Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
23/10/2014

Gerard Escarré, dinamitzador del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, ha fet aquesta entrevista a la Teresa i la Coral, una de les parelles lingüístiques que han participat en el Voluntariat per la llengua des de la campanya Mou-te en català!

La Teresa Barriach és una voluntària catalana que ha participat en diverses edicions del Voluntariat per la llengua. Una de les seves aprenentes ha sigut la Coral Martínez, que va néixer a Càceres i fa trenta–vuit anys que viu a Tarragona. Van ser la parella convidada a la festa dels 10 anys del Vxl pel CNL de Tarragona.

Gerard: Com vau conèixer el programa?

Teresa (voluntària): Al pavelló d’esports de Campclar gràcies a la publicitat del Mou-te en català! Després vaig omplir la butlleta per apuntar-m’hi com a voluntària.

Coral (aprenenta): La meva professora del taller de conversa em va recomanar que m’apuntés al Voluntariat per la llengua per adquirir riquesa i fluïdesa de vocabulari.

G: Com us ha anat l’experiència?

T (vol.): La meva experiència personal ha sigut molt bona i m’ha enriquit molt personalment. Amb aquesta activitat he conegut persones d’altres cultures que també m’aporten coneixements. És una gran satisfacció personal fer conèixer la meva llengua.

C (apr.): M’ha agradat molt, el meu entorn és de parla castellana i aquesta iniciativa m’ha permès parlar en català en la meva vida quotidiana.

G: Alguna anècdota arran de les trobades?

T (vol.): Més que anècdotes, guardo molt bons records, especialment el dia que la Coral em va regalar un llibre dedicat pel seu fill.

C (apr.): Amb la Teresa no ens coneixíem i va ser una gran sorpresa descobrir, mentre parlàvem en una de les nostres hores de conversa, que jo ja coneixia part de la seva família.

G: Què us va semblar la festa dels 10 anys del Vxl?

T (vol.): Va ser una acte ben organitzat i on vam descobrir la gran quantitat de gent que hi participa. Tant de bo els mitjans de comunicació es facin més ressò d’iniciatives com aquesta.

C (apr.): Una trobada molt interessant per conèixer gent  de diferents cultures que hi participen en diversos punts del territori.

G: Teresa, has participat en diverses edicions i, en algunes ocasions, amb dues aprenentes alhora. Com es desenvolupaven les trobades,  en ser tres persones?

T (vol.): Per la meva experiència, hi ha aprenents que són més xerraires i menys tímids que d’altres. La meva tasca ha sigut de moderadora perquè, en el grup de conversa, tothom pugui parlar i l’hora de conversa sigui aprofitada per tothom.

G: Com animaríeu la gent a apuntar-se al Voluntariat per la llengua?

T (vol.): Aquest projecte és una de les millors maneres de fer conèixer la nostra llengua.

C (apr.): La meva experiència ha sigut molt positiva, interessant i enriquidora. Per això, recomano a tothom que s’hi apunti.

Publicat per editor
Etiquetes:
21/10/2014

Em dic Aida Suñé, tinc 27 anys i sóc filòloga catalana. Actualment estic fent el Màster d'Ensenyament de Català per a Immigrants de la UdL. Vaig començar a fer les pràctiques al CNL de Lleida en què assistia a un curs de nivell bàsic 1 adreçat a persones nouvingudes que estaven a l’atur. Les pràctiques van ser molt interessants  i de seguida vaig empatitzar amb l’alumnat del curs. Tant és així que em vaig engrescar a participar com a voluntària lingüística en unes tertúlies a l’Escola Cervantes on la majoria d’aprenentes eren berbers. Primer vam fer 10 hores de tertúlia, que es van allargar fins a 30 hores.  Acostumàvem a parlar de situacions de la vida quotidiana, com ara presentar-se o descriure’s. Un dia fins i tot vam anar a la Biblioteca Pública de Lleida perquè es fessin el carnet d’usuari i coneguessin la  biblioteca, ja que la majoria en desconeixien el funcionament. També vam parlar de tradicions com Sant Jordi i costums populars, amb cançons com  La masovera tot i que moltes ja les sabien gràcies als seus fills.

Hi ha un parell d’anècdotes que em van passar durant els tres mesos que vaig estar amb elles. La primera va ser quan parlàvem de les parts del cos. Els vaig ensenyar una foto de la Gioconda i una altra del David de Miquel Àngel i la meva sorpresa va ser quan totes es van començar a tapar els ulls i a fer un gran rebombori. En fi..., qüestions de vergonya, de tabús, etc. I la segona va ser quan vam mirar la foto de Lalla Salma, la reina del Marroc per fer-ne una descripció. Van començar a cantar! Estaven entusiasmades amb la foto! L’adoren! Diuen que és molt guapa i que vesteix molt bé! Van començar a preguntar-me com es deia en català arracades, braçalets...

Amb aquesta experiència puc dir que se m’han trencat tots els esquemes del que he après al màster, perquè tota part teòrica necessita una pràctica per a la vida real. Participar en aquestes tertúlies m’ha permès aproximar-me a un col·lectiu desconegut i l’he trobat apassionant. Tot i semblar distants, són molt agraïdes, afectuoses i generoses!

Crec que un voluntari ha de saber transmetre el gust per la llengua i motivar-los perquè l’aprenguin. La meva experiència ha estat fantàstica i per això animo a tota la gent jove que s’apunti al Voluntariat per la llengua!

Aida Suñer, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Lleida

Publicat per editor
Etiquetes:
16/10/2014

La Carme Noguera és una voluntària que acaba de fer 100 anys. Sí, ho heu entès bé, 100 anys! De fet, és la voluntària més gran de Catalunya, però diu que es veu amb cor de fer més parelles mentre “sigui normal”. I què vol dir ser normal per la Carme? Vol dir fer vida normal, com fins ara, al marge de l’edat.

La Carme, encara que us pugui semblar estrany, es desplaça a peu per Vic, tot i que pensa que els darrers cinc anys ha perdut “una mica de velocitat”. Va a classe de francès i, fins fa ben poc, també aprenia anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. Es defineix com una persona independent i un pèl rebel. Pel seu aniversari va demanar un ordinador portàtil, perquè creu que la clau per poder envellir amb dignitat és no “caducar”. “Sóc gran però no estic caducada”, ens diu la Carme, amb qui es pot parlar absolutament de tot, de política, d’història, de viatges, de llengua... Perquè us en feu una idea, fa només 3 anys se’n va anar a Londres a practicar anglès i en fa 5, va fer un creuer meravellós. De la primera meitat del segle XX recorda especialment la infantesa, que va passar a Olot, i el temps que va viure a Barcelona mentre estudiava infermeria a la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat. Era el temps de la República. Un cop formada va exercir fins després de la guerra a l’Hospital Clínic.

Quan parlem del VxL recorda la seva participació a la representació dels Pastorets i d’una obra de teatre basada en contes de Pere Calders. Aquestes representacions les van protagonitzar els voluntaris i aprenents del CNL d’Osona. També té molt present l’acte de celebració del desè aniversari del VxL, que es va fer l’any passat a Barcelona i al qual va assistir.

Sens dubte, però, del que més parla és de les dues parelles que ha tingut, la Sarah i en Julius, tots dos dels Estats Units.

La Sarah va néixer i va viure molts anys a Nova York i, tot i que el seu pare és català, només parlava anglès. Quan es va decidir a venir a Catalunya a buscar part de les seves arrels, es va trobar que a Vic li era difícil relacionar-se sense saber català. Per això es va apuntar als cursos del CNL d’Osona i al VxL. La Carme recorda que es trobaven cada setmana per esmorzar plegades i que, a poc a poc, es van anar fent amigues. Al final la Sarah anava a dinar alguns dies a casa de la Carme, que procurava fer-li macarrons, perquè li agradaven molt. Recorda també un dia que va acompanya la Sarah al Palau de la Música a recollir un premi de poesia. Va ser un acte molt llarg en què només va poder llegir unes línies del seu poema i va agrair sincerament a la Carme la paciència que havia tingut per haver-se hagut de desplaçar a Barcelona i per haver hagut d’esperar tant per sentir-la però, especialment, per haver-la ajudat a pronunciar una paraula molt difícil per a ella, “nenúfar”. Cada cop que li ve al cap aquesta paraula es recorda de la Sarah, que ja no viu a Barcelona però amb qui manté el contacte. De fet, a l’estiu, quan va fer els 100 anys, li va enviar un text de felicitació.

Pel que fa a en Julius, també nord-americà, quedaven cap al vespre i recorda que reien molt, perquè ell sempre demanava cervesa i ella, aigua. En Julius sempre exclamava: “aigua!”, amb una ganyota, mentre ell es bevia una bona gerra de cervesa ben freda. A més, estèticament també feien una parella ben curiosa: una dona de més de 90 anys i un noi amb rastes! Amb en Julius, a més de parlar en català, també practicaven una mica l’anglès. Ell li feia aprendre frases llargues de memòria que la trobada següent havia de recordar.

Del VxL en destaca la possibilitat d’haver pogut conèixer persones d’altres països i cultures que, com en el cas de la Sarah, s’han convertit en amigues. A més, les estones de conversa l’han enriquida des d’un punt de vista humà i cultural.

Mònica Jaume, dinamitzadora del VxL de Vic (Centre de Normalització Lingüística d'Osona)

Publicat per editor
Etiquetes:
10/10/2014

Vinc de Berga i m’acosto a Lledoners. Un kilòmetre més o menys abans d’arribar-hi m’impacta el canvi radical del color de l’asfalt, un vermell argilós que em portarà fins a les portes de la presó. Tota aquesta visió m’aporta l’estranya sensació que m’allunyo del món “normal” per introduir- me a un lloc apartat i fosc on sembla que ningú n’ha volgut saber mai rés. Una societat lligada i amagada de les inquisidores mirades dels altres, sobretot de les dels responsables de les grans decisions. Malgrat aquest trist desencant, veig que fa un gran matí de divendres amb un sol de l’hòstia! Estic content i també nerviós. És el meu debut! Em sento alegre i també espantat, amb mirada clara com si fos un nen!

Una vegada a dins i després d’anar passant i passant els nombrosos controls de seguretat dels meus divendres al matí, hauré conegut els meus fidels companys de conversa en català. Unes xerrades que suposaran per a mi molt més que unes classes simples de correcció d’idioma. M’aportaran la consciència i certesa de que per moltes informacions de que disposem en qualsevol tema o persones de la vida, tan sols hi ha un moment veritable i fiable: el de la pròpia vivència i experiència des de la mirada d’un nen.

És mitjançant aquest estat on les falses diferències i prejudicis que ens separen i empresonen desapareixen i on la comunicació pren la rellevància que es mereix per convertir-se en un compartir amb els altres més sa, empàtic i igualitari, com el que voldria tenir qualsevol nen, o com el que jo he tingut amb els meus companys de conversa en català de Lledoners.

Jordi Viñas és un dels voluntari del Centre de Normalització Lingüística Montserrat que conversa en català amb persones internes en el Centre Penitenciari Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada

Publicat per editor
Etiquetes:
26/09/2014

Quan em diuen: "Parles bé català", contesto amb molt d'orgull i un gran somriure: "Clar, perquè tinc la meva parella lingüística, la Glòria!"

Em vaig apuntar al programa Voluntariat per la llengua per aprendre a parlar català amb fluïdesa. Quedàvem en un bar de Masnou, preníem suc de taronja i parlàvem. O més bé, parlava jo. La Glòria reia i deia: "Tu ets molt xerraire, oi?"

Sí, jo no parava de parlar. Cada trobada comptava noves histories meves. Aixó era La Riera pero en versió txeca...

Un dia Glòria em va dir: "Saps qué? El nombre mínim de trobades del VxL son 10 hores i nosaltres ja fa dos mesos que ens trobem!"

Vam riure i vam decidir que malgrat que acabéssim les 30 hores màximes per parella lingüística que permet el programa ens continuaríem veient.

La nostra amistat ja dura 7 anys. Em sento molt afortunada i feliç perque no només vaig aprendre català, sinó que també he guanyat una nova família.

Vull donar les gràcies a la Glòria i agrair el seu temps que em va dedicar. I desitjo a tots els nous participants en el programa que gaudeixin tant com jo ho he fet i que guanyin noves amistats.

Lucie Hermanovà, aprenenta  del VxL de Teià (CNL del Maresme) nascuda a la República Txeca i arribada a Catalunya el 2006 

 

 

 

Publicat per editor
Etiquetes:
01/07/2014

Des de la meva percepció, estic del tot convençuda que participar en el programa Voluntariat per la Llengua ha estat per a mi una experiència nova molt interessant i agradable; també molt enriquidora.

Juntament amb les meves aprenentes de català assignades, tot fent conversa i també practicant la lectura, dia a dia m’he esforçat per facilitar-los la pràctica de la nostra llengua, perquè la puguin parlar amb fluïdesa en la seva vida quotidiana i perquè es pugin integrar millor a la nostra comunitat a través de les seves relacions laborals o socials.

També he intentat contribuir a fer-les coneixedores de la història i cultura del nostre país i dels nostres costums com a poble. Al mateix temps, a través d’elles, persones vingudes de països forasters, he tingut l’ocasió de conèixer altres maneres de fer i de viure, la qual cosa m’ha enriquit molt i m’ha ajudat a ser més tolerant i comprensiva envers els altres; envers aquelles persones que, per la seva situació geogràfica o per la seva ideologia, a vegades, ens poden semblar inaccessibles i distants.

Al llarg del curs, amb la meva dedicació i molt engrescada amb el programa, oferint una petita part del meu temps lliure fent de voluntària, considero que, dins les meves possibilitats, he col·laborat a mantenir viu el català.

Enguany, ja fa uns quatre anys que participo en el programa de Voluntariat per la Llengua i cada vegada m’hi sento més a gust i molt integrada.

Joaquima Pellicer

Voluntària del VxL a la Bisbal (Centre de Normalització Lingüística de Girona)

Publicat per editor
Etiquetes:
30/06/2014

Sóc voluntari lingüístic i porto més de deu sessions de conversa. Cada setmana em veig una hora amb una persona que aprèn català i que desitja practicar-lo amb algú que ja el parli i li pugui suggerir millores per a l'aprenentatge.

A mesura que han passat els dies i les setmanes no he pogut evitar de fer-me algunes reflexions que poso a l'abast d'altres voluntaris i voluntàries, perquè em contradiguin si no hi estan d'acord, perquè hi afegeixin altres elements -atès que l'experiència és molt rica i permet ser pensada i viscuda des d'angles ben diversos-, o perquè vegin simplement una de tantes maneres concretes de fer-se càrrec d'una tasca tan engrescadora.

1. Complir

No és tan fàcil com sembla, per a persones adultes que tenen diferents requeriments i responsabilitats, complir amb el compromís d'atendre durant una hora setmanal -i durant tres o quatre mesos- una persona que vol aprendre català. Ni tampoc és fàcil per al voluntari aprenent, que pot tenir tantes o més dificultats que l'ensenyant... Em refereixo al fet de presentar-se al lloc i a l'hora on havíem quedat. Hi pot haver un oblit, una obligació ineludible, una dificultat d'accés, un malentès entre les dues persones... Cal preveure les situacions i avisar amb temps. Si no és possible, cal que hi hagi una ràpida presa de contacte amb l'interlocutor voluntari per tal d'excusar-nos o explicar el motiu de l'absència.

Pels comentaris que he sentit d'altres voluntaris, aprenents i ensenyants, aquest aspecte ha causat alguns malentesos que han dut a la fallida de les trobades. A l'inici, les dues persones no es coneixen gaire i si falla algun contacte telefònic o alguna cita, és possible que sigui interpretat per alguna de les dues parts com que l'altra se'n desentén.

2. Preguntar

En què ha de consistir, bàsicament, la nostra intervenció? Jo crec que el que podem fer sempre és preguntar. I gairebé res més. Les preguntes acostumen a ser curtes (si no, resulten molt complicades) i per això és bo que preguntem, és a dir, que parlem poc i que fem parlar molt al nostre interlocutor. Però considero que les preguntes han de tenir dues característiques importants, una que fa referència als temes i l'altra, a la llengua que domina el voluntari aprenent.

Preguntes que no comprometin. Crec que hem de ser discrets i no cercar la polèmica. No hem de fer preguntes que intuïm com a indiscretes, tant si són sobre la persona amb qui parlem, com si són sobre les seves conviccions més pregones (religió, política...) o sobre les seves activitats personals. En tot cas, si apareixen aquests temes, que sigui perquè l'interlocutor vol comentar-los. I fins i tot en aquest cas, és bo no afavorir que el tema es desenvolupi, sobretot per una qüestió d'aprenentatge: quan un tema ens involucra molt, és difícil que atenguem simultàniament al contingut i a la forma, és a dir, a la llengua amb què el transmetem, objectiu bàsic del voluntariat.

Preguntes que s'adaptin al domini lingüístic de l'aprenent. És evident que la conversa ha de córrer pels camins de l'espontaneïtat i que no cal, en principi, seguir cap altra norma que l'esmentada de la discreció. Però crec que no està de més pensar que les preguntes sobre gustos, preferències i costums són les que tenen una resposta més fàcil, ja que amb elles aconseguim que l'interlocutor s'expressi de forma bastant senzilla (m'agrada, m'encanta, prefereixo...) i són molt apropiades per a principiants. Després, les preguntes en què es demana la descripció de llocs o ambients permeten que el voluntari digui què hi ha i com són les coses i els entorns que coneix, sense gaires complicacions verbals. Les preguntes sobre anècdotes o històries passades ja demanen un cert domini dels temps verbals. I les que sol·liciten del nostre interlocutor que doni consells o instruccions sobre algun procediment o que parli a partir d'hipòtesis reclamen un domini encara més elevat de la llengua.

3. Escoltar

És la feina més important. I la més enriquidora. Jo he conegut costums, llegendes i aspiracions d'un país que m'era bastant llunyà. Me les ha explicat el meu interlocutor. Ha fet una llarga pràctica d'exposició oral: de vegades s'aturava, em preguntava com es deia tal o tal cosa, tornava a començar les frases, es passava a la llengua materna per manifestar alguna dificultat... però s'ha dedicat a parlar. I m'ha dit que no li feia res equivocar-se, tornar enrere, que la situació era ideal per aprendre i aconseguir fluïdesa... Alguna vegada jo també li he explicat coses que hi ha i que passen aquí, en el meu entorn. Ho he fet quan ell hi ha estat interessat. Escoltar m'ha permès formular moltes altres preguntes.

Escoltar, sí, és clar. Però, i corregir? A mi m'ha costat escoltar l'aprenent i no aturar-lo per corregir-li errors. És una temptació. Em van dir que no ho fes i no ho he fet. I he fet bé. No és una classe particular sinó una estona de conversa. És clar que l'aprenent sap que li cal més correcció en parlar i que jo li podria dir com s'han de dir moltes coses. Però es desmuntaria la conversa. El que he fet, quan he vist que ell no se'n sortia amb alguna expressió, paraula, verb, etc., ha estat proposar-li discretament una solució, sense donar importància a la intervenció momentània. Però sempre que m'ha preguntat com es diu una cosa, li he donat una resposta. Només una vegada, després de veure que sempre pronunciava les "ce", "ci" com si fossin castellanes, i després de moltes sessions de conversa, em vaig atrevir a dir-li que milloraria molt si pronunciés les ces com si fossin esses.

4. Respectar

La persona que he atès m'ha manifestat diverses vegades que el fet d'aprendre català li ha permès de posar-se en contacte amb altres aprenents, amb voluntaris lingüístics, mestres, etc. I que s'ha sentit atesa, escoltada, valorada. Jo, això, considero que és tan important com l'aprenentatge. Si no passa res advers, aquesta persona sempre veurà amb bons ulls el fet de la llengua catalana. I parlarà català.

No ha estat el meu cas, però pot passar que l'interlocutor algun cop exposi conviccions o maneres de pensar molt diferents de les nostres. Que faci judicis amb els quals no estiguem d'acord. Crec que s'ha de procurar no iniciar la polèmica, pels motius que he dit abans, i buscar punts de conversa en què ens sentim còmodes tots dos. Crec que el respecte mutu pel que fa als judicis de valor és una condició indispensable per a l'èxit d'aquesta experiència. Tinc la convicció que calen moltes més iniciatives que permetin a les persones i als col·lectius nouvinguts incloure's efectivament en cercles on el diàleg i la participació siguin a la base dels seus objectius. Iniciatives que aconseguirien acostar moltes posicions inicialment allunyades.

5. Suggerir

Hi pot haver ocasions en què l'interlocutor demani informació sobre coses que li interessen: llocs on poder informar-se de cursos ocupacionals, llocs pròxims a la ciutat i interessants per conèixer, recursos lingüístics, títols de novel·les per llegir... No hem de desaprofitar l'ocasió d'informar, suggerir, aconsellar fins i tot, quan l'altra persona ens demana un suport que potser va més enllà de la nostra tasca conversacional. Ep!, si podem i si no ens suposa una atenció especialitzada.

Jordi Esteban

He donat aquestes reflexions a la meva companya de conversa i ella ha volgut deixar escrita, també, les impressions de la seva experiència:

Sóc una dona de 36 anys, nascuda a Galícia. Porto dos anys i mig a Catalunya, concretament a l'Hospitalet i, per a mi, les converses que he fet amb el voluntari per la llengua que m'han assignat han sigut d'una gran ajuda, perquè penso que els cursos de Normalització Lingüística tenen una mica de mancança de pràctica oral de la llengua que estem aprenent; la persona amb qui xerro és seriosa, responsable, educada. He après molt, moltíssim, i ha sigut una experiència molt positiva.

N. A.

Publicat per editor
Etiquetes:
10/06/2014

Els aprenents del Voluntariat per la llengua inscrits al Servei Local de Català de Rubí tenen edats compreses entre els 18 i els  67 anys. Isaac Aguareles, dinamitzador del VxL d'aquest SLC ha conversat amb l’aprenent d’edat més avançada, el Rafael García Rodríguez, nascut a la província de Granada. La sordesa incipient del Rafael aconsella de no trobar-se en un lloc amb gaire brogit, i es donen cita a l’oficina del Servei Local de Català. No estan sols, però, ja que els acompanya el Miquel Boladeras, voluntari lingüístic del Rafael durant les últimes tres edicions.

Isaac: Com vas conèixer el programa i per què t’hi vas apuntar?

Rafael: Primer em vaig apuntar a fer classes de català i de seguida em van oferir la possibilitat de conèixer el Miquel, amb qui ens hem anat trobant i hem conversat mentre he participat al VxL.

I: Per què ho recomanaries?

R: En relació amb les classes, trobo que el VxL és una forma d’aprenentatge molt més autònom, que et dóna la possibilitat de ser més protagonista de tot el procés perquè “la classe” la feu entre els dos, i per això hi prens un paper més actiu.

I: Què n’opines? Creus que és important?

R: Des de l’inici em va agradar molt, perquè jo amb el Miquel parlo paraules més “normals”, mentre que a les classes és més “diplomàtic”.

I: Què vols dir amb diplomàtic?

R: No ho sé, que és més seriós, parles paraules més “importants”, és una altra cosa.

I: Recordes alguna anècdota amb el voluntari?

R: No recordo cap anècdota així fora del normal, la veritat és que les trobades sempre eren molt semblants. El que sí que em fa gràcia és que recordo ocasions en què vaig aprendre coses noves, com la paraula “plaça” (perquè jo llegia placa). És una paraula que no oblidaré, com tampoc oblidaré amb qui la vaig aprendre.

I: Alguna activitat en què hagis participat?

R: Amb la meva dona anem sempre que fan alguna activitat a la biblioteca.  I també recordo la sortida a Montserrat de l’abril de l’any passat. Era el primer cop que pujava al funicular de Sant Joan i que anava tan amunt de la muntanya.

I: La teva dona també et va acompanyar a la festa del 10è aniversari del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona el novembre passat, oi? Què et va semblar?

R: Sí, ella també fa d’aprenenta lingüística, i sort en tinc, perquè cada vegada estic més sord... Ui, la festa va estar molt bé, no sabia ben bé què seria, pensava “ai, l’Isaac, on em porta?...” però la veritat és que aquella fàbrica era tan xula i molt animat amb la música i tot.

Publicat per editor
Etiquetes:
03/06/2014

Relat escrit per la voluntària del VxL Rosa Maria Sánchez, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb persones internes al Centre Penitenciari Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada:

Abans de tocar el cel

La primera vegada que els meus peus van trepitjar la presó de Lledoners era un dia de primavera ben esplendorós i poc em podia imaginar el que em trobaria. Sempre havia tingut la imatge de presons amb barrots grossos, gent bruta i amb cara de mala maror. Tenim la imatge que allà hi ha gent dolenta i conflictiva, però no ens parem a pensar quines circumstàncies han rodejat les seves vides: són persones com nosaltres, que tenen família, que els agrada gaudir de la natura, menjar i beure, que agraeixen un somriure, una paraula amable, un petó...

Quan m'expliquen que avui han plorat veient el seu fill caminar per primera vegada, que han pogut parlar per telèfon amb la seva mare i quan sento que ja tenen ganes que arribi l'estiu m’adono que allà dintre hi ha persones que estan fetes d'aigua i de mel, que agraeixen  que els escoltis mentre et parlen de la il·lusió de tenir la llibertat algun dia. “Em falta poc per sortir”, diu en Joan amb un somriure.

La primera vegada que havia d'anar a la presó el meu fill petit em va dir: “Mama, ja podràs sortir després?”. Això encara em va fer venir més ganes d’anar-hi, perquè jo el que volia era ajudar-los. Des de llavors mai he dubtat ni un sol moment a voler anar-hi, perquè per a mi ha sigut i és una de les experiències més enriquidores que he tingut a la meva vida, gràcies a això he après moltes coses que desconeixia, he après a valorar encara més moltes coses de la meva vida, la meva família, els meus amics, un somriure, un petó, una abraçada, una paraula amable... un petit missatge encisador que fa que en només una estona pugui fer sentir millor una altra persona, perquè no només hi vaig perquè practiquin el català, sinó que els ajudo a que aquella estona puguin ser una mica més feliços o, si més no, que no pensin en el que tenen allà dia a dia on, malgrat estiguin en bones condicions, estan privats de llibertat.

Serien moltes i moltes més coses que ara no puc expressar aquí però que em motiven moltíssim a anar-hi. "Ja marxes?" diu l’Annais, i jo li dic "si, ja és l'hora, però ja saps que tornaré eh?”. Ha sigut poc temps però he aconseguit que entre ells s'hagin intercanviat un somriure i unes paraules potser sobre el Barça o potser del que els agrada llegir i jo em faig pesada dient-los que han de practicar el català entre ells, em miren i somriuen.

Les cares d’agraïment no tenen preu, cada vegada que surto d’allà em sento com si hagués tocat el cel i sé que després d'aquesta experiència mai seré la mateixa persona, seré algú que dia a dia s'enriqueix sense monedes.

Publicat per editor
Etiquetes:
28/05/2014

Els establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua són part fonamental en el desenvolupament del programa. El compromís dels botiguers és atendre en català les persones que entren als seus comerços encara que aquestes el parlin amb dificultat, fet que tant els aprenents del VxL com l'alumnat dels cursos de català del CPNL agraeixen enormement.

La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística L'Heura, Alexandra Sans, ha entrevistat el propietari d'un dels primers establiments col·laboradors del VxL a Santa Coloma de Gramenet, Lluís Gou Sol, de la botiga Tot de Punt Gou:

Regentes un establiment amb història, oi?

Sí, a finals d’aquest 2014 celebrarem els 75 anys de la botiga!  La meva àvia va obrir les portes el 31 de desembre de 1939. Originalment era una merceria, però aquest tipus de negoci no generava gaires beneficis, així que va girar cap al gènere de punt: bàsicament pijames, camises i roba interior. I aquest ha estat el nostre negoci fins al dia d’avui.

Com vas conèixer el programa Voluntariat per la llengua?

Els meus pares eren voluntaris lingüístics des dels inicis del programa i quan vaig agafar el relleu del negoci vaig voler continuar amb tots els compromisos que ells havien adquirit. Vinc d’una família defensora de la cultura i la llengua catalana i som establiment col·laborador des de l’any 2003.

Quina és la teva experiència amb els aprenents de català que visiten la botiga?

És molt bona, molts d’ells només vénen a practicar i nosaltres estem molt contents de poder ajudar perquè la llengua es difongui. A Santa Coloma, a causa de les fortes onades d’immigració, queda poca gent que sigui descendent de la població catalanoparlant originària del poble. És bonic ajudar a conservar la cultura i la llengua.

Creus que és important l’existència d’aquesta xarxa?

I tant, és molt útil perquè la gent que aprèn català perdi la por i la vergonya de parlar-lo més enllà de les aules. Aquí, ve força gent, molts d’ells sud americans, de la resta de l’estat espanyol i algun xinès.  Nosaltres els diem que el que més importa és la intenció i les ganes d’aprendre i que amb el temps ja el perfeccionaran. La nostra dependenta, que porta més de 15 anys treballant amb nosaltres, era castellanoparlant i ara parla català millor que nosaltres.

El desembre de l’any passat vas assistir a l’acte central de celebració dels 10 anys del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona, què et va semblar?

Celebrar les bones ocasions és molt important i a la gent ens agrada molt d’assistir-hi; és un reconeixement a la feina de tots plegats.  La festa va estar molt ben organitzada i per mi també va ser una ocasió de trobar altres persones de l’entorn.

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!