La Megumi Tamagawa és japonesa i participa al Voluntariat per la llengua en modalitat virtual com a aprenenta amb una voluntària de Valls. Ens va escriure al Centre de Normalització Lingüística (CNL) de l’Àrea de Reus Miquel Ventura per suggerir que a les campanyes de sensibilització, com la de “Parla’m en català” que hem presentat aquest hivern s’hi incloguessin també persones orientals.
El seu text és un bon testimoni per compartir i per fer que els catalanoparlants cada vegada prenguem més consciència que no hem de bandejar la nostra llengua quan parlem amb persones que procedeixen de fora de Catalunya.
Em dic Megumi Tamagawa, soc japonesa i visc a Catalunya, concretament a Barcelona, des de fa 12 anys.
Els escric per suggerir una cosa sobre la seva campanya si és possible. M'agradaria que la fessin amb la gent asiàtica, de l'Extrem Orient com jo.
Aquest any he decidit estudiar el català seriosament i he començat a adreçar-me a la gent en català.
Tinc amics catalanoparlants, però la majoria d'ells em diu que no pot ajudar-me en aquest tema ja que "nos conocimos en castellano". Bé, és una llàstima però ho entenc i accepto.
Doncs per practicar-lo, jo m’adreço a algú en català quan estic segura que ell/ella és catalanoparlant. Malgrat això, moltes vegades la gent em respon en castellà. Uns amics meus em van recomanar que jo anés a un poble de Catalunya interior, que aquí a Barcelona és complicat practicar el català.
Fa unes setmanes, vaig anar a Camprodon amb moltes il·lusions. Però excepte la dona de l’oficina de turisme i una parella amb qui vaig parlar a la parada d’autobusos, pràcticament tothom em va respondre en castellà.
La situació em feia frustrar molt i al final vaig demanar a la noia que s’encarregava de la sala de l’esmorzar de l'hotel on m'allotjava per què tothom em contestava en castellà. Em va dir que estaven acostumats a parlar en castellà amb estrangers. Jo li vaig dir que jo tampoc tenia la cara d’una castellanoparlant. Jo observava la noia i curiosament s’adreçava a tothom que entrava a la sala en català excepte a mi.
Desprès vaig tornar a parlar amb el recepcionista que m'havia contestat en castellà el dia anterior. Aquesta vegada vam parlar en català però em va demanar “però entens millor el castellà?”.
Jo volia respondre-li "Però què hi té a veure, el castellà?". Però no li ho vaig dir. Aquesta qüestió va a ser un xoc per a mi. M'ho va demanar com si no hagués entès per què estudiava català o més aviat per què jo havia d'estudiar-lo.
A Barcelona, francament crec que puc viure sense saber parlar el català. Jo l'estudio perquè m'agradaria formar part de la societat, m'agradaria integrar-m'hi.
Jo diria que moltes vegades si som estrangers, especialment si no som occidentals, malauradament, la majoria de la gent arriba a pensar que no sabem el català. O potser pensen "El català és el nostre i per a ells utilitzem el castellà". També crec que moltes vegades, simplement el cervell no sincronitza el que sent (el català que parlem) i el que veu (la nostra aparença).
És a dir, manca la consciència per part de molts catalanoparlants.
Després del viatge a Camprodon, vaig pensar a deixar d'estudiar el català o d’estudiar-lo com si fos un idioma estranger i utilitzar-lo només quan la situació ho demanés.
No obstant això, vaig concloure que el millor que podria fer és continuar parlant amb catalanoparlants en català perquè cada cop hi hagi més gent que se n'adoni.
Moltes gràcies per llegir el meu text tan llarg. Jo estudiaré el català molt bé i seguiré parlant amb la gent en aquest idioma.
Si poguessin considerar el meu suggeriment de fer la campanya també amb la gent de l'Extrem Orient (la Xina, el Japó, Corea, Tailàndia...) els ho agrairia molt.
Salutacions,
Megumi
Afegeix un nou comentari