Relat escrit per la voluntària del VxL Rosa Maria Sánchez, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb persones internes al Centre Penitenciari Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada:
Abans de tocar el cel
La primera vegada que els meus peus van trepitjar la presó de Lledoners era un dia de primavera ben esplendorós i poc em podia imaginar el que em trobaria. Sempre havia tingut la imatge de presons amb barrots grossos, gent bruta i amb cara de mala maror. Tenim la imatge que allà hi ha gent dolenta i conflictiva, però no ens parem a pensar quines circumstàncies han rodejat les seves vides: són persones com nosaltres, que tenen família, que els agrada gaudir de la natura, menjar i beure, que agraeixen un somriure, una paraula amable, un petó...
Quan m'expliquen que avui han plorat veient el seu fill caminar per primera vegada, que han pogut parlar per telèfon amb la seva mare i quan sento que ja tenen ganes que arribi l'estiu m’adono que allà dintre hi ha persones que estan fetes d'aigua i de mel, que agraeixen que els escoltis mentre et parlen de la il·lusió de tenir la llibertat algun dia. “Em falta poc per sortir”, diu en Joan amb un somriure.
La primera vegada que havia d'anar a la presó el meu fill petit em va dir: “Mama, ja podràs sortir després?”. Això encara em va fer venir més ganes d’anar-hi, perquè jo el que volia era ajudar-los. Des de llavors mai he dubtat ni un sol moment a voler anar-hi, perquè per a mi ha sigut i és una de les experiències més enriquidores que he tingut a la meva vida, gràcies a això he après moltes coses que desconeixia, he après a valorar encara més moltes coses de la meva vida, la meva família, els meus amics, un somriure, un petó, una abraçada, una paraula amable... un petit missatge encisador que fa que en només una estona pugui fer sentir millor una altra persona, perquè no només hi vaig perquè practiquin el català, sinó que els ajudo a que aquella estona puguin ser una mica més feliços o, si més no, que no pensin en el que tenen allà dia a dia on, malgrat estiguin en bones condicions, estan privats de llibertat.
Serien moltes i moltes més coses que ara no puc expressar aquí però que em motiven moltíssim a anar-hi. "Ja marxes?" diu l’Annais, i jo li dic "si, ja és l'hora, però ja saps que tornaré eh?”. Ha sigut poc temps però he aconseguit que entre ells s'hagin intercanviat un somriure i unes paraules potser sobre el Barça o potser del que els agrada llegir i jo em faig pesada dient-los que han de practicar el català entre ells, em miren i somriuen.
Les cares d’agraïment no tenen preu, cada vegada que surto d’allà em sento com si hagués tocat el cel i sé que després d'aquesta experiència mai seré la mateixa persona, seré algú que dia a dia s'enriqueix sense monedes.
Afegeix un nou comentari