TOTS PODEM TENIR L’EMPENTA NECESSÀRIA! UN QUARTET LINGÜÍSTIC ADMIRABLE!
Tot va començar el dia que la Francesca Trulls, una manresana que fa anys que viu a Mollet i amb una empenta impressionant, va venir al Servei de Català per oferir-se a fer de voluntària lingüística i «apa, som-hi!» que diu ella. La Francesca és la voluntària lingüística de Mollet del Vallès que ha estat més vegades parella lingüística: 33 i «encara seguim», diu. «A mi em feia il·lusió poder animar algú a parlar en català». Era l’any 2007. La Francesca diu que la Huerti i la Mari ara ja no són les seves aprenentes, sinó que ara «són les meves amigues». Fan la xerrada, s’expliquen coses i fan el cafetó parlant en català.
La Huerti Martínez, de Melilla, i la Mari Serrano, d’Andalusia, en aquell moment eren alumnes dels cursos de català per a adults i es van apuntar d’aprenentes lingüístiques. Va ser el primer trio lingüístic de Mollet.
Com van començar a aprendre català?
La Huerti diu que al principi tenia molta vergonya perquè a les reunions de l’escola de les nenes no entenia res i va tenir molt clar que havia d’aprendre català i es va apuntar a uns cursos de l’Escola Montseny i més endavant als del Servei de Català. «Sempre m’ha fet il·lusió i m’agrada parlar en català», diu.
La Mari diu que es va apuntar als cursos de català perquè el seu fill aprenia català a l’escola i un dia li va dir «mama, que m’esquitxes» i no sabia què volia dir esquitxar o un dia que li va dir que «tremolava» o quan li va preguntar «mama, què em poso: màniga curta o màniga llarga?». «No entenia el meu fill i en aquell moment vaig dir-me n’haig d’aprendre i encara n’aprenc», diu, «perquè avui mateix, en un curs d’informàtica, he après què vol dir que la pantalla faci pampallugues. Ara ja parlo català amb els nanos.»
La Huerti diu que si a ella li parlen en català també el parla, perquè li agrada molt fer-ho, tot i que hi ha gent gran que els ha conegut parlant en castellà i encara que ella els digui «parleu-me en català, si us plau», se li adrecen en castellà.
Al principi el trio lingüístic anaven a comprar al mercat del dimarts. Reien molt, perquè la Francesca els deia, per exemple, que els pimientos eren pebrots, però el dia que va voler dir com es deien els pepinos no ho recordava i «és que la gent ho diu malament», diu la Huerti. Ara totes tres saben que es diuen cogombres.
El Paco és el quart component del grup lingüístic, ara quartet lingüístic, i diu que tot i que fa 65 anys que viu aquí (ell és de Múrcia), es pot dir que només en fa cinc que parla en català, des que va conèixer la Francesca. La Francesca diu que es van conèixer en català, però tot i que ella s’adreçava al Paco en català, ell li contestava en castellà fins que va fer el canvi. El Paco diu «m’agrada parlar en català, perquè la gent que està aquí s’ha d’esforçar a parlar-lo».
Quan els preguntem què els ha aportat el Voluntariat per la llengua o quin missatge voldrien transmetre, tots hi volen dir la seva: «que s’animin a parlar en català i deixin la vergonya a part».
A la Francesca li ha aportat «conèixer moltes persones, costums i maneres de fer; sobretot amistats». «M’encanta perquè queden moltes coses vives. Sí que em sap greu que la gent se’n rigui perquè ningú no neix ensenyat. El fet de néixer vol dir que estem al món. Hi ha molts idiomes, hi ha mans i gestos que es poden fer. Si els coneguéssim prou seria més fàcil parlar i conviure».
«Un gran enriquiment», diu el Paco. «He après moltes coses que no sabia, com la manera de dir pepino o calabaza en català i adoquines, que es diuen llambordes. Són un exemple de paraules que no sabia i que les vaig aprenent. A mi m’agrada que me les diguin. La Francesca sempre diu —Dispensa´m, però és que es diu d’una altra manera. Això de les llambordes és una cosa que m’ha quedat».
«Mai és tard per aprendre català», diu la Mari.
«Jo animo a tothom que parli castellà que aprofiti el temps i parli català», diu la Huerti.
Tant la Huerti com la Mari diuen de la Francesca que «és una dona que ens ha encantat; fa molts anys que estem molt a gust juntes, tots els dijous, fent la xerrada amb un cafè».
La Francesca ens diu que «és molt important que s’aprengui català, si es vol viure aquí. No es tracta de deixar les arrels, perquè les arrels no s’han de deixar mai, però el fet de parlar català és un respecte per la terra on treballes i que t’ha acollit».
Francesca Trulls, Francisco Galiana-Cuadrado, Huerti Martínez i Mari Serrano
Escoltar-los ha estat un luxe. Compartim amb vosaltres les reflexions que ens han fet avui, quan s’han trobat tots quatre al Servei de Català per parlar de les seves experiències. Ja ho veieu, «tots podem tenir l’empenta necessària». Nosaltres us animem a participar en el Voluntariat per la llengua!
Montserrat Pocurull, responsable del Servei de Català de Mollet (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).
Afegeix un nou comentari