Interessant intercanvi de cultures

La Jarunee és una jove tailandesa que fa un parell d’anys que viu a la Garriga. La seva parella és catalana i creu que com que viu a Catalunya ha de conèixer la llengua del país i saber comunicar-se sense necessitat de passar-se al castellà o a l’anglès. A més, li agrada conèixer llengües; diu que ha d’adaptar-se allà on viu.

En Xavier és un català que viu a l’Ametlla, però fa vida a la Garriga. Li agrada ajudar i li agrada la seva llengua. El Voluntariat per la llengua ha estat el lligam entre aquests dos punts.

Avui hem quedat per prendre un te fred boníssim que fan en un local de la Garriga i entrevistar-los:

Com va ser la vostra primera trobada?

Xavier (voluntari): Bé, fàcil, vam començar fent-nos les preguntes bàsiques de presentació i després la Jarunee ja va arrencar a parlar.

Jarunee (aprenenta): Bé, ell em va dir d’on era, on vivia i jo vaig començar a parlar (és que m’enrotllo molt i explico la meva vida). El que passa és que quan ens vam conèixer jo havia de marxar al meu país i vam estar tot un mes sense veure’ns.

Xavier: Per això quan va tornar de Tailàndia vam decidir recuperar el temps. Quan ens trobàvem, quedàvem dues hores o dos dies a la setmana. Així ens vam posar al dia.

Al principi de les trobades era jo qui feia les preguntes i parlava més, però ara ja no em deixa parlar; ella xerra i xerra i jo la corregeixo quan cal.

Què acostumeu  a fer quan quedeu?

Xavier: Passegem per la Garriga i parlem de tot: des del preu dels productes de les botigues fins al temps que fa, com han canviat els carrers, alguna activitat del poble.... De fet, si vols comprar-te un pis a la Garriga, la Jarunee és la persona ideal per informar-te’n dels preus, del nombre d’habitacions i de lavabos, de les reformes que s’hi ha fet...

Jarunee: Ha, ha, ha... sí, és veritat. És que la meva parella i jo volem canviar de casa i m’estic informant de tot el que hi ha a la Garriga. Després quan passejo amb en Xavier i passem a prop d’un dels llocs que he visitat, li explico quines són les condicions de cada habitatge. A més, a ell també li interessa perquè vol venir a viure a la Garriga i jo l’oriento.

Xavier: Un cop hem passejat prou, ens aturem en un bar a prendre alguna cosa. A més, ara hem decidit de quedar més endavant un dia, al marge de les nostres trobades, per fer una sortida amb la seva parella i la meva família, tots plegats. Tantes trobades fan que el VxL ens porti cap a una bona amistat.

És un voluntariat d’intercanvi de cultures? L’aprenent ha après del voluntari i el voluntari de l’aprenent?

Jarunee: I tant! En Xavier m’ha ensenyat moltes coses de la llengua i de la cultura catalana. Jo ara ja sé fer l’escalivada, m’agrada molt l’escalivada! (i ens mostra, en el mòbil, una foto d’una magnífica escalivada sobre una torrada). Parlem de temes generals, però també ens agrada parlar de temes més personals. Parlem de política i de religió, expliquem quina és la situació a cada lloc perquè tenim una mentalitat oberta i hem de conèixer què hi ha i es fa a cada país. En Xavier ja m’ha explicat tot el que està vivint Catalunya i també tinc la visió de la meva parella, i entre tots dos vaig descobrint com funciona aquest país. Tinc una amiga tailandesa que viu aquí i ha decidit, juntament amb el seu marit, no estudiar català i parlar només en castellà. Diuen que no cal saber català. Bé, és la seva opinió.

Xavier: I jo n’he après molt, de la Jarunee, de la cultura tailandesa. Ja sé dir el número dos, oi? De fet, no fa gaire van fer una festa a Barcelona, a l’Arc de Triomf, dedicada a Tailàndia. La Jarunne venia els tiquets i jo vaig anar-hi. Tothom parlava en castellà.

Jarunee: Sí, la gent se sorprenia que jo parlés en català. Amb les meves faccions i vestida amb un vestit de gala (el del meu casament tailandès) i parlant en català! A la gent li agradava molt.

Xavier: En aquella festa vaig menjar coses típiques del seu país. Hi havia els balls tradicionals, mostres d’arts marcials i demostració de com tallen la fruita. La Jarunee sap tallar la fruita d’aquella forma tan espectacular com fan a Tailàndia.

Com us veieu? Com és cadascú? Què diu l’un de l’altre?

Xavier: La Jarunee és una noia molt agradable, amb moltes ganes d’aprendre. Fa dos anys que viu aquí i ja està fent un Bàsic 3 i parla el català molt bé.

Jarunee: Nooo! Em falta molt per aprendre! Però és veritat que amb en Xavi és molt fàcil parlar i practicar el català. En Xavier és tranquil, té molta paciència i sempre té respostes per a tot el que li pregunto.

Quins són els vostres objectius fent el Voluntariat per la llengua?

Xavier: A l’Ametlla, on visc, formo part de diverses entitats, m’agrada col·laborar en tot el que puc, formar part del poble. Però a l’Ametlla hi ha poca vida, per tant sempre sóc a la Garriga, amb la qual cosa a més de les classes de català que faig amb la Fina, vaig pensar participar en altres activitats del poble. Ara disposo de temps i penso que ajudar algú a parlar català, que és la meva llengua, és la millor manera de cooperar perquè Catalunya tiri endavant.

Jarunee: Jo vull parlar bé en català. Soc molt exigent i m’agraden molt les llengües, per tant quan m’equivoco en Xavier m’ha de corregir, a mi no em molesta. M’agrada que ell em digui què faig malament.

I de fet, és una parella lingüística molt interessant. Quan la Jarunee dubta de si una  expressió és correcta o no, mira en Xavier i espera que li doni la solució; o quan li falta una paraula en català, amb uns ulls interrogatius li demana la resposta. Per la seva banda, en Xavier la deixa fer, la deixa parlar fins que s’entrebanca i aleshores ell actua: li repeteix el que diu de forma correcta i endavant.

Què diríeu a la gent perquè s’animés a fer el Voluntariat per la llengua?

Xavier: Que ho provin. És una manera de conèixer gent i conèixer maneres de pensar i de fer diferents de la nostra. A més, t’ho passes bé: xerres, desconnectes, opines...

Jarunee: Penso que està molt bé, perquè si t’equivoques, ho tornes a provar fins que et surt. Aprens molt del teu voluntari i de la cultura catalana. Jo el recomano si voleu agafar confiança per parlar en català. Quan vaig pel carrer i entro en una botiga, em miren la cara i ja em parlen en castellà sense preguntar-me si entenc o no el català. En canvi, el voluntari ja ho sap, ell sap que sempre t’ha de parlar en català i no has de donar tantes explicacions.

Si parles en català, la gent t’acull d’una altra manera i et sents molt millor. És una bona manera d’integrar-te en el poble.

Susanna Corcho, tècnica de Normalització Lingüística de l’Oficina de Català de la Garriga (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).