La llengua és una experiència que desperta tots els nostres sentits

Einstein tenia raó

Què fem, la meva parella lingüística i jo, perduts per aquestes terres de l’Alt Penedès donant voltes amb un cotxe de color groc llampant entre vinyes, ametllers, presseguers, fonts, castells i esglésies? Potser guanyar una aposta i demostrar que no cal anar fins als Pirineus per trobar testimonis del romànic? Després d’uns quants mesos de pelegrinatge de poble en poble, sembla que sí, que ens podem donar per satisfets i afirmar-ho amb el front ben alt.

Tot i així, entre selfies i tombs i més enllà de l’aposta, amb la meva parella lingüística, l’Antoni, també he après moltes altres coses. D’una banda, el plaer i la generositat que ens regala un bon amfitrió. Perquè, en el fons, el programa de voluntariat lingüístic no és més que una forma de donar-nos la benvinguda, d’acollir-nos, una hospitalitat que s’alimenta gràcies al suport i la coordinació de les institucions, però que no podria mantenir-se sense l’admirable generositat dels seus integrants (l’Antoni ara es deu estar posant vermell, però tant se me’n dona: s’ho mereix). D’altra banda, que la llengua és una experiència que desperta tots els nostres sentits i que ens embolica en les seves xarxes de nous sons, sabors, olors i visions. En definitiva, una qüestió de paladar. Acabem coneixent un indret nou i el bategem a través de la llengua. I, mentrestant, tornen a néixer (quin privilegi!).

I encara més: ens assabentem que el paisatge no té tan sols tres dimensions, sinó que, com afirmava Einstein, cal afegir-n’hi una més. Es movem per l’espai, però, alhora, transitem pel temps. És com si la història, amb els seus vestigis, ens estigués fent l’ullet i, només que activem la nostra atenció i la nostra mirada, ens adonarem que una església o unes simples pedres ens estan parlant. El temps habita l’espai i hi conviu, fins a tal punt que els seus testimonis es tornen una mena de forat negre, un passadís que ens catapulta a una altra època.

I, llavors, la nostra imaginació s’engega, i fem volar coloms. El paisatge té capes, i si comencem a treure-n’hi com en una fotografia retocada amb el Photoshop, a poc a poc anem descobrint que sota l’asfalt de l’AP7 segueix palpitant l’antiga Via Augusta, que on hi ha pobles, carreteres i urbanitzacions, abans tan sols hi havia arbres i verd. El temps canvia, flueix més lentament, i la natura , bella i despietada al mateix temps, agafa més protagonisme, únicament contrarestada per la puixança aïllada dels castells i les esglésies. És l’imperi de l’slow time i, seduïts per les seves manyagueries, ens deixem emportar, mentre el focus de l’objectiu s’apropa a aquestes pedres que ens volen comunicar, en forma de flash-back, alguns esdeveniments dels quals han sigut muts espectadors. Escenes quotidianes, converses, amors, picabaralles i guerres: la humanitat sencera dins una pedra. Quina màgia! Desperteu-me, si us plau!

Dante Bernardi, aprenent italià del VxL del Servei de Català de Vilafranca i l'Alt Penedès (Centre de Normalització Lingüística de l'Alt Penedès i el Garraf), que té com a parella lingüística l'Antoni Adrover, amb qui fa les trobades per practicar el català a Gelida