Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.
El Voluntariat per la llengua (VxL) es desenvolupa en diferents àmbits específics, d'entre els quals, el de la Sanitat. En aquest sentit, des del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura es dóna suport a les parelles lingüístiques que es formen a l'Hospital de Sant Joan de Reus.
La Maite Roldán i la Liana Avetisyan són treballadores de l’hospital i han participat en el VxL com a aprenentes. L'Anna, que treballa amb elles, ha estat la seva voluntària. Totes tres han assumit el compromís de parlar en català quan s’adrecin les unes a les altres i aquesta és la seva experiència:
La Liana és armènia i la Maite és andalusa, però totes dues coincideixen que han participat en el Voluntariat per la llengua perquè és la manera més natural de llançar-se a parlar una llengua, la catalana, que en aquell moment estudiaven totes dues. No s’estan de dir, ben convençudes, que els ha ajudat a perdre la vergonya a parlar en català i a adquirir més fluïdesa, tan necessària per a la feina que desenvolupen a l’hospital. La Liana, a més, tenia molt interès a conèixer la cultura catalana i la societat que l’ha acollit.
La Liana reconeix, però, que li costa mantenir una conversa una mica llarga en català perquè li falta una mica de vocabulari i aquesta mancança frena una mica la seva espontaneïtat. La Maite, en canvi, admet que no és difícil perquè l’Anna, la seva voluntària, té molta paciència i les ajuda a omplir les llacunes lingüístiques que tenen.
La generositat de l’Anna i el seu entusiasme també són dos factors que les empenyen a iniciar la conversa en català de manera natural i sense complexos, gairebé de manera espontània. Tot i les facilitats que els posa l’Anna perquè se sentin còmodes treballant en català, la Liana no maquilla una evidència clara i és que amb les amistats li és més fàcil parlar en català perquè són còmplices del seu procés d’aprenentatge; amb els desconeguts, en canvi, parla amb menys seguretat per por d’equivocar-se i de cometre alguna incorrecció lingüística que vol evitar.
La Liana ens va explicar una anècdota curiosa. És metgessa i fa entrevistes amb persones donants de sang. En una d’aquestes visites en un poble petit, i allunyat de Tarragona, enraonava en català amb un donant que, encuriosit pel seu accent, va voler saber de quin poble de Catalunya era. Ella, sense embuts, va dir-li que era de Yerevan i la primera reacció del donant va ser d’estranyesa perquè no coneixia aquell poble. Van riure tots dos quan es va adonar que li parlava d’un poble armeni.
Totes dues, la Maite i la Liana, exemplifiquen la voluntat d’aquestes persones que s’esforcen per integrar-se lingüísticament i ho fan d’una manera molt senzilla però a la vegada molt efectiva: parlant en català mentre fan la seva activitat professional. D’altra banda, l’Anna, la seva voluntària, també hi ha guanyat, i molt, perquè ha pogut promoure la seva llengua i s’ha enriquit del coneixement i de la cultura no d’una aprenenta, sinó de dues.
