Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
26/09/2014

Quan em diuen: "Parles bé català", contesto amb molt d'orgull i un gran somriure: "Clar, perquè tinc la meva parella lingüística, la Glòria!"

Em vaig apuntar al programa Voluntariat per la llengua per aprendre a parlar català amb fluïdesa. Quedàvem en un bar de Masnou, preníem suc de taronja i parlàvem. O més bé, parlava jo. La Glòria reia i deia: "Tu ets molt xerraire, oi?"

Sí, jo no parava de parlar. Cada trobada comptava noves histories meves. Aixó era La Riera pero en versió txeca...

Un dia Glòria em va dir: "Saps qué? El nombre mínim de trobades del VxL son 10 hores i nosaltres ja fa dos mesos que ens trobem!"

Vam riure i vam decidir que malgrat que acabéssim les 30 hores màximes per parella lingüística que permet el programa ens continuaríem veient.

La nostra amistat ja dura 7 anys. Em sento molt afortunada i feliç perque no només vaig aprendre català, sinó que també he guanyat una nova família.

Vull donar les gràcies a la Glòria i agrair el seu temps que em va dedicar. I desitjo a tots els nous participants en el programa que gaudeixin tant com jo ho he fet i que guanyin noves amistats.

Lucie Hermanovà, aprenenta  del VxL de Teià (CNL del Maresme) nascuda a la República Txeca i arribada a Catalunya el 2006 

 

 

 

Publicat per editor
Etiquetes:
01/07/2014

Des de la meva percepció, estic del tot convençuda que participar en el programa Voluntariat per la Llengua ha estat per a mi una experiència nova molt interessant i agradable; també molt enriquidora.

Juntament amb les meves aprenentes de català assignades, tot fent conversa i també practicant la lectura, dia a dia m’he esforçat per facilitar-los la pràctica de la nostra llengua, perquè la puguin parlar amb fluïdesa en la seva vida quotidiana i perquè es pugin integrar millor a la nostra comunitat a través de les seves relacions laborals o socials.

També he intentat contribuir a fer-les coneixedores de la història i cultura del nostre país i dels nostres costums com a poble. Al mateix temps, a través d’elles, persones vingudes de països forasters, he tingut l’ocasió de conèixer altres maneres de fer i de viure, la qual cosa m’ha enriquit molt i m’ha ajudat a ser més tolerant i comprensiva envers els altres; envers aquelles persones que, per la seva situació geogràfica o per la seva ideologia, a vegades, ens poden semblar inaccessibles i distants.

Al llarg del curs, amb la meva dedicació i molt engrescada amb el programa, oferint una petita part del meu temps lliure fent de voluntària, considero que, dins les meves possibilitats, he col·laborat a mantenir viu el català.

Enguany, ja fa uns quatre anys que participo en el programa de Voluntariat per la Llengua i cada vegada m’hi sento més a gust i molt integrada.

Joaquima Pellicer

Voluntària del VxL a la Bisbal (Centre de Normalització Lingüística de Girona)

Publicat per editor
Etiquetes:
30/06/2014

Sóc voluntari lingüístic i porto més de deu sessions de conversa. Cada setmana em veig una hora amb una persona que aprèn català i que desitja practicar-lo amb algú que ja el parli i li pugui suggerir millores per a l'aprenentatge.

A mesura que han passat els dies i les setmanes no he pogut evitar de fer-me algunes reflexions que poso a l'abast d'altres voluntaris i voluntàries, perquè em contradiguin si no hi estan d'acord, perquè hi afegeixin altres elements -atès que l'experiència és molt rica i permet ser pensada i viscuda des d'angles ben diversos-, o perquè vegin simplement una de tantes maneres concretes de fer-se càrrec d'una tasca tan engrescadora.

1. Complir

No és tan fàcil com sembla, per a persones adultes que tenen diferents requeriments i responsabilitats, complir amb el compromís d'atendre durant una hora setmanal -i durant tres o quatre mesos- una persona que vol aprendre català. Ni tampoc és fàcil per al voluntari aprenent, que pot tenir tantes o més dificultats que l'ensenyant... Em refereixo al fet de presentar-se al lloc i a l'hora on havíem quedat. Hi pot haver un oblit, una obligació ineludible, una dificultat d'accés, un malentès entre les dues persones... Cal preveure les situacions i avisar amb temps. Si no és possible, cal que hi hagi una ràpida presa de contacte amb l'interlocutor voluntari per tal d'excusar-nos o explicar el motiu de l'absència.

Pels comentaris que he sentit d'altres voluntaris, aprenents i ensenyants, aquest aspecte ha causat alguns malentesos que han dut a la fallida de les trobades. A l'inici, les dues persones no es coneixen gaire i si falla algun contacte telefònic o alguna cita, és possible que sigui interpretat per alguna de les dues parts com que l'altra se'n desentén.

2. Preguntar

En què ha de consistir, bàsicament, la nostra intervenció? Jo crec que el que podem fer sempre és preguntar. I gairebé res més. Les preguntes acostumen a ser curtes (si no, resulten molt complicades) i per això és bo que preguntem, és a dir, que parlem poc i que fem parlar molt al nostre interlocutor. Però considero que les preguntes han de tenir dues característiques importants, una que fa referència als temes i l'altra, a la llengua que domina el voluntari aprenent.

Preguntes que no comprometin. Crec que hem de ser discrets i no cercar la polèmica. No hem de fer preguntes que intuïm com a indiscretes, tant si són sobre la persona amb qui parlem, com si són sobre les seves conviccions més pregones (religió, política...) o sobre les seves activitats personals. En tot cas, si apareixen aquests temes, que sigui perquè l'interlocutor vol comentar-los. I fins i tot en aquest cas, és bo no afavorir que el tema es desenvolupi, sobretot per una qüestió d'aprenentatge: quan un tema ens involucra molt, és difícil que atenguem simultàniament al contingut i a la forma, és a dir, a la llengua amb què el transmetem, objectiu bàsic del voluntariat.

Preguntes que s'adaptin al domini lingüístic de l'aprenent. És evident que la conversa ha de córrer pels camins de l'espontaneïtat i que no cal, en principi, seguir cap altra norma que l'esmentada de la discreció. Però crec que no està de més pensar que les preguntes sobre gustos, preferències i costums són les que tenen una resposta més fàcil, ja que amb elles aconseguim que l'interlocutor s'expressi de forma bastant senzilla (m'agrada, m'encanta, prefereixo...) i són molt apropiades per a principiants. Després, les preguntes en què es demana la descripció de llocs o ambients permeten que el voluntari digui què hi ha i com són les coses i els entorns que coneix, sense gaires complicacions verbals. Les preguntes sobre anècdotes o històries passades ja demanen un cert domini dels temps verbals. I les que sol·liciten del nostre interlocutor que doni consells o instruccions sobre algun procediment o que parli a partir d'hipòtesis reclamen un domini encara més elevat de la llengua.

3. Escoltar

És la feina més important. I la més enriquidora. Jo he conegut costums, llegendes i aspiracions d'un país que m'era bastant llunyà. Me les ha explicat el meu interlocutor. Ha fet una llarga pràctica d'exposició oral: de vegades s'aturava, em preguntava com es deia tal o tal cosa, tornava a començar les frases, es passava a la llengua materna per manifestar alguna dificultat... però s'ha dedicat a parlar. I m'ha dit que no li feia res equivocar-se, tornar enrere, que la situació era ideal per aprendre i aconseguir fluïdesa... Alguna vegada jo també li he explicat coses que hi ha i que passen aquí, en el meu entorn. Ho he fet quan ell hi ha estat interessat. Escoltar m'ha permès formular moltes altres preguntes.

Escoltar, sí, és clar. Però, i corregir? A mi m'ha costat escoltar l'aprenent i no aturar-lo per corregir-li errors. És una temptació. Em van dir que no ho fes i no ho he fet. I he fet bé. No és una classe particular sinó una estona de conversa. És clar que l'aprenent sap que li cal més correcció en parlar i que jo li podria dir com s'han de dir moltes coses. Però es desmuntaria la conversa. El que he fet, quan he vist que ell no se'n sortia amb alguna expressió, paraula, verb, etc., ha estat proposar-li discretament una solució, sense donar importància a la intervenció momentània. Però sempre que m'ha preguntat com es diu una cosa, li he donat una resposta. Només una vegada, després de veure que sempre pronunciava les "ce", "ci" com si fossin castellanes, i després de moltes sessions de conversa, em vaig atrevir a dir-li que milloraria molt si pronunciés les ces com si fossin esses.

4. Respectar

La persona que he atès m'ha manifestat diverses vegades que el fet d'aprendre català li ha permès de posar-se en contacte amb altres aprenents, amb voluntaris lingüístics, mestres, etc. I que s'ha sentit atesa, escoltada, valorada. Jo, això, considero que és tan important com l'aprenentatge. Si no passa res advers, aquesta persona sempre veurà amb bons ulls el fet de la llengua catalana. I parlarà català.

No ha estat el meu cas, però pot passar que l'interlocutor algun cop exposi conviccions o maneres de pensar molt diferents de les nostres. Que faci judicis amb els quals no estiguem d'acord. Crec que s'ha de procurar no iniciar la polèmica, pels motius que he dit abans, i buscar punts de conversa en què ens sentim còmodes tots dos. Crec que el respecte mutu pel que fa als judicis de valor és una condició indispensable per a l'èxit d'aquesta experiència. Tinc la convicció que calen moltes més iniciatives que permetin a les persones i als col·lectius nouvinguts incloure's efectivament en cercles on el diàleg i la participació siguin a la base dels seus objectius. Iniciatives que aconseguirien acostar moltes posicions inicialment allunyades.

5. Suggerir

Hi pot haver ocasions en què l'interlocutor demani informació sobre coses que li interessen: llocs on poder informar-se de cursos ocupacionals, llocs pròxims a la ciutat i interessants per conèixer, recursos lingüístics, títols de novel·les per llegir... No hem de desaprofitar l'ocasió d'informar, suggerir, aconsellar fins i tot, quan l'altra persona ens demana un suport que potser va més enllà de la nostra tasca conversacional. Ep!, si podem i si no ens suposa una atenció especialitzada.

Jordi Esteban

He donat aquestes reflexions a la meva companya de conversa i ella ha volgut deixar escrita, també, les impressions de la seva experiència:

Sóc una dona de 36 anys, nascuda a Galícia. Porto dos anys i mig a Catalunya, concretament a l'Hospitalet i, per a mi, les converses que he fet amb el voluntari per la llengua que m'han assignat han sigut d'una gran ajuda, perquè penso que els cursos de Normalització Lingüística tenen una mica de mancança de pràctica oral de la llengua que estem aprenent; la persona amb qui xerro és seriosa, responsable, educada. He après molt, moltíssim, i ha sigut una experiència molt positiva.

N. A.

Publicat per editor
Etiquetes:
10/06/2014

Els aprenents del Voluntariat per la llengua inscrits al Servei Local de Català de Rubí tenen edats compreses entre els 18 i els  67 anys. Isaac Aguareles, dinamitzador del VxL d'aquest SLC ha conversat amb l’aprenent d’edat més avançada, el Rafael García Rodríguez, nascut a la província de Granada. La sordesa incipient del Rafael aconsella de no trobar-se en un lloc amb gaire brogit, i es donen cita a l’oficina del Servei Local de Català. No estan sols, però, ja que els acompanya el Miquel Boladeras, voluntari lingüístic del Rafael durant les últimes tres edicions.

Isaac: Com vas conèixer el programa i per què t’hi vas apuntar?

Rafael: Primer em vaig apuntar a fer classes de català i de seguida em van oferir la possibilitat de conèixer el Miquel, amb qui ens hem anat trobant i hem conversat mentre he participat al VxL.

I: Per què ho recomanaries?

R: En relació amb les classes, trobo que el VxL és una forma d’aprenentatge molt més autònom, que et dóna la possibilitat de ser més protagonista de tot el procés perquè “la classe” la feu entre els dos, i per això hi prens un paper més actiu.

I: Què n’opines? Creus que és important?

R: Des de l’inici em va agradar molt, perquè jo amb el Miquel parlo paraules més “normals”, mentre que a les classes és més “diplomàtic”.

I: Què vols dir amb diplomàtic?

R: No ho sé, que és més seriós, parles paraules més “importants”, és una altra cosa.

I: Recordes alguna anècdota amb el voluntari?

R: No recordo cap anècdota així fora del normal, la veritat és que les trobades sempre eren molt semblants. El que sí que em fa gràcia és que recordo ocasions en què vaig aprendre coses noves, com la paraula “plaça” (perquè jo llegia placa). És una paraula que no oblidaré, com tampoc oblidaré amb qui la vaig aprendre.

I: Alguna activitat en què hagis participat?

R: Amb la meva dona anem sempre que fan alguna activitat a la biblioteca.  I també recordo la sortida a Montserrat de l’abril de l’any passat. Era el primer cop que pujava al funicular de Sant Joan i que anava tan amunt de la muntanya.

I: La teva dona també et va acompanyar a la festa del 10è aniversari del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona el novembre passat, oi? Què et va semblar?

R: Sí, ella també fa d’aprenenta lingüística, i sort en tinc, perquè cada vegada estic més sord... Ui, la festa va estar molt bé, no sabia ben bé què seria, pensava “ai, l’Isaac, on em porta?...” però la veritat és que aquella fàbrica era tan xula i molt animat amb la música i tot.

Publicat per editor
Etiquetes:
03/06/2014

Relat escrit per la voluntària del VxL Rosa Maria Sánchez, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb persones internes al Centre Penitenciari Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada:

Abans de tocar el cel

La primera vegada que els meus peus van trepitjar la presó de Lledoners era un dia de primavera ben esplendorós i poc em podia imaginar el que em trobaria. Sempre havia tingut la imatge de presons amb barrots grossos, gent bruta i amb cara de mala maror. Tenim la imatge que allà hi ha gent dolenta i conflictiva, però no ens parem a pensar quines circumstàncies han rodejat les seves vides: són persones com nosaltres, que tenen família, que els agrada gaudir de la natura, menjar i beure, que agraeixen un somriure, una paraula amable, un petó...

Quan m'expliquen que avui han plorat veient el seu fill caminar per primera vegada, que han pogut parlar per telèfon amb la seva mare i quan sento que ja tenen ganes que arribi l'estiu m’adono que allà dintre hi ha persones que estan fetes d'aigua i de mel, que agraeixen  que els escoltis mentre et parlen de la il·lusió de tenir la llibertat algun dia. “Em falta poc per sortir”, diu en Joan amb un somriure.

La primera vegada que havia d'anar a la presó el meu fill petit em va dir: “Mama, ja podràs sortir després?”. Això encara em va fer venir més ganes d’anar-hi, perquè jo el que volia era ajudar-los. Des de llavors mai he dubtat ni un sol moment a voler anar-hi, perquè per a mi ha sigut i és una de les experiències més enriquidores que he tingut a la meva vida, gràcies a això he après moltes coses que desconeixia, he après a valorar encara més moltes coses de la meva vida, la meva família, els meus amics, un somriure, un petó, una abraçada, una paraula amable... un petit missatge encisador que fa que en només una estona pugui fer sentir millor una altra persona, perquè no només hi vaig perquè practiquin el català, sinó que els ajudo a que aquella estona puguin ser una mica més feliços o, si més no, que no pensin en el que tenen allà dia a dia on, malgrat estiguin en bones condicions, estan privats de llibertat.

Serien moltes i moltes més coses que ara no puc expressar aquí però que em motiven moltíssim a anar-hi. "Ja marxes?" diu l’Annais, i jo li dic "si, ja és l'hora, però ja saps que tornaré eh?”. Ha sigut poc temps però he aconseguit que entre ells s'hagin intercanviat un somriure i unes paraules potser sobre el Barça o potser del que els agrada llegir i jo em faig pesada dient-los que han de practicar el català entre ells, em miren i somriuen.

Les cares d’agraïment no tenen preu, cada vegada que surto d’allà em sento com si hagués tocat el cel i sé que després d'aquesta experiència mai seré la mateixa persona, seré algú que dia a dia s'enriqueix sense monedes.

Publicat per editor
Etiquetes:
28/05/2014

Els establiments col·laboradors del Voluntariat per la llengua són part fonamental en el desenvolupament del programa. El compromís dels botiguers és atendre en català les persones que entren als seus comerços encara que aquestes el parlin amb dificultat, fet que tant els aprenents del VxL com l'alumnat dels cursos de català del CPNL agraeixen enormement.

La dinamitzadora del VxL del Centre de Normalització Lingüística L'Heura, Alexandra Sans, ha entrevistat el propietari d'un dels primers establiments col·laboradors del VxL a Santa Coloma de Gramenet, Lluís Gou Sol, de la botiga Tot de Punt Gou:

Regentes un establiment amb història, oi?

Sí, a finals d’aquest 2014 celebrarem els 75 anys de la botiga!  La meva àvia va obrir les portes el 31 de desembre de 1939. Originalment era una merceria, però aquest tipus de negoci no generava gaires beneficis, així que va girar cap al gènere de punt: bàsicament pijames, camises i roba interior. I aquest ha estat el nostre negoci fins al dia d’avui.

Com vas conèixer el programa Voluntariat per la llengua?

Els meus pares eren voluntaris lingüístics des dels inicis del programa i quan vaig agafar el relleu del negoci vaig voler continuar amb tots els compromisos que ells havien adquirit. Vinc d’una família defensora de la cultura i la llengua catalana i som establiment col·laborador des de l’any 2003.

Quina és la teva experiència amb els aprenents de català que visiten la botiga?

És molt bona, molts d’ells només vénen a practicar i nosaltres estem molt contents de poder ajudar perquè la llengua es difongui. A Santa Coloma, a causa de les fortes onades d’immigració, queda poca gent que sigui descendent de la població catalanoparlant originària del poble. És bonic ajudar a conservar la cultura i la llengua.

Creus que és important l’existència d’aquesta xarxa?

I tant, és molt útil perquè la gent que aprèn català perdi la por i la vergonya de parlar-lo més enllà de les aules. Aquí, ve força gent, molts d’ells sud americans, de la resta de l’estat espanyol i algun xinès.  Nosaltres els diem que el que més importa és la intenció i les ganes d’aprendre i que amb el temps ja el perfeccionaran. La nostra dependenta, que porta més de 15 anys treballant amb nosaltres, era castellanoparlant i ara parla català millor que nosaltres.

El desembre de l’any passat vas assistir a l’acte central de celebració dels 10 anys del VxL a la Fàbrica Moritz de Barcelona, què et va semblar?

Celebrar les bones ocasions és molt important i a la gent ens agrada molt d’assistir-hi; és un reconeixement a la feina de tots plegats.  La festa va estar molt ben organitzada i per mi també va ser una ocasió de trobar altres persones de l’entorn.

Publicat per editor
Etiquetes:
26/05/2014

Relat escrit per la voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell Conxita Frasno, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb usuaris del Club Social Xamba de Salut Mental de Sabadell, que atèn persones amb algun tipus de malaltia mental.

Voluntariat amb La Xamba: el fruit de la mirada

Quan uns mesos enrere em van preguntar si m’agradaria ser voluntària per col·laborar en un grup de conversa amb persones que pertanyen al Club Social La Xamba, de Salut Mental Sabadell, d’entrada no vaig saber què contestar.

D’uns anys ençà faig de voluntària en el Voluntariat per la llengua amb persones vingudes d’arreu del món i això m’ha aportat unes satisfaccions i uns lligams impensables abans. He après sobre cultures, menjars, costums, punts de vista diferents, i tot plegat m’ha enriquit molt. Per tant, la meva experiència en aquest àmbit és molt positiva.

Ara, amb La Xamba, es tracta de persones afectades d’una malaltia mental que no parlen el català com a llengua primera. Si he de ser franca, no les tenia totes.

Abans de començar l’activitat, vam conversar amb la psicòloga de l’entitat. Ens va explicar el perfil de cadascú i ens va orientar sobre com ha de ser el tracte. I sobretot va deixar molt clar que el que es pretén simplement és que el nexe d’unió del projecte sigui la conversa en català com a motivació i com a factor d’inclusió social, ja que aquestes persones estan bastant mancades d’al·licients i d’objectius.

Després de conèixer els meus companys voluntaris i de parlar amb la psicòloga, ja no me’n va quedar cap dubte. I vaig dir que sí. No obstant això, però, amb el sí no n’hi havia prou, calia crear entre tots nosaltres un corrent d’entesa i complicitat.

Els primers dies la majoria miraven a terra, i se’ls notava cohibits. Vam haver de fer-nos dignes de la seva confiança perquè es deixessin descobrir la  mirada, i quan ho van permetre encara mostraven inseguretat, melangia, potser por, fins i tot.

Llavors vam adonar-nos que cal observar el comportament de cadascú per separat i oferir un tracte molt personalitzat. Així vam aconseguir que la força de les nostres mirades trenqués aquells murs invisibles i que ells, ara sí, ens comencessin a tornar les seves, plenes d’esperança.

Actualment les converses flueixen disteses, i els ulls reflecteixen la seguretat, la tendresa, l’alegria i l’amistat que compartim. Riem molt i procurem que tothom s’impliqui en la conversa i s’ho passi bé. Fem lectures senzilles, els anem a veure quan fan teatre, també visitem les exposicions de pintures dels quadres que han pintat... i tampoc no ens estem de fer petites celebracions!

Ara les seves mirades ja no defugen les nostres. Ben el contrari, les busquen. I nosaltres també busquem les seves. Perquè amb aquest intercanvi hem creat lligams, i ells ens han omplert i enriquit amb el seu tarannà, amb les seves històries interessants i les seves anècdotes divertides, amb la seva manera de parlar, amb les seves aficions i, per què no, amb els seus petits grans problemes de cada dia.

Publicat per editor
Etiquetes:
23/05/2014
,

Al llarg dels seus 10 anys d'existència, el Voluntariat per la llengua ha anat donant resposta a diferents àmbits de la societat, com ara l'empresa, la Justícia, la Sanitat o els esports. Amb la voluntat de respondre a les necessitats de diferents col·lectius amb perfils ben diferents, el programa s'apropa enguany al camp de la diversitat funcional, com un dels àmbits en què el model de parelles lingüístiques pot aportar valors més enllà de la millora del català oral per part dels aprenents.

Aquest són els comentaris que la parella lingüística que ha participat en la prova pilot que s'ha dut a terme a Girona amb la Fundació Elna (que atèn persones amb discapacitat intel·lectual lleu i moderada) han fet sobre l'experiència:

Valoració feta per la Beatriz González (aprenenta del SCC del Gironès)

“Per mi és millor parlar amb una persona que no anar a classe, és una manera de perdre la vergonya i afrontar-me a parlar el català".

“Estic decidida a continuar l'any que ve i no m’importaria continuar fent-ho amb algú de la Fundació ELNA”.

No he notat cap diferència pel fet de treballar amb una persona amb diversitat funcional. Mai ho havia fet. Ha estat impressionant!".

“M’agrada molt comentar aquesta experiència amb les persones que conec, perquè m’adono que no sóc jo sola la que coneixia poc el món de les persones amb les característiques de l’Ester i no és tal com ens imaginem. Si les coneguéssim més, les coses serien diferents per a ells i per a nosaltres".

“Quan se'm va plantejar, ho vaig parlar amb el meu marit. Estàvem tots dos a l'expectativa, però al cap de dues trobades, fenomenal!".

“L'Ester és una persona responsable, treballadora i entranyable.”

Valoració feta per l'Ester Iglesias (voluntària de la Fundació Elna)

“Em costava imaginar-me què seria fer de parella lingüística fins que no m'hi vaig trobar. Quan vaig decidir que ho faria, tenia molt clar que el que havia de fer era ensenyar català a una altra persona.”

Allò que m'ha agradat més ha estat la preparació de les trobades. Havia de treballar-les a casa, comentar-les amb la Marta d'Elna i portar-les a la pràctica a la següent trobada.”

No m’ha estat fàcil, perquè m’he hagut d’esforçar molt. Quan estava amb la Beatriz estava sola i era responsable de que aprofités el temps i em feia por que ella no aprengués prou.”

“En un altre moment m'agradaria tornar a fer de parella lingüística perquè el fet de poder ensenyar a una altra persona em fa sentir bé a mi. M'he sentit útil.”

“La Beatriz sempre m'ha tractat amb tota naturalitat i respecte, com si fóssim companyes de feina.”

"Voldria donar les gràcies a la Salut i a la Montse per confiar en mi."

Publicat per editor
Etiquetes:
23/05/2014

Aquest és el relat guanyador d'un concurs literari convocat enguany pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Més enllà del valor que el text té, el volem compartir amb vosaltres perquè ha estat escrit per una de les aprenentes que es troben per parlar en català amb persones voluntàries del VxL en alguns dels centres penitenciaris de Catalunya.  

El camí de la meva vida...

Vaig despertar... aquí la llum entra sense trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit. Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU BAOBAB.

El meu arbre té la pell grisa, és panxut i gran. Mira des del capdamunt simulant un gest altiu i així amagar que és compassiu i bonàs. Sembla un arbre de caramel en un lloc on tot és de conte. Una atracció misteriosa fa que estengui els meus braços per abraçar la seva immensitat mentre em sorgeixen llàgrimes, a les quals no poso remei. M'entristeix pensar que les nits les passa sol i intento buscar una mà d'on agafar-lo perquè m'acompanyi en els meus somnis.

Amb l'expressió severa que atorguen els anys, els vells del lloc narren històries amb paraules que travessen el pensament i s'aferren amb força a l'esperit fent que el cos es dilueixi en els límits de l'emoció, de la por, de l'espant, anhelant sempre un final esperançador. Expliquen que els déus que habitaven aquesta terra van saber d'un arbre presumptuós, descomunal i arrogant que desafiava el cel. Contrariats amb la seva gosadia, el van jutjar per destruir-lo. Però despullar als homes de la seva ombra i el seu recer va fer excessiva la sentència. Compassius davant el seu final, van permetre la seva existència condemnant-lo a créixer amb absència de fullatge, fent-lo viure de cap per avall; amb les arrels al cap i les branques sota terra. Privant-lo de mostrar les seves flors al dia i decidint que fos la nit la companya de la seva esplendor. Només un moment fugaç, en la fissura que delimita la fugida de les ombres, es permet el miracle d'entreveure, amb l'entrada del dia, com el terra es transforma sobtadament en una catifa de flors marcides.
 

Al meu BAOBAB jo ja l'he perdonat, sabent que això no alleuja la seva pena.

Desperto... la llum amb prou feines té lloc per entrar aquí. Som sis a la cel·la i només a cops de colze es faria un lloc. Obro la finestra i la convido a passar. Esmorzo davant d'unes cares grises, tristes, desconcertades, lleganyoses i taciturnes, les quals són el reflex de la meva. Habiten en elles, com en mi, la incertesa i la desesperança. Amb la màgia dels meus números, atenuo la feixugor dels recomptes. Recomptes i més recomptes avui com ahir i aquest com demà i em formulo; sumant-me dos, multiplicant-me per sis, dividint-me entre cent i restant-me tot el que m'angoixa i tot i així no m'esfumo convertint-me en zero. El resultat sóc jo i segueixo estant aquí. Com un ocell engabiat, com EL MEU BAOBAB condemnat a la quietud letàrgica i els passos perduts del temps que s'atura. Passejant per un pati que és l'univers restringit de la meva esperança, un pou sense fons ple d'anhels frustrats.

Sorgeix l'opció d'una feina a la cuina del centre. Només l'obstinació personal, que s'oposa a la meva deriva, em fa aferrar-me a ella. Formació, treball en equip, compromís, esforç, companyonia, eficàcia, exactitud sonen com un refilet musical en una orquestra accelerada on la lletra la componen les patates, l'arròs, les cebes, els pollastres plomats, els cogombres fins, els enciams verds, les carxofes tendres i els pebrots vermells. Tinc la sensació que em surten ales i amb elles em penjo de l'estela de les hores que passen fugaces.

Desperto... Això és Mbour al costat de Dakar - Senegal.

Com vaig fer amb EL MEU BAOBAB, jo ja em vaig perdonar.

 

 

Dedicat a totes les persones que han estat al meu costat en aquests moments tan difícils de la meva vida. Particularment a la Senyoreta Sole, administradora del centre, el Sr. Oscar, funcionari i corrector .

Agraïment especial a la meva professora de català, la Senyoreta Jordina Carbonell i Yolanda Torres, cap de cuina del centre.

Fatou Ndoye

Wad-Ras

27 de març de 2014

Publicat per editor
Etiquetes:
21/05/2014

El passat mes de febrer, el Voluntariat per la llengua del Centre de Normalització Lingüística (CNL) de Badalona i Sant Adrià va posar en marxa una nova activitat adreçada a tots els participants en el programa i a una part de l'alumnat del cursos de català del centre. L'activitat, conduïda pels voluntaris del VxL Jordi Silvestre i Jaume Nuño, consisteix a fer cada primer dimecres de mes, al matí, una tranquil·la excursió (de 4 a 5 hores) per camins de muntanya propers a Badalona.

"Parla i fes camí. Mou-te en català!" és el nom d'aquesta nova experiència per practicar la llengua en un entorn sa, obert i agradable. La dinamitzadora del VxL de Badalona i Sant Adrià, Rosa López, va fer aquesta bonica crònica sobre la sortida que es va fer al març. Oi que vénen ganes d'anar-hi?:

El grup parteix de la Conreria cap al turó d'en Galzeran (484 m). Passades les vinyes d'Alella, i entre antics cirerers d'arboç, comença l'ascensió al turó i un cop allà es contempla una àmplia panoràmica: des de les ciutats de Sabadell i Terrassa, els massissos de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat, fins a una part dels enfarinats Pirineus.

Uns metres més enllà, entre matolls, el grup descobreix un monòlit geodèsic que va ser utilitzat l'any 1794 per mesurar el meridià de Dunkerque a Barcelona, i que va servir per determinar la logitud del sistema mètric. En Jordi explica que el seu inventor, fra Agustí Canelles, va ser un important astrònom i matemàtic.

Amb la torre de guaita al darrere l'intinerari continua cap al turó de Castellruf (459 m), situat al terme municipal de Santa Maria de Martorelles, on hi ha les restes d'un dolmen, un poblat ibèric i un castell del segle XI -anomenat també Castell Ruf- dels quals només queden vestigis d'alguns murs al costat de les ruïnes ibèriques.

Ara la pujada fa esbufegar més d'un i més d'una. Entre arrels, branques, i alguna ensopegada, s'arriba al cim i allí, al damunt d'unes roques, un petit pessebre sota un casc ben acolorit i guarnit dóna la rebuda als excursionistes (la tradició de dur un pessebre al cim d'una muntanya és un costum ben arrelat i estès entre les entitats excursionistes de Catalunya).

Ara sí, arriba el moment de fer una aturada, treure l'entrepà del sarró i contemplar els poblets de les terres vallesanes, llunyanes, silencioses.

Durant el camí, la conversa és distesa. La Glòria, alumna d'elemental 3, pren nota de totes les paraules i curiositats que va aprenent. En Jordi i en Jaume fan de guies amatents. En Francesc mostra les petjades dels senglars, els seus rastres i els senyals d'altres mamífers de la zona. Així, parlant i fent camí, s'avança entre una rica vegetació: galzerans, falgueres, fonoll, romaní, fins i tot un micaquer i un petit bambú. Es parla, s'escolta, se sent piular un pit-roig i, entre alzineres, algú reconeix el cant d'un rossinyol.

Ja de tornada el grup passa per tres fonts: per la font de la Teula (amb un rajolí d'aigua i una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes), la font de la Bassassa (és un bon abeurador pels senglars; un lloc esplèndid, amb un gran arbre caigut al mig que dóna més encant a l'entorn) i per la font del Ferro. La vegetació de l'indret és la típica d'un torrent humit, fonamentalment avellaners, alzina, heura, aritjol i falguera.

El grup, satisfet de la caminada, del dia i de la companyia, veu amb bons ulls la iniciativa d'aquestes sortides. A l'abril, ens esperen més racons a descobrir!

Fotografies de la sortida: http://ves.cat/k7ec i http://ves.cat/k7eG

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!