran de treballar el vocabulari mitjançant imatges de llibres, fotocòpies i, si pot ser, d’internet, per millorar-ne la definició. L’expressió escrita, basada en oracions i vocabulari treballat els surt bé, són capaces de crear noves frases, canviant paraules. Els temps verbals, present, passat i futur els han entès bé i els apliquen a l’hora de construir oracions.

Normalment apliquen el que van aprenent al Casal, però no fora d’aquest àmbit. No parlen català entre elles ni amb la família. Algunes ens expliquen que el parlen amb alguna veïna, amb les mestres dels seus fills i filles o al CAP. Han de superar la vergonya i la inseguretat de dirigir-se en català a persones desconegudes o poc conegudes.

No hem pogut fer parelles lingüístiques perquè són més aprenentes que voluntaris. Tampoc hem utilitzat recursos informàtics. La paraula, la gesticulació i la pissarra han sigut les nostres millors eines de treball.

Venen contentes a classe, porten llibreta i bolígraf, perquè els agrada anotar les paraules que no comprenen i les oracions proposades. Tenen força de voluntat, són agraïdes, i entre tots i totes hem creat un bon clima de relació, que, de vegades, s’obre cap a la confiança i ens expliquen problemes familiars i laborals, sobre els que intentem aconsellar-les.

Per relacionar-se en català, tenen una bona oportunitat si s’inscriuen a alguns cursets que organitza el propi Casal Cívic i Comunitari Alcanar. Els interessa molt el tema de la costura. També les aconsellem que facin la compra en català, que el parlen amb els seus fills i filles, escolaritzats i escolaritzades en la nostra llegua, que miren la televisió o escoltin la ràdio en català.

A nosaltres aquesta relació intercultural ens ha servit molt, per comprendre la seua situació. Ens hem assabentat de coses dels seus pobles d’origen i la seua gent, hem après que tenen un paper molt important dins les seues famílies, i que fan un pas positiu per la integració, assistint a les casses de català i a alguns cursets, aspectes que cal millorar, com hem dit abans, però estem en el bon camí.

Els darrers dies de juny que vam trobar-nos, se les notava inquietes, emocionades, carregades d’il·lusió perquè aquest estiu podrien tornar als seus països d’origen per visitar la família, que fa dos o tres anys que no veuen, a causa de la pandèmia de la Covid.

I la traca final es va produir el dia que ens va visitar Ester Martí, dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de les les Terres de l’Ebre, per fer la cloenda el curs. Van haver-hi parlaments, vam menjar pastissos típics del seus territoris i vam beure te, tot preparat per elles mateixes, que dominen molt l’art culinari, i va haver una sorpresa especial cap els voluntaris i voluntàries, en forma de regals. A nosaltres ens van regalar uns barrets i una placa on està escrit el nostre nom en català i en àrab. La trobada va acabar fent-nos fotografies, encaixades de mans, desitjant-nos bon estiu i quedant en retrobar-nos el proper curs.

Vicent Matamoros Sanz, voluntari del VxL del CNL de les Terres de l'Ebre

Una bona connexió des de la primera trobada

Tant per la Marta Villaseñor, aprenenta del Voluntariat per la llengua (VxL) nascuda a Madrid, com per l’Esther Navarro, voluntària nascuda a Santa Coloma de Gramenet, aquesta és la primera vegada que tenen una parella lingüística i ens expliquen la seva experiència.

Com vau conèixer el Voluntariat per la llengua i per què us hi vau apuntar?

Esther (voluntària): De casualitat, vaig anar al Centre de Normalització Lingüística (CNL) L’Heura per demanar informació per als cursos de català per a adults, ara que estic jubilada i tinc temps, ja que vaig fer els estudis en castellà, i mentre em feien la prova per saber quin nivell tenia, em vam proposar fer de voluntària. No vaig poder fer el curs perquè només hi havia l’opció virtual, però vaig pensar que amb el VxL podia ajudar algú.

Marta (aprenenta): Jo vaig conèixer el programa a les classes de català del CNL L’Heura, a través de la professora. Necessitava parlar i amb les classe no era suficient, ja que el meu xicot i la família parlen castellà.

Què feu a les vostres trobades?

Marta (apr.): Sempre ens trobem aquí, al mateix bar, canviem terrassa o dins, amb suc de taronja per mi i ella un tallat.

Esther (vol.): Però avui t’he copiat, fa calor.

I de què parleu? 

Marta (apr.):  De tot, de la família...

Esther (vol.): No tenim un tema concret.

Marta (apr.): Depèn del dia.

Esther (vol.):  Des del primer moment va fluir la conversa i no hi ha llacunes.

Marta (apr.): Sempre tenim alguna cosa per explicar-nos.

Esther (vol.): De vegades de l’actualitat, política... Ella té unes idees i hi coincidim

Marta (apr.): Però no preparem un tema de conversa.

Esther (vol.):  Sorgeix.

Marta (apr.): També hem parlat del tema de Catalunya, de la família, de Madrid... Però tot de bon rotllo.

I les correccions?

Esther (vol.):  La rectifico de vegades, per exemple amb les frases fetes.

Marta (apr.): O paraules. També practico amb ella els exercicis que fem a classe.

Esther (vol.):  Però jo també aprenc coses d’ella, com els noms dels temps verbals.

Alguna anècdota divertida? 

Esther (vol.):  La setmana passada, no podia quedar perquè anava a un congost i no em sortia la paraula en castellà, vam haver de recórrer a Google.

Marta (apr.): També hem rigut amb el suc de taronja. “Taronja” és precisament una paraula que no em sortia, que he de dir a poc a poc: ta-ron-ja

Esther (vol.):  Pensa que a Barcelona la diuen malament, fan “tronja”

La vostra participació al VxL és com esperàveu?

Esther (vol.):  Particularment em feia cosa quedar amb una persona desconeguda, no pensava que anés tan bé, hem connectat, és el meu parer.

Marta (apr.): No sabia què passaria, no saps si t’entendràs amb l’altra persona: hem tingut sort.

Esther (vol.):  La diferència d’edat, per exemple, no importa, tot és connexió i caràcter.

Voleu afegir alguna cosa més per acabar?

Marta (apr.): Sí, que està molt bé aquesta iniciativa per a qui no tingui amb qui practicar i és nou a la ciutat, coneixes gent i practiques la llengua. 

Israel Martínez, dinamitzador del VxL del CNL L'Heura 

El català, més fàcil amb voluntaris!

Com si fos un propòsit de Cap d’Any, al gener vaig decidir reprendre l’aprenentatge de català. Acabàvem d’arribar a la nostra ciutat de naixement, Lleó, des d’Estats Units, on vam viure més de cinc anys. Portàvem amb nosaltres un petit regal de set mesos per als nostres pares: la primera neta. Però, com que el nostre destí final era Barcelona, vaig decidir que ja era hora de treure teranyines del cap i estudiar una mica.

No és fàcil estudiar una llengua per un mateix. Fer-ho fora del país on es parla i amb una nena de vuit mesos –amb qui a més a més vols parlar en anglès perquè ets una mare moderna –, és un embolic de proporcions quasi mítiques. Fent recerca a Google per començar, vaig retrobar-me amb un munt d’eines que havia oblidat: el Parla.cat, el Consorci per a la Normalització Lingüística, Softcatalà... Quina nostàlgia dels meus primers mesos a Catalunya fa gairebé deu anys, quan vaig anar-hi a fer un màster en català, sense parlar-ne ni una paraula. Crec que era l’única dels meus companys que no s’adormia gaire en aquelles classes interminables a l’hora de la migdiada. Però és clar, ells no havien de posar en funcionament tot el seu cervell per comprendre el mitjà a més del contingut.

Tornant al 2022, d’entre totes les eines tan interessants com aclaparadores que vaig trobar, la més atractiva va ser el Voluntariat per la llengua (VxL), per la possibilitat de practicar català en línia. Vaig enviar les meves dades i vaig oblidar-me’n perquè aquestes gestions són processos lents. La meva sorpresa va ser quan l’Eduard Vidal (dinamitzador del VxL del Centre de Normalització Lingüística, CNL, Roses) va contactar amb mi tot seguit amb una parella lingüística. I quina parella! La Sílvia, que com a voluntària és genial, però és que com a persona és increïble. Vam connectar tot d’una a la primera trobada i ara, que fa uns mesos que ens veiem cada setmana, som com amigues de tota la vida. Parlem dels fills, de la salut de cadascuna, del que hem fet a la setmana i fins i tot ens recordem de resoldre dubtes de català -és després, o desprès? Ah, depèn-. La Sílvia sempre té un recurs o una pàgina que m’ajuda a estudiar i practicar vocabulari o gramàtica i el meu català parlat ha millorat molt.

Ara, de mica en mica, em preparo per obtenir el certificat C1 de català. Tot i que no tinc gaires esperances, com a mínim tinc l’excusa perfecta per anar a Barcelona a conèixer la meva voluntària i amiga Sílvia.

Andrea, aprenenta del VxL del CNL Roses

Em dic Aldo Antonio Juárez Saucedo! Tinc 20 anys i vaig néixer en una ciutat petita del centre de Mèxic que es diu Guadalupe, a Zacatecas, però actualment visc a Guadalajara, també a Mèxic. Ara faig un curs d'enginyeria civil a la Universitat de Guadalajara.

Des de petit m'ha agradat molt conèixer altres cultures. On vivia, hi havia molta població indígena, i sempre em preguntava per què ells podien parlar d'una manera diferent de la meva. Va ser després que vaig comprendre que no tothom parlava de la mateixa manera que jo i que les cultures moltes vegades depenien d'una llengua. Després vaig començar a conèixer molt de les cultures del món, inclosa la cultura espanyola. També vaig començar a enamorar-me de totes aquestes cultures, i a descobrir-les a través de la llengua. Quan vaig descobrir la cultura catalana em va sorprendre que, tot i que era un poble que es trobava a Espanya, es tractava d'una cultura molt diferent i especial.

Quan estudiava francès, un dels meus professors era de Perpinyà, i sempre ens parlava de la importància de la cultura catalana en aquesta regió de França i que ell es penedia molt de no parlar la llengua, perquè trobava que era una llengua que ja no es parlava gairebé gens a França. És després, quan vaig començar a mirar sèries catalanes com "Polseres Vermelles", "Benvinguts a la Família" o "Merlí" en català que em vaig convèncer que era una cultura que volia conèixer millor; que aquesta llengua que es parlava en aquestes sèries la volia parlar jo també, perquè la trobava molt bonica i interessant. I és també quan vaig llegir de la situació del català que em vaig adonar que era una llengua que calia aprendre per preservar-la, encara que només es parlés en un lloc molt lluny d'on jo vivia.

Al principi el vaig començar a aprendre mirant vídeos a internet, i és així com vaig descobrir Parla.cat. Immediatament em vaig inscriure a un curs i vaig començar a aprendre català. Recordo que les hores passaven massa ràpid i sempre volia conèixer més paraules, més verbs i més estructures i comparar-les amb el castellà o el francès per veure com havia evolucionat cadascuna: vaig començar a descobrir la cultura catalana, el menjar, els llocs, les tradicions, la literatura, la música i la història. Era un sentiment que volia compartir amb algú, parlar-ne amb algú, que algú em mostrés més de la cultura catalana, i com que visc a Mèxic això resultava una mica complicat.

Va ser a Parla.cat que vaig trobar el Voluntariat per la llengua, i m'hi vaig inscriure. Un temps després vaig conèixer la meva parella lingüística: l'Estefanía. Francament, em va caure molt bé. La primera vegada que vam parlar, vam parlar molt temps de moltes coses de la cultura catalana (vam xerrar durant quasi 3 hores). Finalment havia trobat algú amb qui compartir tot allò que durant mesos no havia pogut compartir i resoldre tots els dubtes als quals no havia donat resposta: em vaig adonar que el català i la cultura catalana eren tan meravellosos com havia pensat.

Encara que actualment no tinc plans d'anar a Catalunya o algun lloc dels països catalans, anar-hi és quelcom que vull fer, per viure l'experiència i la cultura catalana jo mateix en persona, però per ara estic molt feliç d'haver trobat aquesta cultura i poder portar una petita part d'aquesta fantàstica cultura en mi.

Aldo, aprenent del VxL virtual que gestiona el Centre de Normalització Lingüística de Girona