Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
08/05/2019

El Voluntariat per la llengua entra a les aules de l’Escola Tècnico Professional Xavier

El curs 2014-2015 ens vam posar en contacte amb els responsables del Voluntariat per la Llengua (VxL) del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, per estudiar la possibilitat d’engegar el programa a la nostra escola (Escola Tècnico-Professional Xavier). Som una escola concertada, de la Institució Xaveriana, situada a Ciutat Vella i que ofereix estudis de Batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior.

La idea va sorgir arran de la constatació que alguns dels nostres alumnes tenien greus dificultats d’expressió i de comunicació (oral i escrita) en català, i que, en el cas dels alumnes de Batxillerat, les 2 hores setmanals de català tampoc no eren suficients per millorar aquestes competències. Ens va semblar, doncs, que un recurs extra que els podíem oferir era el VxL, per formar una parella lingüística amb un altre alumne (normalment del mateix curs) que tingués un millor domini del català. I de vegades no eren parelles, sinó trios! Alguns alumnes aprofitaven les estones de pati per quedar per xerrar; d’altres també es trobaven fora de l’escola per continuar parlant.

Ja fa 4 anys que oferim el programa a la nostra escola i la valoració que en fem és molt positiva: és una bona manera per donar resposta als alumnes que més necessiten practicar l’expressió oral en català, per fomentar les relacions entre companys de classe i, també, per cohesionar més el grup. El fet de trobar una persona de la seva edat fa que els aprenents perdin la vergonya i actuïn de manera més desimbolta a l’hora de parlar en català. Fa un parell d’anys, a més, vam ampliar l’oferta amb la possibilitat de fer tàndems o intercanvis lingüístics, també: així, ambdós alumnes podien aprendre i millorar un idioma (el català i una altra llengua que dominés l’aprenent i que el voluntari volgués aprendre: el japonès, l’anglès, el francès, etc.). Durant aquests quatre anys s’han format 65 parelles lingüístiques.

A part de practicar el català, els nostres alumnes tenen la possibilitat de gaudir dels avantatges del carnet del VxL i de tota l’oferta d’activitats que organitzen, un ventall molt divers d’actes i entitats per viure, també, la cultura en català!

Això és el que ens ha escrit una de les participants:
Soc la Siba Tahan, una estudiant de 2n de Batxillerat de 19 anys. La meva família i jo vam arribar a Catalunya fa 5 anys, procedents del Líban. Abans d’apuntar-me a un curs de català al CNL de Barcelona, vaig participar al programa de parelles lingüístiques que es feia a la meva escola (Escola Tècnico Professional Xavier). Va ser una experiència molt positiva, i una bona oportunitat per poder aprendre i practicar el català de manera oral, i també per relacionar-me d’una altra manera amb els meus companys de classe (fins i tot algun dia quedàvem per fer activitats fora de classe: anar al cine, visitar algun museu, etc.)! A més, vaig conèixer aspectes de la cultura catalana que desconeixia i que em van obrir tot un món nou!

Berta Crous
Coordinadora Lingüística de l’ETP Xavier

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
29/04/2019
, ,

Fa un parell de caps de setmana la Rabia i jo vam anar a Montserrat. Va ser una excursió molt maca, vam pujar al cremallera, vam menjar mató, vam assistir a la pregària de la una i al Virolai, vam pujar a veure la Moreneta, vam posar-li un ciri i vam caminar fins a Sant Miquel. Després vam baixar amb l'aeri.

Mentrestant vam poder parlar de les dues religions, vam poder compartir experiències, comparar el Ramadà amb la Quaresma. Vam parlar de les diferències gastronòmiques i de les formes de compartir la taula i de mil coses més.

Totes dues vam aprendre molt l'una de l'altra i sobretot vam riure, vam riure molt. Va ser un dia molt divertit i ple d'experiències i emocions per a totes dues.

Esperem poder fer una altra escapada qualsevol altre dia.

Mercè Auleda, voluntària del VxL del Servei Local de Català de Sant Joan Despí (Centre de Normalització Lingüística Roses)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
23/04/2019

Una nova parella a Berga: avui és la seva primera trobada. El VxL és fàcil de fer i sempre hem de poder trobar temps per anar a fer un cafè

Per exemplificar l’experiència i els valors que aporta el Voluntariat per la llengua (VxL) hem entrevistat una nova parella de Berga: la Yolanda, una voluntària amb molta experiència que ja ha tingut tres parelles lingüístiques i que també ha dirigit una tertúlia de VxL a Gironella. La seva aprenenta és la Glori, alumna dels cursos de català. El dia de l’entrevista era la seva primera trobada.

YOLANDA ANDAMOLLO (VOLUNTÀRIA)

Explica’ns una mica qui ets

Vaig néixer a Barcelona, però fa 15 anys que visc a Berga. Soc mare de dos fills d’11 i 14 anys. Soc integradora social. Dedico part del meu temps lliure al VxL, Càritas i el Banc del temps del Berguedà. Soc una enamorada de la comarca.

Com vas conèixer el VxL?

Em vaig matricular del nivell de suficiència de català i la Ramona professora del del Consell Comarcal del Berguedà me’n va parlar. Vaig trobar que era molt bona idea.

Per què t’hi vas apuntar?

No costa gaire, solament hi has de dedicar una hora a la setmana. És molt útil i si pot ajudar a algú, encara millor. Penso que és una tasca important per ajudar persones que arriben a Berga i es volen integrar.

De què acostumes a parlar a les trobades?

Si el temps acompanya, a mi m’agrada anar a passejar, així vas parlant del que veus i la conversa va sorgint espontàniament. Parlem sobretot de la vida quotidiana, és un tema assequible per a tothom.

Notes que els aprenents milloren?

Sí, sobretot veig que perden la por i la vergonya, un fet molt important. Els normalitzes els errors i els aprenents veuen que si s’equivoquen, no passa res.

Pots explicar alguna anècdota?

Sí, i tant! En tinc una de molt curiosa: vaig portar la parella lingüística al cementiri! Ja sé que no és molt habitual, però a vegades... Com ja us he dit m’agrada anar a passejar amb la parella. Un cop vaig tenir un noi marroquí i parlàvem de religió, del que tenim en comú i les diferències entre l’Islam i el Cristianisme. Ell va comentar que veia molt estrany el nostre costum d’enterrar les persones en nínxols i jo li vaig comentar que també es fan enterraments a terra, però no s’ho creia. Llavors vam anar fins al cementiri de Berga i ho va poder comprovar.

Una altra anècdota és amb una tertúlia de VxL on tenia quatre persones molt diferents i em costava molt trobar temes que tinguessin en comú. Hi havia un matrimoni rus, un noi marroquí i un noi del Camerún. Llavors vaig portar un joc de taula senzill a l’aula. Va ser molt divertit i vam riure molt. A partir d’aquell dia el grup va funcionar molt bé. Vam fer pinya!

Què diries a la gent perquè s’apuntés al VxL?

És molt agraït. Sempre s’aprenen coses d’altres persones, cultures, religions... És l’experiència de donar i rebre, i sempre es dona el millor de cadascú. És fàcil de fer i sempre hem de poder trobar temps per anar a fer un cafè.

DEXI GLORIBETH PUENTES (APRENENTA)

Explica’ns una mica qui ets

Soc de Veneçuela i fa un any i tres mesos que visc a Berga. Soc mare de tres fills. Estic estudiant català i m’agradaria aprendre’l bé per poder ajudar els meus fills a fer els deures de l’escola. M’agrada molt la muntanya.

Com vas conèixer el VxL?

A classe de català, la professora ens en va parlar i vaig pensar que era molt bona idea per parlar millor en català.

Per què t’has apuntat al VxL? Què n’esperes?

Per aprendre més a parlar. Em costa molt deixar-me anar. Tinc molta vergonya i penso que parlar amb la Yolanda em pot ajudar. Vull aprendre català per poder estudiar una carrera universitària més endavant.

Avui has fet la primera trobada amb la teva parella lingüística, com ha anat?

Molt bé, estic molt contenta! He passat molts nervis, però m’ha encantat. La Yolanda és una excel·lent voluntària lingüística i té molta paciència.

Què diries a la gent perquè s’apuntés al VxL?

És una bona manera d’integrar-se a la nova societat i cultura per a les persones que fa poc que som a Catalunya. És molt important per aprendre la llengua. Hem començat molt bé!

Olga Farré, dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística Montserrat

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
26/03/2019

VOLUNTARIAT PER LA LLENGUA AL CAP CASERNES DE SANT ANDREU (BARCELONA)

Quan em van proposar fer un segon voluntariat amb un grup de 3 persones vaig pensar que em costaria mantenir la conversa viva i no convertir-la en un monòleg o en una classe de llengua. Tres metges interins que estan preparant les proves per accedir a la plaça fixa, déu n'hi do quina responsabilitat!

Ans al contrari, ha sigut facilíssim i molt agradable mantenir una conversa fluida amb la Mercedes, la Pilar i l'Iñaki. Ja sigui perquè els dilluns són tan durs al Centre d'Atenció Primària (CAP) i tenen moltes ganes de xerrar o bé perquè són gent encantadora amb els que es pot parlar de viatges, de la carrera de medicina, de l'actualitat, de la família, de pilota basca, de castells (perquè jo sóc casteller a la Vila de Gràcia i sempre estic parlant-ne...) No se m'ha fet gens pesat que fos a les tres de la tarda (ai! després de dinar... quina mandra!) i m'ha passat volant.

M'alegra molt que segueixin intentant utilitzar el català en el seu dia a dia, ja sigui quan van a comprar, amb companys de feina (que n’és de difícil canviar la llengua que tenim assignada a cadascú!) o amb pacients. Després d'aquestes hores amb ells compartint el català, ens tornarem a veure perquè queda pendent anar a veure un entrenament  de jai-alai a la Vall d'Hebron amb l'Iñaki i rebre'ls a tots tres a algun assaig dels Castellers de la Vila de Gràcia. Espero que sigui ben aviat!

Aran Bofill, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
21/03/2019
, ,

La Chiara és una aprenenta del Voluntariat per la llengua (VxL) en modalitat virtual que resideix a Bologna (Itàlia). Va néixer a l’Alguer i parla força bé el català tot i que el vol millorar una mica per poder fer de voluntària més endavant. Ara mateix té com a parella lingüística la Raquel, que resideix a Sant Feliu de Llobregat i amb qui practica la llengua a través de videoconferència.

L’any passat van participar en la categoria VxL a la X Gimcana de les Llengües, concurs de preguntes en línia que organitza el Centre de Normalització Lingüística d’Osona i el Servei Comarcal de Català del Ripollès.

El 20 de març, que se celebra el Dia Internacional de la Felicitat, la Chiara ens va enviar unes fotografies juntament amb aquest missatge que volem compartir amb vosaltres:

Benvolguts! Soc la Chiara i a les fotos surto amb la Raquel, la meva parella lingüística amb qui vaig a anar a Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses fa dos mesos.

Havíem guanyat un dinar a Ripoll gràcies a la Gimcana de les Llengües i vam fer de turistes tot el dia.

Soc italiana i vaig començar a estudiar català gràcies a les cançons de Txarango, així que no podia no anar a Sant Joan wink

He vist al Facebook @vxlcat que amb motiu del Dia Internacional de la Felicitat estàveu publicant fotografies de parelles lingüístiques que la irradiaven i he pensat d’enviar-vos aquestes wink

Petons des de Bologna!

  

En el seu perfil de Facebook va compartir les fotografies amb aquest text:Oggi è la giornata internazionale della felicità e non potevo non celebrare una delle cose che mi rende più felice! Feliç #DiaInternacionalDeLaFelicitat! heart

Chiara Colasanti, aprenenta del VxL virtual

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
15/03/2019

El Manel és voluntari del Voluntariat per la llengua (VxL) a Santa Coloma de Gramenet i la setmana passada es va trobar per primera vegada amb els que seran els seus nous aprenents durant les pròximes deu setmanes, l’Esther i l’Andrés, per això avui, durant la seva segona trobada, hem volgut parlar amb ells, perquè ens expliquin com és reunir-se per primera vegada amb algú que no coneixes per practicar la llengua.

Per què us vau apuntar al VxL?

Esther (aprenenta): Jo volia practicar, perdre la vergonya i tenir la possibilitat, dia a dia, de practicar el català.

Manel (voluntari): Ho faig per ajudar, conèixer més gent i també per practicar jo la llengua, ara ja porto tres anys de voluntari.

Andrés (aprenent): Sobretot per perdre la vergonya i per parlar amb més fluïdesa

Esther i Andrés havíeu estat companys de classe als cursos de català, però no coneixíeu el Manel, us va ser resultar difícil identificar-lo?

Esther (apr.): No. Vam quedar davant d’un caixer, la gent anava traient diners i, quan el vaig veure, li vaig preguntar “Manel?”

Manel (vol.): És fàcil, només havia de dir: porto ulleres i bigoti!

Andrés (apr.): Jo vaig arribar a la trobada vint minuts tard, em vaig equivocar de carrer i era un per sobre fent voltes, així que ja s’havien conegut.

Com diríeu que ha estat la vostra primera trobada?

Esther (apr.): Molt divertida perquè Manel té molta conversa, pots parlar de ...

Andrés (apr.):...de qualsevol cosa.

Com vau començar la primera conversa?

Manel (vol.): Vam començar amb una presentació, d’on són, la seva feina... I això ja donava per una bona estona.

Esther (apr.): Sí, perquè la meva feina és complicada d’ explicar, treballo com educadora d’adults amb necessitats especials i trastorns de conducta.

Andrés (apr.): Jo soc de Veneçuela. Ja porto un any aquí però és un tema que se’m fa difícil de parlar, fins i tot en castellà.

Manel (vol.): De fet, abans de parlar del tema, li vam demanar permís per fer-ho. També vam tractar de les seves idees i de quins idiomes parlen. La meva primera llengua és el francès però també parlo italià, penso que parlar més idiomes ajuda molt a l’hora d’aprendre una nova llengua, però fem conversa amb tot, fa un moment parlàvem del seu professor o d’un jersei nadalenc.

Esther (apr.): Com l’Andrés va arribar tard, va parlar poc.

Manel (vol.): Però ara farà de voluntari ell també, de voluntari amb gent gran, i estic segur que això li obrirà moltes portes per practicar i conèixer més gent.

Va ser difícil arrencar la conversa?

Esther (apr.): Els primers minuts costava...

Manel (vol.): Minuts no, segons...

Esther (apr.): No, al cap em costava canviar el xip i parlar en català.

Manel (vol.): S’ha de fer de mica en mica, amb qualsevol idioma l’important és practicar.

Hi va haver nervis?

Esther (apr.): Abans d’arribar a la trobada sí, estava nerviosa.

Andrés (apr.): No, més que nervis, curiositat. Després sí que vaig tenir nervis perquè arribava tard.

Portàveu ja algun tema pensat per fer conversa?

Esther (apr.): No

Andrés (apr.): No

Manel (vol.): Jo només el tema de la presentació, després ja pots parlar de qualsevol cosa, per exemple: quines pel·lícules us agraden?

Andrés (apr.):  De tot menys por o tensió, vull veure una pel·lícula per relaxar-me, no que em posi nerviós.

Manel (vol.): A mi en canvi m’encanten els drames, com “Algú va volar sobre el niu del cucut”.

Esther (apr.): Cap en especial, millor veig una sèrie.

Hi va haver algun moment de silenci?

Andrés (apr.): No

Esther (apr.): No, parlem de tot

Manel (vol.): Cap, tots tres som molt xerraires

Teniu alguna idea de cara a les pròximes trobades?

Manel (vol.): Tinc pensat anar al mercat, a més de visitar alguns establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua. Conec alguna parada molt simpàtica del mercat Sagarra, crec que és un lloc molt viu per practicar la llengua i fer vocabulari.

Per acabar, recomanaríeu el VxL?

Esther (apr.): Sí, que la gent s’hi animi, així pots practicar.

Andrés (apr.): Sí, és divertit, a més a la nostra ciutat és l’única manera d’aconseguir que et parlin català, si tens aspecte d’estranger, ja no ho fan.

Manel (vol.): Hi ha més gent que parla català a Santa Coloma, solament que no ho sembla. Trobo que hi ha molta vergonya, gent que et pot sorprendre pel seu aspecte però que parla català, l’ha après i ho fa molt bé... Però no el parla.

Israel Martínez, dinamitzador del VxL del Centre de Normalització Lingüística L'Heura

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
12/03/2019

TOTS PODEM TENIR L’EMPENTA NECESSÀRIA! UN QUARTET LINGÜÍSTIC ADMIRABLE!

Tot va començar el dia que la Francesca Trulls, una manresana que fa anys que viu a Mollet i amb una empenta impressionant, va venir al Servei de Català per oferir-se a fer de voluntària lingüística i «apa, som-hi!» que diu ella. La Francesca és la voluntària lingüística de Mollet del Vallès que ha estat més vegades parella lingüística: 33 i «encara seguim», diu. «A mi em feia il·lusió poder animar algú a parlar en català». Era l’any 2007. La Francesca diu que la Huerti i la Mari ara ja no són les seves aprenentes, sinó que ara «són les meves amigues». Fan la xerrada, s’expliquen coses i fan el cafetó parlant en català.

La Huerti Martínez, de Melilla,  i la Mari Serrano, d’Andalusia, en aquell moment eren alumnes dels cursos de català per a adults i es van apuntar d’aprenentes lingüístiques. Va ser el primer trio lingüístic de Mollet.

Com van començar a aprendre català?

La Huerti diu que al principi tenia molta vergonya perquè a les reunions de l’escola de les nenes no entenia res i va tenir molt clar que havia d’aprendre català i es va apuntar a uns cursos de l’Escola Montseny i més endavant als del Servei de Català. «Sempre m’ha fet il·lusió i m’agrada parlar en català», diu.

La Mari diu que es va apuntar als cursos de català perquè el seu fill aprenia català a l’escola i un dia li va dir «mama, que m’esquitxes» i no sabia què volia dir esquitxar o un dia que li va dir que «tremolava» o quan li va preguntar «mama, què em poso: màniga curta o màniga llarga?». «No entenia el meu fill i en aquell moment vaig dir-me n’haig d’aprendre i encara n’aprenc», diu, «perquè avui mateix, en un curs d’informàtica, he après què vol dir que la pantalla faci pampallugues. Ara ja parlo català amb els nanos.»

La Huerti diu que si a ella li parlen en català també el parla, perquè li agrada molt fer-ho, tot i que hi ha gent gran que els ha conegut parlant en castellà i encara que ella els digui «parleu-me en català, si us plau», se li adrecen en castellà.

Al principi el trio lingüístic anaven a comprar al mercat del dimarts. Reien molt, perquè la Francesca els deia, per exemple, que els pimientos eren pebrots, però el dia que va voler dir com es deien els pepinos no ho recordava i «és que la gent ho diu malament», diu la Huerti. Ara totes tres saben que es diuen cogombres.

El Paco és el quart component del grup lingüístic, ara quartet lingüístic, i diu que tot i que fa 65 anys que viu aquí (ell és de Múrcia), es pot dir que només en fa cinc que parla en català, des que va conèixer la Francesca. La Francesca diu que es van conèixer en català, però tot i que ella s’adreçava al Paco en català, ell li contestava en castellà fins que va fer el canvi. El Paco diu «m’agrada parlar en català, perquè la gent que està aquí s’ha d’esforçar a parlar-lo».

Quan els preguntem què els ha aportat el Voluntariat per la llengua o quin missatge voldrien transmetre, tots hi volen dir la seva: «que s’animin a parlar en català i deixin la vergonya a part».

A la Francesca li ha aportat «conèixer moltes persones, costums i maneres de fer; sobretot amistats». «M’encanta perquè queden moltes coses vives. Sí que em sap greu que la gent se’n rigui perquè ningú no neix ensenyat. El fet de néixer vol dir que estem al món. Hi ha molts idiomes, hi ha mans i gestos que es poden fer. Si els coneguéssim prou seria més fàcil parlar i conviure».

«Un gran enriquiment», diu el Paco. «He après moltes coses que no sabia, com la manera de dir pepino o calabaza en català i adoquines, que es diuen llambordes. Són un exemple de paraules que no sabia i que les vaig aprenent. A mi m’agrada que me les diguin. La Francesca sempre diu —Dispensa´m, però és que es diu d’una altra manera. Això de les llambordes és una cosa que m’ha quedat».

«Mai és tard per aprendre català», diu la Mari.

«Jo animo a tothom que parli castellà que aprofiti el temps i parli català», diu la Huerti.

Tant la Huerti com la Mari diuen de la Francesca que «és una dona que ens ha encantat; fa molts anys que estem molt a gust juntes, tots els dijous, fent la xerrada amb un cafè».

La Francesca ens diu que «és molt important que s’aprengui català, si es vol viure aquí. No es tracta de deixar les arrels, perquè les arrels no s’han de deixar mai, però el fet de parlar català és un respecte per la terra on treballes i que t’ha acollit».

Francesca Trulls, Francisco Galiana-Cuadrado, Huerti Martínez i Mari Serrano

Escoltar-los ha estat un luxe. Compartim amb vosaltres les reflexions que ens han fet avui, quan s’han trobat tots quatre al Servei de Català per parlar de les seves experiències. Ja ho veieu, «tots podem tenir l’empenta necessària». Nosaltres us animem a participar en el Voluntariat per la llengua!

Montserrat Pocurull, responsable del Servei de Català de Mollet (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
14/02/2019
,

Soc barceloní, de la ronda de Sant Antoni, a prop de la castanyera. Vaig viure a la capital fins que els meus pares van decidir de venir a Manresa. Tota la meva vida l'he passada al Bages. Estic inscrit al Voluntariat per la llengua (VxL) com a voluntari des de novembre del 2008 (ja fa més de 10 anys!) i treballo al Servei Local de Català de Manresa (del Centre de Normalització Lingüística, CNL, Montserrat) com a Tècnic de Normalització Lingüística (TNL, figura professional que m'agrada escampar arreu perquè tothom diu "què és això?"). Em dedico a l'ensenyament de català per a adults, la dinamització i l'assessorament lingüístics.

La meva taula de treball a la sala compartida. M’envolto de plantes que eliminen el mal rotllo. Una de les meves aficions és la botànica, gairebé totes les plantes que tenim a la feina són meves. Les rego, les adobo i els canvio el test quan toca. A la meva taula de treball m'envolto de plantes que estan qualificades com a plantes que eliminen les càrregues negatives de l'entorn i les transformen en càrregues positives (Ficus benjamnina, Guzmania ligulata i Chamaedorea elegans).

Vaig conèixer el VxL dos anys més tard que es comencés a fer al Baix Llobregat. Algú del CNL Montserrat va dir: "A Manresa també ho podríem fer!". I així ens hi vam posar. Buscar voluntariat idoni i col·locar-lo amb el nostre alumnat dels cursos de català interessat a parlar-lo tota l'estona, en un context diferent d'una escola. Veure una exposició, fer un cafè, anar fer algun encàrrec personal, etc. Tot hi cap. Tot, menys fer intercanvi de llengües; és a dir, practicar l'anglès o el francès rovellats no s'hi val.

Com a voluntari, mai no se m’ha fet estrany que el dinamitzador o la dinamitzadora del VxL que tinc com a referent del programa amb les meves parelles lingüístiques sigui un company o una companya de feina. La Teresa Roig, que fa poc que s’encarrega del VxL a l’Anoia i el Bages, ho fa molt bé. Abans hi havia l'Alba Llobet, d'Igualada, que va empènyer molt amunt el món del voluntariat. I en l'origen d'aquesta tasca, l'Oriol Torras (ara a Cornellà), que va ser l'impulsor del VxL al CNL Montserrat.

L'avantatge d'aquesta tasca és que el voluntariat és realment gent entregada i els aprenents volen fer un extra de català. Tot és positiu.

La meva primera parella lingüística va ser la Lucía, una noia de Colòmbia i a continuació vaig tenir l'Eliseo, un home de Portugal.

L’any 2011, el company Oriol Torras (que en aquell moment era el dinamitzador del VxL) va establir un contacte fenomenal amb el Centre de Formació d’Adults Carme Karr de la presó de Lledoners. Hi vam fer una vista guiada amb el responsable (l'alcaide de les pel·lícules) i ens va ensenyar tot el centre penitenciari. Els espais comuns i algunes cel·les que encara estaven per estrenar. La inauguració es va tancar amb coca de crema i Cacaolat. I així, acceptant aquest repte de parlar català amb els interns de l'escola de la presó vam començar un grup de voluntaris.
Allà he tingut aprenents de  llocs diversos: Brasil, Colòmbia, Rep. Dominicana, País Valencià, Catalunya.... De tots, en tinc un bon record. En aquests moments parlo amb un senyor del barri de la Mina i un noi paraguaià, tots els dimarts de 9 a 11 del matí.

Tots els aprenents que he tingut, tant de fora com de dins la presó, m’han aportat un coneixement o un altre. A Lledoners, per descomptat. I fora de la presó també ho he viscut amb molta alegria. Tots m'han fet riure en algun moment concret.

La presó, però, té el problema dels murs. Només tenim una aula i allà amb dos interns hem d'intentar elaborar un discurs, que de vegades costa, perquè ells tenen els seus maldecaps. Distreure's no és fàcil. Alguns et demanen que els ajudis a fer els deures de català; d'altres volen que els vagis rectificant a cada pas, i d'altres et diuen que no tenen ganes de parlar però han vingut perquè s'hi senten obligats pel programa. Cal tenir paciència i parlar de temes més alegres. El carrer, en canvi, és una altra cosa. Caminem, comentem, mirem i tornem a comentar. La vida i la parla és més fàcil en  llibertat.

Vaig fer el VxL al centre penitenciari tres anys seguits. Després ho vaig parar i, enguany, amb la proposta de la meva companya Teresa Roig, ho he tornat a fer. No cal dir que la presència dels nostres presos polítics ha estat un incentiu més per ser a Lledoners. Veure aquesta gent amunt i avall per l'escola, amb l'energia positiva que han escampat entre els interns, no té preu. Han fet ceràmica (com a alumnes), classes d'història de Catalunya (com a professors), bàsquet, etc. El director de l'escola de la presó al·lucinava. Ara la vida continua, i els interns volen complir els seus programes de reinserció, i allà hi ha els voluntaris del català.

A Lledoners fan classe de català en horari normal d'una escola d'adults. I les converses del VxL duren una hora i mitja, aproximadament. N'hi ha que exhaureixen el temps i n'hi ha que, quan els guardes els han posat la creueta, ja frisen per marxar. Però això també ens passa fora de la presó en els cursos de català.

La presó, i això és una màxima del director de l'escola, no ha de servir per parlar de les condemnes dels interns. Què van fer? Què van dir al jutge? Per què ho van fer?

Ells saben que no n'han de parlar, però algun dia surt de forma natural amb alguna frase que intenta ser una 'redempció de la culpa' i al final t'ho expliquen. I el que més et xoca de tot plegat és que d'un acte terrible, amb el temps, ells n'han fet un discurs natural, com un producte consumit.
Una altra cosa que sobta és que els interns que tenen moltes penes acumulades, malgrat el seu baix nivell acadèmic, saben tanta fraseologia jurídica que, en certs moments, no saps si parles amb un advocat o amb un pres.

Entrar en una presó fa molt de respecte. A Sant Joan de Vilatorrada, però, et fan un passi de color morat que et permet voltar sol per tot l'accés fins a l'escola. Quan arribes el primer dia es té una certa por, però una foto penjada del coll sembla mentida com impressiona i t'obre les portes. Els interns respecten el teu espai quan veuen que estàs documentat i tens dret a passejar i a sortir quan vulguis del talego.

Vaig conèixer en Jordi Cuixart, que estava fent temps per començar ceràmica. Era a la classe d'informàtica amb el seu monitor i aprofitava la xarxa per veure si havia augmentat el nombre de membres d'Òmnium. Ho deia rient: "A veure... Mira'm com estem a l'Òmnium!". Després el vaig trobar a la sala de ceràmica. Em va comentar que estaven astorats de veure la mobilització que hi havia a l'entorn de la presó cada diumenge. Li vaig dir que era del Consorci per a la Normalització Lingüística i va lloar molt la nostra tasca del Voluntariat per la llengua.

Joan Capellà, TNL i voluntari del VxL del Servei Comarcal de Català del Bages (CNL Montserrat)

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
01/02/2019

La Lingzhi és de la Xina i ja porta dos anys com a aprenenta del Voluntariat per la llegua (VxL) a Granollers. La Montse és la seva voluntària i han compartit un munt d’hores de conversa en català i experiències. La Lingzhi ens ho explica:

La Montse és la meva voluntària per practicar català; també és una bona amiga i professora. Ens expliquem la vida, ens coneixem. Vam compartir les alegries del meu embaràs. Em va comprar una planteta quan vaig quedar-me embarassada, perquè creixessin junts amb el nadó. Li ensenyo com fer arròs tres delícies i ella m'ensenya com fer el millor pa de pessic. Un dia vam anar a Barcelona a tastar menjar xinès, després vam passejar pel parc de la ciutat i vam parlar en català amb els comerciants d’allà. També, de tant en tant, caminem per la llera del riu de Granollers i aprofitem per llegir les explicacions dels animals i plantes en català que hi ha  o ens fiquem en els carrerons del mercat de Granollers... Són experiències i records especials i únics.

Quan la meva família em pregunta per la vida a Catalunya, els contesto: “genial, a més, si vols aprendre català, pots tenir un voluntari lingüístic i participar en moltes activitats.”

Conec més els catalans i puc dir que ,no són garrepes ni tancats, sinó que són generosos i oberts, i molt treballadors! Estalvien per als moments necessaris, conserven la cultura catalana perquè forma una part de la cultura humana, reben els immigrants bé, amb una actitud oberta, treballen amb molta eficiència i bona qualitat... Costa explicar aquest tema amb poques paraules... Visc en aquesta terra, Catalunya, i, per tant, l’estimo. Si no l’estimes és simplement perquè no vius realment en aquesta terra.

El Voluntariat per la llengua és un complement fantàstic als cursos de català. Si em preguntes què és el que he après del curs català, doncs et diré que moltíssim: una part l’he apresa del llibre; una altra part, de les professores i els companys; he tingut coneixement de l’idioma i la cultura; també he fet amics, i he tingut una mica més de vida social. Ara conec més la cultura catalana i Catalunya, els llocs turístics i els aspectes culturals. El llibre que fem servir, a més d'ampliar els vocabulari i ensenyar gramàtica,  té un contingut molt interessant. També he pogut conèixer els companys immigrants com jo, d'altres països o d'una altra zona d’Espanya, i he sabut una mica de les seves vides. Tenim moltes oportunitats per parlar i compartir l'experiència amb els companys a la classe.

Fer un curs m’obre la possibilitat de tenir una vida social fora de la parella i els estudis. De vegades, em trobo amb alguns companys pel mercat, el supermercat, els carrers... i ens saludem i ens preguntem alguna cosa. Les companyes de classe també han estat molt bones amb mi: em preguntaven molt sovint com em trobava I em preparaven regalets de tot cor i molta sinceritat. La Carme, una companya infermera, per casualitat em va atendre quan m’havia de posar una injecció. També m'han donat consells i opinions molt útils.

Per motius d'horari, he passat per diferents oficines de català i les professores que he tingut (de la Llagosta, de Caldes de Montbui o de Granollers) són totes molt simpàtiques. He fet més cursos, però, amb una professora de Granollers que es diu Imma. L'última vegada que vaig anar a curs de català, ja havia passat la data de previsió de part. L’Imma i les companyes em veien amb panxa molt grossa i la situació era molt graciosa. Em sabia molt greu no poder veure'ls cada setmana. Després del part, el curs ja havia acabat i no he pogut acomiadar-me dels companys; només he pogut anar a l'avaluació amb l’Imma.

És una pena que temporalment no pugui continuar amb el Voluntariat per la llengua i el curs de català, pel nadó i la defensa de tesi, però hi tornaré!

Lingzhi i Montse, parella lingüística del VxL del Servei Local de Català de Granollers (Centre de Normalització Lingüística del Vallès Oriental).

Publicat per editorvxl
Etiquetes:
31/01/2019
,

No és un duet, com passa en la majoria de parelles lingüístiques, sinó que ara mateix formen un quintet explosiu. No és que toquin música de jazz, és que s’atreveixen amb tot. La formació és variable dins d’una relativa estabilitat. Hi ha dues instrumentistes fixes, que són cunyades: la Júlia i la dona del seu germà, la Claudina. Elles són les creadores de la banda allà al 2002, però estan fresques com el primer dia. La resta entra i surt a discreció, si bé les dues líders del grup saben que tenir una certa continuïtat té un munt d’avantatges, i procuren que les noves incorporacions s’hi trobin bé i no tinguin ganes de marxar. Amb això ja es donen per ben pagades. La realitat és que, des de fa més d’un any, han aconseguit estabilitzar el grup, i els resultats salten a la vista: totes les lletres de les cançons de la quadrilla són dites en un català excel·lent, i no hi ha cap altre idioma que hi pugui competir.

Al costat de les dues voluntàries vilafranquines, la Júlia i la Claudina, s’hi han acoblat de meravella una romanesa pèl-roja de pell clara, la Carmen; una rossa d’Ucraïna que fa uns mesos ha estat mare, la Natàlia, i una mulata arribada de Cuba, la Reifis. Elles són la prova fefaent que en aquest grup no s’exclou cap nacionalitat, que tothom hi és benvingut, que no tenen res a envejar a l’ONU, i que no els fa por ni la Cuba de Fidel ni tampoc els països de l’antic teló d’acer. Per allà han passat, també, persones arribades de l’Amèrica Llatina, de l’Equador i del Brasil, un bon grapat de gent del Magreb, i també han obert portes als asiàtics, de Malàisia, concretament. D’altra banda, tot i que no està escrit enlloc, s’ha acabat consolidant com un conjunt bàsicament de dones. Encara que han tingut un parell d’incursions de mascles, la veritat és que han durat quatre dies. I elles accepten aquesta evidència de bon grat. No tenen res contra els homes, però estan a gust així. Saben que la seva feminitat compartida té alguns avantatges a l’hora d’obrir les seves intimitats, i que això afavoreix que se sentin com a casa, en família.

Els assaigs del grup són invariablement els divendres a l’entresolat del Quòrum, una cafeteria on es troben molt bé envoltades d’un ambient de tertúlia força distès. Tant les dues referents del grup com les que s’hi han incorporat sobre la marxa en canten les excel·lències. Les cunyades parlen d’experiències molt positives, al costat de petites decepcions -els passavolants sense formalitat que han estat impuntuals i s’han acomiadat a la francesa-, i de la riquesa que suposa conèixer persones d’altres cultures, costums i valors. En definitiva, estan cofoies d’haver-se deixat de mirar el melic i haver comprovat que els altres també ens poden ensenyar coses. Les noves adquisicions diuen que se senten molt catalanes, molt integrades, i no estan disposades a suportar que ningú parli malament del seu país d’acollida. La jove ucraïnesa està commoguda per la solidaritat dels catalans, per la seva disponibilitat a ajudar els altres, i posa com a exemple el mateix voluntariat lingüístic. El cert és que, a força de compartir vicissituds cada setmana, el grup s’ha convertit en una colla d’amigues que es confien mútuament penes i alegries, i això diuen la Carmen, la Natàlia i la Reifis, és especialment valuós quan ets lluny de les teves arrels.

La romanesa, casada i mare de dos fills universitaris que ja campen pel seu aire i que ara ha recuperat el seu antic ofici de modista, diu que se sentia molt sola i trista quan va arribar a Vilafranca, i que en el grup ha trobat un caliu que enganxa, i que per això no es perd cap assaig. La Carmen considera que aquest escamot lingüístic és un complement ideal als cursos de català perquè aquí es parla molt més, i això ajuda a perdre les pors i la vergonya. “Abans de venir amb la Júlia i la Claudina no m’acabava de llançar”, explica aquesta dona vinguda des de prop de Bucarest. La Natàlia hi està completament d’acord. A ella també li va costar tirar-se a la piscina del català, i ara l’hauríeu de sentir! Parla amb una precisió i una entonació realment envejables. La cubana del grupet comenta que, amb el seu marit, que és d’aquí, abans parlaven en castellà, però que, gràcies a l’empenta que li han donat les companyes, ha passat a dirigir-se a tothom en català, inclòs el seu home. A banda de les trobades gairebé sagrades dels divendres, també coincideixen voltant per Vilafranca, a vegades al mercat, i aleshores fan petar la xerrada, o es comuniquen per WhatsApp, sobretot les més joves, i, és clar, ho fan amb l’idioma del seu nou país, amb el que escrivien Rodoreda i Espriu. La Natàlia afegeix que havia tingut abans una parella lingüística tradicional, i recorda l’experiència com a positiva, però està encantada amb tot el valor afegit que li aporta formar part d’aquest magnífic quintet.

Com que la confiança s’ha instal·lat en el grup, quan alguna de les integrants rep la visita d’un familiar -com ara les mares de la Carmen i de la Natàlia-, o quan aquesta ucraïnesa no té amb qui deixar el Martí -el seu fill de pare català-, aleshores la tertúlia es fa més àmplia i s’enriqueix amb les aportacions puntuals dels nouvinguts. El seu paper, en aquests casos, és el de traductores, per fer possible que tothom s’integri a la conversa. Els temes són molt variats i surten sols. Es pot parlar de tot: de les qüestions socials, de fets i notícies de Vilafranca, a vegades de política, de les vivències que tenen cadascuna d’elles a casa seva... Tot i que, en principi, els assaigs del grup són d’una hora, molt sovint es posen a tocar i el temps vola, i al cap d’un parell d’horetes encara hi són. Sens dubte, l’ambient que s’hi respira és el tret diferencial d’aquesta formació insòlita que trenca barreres i no admet cotilles de cap mena. Hi ha franquesa, com si la coneixença entre elles vingués de lluny, i parlen dels seus anhels alhora que recorden els seus anys de joventut, sobretot les més veteranes. “Si podem ser cinc, perquè ens hem de conformar només amb un duet?”, es pregunten a l’uníson. Algú s’atreveix a discutir-ho? Jo, no.

Josep Forns, voluntari del VxL de Vilafranca del Penedès (del CNL de l'Alt Penedès i Garraf)

Aquest text forma part dels que es recullen a l'opuscle de l'exposició "A dues veus. Retrats en català", que trobareu en aquest enllaç.

 

 

Publicat per editorvxl
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!