Blog

Qui menja sopes se les pensa totes, diem. I els catalans en devem menjar moltes, de sopes, perquè som d’allò més imaginatius a l’hora de trobar maneres originals per afavorir la integració de les persones nouvingudes. Sabedors que la llengua és, no només el tret que ens defineix com a poble, ans el millor instrument de què disposem per vertebrar la societat, hem convertit la integració lingüística en un dels pilars fonamentals de les nostres polítiques d’acolliment i de cohesió social. A començaments dels vuitanta, la implantació de la immersió lingüística a les escoles en va ser el més bon exemple; d’un temps ençà, especialment durant els primers anys d’aquest segle, en què van arribar a Catalunya centenars de milers de persones procedents d’arreu del planeta, el Voluntariat per la llengua ha estat una eina cabdal per permetre la plena incorporació d’aquests nouvinguts al país que els ha acollit, el país que ha d’esdevenir, també, el seu.

La idea no pot ser més senzilla i, alhora, més enriquidora. Un aprenent de català i un voluntari es troben un cop a la setmana per parlar en català. L’aprenent té, així, l’oportunitat de practicar la llengua, tot superant l’escull que els mateixos catalanoparlants posen sovint a tots aquells que volen incorporar-se a la comunitat lingüística: la manca de situacions per fer servir realment la llengua. I és que si hi ha quelcom que els nous parlants denuncien constantment és la tendència dels autòctons a amagar-los la llengua. Un altre color de pell, una cara exòtica, una manera de vestir diferent o un accent particular són motius suficients perquè el catalanoparlant, per normal general, deixi d’emprar la seva llengua i es passi a l’espanyol. Conseqüències? La persona que està aprenent el català pensa que no el parla prou bé o, encara pitjor, que els catalans nadius no volen compartir la llengua amb ell, de manera que deixa de parlar-la. I l’ús social del català continua baixant. Potser llegint el conte La llengua parlada ho veureu més clar. Tot i que no, no és un conte de ficció, sinó que parla d’una realitat ben tangible, una realitat que el voluntariat lingüístic intenta canviar.

L’experiència és, doncs, ben enriquidora. Enriquidora per a l’aprenent, ja ho hem dit, però enriquidora també per al voluntari, que té l’oportunitat de conèixer de primera mà una altra cultura i una altra manera d’entendre l’entorn i de relacionar-s’hi, i enriquidora, de retruc, per al català, que genera nous espais d’ús social i s’acosta a l’objectiu de ser la llengua comuna del país, el punt de trobada dels parlants de les gairebé 300 llengües que s’hi parlen.

Sovint sentim a dir que les llengües són una barrera. Però no. Les llengües no són cap barrera, sinó l’instrument idoni per esdevenir part d’una societat. I el cas català és, sense cap mena de dubte, paradigmàtic. Tota persona que ha arribat al país, que n’ha après la llengua i que s’ha decidit a utilitzar-la ha esdevingut, de facto, catalana. Si disposem d’una eina tan potent per cohesionar la societat, per què n’hem de prescindir? Siguem tots voluntaris per la llengua. Perquè fer que el català esdevingui una llengua normal no és només a les nostres mans; és, sobretot, als nostres llavis.

David Vila i Ros. Dinamitzador lingüístic i escriptor

Què ens ve a la memòria a nosaltres, hongaresos, quan pensem en Catalunya?

Com a música, Montserrat Caballé i Jordi Savall.

Com a dansa, la sardana.

Com a literatura, Jaume Cabré.

Com a arquitectura, Gaudí.

Com a esport, el futbol.

Com a millor equip, el Barça.

Com a menjar, la crema catalana.

Com a colors, el vermell i el groc.

Com a gent, els totxos de les torres humanes (castells).

I, naturalment, molts altres llocs –el parc Güell, la Rambla, el Tibidabo, i podria enumerar-los llargament–, que vaig intentar evitar durant el meu últim viatge. Vaig parar esment en això molt acuradament.

En aquesta ocasió no vaig buscar els llocs plens de turistes, on m’hauria esperat la confusió de les llengües de Babel, sinó els llocs on puc escoltar només paraules catalanes i on puc utilitzar el català i millorar el meu minso coneixement lingüístic. Els catalans estan orgullosos de la seva llengua i fan tot el possible per fer-la conèixer als altres. Un bon exemple és l’Aplec Festival Internacional, que va ser organitzat a Budapest el 2012, el CPNL (Consorci per a la Normalització Lingüística, http://www.cpnl.cat/) i el VxL (Voluntariat per la Llengua, http://www.vxl.cat/ ), les organitzacions que ofereixen cursos gratuïts, o a un preu molt favorable, i adscriuen voluntaris catalans al costat dels aprenents per practicar la comunicació.

Vaig voler realitzar un curs d'idioma, però a causa de la meva curta estada, no vaig tenir la possibilitat de participar-hi. Tanmateix, quan es tanca una porta, s'obre una finestra (en la llengua hongaresa també existeix aquesta frase feta!). Així, em vaig posar en contacte amb el VxL del CNL de Barcelona, on en un parell de dies van trobar dos voluntaris per mi. I llavors l'allau va començar. Tothom em va presentar a algú que després em va presentar a una altra persona, i finalment vaig tenir una agenda més plena que a Hongria (i a la meva terra tampoc no sóc molt de casa, de natura passiva…).

Em vaig assabentar d’on es pot comprar la millor fruita al barri de Gràcia, on és la millor classe de lindy hop a Terrassa, on puc menjar el gelat més deliciós a Girona, vaig saber que hi ha un petit poble als Pirineus que es diu Sort, on molta gent compra Loteria de Nadal esperant que el nom del seu poble porti sort, i que entendre el català de Mallorca de vegades és molt difícil per als catalans de Girona també, per això pit i fora! Vaig descobrir les parts de Barcelona que no podem trobar a les guies. Però si escrivís jo una guia, aquests passejos, places, bars, els destacaria en negreta. Val la pena agafar l'avió per les atraccions turístiques, però l'autèntica Barcelona s’amaga en els petits carrers que jo vaig recórrer. Vaig aprendre un munt de noves paraules i després d'uns dies em vaig adonar que el català causa mal de cap. Almenys, si no el parles en un nivell prou alt, i malgrat això intentes sortir-te’n durant 16 hores al dia.

El mal de cap ha passat, ja sóc a casa (aquí fa una temperatura de 20 graus menys, ara no falta el millor gelat de Girona...). Però vaig aconseguir records immortals i, espero que també unes amistats eternes.

I què em ve ara a la memòria si penso en Catalunya?

Com a música, Joan Bibiloni, Andrea Motis i el Joan Chamorro Group.

Com a dansa, el swing.

Com a literatura, Quim Monzó, Mercè Rodoreda i Pere Calders.

Com a arquitectura, els búnkers del Carmel.

Com a esport, únicament el padel.

Com a millor equip, el VxL del CNL de Barcelona.

Com a menjar, el millor entrepà del món.

Com a colors, tot el que no és gris, negre, avorrit.

Com a gent, Andrea, Cris, Edu, Eva, Francesc, Irene, Jaume, Javier, Jessica, Jordi, Marcel i Salvador.

Gràcies a tothom!

Ágnes Bajkay, aprenenta hongaresa del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona durant la setmana que va passar a Catalunya

Diumenge 4 d’octubre

L’Ágnes va arribar diumenge 4 a Barcelona.

Dilluns 5

Cap a les 16,30 h. ens vam trobar per primer cop a la Plaça Joanic. Des d’on vam anar al carrer Marina a saludar-te, Marcel. Al sortir vam anar passejant per la Travessera fins a Joan Blanques passant per la Plaça Revolució, carrer Verdi, Plaça Virreina, on volíem prendre alguna cosa però era plena i vam seguir cap a la Plaça del Diamant, pel carrer Astúries, Gran de Gràcia, Plaça Trilla, carrer Carolines per poder veure la Casa Vicens d’en Gaudí; seguint per Guillem Tell on vam poder seure per una estona a la terrassa d’un bar. Més tard vam anar a comprar fruita i vam passar per casa nostra on va conèixer la Cris, i, després de xerrar plegats una estona, la vaig acompanya cap a les 21.30 h. al metro de la Plaça Lesseps per tal de que pogués tornar al seu hotel.

TOTAL: 5 hores

Dimarts 6

Cap a les 17 h. vaig anar a buscar l’Ágnes al seu nou hotel al carrer Balmes cantonada Mallorca; al hotel em va presentar el seu marit amb el que vam estar parlant una estona en anglès. Tot seguit l’Ágnes i jo vam fer via cap a la Plaça de la Virreina on a les 18.30 h. ens esperava la Irene Urbon. Vam prendre uns gintònics i vam estar-hi fins a les 19.55 h. i la Irene va marxar cap a classe de ball. Per cert, amb la Irene hem decidit que ja podem dir-vos que les 10 sessions del VxL ja estan més que superades tot i que ens seguirem veient en funció del seu temps lliure.

Cap a les 20.30 h. vam fer via cap el carrer Balmes on l’Ágnes va agafar el V15 fins el seu hotel.

TOTAL: 3,5 hores

Dimecres 7

L’Ágnes cada matí anava a Terrassa per veure i estar amb una gent directament relacionada amb la seva professió de fisioterapeuta i que van col·laborar amb ella al seu treball fi de carrera o tesis. Com que dimecres estava al matí i al vespre (20 h.) havia de tornar a ser a Terrassa, vam decidir que jo aniria a Terrassa, i hi vaig arribar cap a les 16 h. on m’esperava ella.

Tot passejant vam anar xino-xano al Parc Sant Jordi on vam visitar la masia Freixa (una joia de l’arquitectura).

Després vam gaudir d’un descans en un bar a prop de l’estació i jo vaig tornar a Barcelona cap a les 19.30 h. després d’una tarda ben aprofitada.

TOTAL: 3 hores

Dijous 8

Aquell dia no va anar a Terrassa, i cap a les 10.30 h del matí va venir a casa meva on vam estar tocant vàries peces amb la guitarra, jo feia l’acompanyament i ella llegia i tocava el punteig directament de la partitura (bona professora de guitarra). Temes de Cole Porter, Henri Mancini, algunes bossa noves....

A les 11.30 h. vam anar al Turó de la Rovira a veure els bunkers del Carmel i les vistes genials de la nostra estimada Barcelona (va al·lucinar!).

A les 13.30 h. vam dinar un menú en un bar del Passeig de Sant Gervasi amb el meu amic i catedràtic de català de l’Institut d’Artà de Mallorca, en Francesc Vernet.

Després de dinar, a les 15.30 h en Francesc i jo ens vam acomiadar de l’Ágnes, doncs jo havia d’acompanyar en Francesc a l’aeroport, i l’Ágnes havia quedat a les 17 h. a casa d’en Salvador per seguir practicant la nostra llengua.

TOTAL: 5 hores

Amb independència les hores que va passar amb en Salvador, l’Ágnes i jo vam compartir un total de 16,5 hores de practicar català.

Com podeu veure, ha estat una gran experiència de ganes de fer coses i d’empenta per gaudir de cada moment.

Fins a la propera, us agraeixo de nou la feina que feu i que ens motiva i engresca a tots.

LA NOSTRA LLENGUA I CULTURA ESTAN EN RISC DE DESAPARÈIXER, FES EL QUE PUGUIS PERQUÈ AIXÒ NO PASSI.

Jordi Preckler i de Trias, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona i parella lingüística de l'Ágnes Bajkay durant la setmana que aquesta aprenenta hongaresa va passar a Barcelona

Cada any estiuegem a la Pineda (Vila-seca). Enguany hem decidit participar al Voluntariat per la llengua en aquesta localitat per practicar el català i conèixer millor el territori. Ha sigut una experiència molt enriquidora i, ara que estem de tornada a Oxford, en guardem un record boníssim.

El VxL a Tarragona ens va posar en contacte amb l’Antoni Mas, ferrer i escultor que viu a Vila-seca, i una persona encantadora. L’Antoni treballa al mateix taller on treballava el seu pare i el seu avi. És autor de diverses obres com a La Torre dels Vents, i creador, fa 30 anys, de l’Àliga, una escultura metàl·lica portada per una persona durant la festa major de Santa Tecla a Tarragona.

A més a més, l’Antoni va ser col·laborador radiofònic i és una font inesgotable d’històries del poble i de les terres tarragonines. Hem après moltíssimes coses amb ell, també paraules i expressions catalanes típiques del tarragoní!

Entre les activitats que vam fer junts va destacar una excursió a l’Aleixar, un poble del Baix Camp, a prop de Reus, on han viscut i treballat el pintor Joaquim Mir i l’escriptor Marià Manent. Vam ser acollits per la Fina Anglès, professora i historiadora local que ha desenvolupat una feina impressionant de recerca sobre aquells personatges i va crear un itinerari amb un llibre que l’acompanya, Un passeig amb els sentits, de la natura a l’art. Passejant pel poble es poden comparar els paisatges amb els quadres de Mir i amb les descripcions poètiques de Manent. Vam gaudir molt de la visita i del llibre. Gràcies, Fina!

Amb l’Antoni vam visitar també els Tallers Oberts a la Part Alta de Tarragona, a principis de setembre. Com cada any, els artistes locals van obrir els seus espais de treball al públic. L’Antoni va formar part d’una exposició interdisciplinària sobre el tema de les fronteres i la llibertat al taller de la Glòria Marsal. Va ser una nit molt agradable i vam poder gaudir de l’art i del bon ambient.

Participar al VxL com a aprenents és una experiència recomanable per a qualsevol estudiant de català que tingui previst passar l’estiu al voltant de Tarragona.

Pawel Adrjan (nascut a Polónia) i Javier Muñoz-Basols (nascut a l'Aragó), residents a Oxford i aprenents del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona a Vila-seca durant l'estiu de 2015