Una aventura enriquidora

L’any 2019 Ramon Adell Chillida i jo vam iniciar una inesperada aventura. Un viatge lingüístic que ens va permetre entrar en contacte amb persones del Marroc, Algèria i Romania.

Tot va començar un dia que, per altres qüestions vam passar pel Casal Cívic i Comunitari Alcanar, per parlar amb Montse Giné, la responsable de l’equipament, sempre oberta a atendre les nostres propostes i a col·laborar.

La nostra entrada al Casal va ser acollida gairebé amb catifa i banda de música. El munt de persones que hi havia dins, s’ha de dir que a la majoria no les coneixíem, no sabien que nosaltres hi aniríem ni nosaltres que les trobaríem. No teníem cap objectiu comú, perquè la presència nostra i la seua no es devia a les mateixes motivacions. Ens vam quedar sobtats quan Montse ens va dir: “Vosaltres també podríeu ajudar”. “Ajudar a què?”, vam contestar sorpresos, al ser interpel·lants davant de tanta gent. “Podríeu fer de voluntaris per la llengua”, continuà Montse. La nostra sorpresa inicial es va convertir en interès: “I això què és?”. La resposta de Montse va ser ben aclaridora: “Podríeu venir un dia a la setmana per ensenyar a parlar català a persones nouvingudes”.

El que se’ns demanava no era massa difícil: parlar en català, però ensenyar-lo a persones que no el coneixen, la majoria àrabs, que tenen una grafia i una fonètica diferents, requeria interès i bona voluntat per totes les parts. A mi, al ser mestre, ara ja jubilat, em van venir al cap diferents maneres d’afrontar el repte. Així va ser com vam convertir-nos en voluntaris per la llengua.

Entrats en matèria, vam adonar-nos que a la l’altra part de la taula hi havia més aprenentes, la majoria dones àrabs, que voluntaris a la nostra. Sens dubte ens guanyaven en número i caldria plantejar-nos fer un tipus d’aprenentatge col·lectiu, deixant per a comptades ocasions la relació biunívoca voluntari-aprenenta.

Com a tots els grups-classe, ens vam trobar amb diferents nivells d’aprenentes. Les dones romaneses van tenir molta més facilitat per parlar i escriure en català, donada la similitud fonètica i gràfica entre la seua llengua i la nostra. La primera cosa que vam observar en les dones àrabs, va ser que algunes eren analfabetes en la seua pròpia llengua i les que la sabien, haurien de fer un gran esforç per escriure d’esquerra a dreta, quan la direccionalitat de la grafia àrab és a l’inrevés. Les que havien fet estudis de francès als seus països d’origen això ja els resultava més fàcil. Vam haver de començar fent fitxes ensenyant-los lletres majúscules que, associades en les vocals sonaven de diferents maneres, que la música canviava. Per tant, sobre la marxa, vam anar obrint nous camins de treball, en funció de les mancances i necessitats que anàvem detectant a les aprenentes. Calia fer alfabetització, a partir de la lletra de pal (majúscules), afegint-hi vocals, que els costaven identificar i pronunciar correctament. Mentre, en petit grup, un de nosaltres es dedicava a treballar les lletres majúscules i anar-les introduint a la lletra lligada i d’impremta, l’altre, utilitzant la pissarra podia fer dictats, vocabulari, petites explicacions gramaticals, lectura i expressió oral.

Al moment de llegir, vam observar que no discriminaven els sons de la E i de la I i, al llegir la paraula bicicleta, per exemple, igual podien llegir beciclita, com bicecleta... El mateix vam observar amb els sons de la O i de la U. Això va fer que preparéssim unes fitxes per ajudar-les a discriminar aquests sons.

A aquesta divisió en dos grups, de vegades, se’ns afegia una nova situació. La vinguda de noves aprenentes o l’absentisme de les que ja assistien, que ens obligava a replantejar els grups i els treballs a fer. Per portar-ho a terme, molt ens han ajudat els llibres i quaderns fotocopiats, material facilitat pel Consorci de Normalització Lingüística (CPNL), amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar, i que estan a la nostra disposició al Casal. Ha sigut un avenç constant, però fent ziga-zaga.

Podem dir que l’escriptura la tenen assolida. La majoria segueixen un dictat i a d’altres els costa més i han de copiar algunes paraules de la pissarra. De la lectura se’n surten prou bé, un cop enteses les diferències fonètiques E, I, O, U. Ens caldrà seguir treballant la comprensió, per la qual cosa hauran de treballar el vocabulari mitjançant imatges de llibres, fotocòpies i, si pot ser, d’internet, per millorar-ne la definició. L’expressió escrita, basada en oracions i vocabulari treballat els surt bé, són capaces de crear noves frases, canviant paraules. Els temps verbals, present, passat i futur els han entès bé i els apliquen a l’hora de construir oracions.

Normalment apliquen el que van aprenent al Casal, però no fora d’aquest àmbit. No parlen català entre elles ni amb la família. Algunes ens expliquen que el parlen amb alguna veïna, amb les mestres dels seus fills i filles o al CAP. Han de superar la vergonya i la inseguretat de dirigir-se en català a persones desconegudes o poc conegudes.

No hem pogut fer parelles lingüístiques perquè són més aprenentes que voluntaris. Tampoc hem utilitzat recursos informàtics. La paraula, la gesticulació i la pissarra han sigut les nostres millors eines de treball.

Venen contentes a classe, porten llibreta i bolígraf, perquè els agrada anotar les paraules que no comprenen i les oracions proposades. Tenen força de voluntat, són agraïdes, i entre tots i totes hem creat un bon clima de relació, que, de vegades, s’obre cap a la confiança i ens expliquen problemes familiars i laborals, sobre els que intentem aconsellar-les.

Per relacionar-se en català, tenen una bona oportunitat si s’inscriuen a alguns cursets que organitza el propi Casal Cívic i Comunitari Alcanar. Els interessa molt el tema de la costura. També les aconsellem que facin la compra en català, que el parlen amb els seus fills i filles, escolaritzats i escolaritzades en la nostra llegua, que miren la televisió o escoltin la ràdio en català.

A nosaltres aquesta relació intercultural ens ha servit molt, per comprendre la seua situació. Ens hem assabentat de coses dels seus pobles d’origen i la seua gent, hem après que tenen un paper molt important dins les seues famílies, i que fan un pas positiu per la integració, assistint a les casses de català i a alguns cursets, aspectes que cal millorar, com hem dit abans, però estem en el bon camí.

Els darrers dies de juny que vam trobar-nos, se les notava inquietes, emocionades, carregades d’il·lusió perquè aquest estiu podrien tornar als seus països d’origen per visitar la família, que fa dos o tres anys que no veuen, a causa de la pandèmia de la Covid.

I la traca final es va produir el dia que ens va visitar Ester Martí, dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de les les Terres de l’Ebre, per fer la cloenda el curs. Van haver-hi parlaments, vam menjar pastissos típics del seus territoris i vam beure te, tot preparat per elles mateixes, que dominen molt l’art culinari, i va haver una sorpresa especial cap els voluntaris i voluntàries, en forma de regals. A nosaltres ens van regalar uns barrets i una placa on està escrit el nostre nom en català i en àrab. La trobada va acabar fent-nos fotografies, encaixades de mans, desitjant-nos bon estiu i quedant en retrobar-nos el proper curs.

Vicent Matamoros Sanz, voluntari del VxL del CNL de les Terres de l'Ebre