Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
14/05/2014

Darrere cada participant en el Voluntariat per la llengua hi ha una història que de vegades sorprén. La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, Maite Bonora, ens explica la d'aquest aprenent:

En Sulayman va arribar a Catalunya l’any 2008. Tenia 21 anys, i venia de Gàmbia.

Va començar a aprendre  català i castellà aviat: al Sulayman li agraden les llengües; al seu país era professor anglès. Va ser quan estava fent el Bàsic 3 que va demanar una parella lingüística. Era el febrer de 2011.

Ha tingut diferents voluntaris lingüístics. Va començar amb la Cristina, després amb la Gemma, i l’últim ha estat en David. Però fa pocs dies, ja ens ha demanat que li busquéssim un altre voluntari. Li hem adjudicat el Joan, amb qui encara no ha tingut temps de posar-se en contacte, però a qui ja té ganes de conèixer.

Al Sulayman li agraden les llengües i li agraden les persones. Per això, valora tan positivament el programa Voluntariat per la llengua, perquè li permet practicar la llengua catalana i conèixer persones diferents alhora.  Diu que al carrer no és tan fàcil interactuar amb algú per parlar-hi, “perquè tothom va amb les seves coses”, per això troba el programa tan útil.

L’aprenent ens explica que a les trobades, als voluntaris, els parlava del seu país: la cultura de Gàmbia, el clima, el caràcter de la gent, les infraestructures... i  sobretot, sobretot, de la cuina. Li agrada molt cuinar, i comparteix receptes del seu país amb els voluntaris. Com que la matèria primera no és la mateixa aquí que allà, adapten les receptes gambianes als productes que trobem aquí; de manera, que tot plegat no perdi l’essència. Admet, però, que el primer dia costa molt d’iniciar una conversa, “perquè és una persona nova”, però després de presentar-se, de dir qui és i d’on ve, “és fàcil trobar temes de conversa”.

A Mataró, amb els seus voluntaris han fet les trobades en algun bar, caminant per la platja, al parc Central...  Li agrada la història, per això, destaca les converses que feia amb el David, quan visitaven les exposicions del Museu de Mataró, o bé quan el voluntari li va ensenyar la muralla antiga.

El Sulayman recorda  la festa dels 10 anys del Voluntariat per la llengua que es va fer a Barcelona, quan el vam convidar com un dels voluntaris més joves a participar al programa. Hi va venir amb un voluntari de Mataró. Recorda que hi va conèixer un noi de Nova Zelanda, amb qui van parlar en anglès primer, i en català després.

Reconeix que encara li costa molt parlar el català, “sé moltes paraules, però encara em costa construir les frases”. Tot i això, quan va a comprar, quan fa algun tràmit a l’administració pública, i, fins i tot, amb algun amic, sí que el parla.

Les seves experiències com a aprenent lingüístic han estat tan positives, que encara manté el contacte amb algun dels seus voluntaris, amb qui es comunica ara pel xat del Facebook, o bé per whatsapp.

Per a mi, és una satisfacció poder explicar-vos aquesta història i aprofito per agrair tots els aprenents l’interès i, fins i tot, l’entusiame que mostren per la nostra llengua i la nostra cultura en el seu dia a dia.

Publicat per editor
Etiquetes:
25/04/2014

Sóc en Joan Torné de Castelldefels. La meva infantesa va transcórrer en temps de postguerra on el català, com tots sabeu, no estava ben vist. De família humil, en la qual la mare només parlava català, el meu objectiu va ser estudiar per treure el títol d’enginyer, i vaig arraconar el coneixement del meu idioma. Acabada la carrera, els objectius en qüestió d’idiomes van ser les llengües estrangeres.

Ja jubilat, l’any 1998, un dia mirant fotos de la meva joventut, me’n vaig trobar una fent el servei militar dedicada a la meva mare que deia: "A mi mamá con todo mi cariño", escrita en castellà perquè era incapaç de fer-ho en el meu idioma matern.

Em va fer tanta vergonya que vaig decidir aprendre a escriure el català. Vaig fer una prova per veure per quin nivell havia de començar i el resultat va ser el nivell B. M’hi vaig matricular, doncs, a Castelldefels.

A classe era el millor alumne en frases fetes, en conèixer el significat de les paraules, però el pitjor o quasi el pitjor a l’hora d’escriure i en el domini dels pronoms febles.

La professora, la M. Antònia Savall, em va demanar si podia reunir-me amb alguns dels meus companys per xerrar amb ells i així ho vaig fer. Una de les companyes va pensar que també podia fer el mateix a la Xarxa d’Intercanvi de Coneixements que tan bé funciona a Castelldefels. I així va ser.

Vaig aprovar el nivell B, el C i el D, amb algunes dificultats gramaticals, ben cert, seguint fent trobades amb companys per xerrar. El mateix vaig fer al Servei de Català de Gavà i en l’Associació de Gent Gran de Castelldefels. I així continuo quinze anys després.

Amb alguns aprenents hi he connectat perfectament i segueix existint una relació de bona amistat. Personalment per a mi és un goig veure que algun cop algun d’ells m’envia un amic perquè l’ajudi abans de l’examen i rebre després una trucada per dir-me que ha aprovat. Vull pensar que he aportat un petit granet de sorra a aquest aprovat. També algun cop he coincidit amb un antic aprenent fent de voluntari.

A quantes persones he fet de voluntari? No ho sé, però crec que són més de 100. I aquesta tasca de més de quinze anys m’ha ajudat que l’Ajuntament de Castelldefels em concedís l’any 2013 el Premi Ciutat de Castelldefels.

I seguiré fent de voluntari mentre tingui forces i ànims, que de moment no falten.

Joan Torné és el voluntari més antic del Centre de Normalització Lingüística Eramprunyà, va formar part de la primera parella lingüística del Centre i encara continua en actiu

 

Publicat per editor
Etiquetes:
01/04/2014

Aquest 2014 han començat al Prat de Llobregat les tertúlies setmanals del Voluntariat per la llengua que organitza el Centre de Normalització Lingüística El Prat de Llobregat. Els voluntaris i aprenents que ho volen, i també altres persones, es reuneixen un cop a la setmana per conversar una mica.

La dinamitzadora del VxL del Prat, Marta Martí, ha parlat amb el moderador de les tertúlies, l’Artur Novell, perquè ens expliqui com funcionen. L’Artur és voluntari per la llengua des de 2010 i ja ha tingut 7 parelles lingüístiques.

En primer lloc sempre em presento jo (encara que molts ja em coneixen), després es presenten ells. Aleshores faig una pregunta que canvio a cada tertúlia... Sempre intento buscar una pregunta nova per obligar a improvisar la resposta. Si no, mentalment la preparen. També els intento sorprendre, i fer que expliquin una vivència, una experiència...

Fins ara, els he preguntat pel seu color preferit, si han tingut mai mascotes, quin seria el seu viatge ideal... Em va sorprendre el dia que els vaig dir que em diguessin una cosa que haguessin fet de la qual es sentissin orgullosos. Hi ha veritables herois!

Després fem grups petits, de 3 o 4 persones, perquè parlin del tema que s’ha escollit per a aquella setmana. És una manera de fer que les persones més tímides parlin més. També els intento fer preguntes que no puguin respondre amb sí o no. De tota manera, una tertúlia amb massa gent no és l’ideal. Crec que funciona millor si són unes 10 persones com a màxim.

També m’agrada deixar un espai al final per parlar dels entrebancs del català. Això se’m va acudir a partir d’un llibre que es deia Escollos del inglés, que feia servir quan estudiava anglès. Aquests comentaris els faig al final, perquè penso que són interessants, però no dono gaire importància al fet de si recorden allò que explico o no, perquè en realitat no vull ensenyar català. Jo entenc que les tertúlies han de ser un reforç perquè no perdin allò que han après, que no perdin el nivell que han adquirit amb esforç.

De fet, veig les tertúlies com una etapa de l’aprenentatge. Al principi aprenen català als cursos, o pel seu compte, fins que arriba un moment que es llancen a parlar. Això ja es fa una mica a classe, però es llancen realment amb el Voluntariat per la llengua. La primera pràctica es fa amb el voluntari, una persona que dialoga amb tu, més enllà del professor, i et fa improvisar la resposta. T’ajuda a trencar el gel. La tertúlia és l’últim graó, la utilització col·loquial de l’idioma que has après en un grup.

Les tertúlies poden ser un complement de les trobades setmanals de les parelles, o bé poden servir perquè persones que havien tingut parella lingüística però ara ja no continuen al VxL puguin seguir en contacte amb el grup i practicant allò que han après. M’agrada pensar que com a mínim tenen més ocasions en què parlar català, perquè moltes persones tenen l’entorn castellanoparlant.

A més, aquesta activitat ajuda a veure que formes part d’un grup; fa que coneguis altres persones que també formen part del programa. Per exemple, per mi té molta importància l’estímul dels voluntaris que hi assisteixen. M’ajuden a tenir idees. De fet, d’entrada jo no pensava ser-ne el moderador, i si vaig dir que sí va ser perquè considero que és una activitat molt interessant i hi volia donar suport. 

Publicat per editor
Etiquetes:
24/03/2014

La Bizza tenia quinze anys aleshores. En tornar del cap de setmana l’11 d’octubre de 2005, davant de la pregunta “Com ha anat?”, va haver-hi una resposta esfereïdora. L’alumna romania a la porta de l’Aula d’Acollida amb un posat trist, esperant la seva tutora per explicar-li, desconsolada, que havien mort més de trenta familiars seus a Muzaffarabad, la capital del Caixmir pakistanès, a causa del fort terratrèmol. La ciutat va ser totalment devastada pel sisme de 7,6 graus en l’escala de Richter i les imatges d'una gran escola enrunada amb els alumnes a dins estudiant, l’Islamabad Public School, les teníem tots encara molt presents. Era el seu institut!

Un fet traumàtic, el dol, la separació, el patiment dels que allà quedaven sense recursos, eren factors de risc que podien fer trontollar qualsevol persona. Donar resposta des de l’Aula amb un programa que pogués vincular-se amb el seu grup d’iguals, establint converses amb l’alumnat del centre, fer amics, no trobar-se sola. D’aquesta manera, posàvem en marxa factors protectors que afavorissin un clima educatiu i emocional acollidor de centre i aula.

És així com l’inici de l’adaptació del projecte Voluntariat per la llengua del Consorci per a la Normalització Lingüística, que al nostre centre va ser anomenat “Compartim Converses” va coincidir amb una necessitat peremptòria d’establir lligams emocionals entre els nostres alumnes, per tal que els nois autòctons i els vinguts d’altres països tinguessin, a les estones d’esbarjo, un motiu per a comunicar-se, relacionar-se i promoure l’amistat en la llengua de cohesió del centre: el català.

I és així, també, com els instituts El Castell i El Cairat, ambdós d’Esparreguera, van ser els primers de tot Catalunya a fer l’adaptació del Voluntariat per la llengua a un centre de secundària.

El caràcter protector de l’escola va ser aquí fonamental perquè la Bizza pogués anar superant aquest trauma, la resiliència que va permetre a la noia superar una situació familiar greu, el que en paraules de Boris Sirulnik és "establir un relat, explicar el que li succeïa i així començar el procés que permet la superació”.

Les estratègies favorables a un ensenyament destinat a promoure la igualtat d’oportunitats ens fa d’aquest projecte un bon recurs per a incorporar-se a la nova societat, en què l’adolescent no catalanoparlant ha de moure’s, i ajudar-lo a resoldre els seus conflictes.

La Bizza, com d’altres alumnes de l’Aula d’Acollida, reclamava explícitament fer amigues d’aquí, no només les noies marroquines que la van acollir des d’un inici. El programa Compartim Converses li va donar la possibilitat de poder fer amics i amigues, tenir més ganes d’aprendre el català i trobar un espai acollidor i protector que la fes sentir més arrelada al seu nou país.

Cal dir que, gràcies a la sensibilitat, l’empatia envers els alumnes estrangers i el caràcter dinamitzador i motivador de Marc Piera, responsable del Servei Local de Català d’Esparreguera, i la bona entesa amb els professors d’ambdós instituts, aquest projecte es va poder concretar i s’ha estat duent a terme ininterrompudament des de fa 9 anys al nostre centre. En aquest sentit, la presència del responsable de l'SLC ha fet engrescar l'alumnat del centre a participar en el VxL i li ha donat un caire més oficial o institucional al projecte amb l'assistència als actes d'inici i a les cloendes la diada de Sant Jordi, a més d'altres activitats, la qual cosa ha fet apropar i conèixer el CPNL als joves del nostre centre.

Els suports incondicionals envers el Voluntariat per la llengua no han vingut només dels tècnics de Normalització Lingüística d’Esparreguera, sinó de la Direcció del Centre de Normalització Lingüística Ca n’Ametller i de l’Ajuntament d’Esparreguera, els quals han fet que aquest projecte sigui un dels més consolidats del nostre centre.

El Consorci per a la Normalització Lingüística informa de la mecànica del programa Voluntariat per la llengua, orienta el professorat i distribueix el material de VxL als instituts i escoles de Catalunya que volen incorporar el model de parelles lingüístiques al seu projecte de centre. D'aquestes parelles entre l'alumnat menor d'edat (que no s'incorporen al cómput general del VxL, en què només poden participar persones majors d'edat), se'n compten ja més de 1.100 des del 2011, any en què es va començar a demanar aquesta dada als respectius centres.

Judit Núñez és professora i orientadora educativa a l’Institut El Castell d’Esparreguera, on ha estat responsable de l’Aula d’Acollida i cap del Departament d’Orientació

Publicat per editor
Etiquetes:
19/03/2014

La M. Teresa Tuset i la Victòria Martínez són alumnes de l’escola d’adults Arquitecte Jujol de Sant Joan Despí i ara fa un any aproximadament van ser parella lingüística. És un dels casos en què voluntaris i aprenents que comparteixen habitualment un espai i una activitat comuna (un curs a una escola d’adults, per exemple), aprofiten el temps d’abans o de després per conversar en català i, sent parella lingüística, conéixer una mica més els que fins aquell moment potser no passaven de ser companys anònims.

L’Eduard Vidal, dinamitzador del Centre de Normalització Lingüística Roses (que gestiona les parelles que es formen a Esplugues de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí) els ha fet aquesta entrevista perquè ens expliquin com els va anar l’experiència.

Eduard: Com ha anat la vostra parella lingüística?

Teresa (voluntària): Molt bé. Seguim sent companyes a l’escola i hem fet amistat.

Victòria (aprenent): Sí, hem fet amistat.

E: Com vau començar a participar en el Voluntariat per la llengua?

T (vol.): Així que ens ho vau proposar.

E: Va ser a dins de classe que us ho vam proposar, a la classe de la Montse?

V (apr.): Sí, a classe de català.

E: Quin va ser l’estímul inicial per apuntar-vos-hi?

T (vol.): Va sorgir... Estàvem sentades juntes.

V (apr.): Sí, recordo que ella em va fer un gest així com dient “tu i jo”, mentre tu ho deies. De fet, anteriorment jo ja li havia demanat, a la Teresa, que em parlés en català.

E: El que us proposàvem tenia relació amb el que fèieu a l’escola d’adults?

T (vol.): Sí, aquí a l’escola fem algunes assignatures juntes. Aleshores totes dues fèiem català i castellà.

E: Quan us trobàveu?

T (vol.): Els dilluns, després de classe.

E: En quin espai conversàveu?

T (vol.): En aquesta taula o a la del pis de baix, o en un banc del pati.

V (apr.): ...o bé de retorn cap a casa. A vegades, però, de camí cap a casa, en comptes d’estar-nos-hi vint minuts trigàvem més estona.

E: Us sembla bé que se senti parlar en català?

T (vol.): Jo trobo que sí.

V (apr.): Sí. Fora de l’escola el parlen poc i se sent poc parlar en català.

E: De quins temes parlàveu?

Victòria i Teresa: De tots!

T (vol.): Temes de casa, temes familiars... Em sembla que els hem tocat tots.

E: Parlàveu de coses que tenien relació amb el que fèieu a l’escola?

T (vol.): Sí, també; i algunes vegades aprofitàvem per fer els deures.

E: Què ha canviat des d’aleshores? Què hi heu guanyat?

T (vol.): L’amistat. Tenir una companya amb qui m’hi avinc molt bé. He passat bones estones amb ella.

V (apr.): A Sant Joan tenia poques amistats perquè treballava fora i gràcies a l’escola, n’he fet més.

E: I en relació a la llengua?

V (apr.): No és que em senti canviada. Ara, però, amb el meu marit, que és català, m’és més fàcil dirigir-me a ell, d’entrada, en català.

T (vol.): Jo trobo que el dia que ens vam apuntar a tu no et sortien les paraules amb tantat rapidesa o facilitat. La veig més segura d’ella mateixa.

E: A mi també m’ho sembla.

En definitiva, una altra bona experiència de Voluntariat per la llengua!

Publicat per editor
Etiquetes:
13/03/2014

El Toni Rufié i l’Enrique Mecklenburg són una més de les centenars de parelles lingüístiques del Voluntariat per la llengua que s’han fet a l’Hospitalet de Llobregat des de l’any 2003. Van ser parella lingüística entre l’octubre de 2010 i l’octubre de 2011 i durant aquest període van fer les trenta trobades màximes que permet el programa amb la mateixa persona i alguna de més, ja com amics.

Els dos van assistir, fa uns mesos, a l'acte central de commemoració dels 10 anys del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona, com a exemple de parella lingüística amb una gran diferència d’edat (30 anys). No obstant això, ni a l’un ni a l’altre els va semblar que aquest detall tingués major importància. És més, no en tenim proves gràfiques, però l'Antoni Mercadal (dinamitzador del VxL al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet i autor de l'entrevista) assegura que les seves cares quan els va demanar de parlar sobre la diferència d’edat van ser de perplexitat.

En paraules del Toni Rufié, de 74 anys i voluntari des dels inicis del programa:

- Si tens ganes de parlar, l’edat no té cap importància, perquè de temes per conversar sempre se’n troben, només cal buscar-los.

Com que les preguntes per al Toni i l’Enrique anaven totes encaminades a la peculiaritat de la parella (la diferència d’edat), l'Antoni va insistir-hi: des de fora, sembla que l’edat pot suposar que els vostres interessos no coincideixin i que pot costar de trobar de què parlar...

Però, segons el Toni:

- Dues persones d’edats similars no necessàriament tenen coses en comú, però si l’edat suposa que ens interessen coses diferents, això també pot ser motiu de conversa.

En les seves respostes, l’Enrique (aprenent peruà de 44 anys) tampoc no va donar importància a l’edat:

- No m’havia parat a pensar en la diferència d’edat que ens portem amb el Toni. Parlàvem una mica de tot i ja està.

Al final, gairebé com si s’hagués de disculpar per això, el Toni va comentar:

- M’agradaria tenir anècdotes per explicar, però la veritat és que la diferència d’edat amb els aprenents no m’ha comportat mai cap situació ni graciosa ni problemàtica.

Pel que fa a l’Enrique, i en el mateix sentit, va afegir-hi:

- Les trobades amb el Toni van ser molt enriquidores i, encara ara, a vegades ens trobem per parlar una estona.

L’Enrique va néixer unes dècades després que el Toni i, segurament, no s’haurien trobat mai si no s’haguessin inscrit al Voluntariat per la llengua. Tanmateix, pel que expliquen, la diferència d’edat en una parella lingüística sembla ser que realment no importa.

Publicat per editor
Etiquetes:
19/11/2013
Més enllà d'aprendre una llengua

Em dic María José, sóc argentina, i volia compartir amb tots vosaltres la meva experiència amb la cultura catalana.

La meva relació amb el català va començar un any abans d’arribar aquí. Quan amb el meu marit vam decidir venir a viure a Catalunya, el primer que vam pensar va ser: “Hem d’aprendre a parlar català”. I així, vam fer el primer curs al Casal Català de la nostra ciutat, Córdoba. Allí, un professor de 80 anys ens va ensenyar els coneixements bàsics de la llengua i també ens va explicar coses importants de la cultura catalana. Allí vam començar a estimar aquesta terra.

Al desembre del 2008 vaig arribar a Sabadell i al febrer del 2009 estava fent el segon curs de català, i fins ara no l’he deixat d’estudiar. Però el problema era que a casa no tenia amb qui parlar-lo i, com a molts, em feia vergonya parlar-lo al carrer.

Al setembre em vaig assabentar de l’existència del programa del Voluntariat i m’hi vaig apuntar. Així vaig conèixer la Gisela, la meva parella lingüística i actual amiga, una dona amb qui vaig compartir moltes experiències. El que més em va agradar del programa és que és un intercanvi de cultures. Ella em va apropar a la cultura catalana i jo a ella a l’argentina.

Després de 3 anys de conèixer-la i de fer molts cursos de català, vaig decidir que ja tocava ajudar una altra persona que necessités d’un voluntari, i vaig preguntar a la Lídia, la nostra coordinadora del programa a Sabadell, què li semblava si feia de voluntària. Em va dir que sí de seguida i em va enviar les dades d’una noia ucraïnesa, amb la sort que aquesta noia havia estat companya meva en un dels cursos que havia fet. Ara, doncs, estic aprenent una mica de cultura ucraïnesa.

Però la meva relació amb la cultura catalana no acaba aquí. També sóc castellera, pertanyo als Castellers de Sabadell, on he trobat una colla que rep qualsevol amb els braços oberts, no importa d’on ets, allà hi ha lloc per a tothom.

Per això ara em sento catalana; de l’Argentina, però catalana, i els dono les gràcies per la possibilitat que m’ha donat el Consorci per a la Normalització Lingüística d’estudiar català i per totes les activitats que fan perquè l’aprenentatge sigui més fàcil, com les tertúlies de lectura fàcil, el programa del Voluntariat, etc.

Maria José Rojas
Voluntària, abans aprenenta del VxL.

Publicat per HolaKo
Etiquetes:
18/11/2013
ELS DIVENDRES A WAD RAS

Relat escrit per la voluntària del VxL Alegria Julià, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb internes del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona

“Ahir era a casa meva, amb el meu nét gran, i estava retallant uns cartronets amb imatges i paraules.

-Iaia, què és això?

-És un joc per aprendre paraules en català.

-I per què ho fas?

La pregunta li va sortir espontània perquè no entén que, jubilada com estic, em dediqui a preparar material d’aprenentatge.

-És per les noies de Wad Ras. – i com que al seu rostre encara s’hi endevinava un interrogant he continuat – Wad Ras és un centre penitenciari, la presó de dones. Hi vaig tots els divendres a la tarda a parlar amb elles. Volen aprendre el català, saps?

Aleshores em va mirar d’una manera molt especial. Suposo que per un nen de deu anys, que ja es qüestiona moltes coses, i que té el cap ple de pel·lícules i sèries policíaques, li ha sorprès aquesta informació. Ell ja estava al corrent de que jo sóc voluntària per la llengua, sabia que he tingut moltes parelles lingüístiques, sovint en parlo a casa. Però això de que vagi a la presó el va impressionar.

-I no et poden fer mal?

-No, ni pensar-ho! Són molt amigues meves. Ens ho passem molt bé parlant. Totes les que jo conec tenen fills, i els agrada molt explicar coses d’ells. Algunes tenen els fills a prop i els poden veure sovint perquè van a visitar-les a la presó. D’altres s’han de conformar sentint-los parlar per telèfon. I saps què? A la presó tenen una biblioteca. A més, van a classe i estudien, és com si anessin a l’escola. Moltes d’elles no van poder anar a l’escola quan eren petites i ara els agrada aprendre.

-Podem jugar ara, amb aquest joc?

-I tant! 

La seva curiositat infantil per l’ambient de la presó, s’havia esvaït. Ara tocava jugar.

No li vaig explicar que el primer dia jo també estava impressionada. Després de lliurar el DNI, passar dues portes de seguretat, deixar la bossa perquè no es pot entrar res (només papers i llibres), passar tres portes més, que obren uns guardes de seguretat, vaig arribar finalment a l’aula que tenia destinada per a fer la conversa. La Jordina, la mestra de Wad Ras, m’ho va fer tot molt fàcil.

I és curiós, ara, després de set sessions, entro i surto del recinte amb tota naturalitat i, sobretot, amb força il·lusió, perquè el contacte amb aquestes noies m’enriqueix, em fa sentir més propera a les persones i més útil. Jo, una mestra jubilada, tinc l’oportunitat de posar els meus coneixements al servei d’unes alumnes molt especials, que, iguals que els nens, aprenen rient i divertint-se”.

Publicat per HolaKo
Etiquetes:
12/11/2013

Com es pot obrir un blog sobre un programa de la magnitud del Voluntariat per la llengua? Podria parlar sobre els 10 anys d’existència, les més de 77.000 parelles lingüístiques formades, les prop de 700 entitats i més de 2.000 establiments que hi col·laboren , les més de 4.500 activitats complementàries que s’han organitzat per als participants...

Però (i permeteu-me que li faci un gir a la dita), sovint el bosc no ens deixa veure els arbres.

Si planéssim sobre el Voluntariat per la llengua, veuríem un enorme bosc ben verd i frondós, amb branques entrellaçades que conformen una espessa catifa. Ben maca, és cert, però conformada per arbres de diverses mides i procedències, de diferents colors i edats, amb arrels ben profundes o que tot just comencen a enfonsar-se a la terra.

Aquesta és la força del VxL, la suma de les individualitats (aprenents, voluntaris, entitats, establiments...).

I davant d’aquest bosc creat entre tots, com emplenar de sentit paraules com solidaritat, generositat, empatia o esforç recompensat tan profundament associades al concepte de voluntariat?

És ben senzill: darrere de cadascuna d’aquestes paraules hi ha una història que les exemplifica.

Per començar, una que mereix ser coneguda tant per la seva singularitat com per la manera en què recull quin és l’esperit d’aquest Voluntariat per la llengua: noi senegalès coneix escriptora.

Tots dos, alumnes dels cursos de català del CPNL per diferents motius. El noi, que li demana a l’escriptora que escrigui la seva curta (per edat) però intensa història vital.

I l’escriptora, que dubtosa que aquella història no sigui prou interessant o que sigui capaç de d’escriure-la o que mai li publiquin, que li posa una condició: funcionaran com a parella lingüística per tal de no perdre el temps si mai no neix un llibre d’aquesta relació.

I el noi i l’escriptora que es posen a parlar en català una hora a la setmana. I resulta ser que mentre el noi va millorant el seu català parlat com qualsevol altre aprenent, tots dos s’obliden del rellotge i l’escriptora acaba fascinada per una història que, sigui com sigui, haurà d’acabar publicant.

El resultat es diu “Origen: Tambakunda” i un aprenent i una voluntària que tant han rebut i han donat que el català només ha estat una excusa per aprendre més sobre la solidaritat, la generositat, l’empatia o l’esforç recompensat.

Ara ja comenceu a saber millor què és el nostre voluntariat.

Anna Gallego

Dinamitzadora del VxL al CNL de Badalona i Sant Adrià des de 2007 fins al novembre de 2012 i, des de llavors, coordinadora del VxL al Consorci per a la Normalització Lingüística

Publicat per HolaKo
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!