Soc barceloní, de la ronda de Sant Antoni, a prop de la castanyera. Vaig viure a la capital fins que els meus pares van decidir de venir a Manresa. Tota la meva vida l'he passada al Bages. Estic inscrit al Voluntariat per la llengua (VxL) com a voluntari des de novembre del 2008 (ja fa més de 10 anys!) i treballo al Servei Local de Català de Manresa (del Centre de Normalització Lingüística, CNL, Montserrat) com a Tècnic de Normalització Lingüística (TNL, figura professional que m'agrada escampar arreu perquè tothom diu "què és això?"). Em dedico a l'ensenyament de català per a adults, la dinamització i l'assessorament lingüístics.
Una de les meves aficions és la botànica, gairebé totes les plantes que tenim a la feina són meves. Les rego, les adobo i els canvio el test quan toca. A la meva taula de treball m'envolto de plantes que estan qualificades com a plantes que eliminen les càrregues negatives de l'entorn i les transformen en càrregues positives (Ficus benjamnina, Guzmania ligulata i Chamaedorea elegans).
Vaig conèixer el VxL dos anys més tard que es comencés a fer al Baix Llobregat. Algú del CNL Montserrat va dir: "A Manresa també ho podríem fer!". I així ens hi vam posar. Buscar voluntariat idoni i col·locar-lo amb el nostre alumnat dels cursos de català interessat a parlar-lo tota l'estona, en un context diferent d'una escola. Veure una exposició, fer un cafè, anar fer algun encàrrec personal, etc. Tot hi cap. Tot, menys fer intercanvi de llengües; és a dir, practicar l'anglès o el francès rovellats no s'hi val.
Com a voluntari, mai no se m’ha fet estrany que el dinamitzador o la dinamitzadora del VxL que tinc com a referent del programa amb les meves parelles lingüístiques sigui un company o una companya de feina. La Teresa Roig, que fa poc que s’encarrega del VxL a l’Anoia i el Bages, ho fa molt bé. Abans hi havia l'Alba Llobet, d'Igualada, que va empènyer molt amunt el món del voluntariat. I en l'origen d'aquesta tasca, l'Oriol Torras (ara a Cornellà), que va ser l'impulsor del VxL al CNL Montserrat.
L'avantatge d'aquesta tasca és que el voluntariat és realment gent entregada i els aprenents volen fer un extra de català. Tot és positiu.
La meva primera parella lingüística va ser la Lucía, una noia de Colòmbia i a continuació vaig tenir l'Eliseo, un home de Portugal.
L’any 2011, el company Oriol Torras (que en aquell moment era el dinamitzador del VxL) va establir un contacte fenomenal amb el Centre de Formació d’Adults Carme Karr de la presó de Lledoners. Hi vam fer una vista guiada amb el responsable (l'alcaide de les pel·lícules) i ens va ensenyar tot el centre penitenciari. Els espais comuns i algunes cel·les que encara estaven per estrenar. La inauguració es va tancar amb coca de crema i Cacaolat. I així, acceptant aquest repte de parlar català amb els interns de l'escola de la presó vam començar un grup de voluntaris.
Allà he tingut aprenents de llocs diversos: Brasil, Colòmbia, Rep. Dominicana, País Valencià, Catalunya.... De tots, en tinc un bon record. En aquests moments parlo amb un senyor del barri de la Mina i un noi paraguaià, tots els dimarts de 9 a 11 del matí.
Tots els aprenents que he tingut, tant de fora com de dins la presó, m’han aportat un coneixement o un altre. A Lledoners, per descomptat. I fora de la presó també ho he viscut amb molta alegria. Tots m'han fet riure en algun moment concret.
La presó, però, té el problema dels murs. Només tenim una aula i allà amb dos interns hem d'intentar elaborar un discurs, que de vegades costa, perquè ells tenen els seus maldecaps. Distreure's no és fàcil. Alguns et demanen que els ajudis a fer els deures de català; d'altres volen que els vagis rectificant a cada pas, i d'altres et diuen que no tenen ganes de parlar però han vingut perquè s'hi senten obligats pel programa. Cal tenir paciència i parlar de temes més alegres. El carrer, en canvi, és una altra cosa. Caminem, comentem, mirem i tornem a comentar. La vida i la parla és més fàcil en llibertat.
Vaig fer el VxL al centre penitenciari tres anys seguits. Després ho vaig parar i, enguany, amb la proposta de la meva companya Teresa Roig, ho he tornat a fer. No cal dir que la presència dels nostres presos polítics ha estat un incentiu més per ser a Lledoners. Veure aquesta gent amunt i avall per l'escola, amb l'energia positiva que han escampat entre els interns, no té preu. Han fet ceràmica (com a alumnes), classes d'història de Catalunya (com a professors), bàsquet, etc. El director de l'escola de la presó al·lucinava. Ara la vida continua, i els interns volen complir els seus programes de reinserció, i allà hi ha els voluntaris del català.
A Lledoners fan classe de català en horari normal d'una escola d'adults. I les converses del VxL duren una hora i mitja, aproximadament. N'hi ha que exhaureixen el temps i n'hi ha que, quan els guardes els han posat la creueta, ja frisen per marxar. Però això també ens passa fora de la presó en els cursos de català.
La presó, i això és una màxima del director de l'escola, no ha de servir per parlar de les condemnes dels interns. Què van fer? Què van dir al jutge? Per què ho van fer?
Ells saben que no n'han de parlar, però algun dia surt de forma natural amb alguna frase que intenta ser una 'redempció de la culpa' i al final t'ho expliquen. I el que més et xoca de tot plegat és que d'un acte terrible, amb el temps, ells n'han fet un discurs natural, com un producte consumit.
Una altra cosa que sobta és que els interns que tenen moltes penes acumulades, malgrat el seu baix nivell acadèmic, saben tanta fraseologia jurídica que, en certs moments, no saps si parles amb un advocat o amb un pres.
Entrar en una presó fa molt de respecte. A Sant Joan de Vilatorrada, però, et fan un passi de color morat que et permet voltar sol per tot l'accés fins a l'escola. Quan arribes el primer dia es té una certa por, però una foto penjada del coll sembla mentida com impressiona i t'obre les portes. Els interns respecten el teu espai quan veuen que estàs documentat i tens dret a passejar i a sortir quan vulguis del talego.
Vaig conèixer en Jordi Cuixart, que estava fent temps per començar ceràmica. Era a la classe d'informàtica amb el seu monitor i aprofitava la xarxa per veure si havia augmentat el nombre de membres d'Òmnium. Ho deia rient: "A veure... Mira'm com estem a l'Òmnium!". Després el vaig trobar a la sala de ceràmica. Em va comentar que estaven astorats de veure la mobilització que hi havia a l'entorn de la presó cada diumenge. Li vaig dir que era del Consorci per a la Normalització Lingüística i va lloar molt la nostra tasca del Voluntariat per la llengua.
Joan Capellà, TNL i voluntari del VxL del Servei Comarcal de Català del Bages (CNL Montserrat)
Afegeix un nou comentari