Blog

Sóc voluntari lingüístic i porto més de deu sessions de conversa. Cada setmana em veig una hora amb una persona que aprèn català i que desitja practicar-lo amb algú que ja el parli i li pugui suggerir millores per a l'aprenentatge.

A mesura que han passat els dies i les setmanes no he pogut evitar de fer-me algunes reflexions que poso a l'abast d'altres voluntaris i voluntàries, perquè em contradiguin si no hi estan d'acord, perquè hi afegeixin altres elements -atès que l'experiència és molt rica i permet ser pensada i viscuda des d'angles ben diversos-, o perquè vegin simplement una de tantes maneres concretes de fer-se càrrec d'una tasca tan engrescadora.

1. Complir

No és tan fàcil com sembla, per a persones adultes que tenen diferents requeriments i responsabilitats, complir amb el compromís d'atendre durant una hora setmanal -i durant tres o quatre mesos- una persona que vol aprendre català. Ni tampoc és fàcil per al voluntari aprenent, que pot tenir tantes o més dificultats que l'ensenyant... Em refereixo al fet de presentar-se al lloc i a l'hora on havíem quedat. Hi pot haver un oblit, una obligació ineludible, una dificultat d'accés, un malentès entre les dues persones... Cal preveure les situacions i avisar amb temps. Si no és possible, cal que hi hagi una ràpida presa de contacte amb l'interlocutor voluntari per tal d'excusar-nos o explicar el motiu de l'absència.

Pels comentaris que he sentit d'altres voluntaris, aprenents i ensenyants, aquest aspecte ha causat alguns malentesos que han dut a la fallida de les trobades. A l'inici, les dues persones no es coneixen gaire i si falla algun contacte telefònic o alguna cita, és possible que sigui interpretat per alguna de les dues parts com que l'altra se'n desentén.

2. Preguntar

En què ha de consistir, bàsicament, la nostra intervenció? Jo crec que el que podem fer sempre és preguntar. I gairebé res més. Les preguntes acostumen a ser curtes (si no, resulten molt complicades) i per això és bo que preguntem, és a dir, que parlem poc i que fem parlar molt al nostre interlocutor. Però considero que les preguntes han de tenir dues característiques importants, una que fa referència als temes i l'altra, a la llengua que domina el voluntari aprenent.

Preguntes que no comprometin. Crec que hem de ser discrets i no cercar la polèmica. No hem de fer preguntes que intuïm com a indiscretes, tant si són sobre la persona amb qui parlem, com si són sobre les seves conviccions més pregones (religió, política...) o sobre les seves activitats personals. En tot cas, si apareixen aquests temes, que sigui perquè l'interlocutor vol comentar-los. I fins i tot en aquest cas, és bo no afavorir que el tema es desenvolupi, sobretot per una qüestió d'aprenentatge: quan un tema ens involucra molt, és difícil que atenguem simultàniament al contingut i a la forma, és a dir, a la llengua amb què el transmetem, objectiu bàsic del voluntariat.

Preguntes que s'adaptin al domini lingüístic de l'aprenent. És evident que la conversa ha de córrer pels camins de l'espontaneïtat i que no cal, en principi, seguir cap altra norma que l'esmentada de la discreció. Però crec que no està de més pensar que les preguntes sobre gustos, preferències i costums són les que tenen una resposta més fàcil, ja que amb elles aconseguim que l'interlocutor s'expressi de forma bastant senzilla (m'agrada, m'encanta, prefereixo...) i són molt apropiades per a principiants. Després, les preguntes en què es demana la descripció de llocs o ambients permeten que el voluntari digui què hi ha i com són les coses i els entorns que coneix, sense gaires complicacions verbals. Les preguntes sobre anècdotes o històries passades ja demanen un cert domini dels temps verbals. I les que sol·liciten del nostre interlocutor que doni consells o instruccions sobre algun procediment o que parli a partir d'hipòtesis reclamen un domini encara més elevat de la llengua.

3. Escoltar

És la feina més important. I la més enriquidora. Jo he conegut costums, llegendes i aspiracions d'un país que m'era bastant llunyà. Me les ha explicat el meu interlocutor. Ha fet una llarga pràctica d'exposició oral: de vegades s'aturava, em preguntava com es deia tal o tal cosa, tornava a començar les frases, es passava a la llengua materna per manifestar alguna dificultat... però s'ha dedicat a parlar. I m'ha dit que no li feia res equivocar-se, tornar enrere, que la situació era ideal per aprendre i aconseguir fluïdesa... Alguna vegada jo també li he explicat coses que hi ha i que passen aquí, en el meu entorn. Ho he fet quan ell hi ha estat interessat. Escoltar m'ha permès formular moltes altres preguntes.

Escoltar, sí, és clar. Però, i corregir? A mi m'ha costat escoltar l'aprenent i no aturar-lo per corregir-li errors. És una temptació. Em van dir que no ho fes i no ho he fet. I he fet bé. No és una classe particular sinó una estona de conversa. És clar que l'aprenent sap que li cal més correcció en parlar i que jo li podria dir com s'han de dir moltes coses. Però es desmuntaria la conversa. El que he fet, quan he vist que ell no se'n sortia amb alguna expressió, paraula, verb, etc., ha estat proposar-li discretament una solució, sense donar importància a la intervenció momentània. Però sempre que m'ha preguntat com es diu una cosa, li he donat una resposta. Només una vegada, després de veure que sempre pronunciava les "ce", "ci" com si fossin castellanes, i després de moltes sessions de conversa, em vaig atrevir a dir-li que milloraria molt si pronunciés les ces com si fossin esses.

4. Respectar

La persona que he atès m'ha manifestat diverses vegades que el fet d'aprendre català li ha permès de posar-se en contacte amb altres aprenents, amb voluntaris lingüístics, mestres, etc. I que s'ha sentit atesa, escoltada, valorada. Jo, això, considero que és tan important com l'aprenentatge. Si no passa res advers, aquesta persona sempre veurà amb bons ulls el fet de la llengua catalana. I parlarà català.

No ha estat el meu cas, però pot passar que l'interlocutor algun cop exposi conviccions o maneres de pensar molt diferents de les nostres. Que faci judicis amb els quals no estiguem d'acord. Crec que s'ha de procurar no iniciar la polèmica, pels motius que he dit abans, i buscar punts de conversa en què ens sentim còmodes tots dos. Crec que el respecte mutu pel que fa als judicis de valor és una condició indispensable per a l'èxit d'aquesta experiència. Tinc la convicció que calen moltes més iniciatives que permetin a les persones i als col·lectius nouvinguts incloure's efectivament en cercles on el diàleg i la participació siguin a la base dels seus objectius. Iniciatives que aconseguirien acostar moltes posicions inicialment allunyades.

5. Suggerir

Hi pot haver ocasions en què l'interlocutor demani informació sobre coses que li interessen: llocs on poder informar-se de cursos ocupacionals, llocs pròxims a la ciutat i interessants per conèixer, recursos lingüístics, títols de novel·les per llegir... No hem de desaprofitar l'ocasió d'informar, suggerir, aconsellar fins i tot, quan l'altra persona ens demana un suport que potser va més enllà de la nostra tasca conversacional. Ep!, si podem i si no ens suposa una atenció especialitzada.

Jordi Esteban

He donat aquestes reflexions a la meva companya de conversa i ella ha volgut deixar escrita, també, les impressions de la seva experiència:

Sóc una dona de 36 anys, nascuda a Galícia. Porto dos anys i mig a Catalunya, concretament a l'Hospitalet i, per a mi, les converses que he fet amb el voluntari per la llengua que m'han assignat han sigut d'una gran ajuda, perquè penso que els cursos de Normalització Lingüística tenen una mica de mancança de pràctica oral de la llengua que estem aprenent; la persona amb qui xerro és seriosa, responsable, educada. He après molt, moltíssim, i ha sigut una experiència molt positiva.

N. A.

Relat escrit per la voluntària del VxL Rosa Maria Sánchez, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb persones internes al Centre Penitenciari Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada:

Abans de tocar el cel

La primera vegada que els meus peus van trepitjar la presó de Lledoners era un dia de primavera ben esplendorós i poc em podia imaginar el que em trobaria. Sempre havia tingut la imatge de presons amb barrots grossos, gent bruta i amb cara de mala maror. Tenim la imatge que allà hi ha gent dolenta i conflictiva, però no ens parem a pensar quines circumstàncies han rodejat les seves vides: són persones com nosaltres, que tenen família, que els agrada gaudir de la natura, menjar i beure, que agraeixen un somriure, una paraula amable, un petó...

Quan m'expliquen que avui han plorat veient el seu fill caminar per primera vegada, que han pogut parlar per telèfon amb la seva mare i quan sento que ja tenen ganes que arribi l'estiu m’adono que allà dintre hi ha persones que estan fetes d'aigua i de mel, que agraeixen  que els escoltis mentre et parlen de la il·lusió de tenir la llibertat algun dia. “Em falta poc per sortir”, diu en Joan amb un somriure.

La primera vegada que havia d'anar a la presó el meu fill petit em va dir: “Mama, ja podràs sortir després?”. Això encara em va fer venir més ganes d’anar-hi, perquè jo el que volia era ajudar-los. Des de llavors mai he dubtat ni un sol moment a voler anar-hi, perquè per a mi ha sigut i és una de les experiències més enriquidores que he tingut a la meva vida, gràcies a això he après moltes coses que desconeixia, he après a valorar encara més moltes coses de la meva vida, la meva família, els meus amics, un somriure, un petó, una abraçada, una paraula amable... un petit missatge encisador que fa que en només una estona pugui fer sentir millor una altra persona, perquè no només hi vaig perquè practiquin el català, sinó que els ajudo a que aquella estona puguin ser una mica més feliços o, si més no, que no pensin en el que tenen allà dia a dia on, malgrat estiguin en bones condicions, estan privats de llibertat.

Serien moltes i moltes més coses que ara no puc expressar aquí però que em motiven moltíssim a anar-hi. "Ja marxes?" diu l’Annais, i jo li dic "si, ja és l'hora, però ja saps que tornaré eh?”. Ha sigut poc temps però he aconseguit que entre ells s'hagin intercanviat un somriure i unes paraules potser sobre el Barça o potser del que els agrada llegir i jo em faig pesada dient-los que han de practicar el català entre ells, em miren i somriuen.

Les cares d’agraïment no tenen preu, cada vegada que surto d’allà em sento com si hagués tocat el cel i sé que després d'aquesta experiència mai seré la mateixa persona, seré algú que dia a dia s'enriqueix sense monedes.

Relat escrit per la voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Sabadell Conxita Frasno, una de les persones que conversen en català una hora a la setmana amb persones que volen practicar-lo. Ella ho fa amb usuaris del Club Social Xamba de Salut Mental de Sabadell, que atèn persones amb algun tipus de malaltia mental.

Voluntariat amb La Xamba: el fruit de la mirada

Quan uns mesos enrere em van preguntar si m’agradaria ser voluntària per col·laborar en un grup de conversa amb persones que pertanyen al Club Social La Xamba, de Salut Mental Sabadell, d’entrada no vaig saber què contestar.

D’uns anys ençà faig de voluntària en el Voluntariat per la llengua amb persones vingudes d’arreu del món i això m’ha aportat unes satisfaccions i uns lligams impensables abans. He après sobre cultures, menjars, costums, punts de vista diferents, i tot plegat m’ha enriquit molt. Per tant, la meva experiència en aquest àmbit és molt positiva.

Ara, amb La Xamba, es tracta de persones afectades d’una malaltia mental que no parlen el català com a llengua primera. Si he de ser franca, no les tenia totes.

Abans de començar l’activitat, vam conversar amb la psicòloga de l’entitat. Ens va explicar el perfil de cadascú i ens va orientar sobre com ha de ser el tracte. I sobretot va deixar molt clar que el que es pretén simplement és que el nexe d’unió del projecte sigui la conversa en català com a motivació i com a factor d’inclusió social, ja que aquestes persones estan bastant mancades d’al·licients i d’objectius.

Després de conèixer els meus companys voluntaris i de parlar amb la psicòloga, ja no me’n va quedar cap dubte. I vaig dir que sí. No obstant això, però, amb el sí no n’hi havia prou, calia crear entre tots nosaltres un corrent d’entesa i complicitat.

Els primers dies la majoria miraven a terra, i se’ls notava cohibits. Vam haver de fer-nos dignes de la seva confiança perquè es deixessin descobrir la  mirada, i quan ho van permetre encara mostraven inseguretat, melangia, potser por, fins i tot.

Llavors vam adonar-nos que cal observar el comportament de cadascú per separat i oferir un tracte molt personalitzat. Així vam aconseguir que la força de les nostres mirades trenqués aquells murs invisibles i que ells, ara sí, ens comencessin a tornar les seves, plenes d’esperança.

Actualment les converses flueixen disteses, i els ulls reflecteixen la seguretat, la tendresa, l’alegria i l’amistat que compartim. Riem molt i procurem que tothom s’impliqui en la conversa i s’ho passi bé. Fem lectures senzilles, els anem a veure quan fan teatre, també visitem les exposicions de pintures dels quadres que han pintat... i tampoc no ens estem de fer petites celebracions!

Ara les seves mirades ja no defugen les nostres. Ben el contrari, les busquen. I nosaltres també busquem les seves. Perquè amb aquest intercanvi hem creat lligams, i ells ens han omplert i enriquit amb el seu tarannà, amb les seves històries interessants i les seves anècdotes divertides, amb la seva manera de parlar, amb les seves aficions i, per què no, amb els seus petits grans problemes de cada dia.

Aquest és el relat guanyador d'un concurs literari convocat enguany pel Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (CIRE). Més enllà del valor que el text té, el volem compartir amb vosaltres perquè ha estat escrit per una de les aprenentes que es troben per parlar en català amb persones voluntàries del VxL en alguns dels centres penitenciaris de Catalunya.  

El camí de la meva vida...

Vaig despertar... aquí la llum entra sense trucar, es despulla de la seva mandra imposant-se de manera abrupta a la nit que la precedeix. Acapara l'espai i sense cortesia m'obliga a saltar del llit. Totes les nenes sortim al carrer. Entre salts, rialles i jocs anem recorrent el poble fins als seus límits, trobant el descans a la falda d'un arbre. EL MEU BAOBAB.

El meu arbre té la pell grisa, és panxut i gran. Mira des del capdamunt simulant un gest altiu i així amagar que és compassiu i bonàs. Sembla un arbre de caramel en un lloc on tot és de conte. Una atracció misteriosa fa que estengui els meus braços per abraçar la seva immensitat mentre em sorgeixen llàgrimes, a les quals no poso remei. M'entristeix pensar que les nits les passa sol i intento buscar una mà d'on agafar-lo perquè m'acompanyi en els meus somnis.

Amb l'expressió severa que atorguen els anys, els vells del lloc narren històries amb paraules que travessen el pensament i s'aferren amb força a l'esperit fent que el cos es dilueixi en els límits de l'emoció, de la por, de l'espant, anhelant sempre un final esperançador. Expliquen que els déus que habitaven aquesta terra van saber d'un arbre presumptuós, descomunal i arrogant que desafiava el cel. Contrariats amb la seva gosadia, el van jutjar per destruir-lo. Però despullar als homes de la seva ombra i el seu recer va fer excessiva la sentència. Compassius davant el seu final, van permetre la seva existència condemnant-lo a créixer amb absència de fullatge, fent-lo viure de cap per avall; amb les arrels al cap i les branques sota terra. Privant-lo de mostrar les seves flors al dia i decidint que fos la nit la companya de la seva esplendor. Només un moment fugaç, en la fissura que delimita la fugida de les ombres, es permet el miracle d'entreveure, amb l'entrada del dia, com el terra es transforma sobtadament en una catifa de flors marcides.
 

Al meu BAOBAB jo ja l'he perdonat, sabent que això no alleuja la seva pena.

Desperto... la llum amb prou feines té lloc per entrar aquí. Som sis a la cel·la i només a cops de colze es faria un lloc. Obro la finestra i la convido a passar. Esmorzo davant d'unes cares grises, tristes, desconcertades, lleganyoses i taciturnes, les quals són el reflex de la meva. Habiten en elles, com en mi, la incertesa i la desesperança. Amb la màgia dels meus números, atenuo la feixugor dels recomptes. Recomptes i més recomptes avui com ahir i aquest com demà i em formulo; sumant-me dos, multiplicant-me per sis, dividint-me entre cent i restant-me tot el que m'angoixa i tot i així no m'esfumo convertint-me en zero. El resultat sóc jo i segueixo estant aquí. Com un ocell engabiat, com EL MEU BAOBAB condemnat a la quietud letàrgica i els passos perduts del temps que s'atura. Passejant per un pati que és l'univers restringit de la meva esperança, un pou sense fons ple d'anhels frustrats.

Sorgeix l'opció d'una feina a la cuina del centre. Només l'obstinació personal, que s'oposa a la meva deriva, em fa aferrar-me a ella. Formació, treball en equip, compromís, esforç, companyonia, eficàcia, exactitud sonen com un refilet musical en una orquestra accelerada on la lletra la componen les patates, l'arròs, les cebes, els pollastres plomats, els cogombres fins, els enciams verds, les carxofes tendres i els pebrots vermells. Tinc la sensació que em surten ales i amb elles em penjo de l'estela de les hores que passen fugaces.

Desperto... Això és Mbour al costat de Dakar - Senegal.

Com vaig fer amb EL MEU BAOBAB, jo ja em vaig perdonar.

Dedicat a totes les persones que han estat al meu costat en aquests moments tan difícils de la meva vida. Particularment a la Senyoreta Sole, administradora del centre, el Sr. Oscar, funcionari i corrector .

Agraïment especial a la meva professora de català, la Senyoreta Jordina Carbonell i Yolanda Torres, cap de cuina del centre.

Fatou Ndoye

Wad-Ras

27 de març de 2014