"Podria escriure una novel·la sobre tot el que he après"

La Danijela Popovic és aprenenta del Voluntariat per la llengua en modalitat virtual des de Sèrbia.

Per quin motiu et vas inscriure al Voluntariat per la llengua (VxL), Danijela?

Feia uns mesos que havia començat a aprendre català a la Universitat de Belgrad, Sèrbia, quan, per casualitat, em vaig trobar amb aquest programa. Em va semblar meravellós descobrir que hi ha gent que vol compartir el seu temps i la seva il·lusió per fer-nos, als que tot just comencem a aprendre català, conèixer la seva llengua i —com d'altra manera no pot ser— també la seva cultura. Vaig decidir que era just el que jo necessitava per endinsar-me en una llengua que m'agradava cada cop més. Avui en dia, puc dir que em sento catalana de tot el cor —sense cap dubte, en part gràcies a les dues parelles lingüístiques que vaig tenir. 

Recomanaries el programa Voluntariat per la llengua? Per quin motiu?

I tant! De totes les maneres d'aprendre una llengua, jo diria que la immersió cultural és la millor. I, la veritat, no m'imagino una immersió cultural més directa que xerrar de diversos temes amb una persona que viu aquesta cultura cada dia. En l’àmbit lingüístic, és senzillament fantàstic tenir a algú que, en un entorn agradable i relaxat, t'expliqui coses i et deixi anar guanyant fluïdesa i confiança a l'hora de parlar. Per a molta gent, el que més costa és justament deixar enrere aquella timidesa i por que tenim quan comencem a aprendre una nova llengua. A mi el VxL em va ajudar moltíssim a trencar el gel i superar aquesta fase, perquè a poc a poc, gairebé sense adonar-me'n, em vaig relaxar i vaig començar a parlar. Deixa de ser tan important si fas servir el temps passat correcte, si alguna paraula l'has de descriure perquè no la recordes, si barreges algunes coses... Tot això ho vas polint amb el temps, mentre millores el teu nivell de català, però és realment important expressar-te sense témer els errors (que sempre n'hi haurà).

Com valores el teu pas pel VxL?

Podria escriure una novel·la sobre tot el que he après (qui sap, potser algun dia ho faré). Definitivament, la diferència més gran després del primer cicle va ser que vaig superar la meva por a parlar en català. A la segona ronda, amb la Salomé, vaig millorar el vocabulari i vaig aconseguir parlar amb més facilitat i fluïdesa de temes personals i familiars menys freqüents. La impressió general, totes dues vegades, va ser més que positiva. Em vaig sentir segura i ben acompanyada, vaig aprendre moltes coses, vaig gaudir i m'ho vaig passar fantàsticament.

De què parlàveu a les trobades?

Els dos voluntaris que vaig tenir la sort de tenir com a parella lingüística —en Carles el 2022 i la Salomé el 2025— em van explicar tantes coses... La majoria són coses quotidianes, però són les que a mi més m'interessen i sovint les que més m'agraden. No trobo paraules per descriure què va significar per a mi que en Carles, l'estiu del 2022, m'expliqués coses sobre les platges de Barcelona per WhatsApp, i que a finals de setembre del 2023 jo estigués gaudint del sol, l'aigua i la sorra enmig de la Barceloneta; o que la Salomé m'esmentés una planta típica del Mediterrani català i trobar aquesta planta, mesos més tard, a la terrassa d'una amiga, tocar-la i olorar-la; o parlar de les cançons i l'obra en general d'en Lluís Llach i que el pit senzillament se m'omplís d'orgull i els ulls de llàgrimes escoltant Un sostre fet d'estrelles en un concert d'Els Catarres a Girona la primavera del 2025, fins i tot sense en Lluís Llach... Podria seguir així durant una bona estona.

Evidentment, també vam parlar d'algunes coses negatives, especialment detalls relacionats amb la discriminació lingüística. Viure això en persona, com a estrangera que sent un respecte i un amor profund pel català, va ser una miqueta menys frustrant perquè ja m'ho veia venir. Sí, coneixia estadístiques, però sempre resulta molt més il·lustratiu que algú que ho ha viscut te'n doni exemples. 

Explica'ns alguna anècdota lingüística que hagis viscut amb la teva voluntària.

Vaig aprendre moltes dites i refranys amb la Salomé (gràcies per això!) i vam riure molt. Però crec que la nostra anècdota més important —si en podem dir anècdota— és d'un altre tipus. Deixeu-me explicar-ho... Com que no visc a Catalunya, totes dues vegades vaig haver de triar el format virtual. Amb en Carles no es va poder, però després de parlar en línia durant uns mesos, la Salomé i jo finalment ens vam conèixer en persona el dia que jo vaig celebrar el meu trentè aniversari, en un racó bonic de l'Eixample (Barcelona). Podria dir que va ser la convidada especial. Aquella tarda de desembre, la Salomé es va guanyar la simpatia de tota la colla (i hi érem uns quants). A part dels moments estàndard més populars de cada festa —el pastís i els regals—, he de destacar una sorpresa que em va fer. I és que la zona del restaurant on estàvem asseguts va esclatar en aplaudiments!

Jo havia preparat un menú del dia poètic com a petit signe d'agraïment per a tots els meus amics i amigues. Aparentment, a la Salomé li va agradar tant que es va aixecar, ens va demanar que estiguéssim en silenci i va dramatitzar aquest menú del dia! No m'ho esperava gens i, per tant, em va encantar encara més. Encara que a la majoria de la gent que sent aquesta història li sembli un moment bonic però poc més, jo l'atresoro com un moment d'alegria compartida que no puc explicar i com un dels més bonics d'aquesta celebració que, en la seva totalitat, va ser tan especial.

Gràcies al VxL per ser una via que connecta la gent i per ajudar que el català arribi lluny i, potser encara més important, que es quedi a casa.

Danijela, aprenenta del VxL virtual