Esteu aquí

Blog

Subscriu-te a  Blog
16/12/2014

El Voluntariat per la llengua (VxL) es desenvolupa en diferents àmbits específics, d'entre els quals, el de la Sanitat. En aquest sentit, des del Centre de Normalització Lingüística de l'Àrea de Reus Miquel Ventura es dóna suport a les parelles lingüístiques que es formen a l'Hospital de Sant Joan de Reus.

La Maite Roldán i la Liana Avetisyan són treballadores de l’hospital i han participat en el VxL com a aprenentes. L'Anna, que treballa amb elles, ha estat la seva voluntària. Totes tres han assumit el compromís de parlar en català quan s’adrecin les unes a les altres i aquesta és la seva experiència:

La Liana és armènia i la Maite és andalusa, però totes dues coincideixen que han participat en el Voluntariat per la llengua perquè és la manera més natural de llançar-se a parlar una llengua, la catalana, que en aquell moment estudiaven totes dues. No s’estan de dir, ben convençudes, que els ha ajudat a perdre la vergonya a parlar en català i a adquirir més fluïdesa, tan necessària per a la feina que desenvolupen a l’hospital. La Liana, a més, tenia molt interès a conèixer la cultura catalana i la societat  que l’ha acollit.

La Liana reconeix, però, que li costa mantenir una conversa una mica llarga en català perquè li falta una mica de vocabulari i aquesta mancança frena una mica la seva espontaneïtat. La Maite, en canvi, admet que no és difícil perquè l’Anna, la seva voluntària, té molta paciència i les ajuda a omplir les llacunes lingüístiques que tenen.

La generositat de l’Anna i el seu entusiasme també són dos factors que les empenyen a iniciar la conversa en català de manera natural i sense complexos,  gairebé de manera espontània.  Tot i les facilitats que els posa l’Anna perquè se sentin còmodes treballant en català, la Liana no maquilla una evidència clara i és que amb les amistats li és més fàcil parlar en català perquè són còmplices del seu procés d’aprenentatge; amb els desconeguts, en canvi, parla amb menys seguretat per por d’equivocar-se i de cometre alguna incorrecció lingüística que vol evitar.

La Liana ens va explicar una anècdota curiosa. És metgessa i fa entrevistes amb persones donants de sang. En una d’aquestes visites en un poble petit, i allunyat de Tarragona, enraonava en català amb un donant que, encuriosit pel seu accent, va voler saber de quin poble de Catalunya era. Ella, sense embuts, va dir-li que era de Yerevan i la primera reacció del donant va ser d’estranyesa perquè no coneixia aquell poble. Van riure tots dos quan es va adonar que li parlava d’un poble armeni.

Totes dues, la Maite i la Liana, exemplifiquen la voluntat d’aquestes persones que s’esforcen per integrar-se lingüísticament i ho fan d’una manera  molt senzilla però a la vegada molt efectiva: parlant en català mentre fan la seva activitat professional. D’altra banda, l’Anna, la seva voluntària, també hi ha guanyat, i molt, perquè ha pogut promoure la seva llengua i s’ha enriquit del coneixement i de la cultura no d’una aprenenta, sinó de dues.

Publicat per editor
Etiquetes:
12/12/2014

El Voluntariat per la llengua dóna suport a instituts i escoles d'arreu de Catalunya perquè apliquin el model de parelles lingüístiques entre l'alumnat menor d'edat que, com a tal, no pot participar encara en el programa general. És el que va fer el Servei Local de Català de Sant Andreu de la Barca (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller) amb l'Institut Montserrat Roig. Aquest és el relat que ha volgut compartir amb nosaltres la Manuela Silva (educadora social i llicenciada en Humanitats i tutora de l'Aula d'Acollida):

En relació al projecte de les parelles lingüístiques, que està emmarcat  en l’escola inclusiva i el centre acollidor i que pretén donar resposta a l’aprenentatge de la llengua catalana i a la cohesió de l’alumnat del centre, faig una reflexió per comentar que, a part dels resultats estrictament acadèmics, aquest projecte ajuda sobretot a veure quin paper adopta l’alumne d’aula d’acollida a l’aula ordinària i quines relacions té amb la resta dels alumnes. És sorprenent veure com de diferent pot ser el comportament, l’actitud i la participació, a l’aula d’acollida i a l’aula ordinària.

Per exemple,  recordo el cas de Paula Andrea, que havia nascut a Colòmbia i ara vivia a Catalunya amb el seu pare i la parella d’aquest. Un dia m’explicava plorant que al grup de l’aula ordinària alguns alumnes li deien negra i que s’havia barallat amb un noi perquè no volia que la insultessin. Va començar a plorar desconsoladament i a dir-me que ella no volia viure aquí a Catalunya perquè els nens eren molt dolents, m’explicava que  va deixar el seu país i la seva família per venir a viure amb el seu pare i tenir una vida millor, però aquesta vida no era la que s’esperava ja que era pitjor que la que tenia al seu país d’origen.

Jo veia que tenia moltes ganes de treure dolor i la vaig deixar parlar i dir tot el que ella volgués explicar-me quan, de cop, em va dir que un dia, quan vivia a Colòmbia, va presenciar la mort del seu germà de 19 anys en mans de dos homes que li van disparar un tret al cap i van sortir corrent. Jo no podia creure el que m’estava dient, però quan vaig parlar amb el seu pare m’ho va confirmar i em va dir que era cert, per aquest motiu ell vivia a Catalunya, ja que estava amenaçat per la guerrilla. Paula Andrea tenia només 9 anys quan va presenciar l’assassinat del seu germà i mai l’havien portat a un especialista, ella soleta s’havia treballat el dolor i ara es trobava que els seus companys de classe li deien negra.

Per tant, fent-la participar d’una parella lingüística a la classe, es va poder millorar la cohesió ja que l’alumna es va poder sentir més atesa i vam poder aconseguir l’assoliment de millors resultats, d’aquesta manera la vam allunyar d’una possible conflictivitat.

El fet que aquests alumnes obtinguin bons resultats i puguin preguntar i participar a classe els iguala a la resta de l’alumnat, fa que els augmenti l’autoestima i afavoreix la cohesió social i la integració al centre.

Publicat per editor
Etiquetes:
24/11/2014

Tot va començar l’any 2002, a Cornellà de Llobregat en un sopar d’amics on xerrant, xerrant sobre el tema de la immigració i la integració del nouvinguts a la llengua i cultura pròpies d’aquest país, es va constatar el fet que en els llocs on  la immigració havia estat molt potent i el nombre de catalanoparlants quedava en franca minoria, es produïa el fet contrari del que hauria d’ésser normal, és a dir, la llengua dels nouvinguts s’infiltrava dins la dels autòctons i es produïa el fet  d’integració invers.

Aquest és el cas de Cornellà de Llobregat, un poble que als anys 50 tenia uns 20.000 habitants, la llengua dels quals era el català, i que va patir un fort augment de població, de manera que, en molt pocs anys, va passar a tenir-ne 85.000. Aquesta emigració procedia majoritàriament  de pobles del sud de l’Estat espanyol i per tant els 65.000 nous cornellanencs tenien com a llengua materna el castellà,.

Aquest fet també provoca que els fills i els néts nascuts aquí no comparteixin la llengua familiar amb la del lloc on viuen i utilitzin únicament el castellà en totes les seves relacions i tan sols aprenguin el català a l’escola, com si  es tractés d’una llengua estrangera.

També van constatar que a moltes d’aquestes persones els agradaria utilitzar la llengua que havien començat a aprendre, però no trobaven llocs on l’interlocutor fos catalanoparlant, o els feia vergonya començar a parlar i quedar-se tallats.

Amb tots aquests raonaments, se’ls va ocórrer una manera on els no catalanoparlants poguessin parlar en català de forma planera i senzilla, sense haver d’estudiar, sense professor, sense altres persones que els coaccionessin, i que els servís per donar-los un impuls i una seguretat que els permetria al cap d’un temps poder parlar en català en qualsevol situació.

La manera és la que ara coneixem com a Voluntariat per la llengua. Un catalanoparlant i un que vol practicar la llengua es troben una estona i comparteixen alguna situació  habitual però parlant únicament  en català.

Aquest sistema dóna una confiança en si mateix que fa que al cap d’un temps  hom sigui capaç de dirigir-se a qualsevol lloc en català encara que no el parli correctament.

Els que eren al sopar van començar a escampar aquesta idea i una d’elles va començar a fer de coordinadora i a posar en contacte voluntaris amb aprenents i va ser la que em va dir si jo volia participar-hi. D’aquesta manera vaig començar amb noies sud-americanes que eren les cuidadores de familiars nostres. Des de llavors, ja no he parat de fer aquest voluntariat i cada any he tingut 1 o 2 aprenents de  diverses procedències, edats i sexes.

Aquest projecte es va explicar al Centre de Normalització Lingüística de Cornellà i, des del Consorci per a la Normalització Lingüística, es va fer arribar a la Generalitat de Catalunya, que el va fer seu, i va organitzar la manera d’escampar-lo per  tota la geografia catalana. Actualment, el mdel s’ha estès també a molts altres llocs del món.

L’últim any hem fet una altra modalitat de VxL, que ha consistit que tots els membres de l’Orfeó Catalònia, del qual jo sóc cantaire, hem fet un voluntariat comunitari amb una noia que acaba d’arribar de Santander i que té poc contacte amb gent d’aquí. Això ha fet que en poc temps s’hagi creat una complicitat i un lligam que fa que se senti molt integrada al grup.

 Albert Roig Cunill, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat

Publicat per editor
Etiquetes:
14/11/2014

Relat 265 del llibre Per no perdre'm les molles (Jesús M. Tibau, ed. Petròpolis, 2014):

Quan escric contes no pretenc explicar històries fantàstiques o fets extraordinaris (o sí), sinó intentar transmetre emocions. I sovint, en aquest sentit, la realitat guanya la partida a la ficció. Participo amb una lectura de contes en un acte especial, la Trobada de parelles lingüístiques a la Biblioteca de Tortosa, organitzat pel CPNL.

Aquesta activitat és extraordinària, i una bona mostra de la mena de país que som. Gent d’arreu del món, que per diverses circumstàncies arriba a la nostra terra, vol aprendre la nostra llengua, i voluntaris generosos ofereixen el seu temps per conversar, per compartir. En teoria, uns aprenen i els altres ensenyen, però estic segur que tothom juga els dos papers, i l’aprenentatge és mutu, i l’enriquiment també. La millor mostra la feu el parlament d’un dels voluntaris més antics, el Bernat Monllau. Explicà les seves motivacions per participar en el programa, com li agradava escoltar la gent gran quan era petit, com algunes persones li han donat la mà, com d’altres li han donat cops. Ell pretén donar la mà als nouvinguts, i s’emociona en explicar-ho.

Davant l’allau de notícies i atacs contra la nostra llengua que omplen els mitjans de comunicació, actes com aquest em reconcilien amb l’ésser humà.

Publicat per editor
Etiquetes:
13/11/2014

La revista Comerç i Ciutat de Cerdanyola del Vallès dedica cada mes un espai al Voluntariat per la llengua protagonitzat una parella lingüística en un dels punts de trobada del VxL de la ciutat. Aquest és l'article que Núria Tarridas (responsable del VxL a Cerdanyola, del Centre de Normalització Lingüística Vallès Occidental 3) ha elaborat per al número de novembre:

Avui, 20 d’octubre, ens hem trobat a "El Racó de la Plaça" amb la Laura Villarasa, voluntària, i la Laura Roman, aprenenta.  Els hem preguntat què tenen en comú i s’han posat a riure i han respost: “el nom! “ Casualment avui és el seu sant. La Laura Villarrasa diu que no el celebra, però que ho sap perquè avui l’han felicitada.

De fet, tenen en comú una magnífica amistat, perquè les Laures ja van deixar de ser parella lingüística ja fa més d’un any i encara ara es troben un cop a  la setmana per explicar-se les seves coses. “Hem anat més enllà!”, diu la Laura Villarrasa, que està molt contenta d’haver conegut el pare de la seva amiga, que va venir al maig passat i que es va interessar molt per la situació que estem vivint aquí en aquests moments.

La Laura Román és mexicana, de León, i fa tres anys i mig que va venir a viure a Cerdanyola per amor. És dissenyadora gràfica i treballa com a autònoma. Ha fet diversos projectes de muntatges de revistes mexicanes. Li agrada viure aquí perquè és fora de la gran ciutat. Ens explica que l’any 2000 ja va venir durant sis mesos a Barcelona a fer un curs de retoc fotogràfic, però no pensava que tornaria anys més tard per quedar-se a viure a Catalunya.

La Laura Villagrasa, després de preguntar-li com es van conèixer, diu “en broma” que la culpa la tenim nosaltres, que les vam presentar a la trobada del Voluntariat per la llengua de fa dos anys. Filla de Poblenou, va venir a viure a Cerdanyola fa uns deu anys, per sortir de la ciutat. És una persona bastant xerraire i, per això també es va avenir de seguida amb la seva aprenenta, que és molt tranquil·la i de bon tracte.

Normalment queden dimarts o dijous al migdia i van a prendre alguna cosa plegades mentre fan petar la xerrada. S’han intercanviat diversos llibres: La casa del silenci, L’estiu que comença... i algunes de les converses són sobre literatura. També han participat en algunes activitats del Voluntariat per la lllengua, com la ruta del 1714, la d’aquell dia que va nevar!

La Laura Román ens expica que li va sorprendre descobrir que algunes paraules catalanes també s’utilitzen a Mèxic, però en un sentit diferent. “Escombrar significa fer neteja, endreçar la casa. I si comparem la cuina, les diferències són molt grans. La base del menjar de la cuina mexicana és el blat de moro, però és un blat de moro de gust neutre –no tan dolç com el que hi ha aquí- que serveix de base per fer les coquetes (les tortitas). Si es pleguen per la meitat i s’omplen de formatge i pernil dolç es diuen “quesadillas”. També s’hi pot posar guacamole, a dins o per sobre. Hi ha una infinitat de salses. La salsa verda, feta a base d’un tomàquet verd petit agredolç, ceba i xili, és una salsa freda força comuna. És tan famosa com l’alioli d’aquí, que també sé fer. Tot és qüestió de remenar!”    

Publicat per editor
Etiquetes:
28/10/2014

Recordo perfectament el dia que vaig rebre una trucada de la propietària d’una floristeria de Barcelona explicant-me que tenia un jove empleat d’origen marroquí que estava interessat a millorar el seu català. A partir d’aquí tot va ser molt ràpid…

En Mohamed es va apuntar a formar part del programa Voluntariat per la llengua que, com sabeu, consisteix a unir persones que parlen habitualment català amb persones que no el parlen però que el volen aprendre amb un compromís: que la parella lingüística es trobi un cop a la setmana, un mínim d’una hora durant deu setmanes per parlar de diferents temes, aficions, etc.

De seguida li vam presentar la seva parella lingüística, la Carme. Una mestra jubilada voluntària de la Plataforma per la Llengua i que també dóna suport a altres projectes de l’entitat.

Actualment ja porten més de les 30 trobades que com a màxim permet el programa, ara ja com amics. Resulta que han quedat un munt de vegades, dos cops per setmana, al principi. Però el més tendre de tot és que cada vegada que queden, el Mohamed li regala un ram de flors. Queden a la floristeria on treballa i la Carme, una enamorada de les flors, no li sap dir que no. Van començar sent parella lingüística però, com passa en molts casos, han acabat mantenint  una relació d’amistat.

Es tracta d’ajudar els aprenents a practicar el català i aconseguir que tinguin més confiança i fluïdesa, No es tracta de rebre classes de català, sinó que es  llencin a parlar sense vergonya i sense embuts, més bé o més malament; això és igual, la qüestió és que ho facin, no és tan difícil com sembla!

Efectivament una flor no fa estiu, i caldria dir que ni dues no fan primavera, però moltes flors fan un ram i, a més, són ben boniques!

Eulàlia Buch.

Àrea d'Acollida lingüística de la Plataforma per la llengua (entitat col·laboradora del Voluntariat per la llengua)

Publicat per editor
Etiquetes:
23/10/2014

Gerard Escarré, dinamitzador del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, ha fet aquesta entrevista a la Teresa i la Coral, una de les parelles lingüístiques que han participat en el Voluntariat per la llengua des de la campanya Mou-te en català!

La Teresa Barriach és una voluntària catalana que ha participat en diverses edicions del Voluntariat per la llengua. Una de les seves aprenentes ha sigut la Coral Martínez, que va néixer a Càceres i fa trenta–vuit anys que viu a Tarragona. Van ser la parella convidada a la festa dels 10 anys del Vxl pel CNL de Tarragona.

Gerard: Com vau conèixer el programa?

Teresa (voluntària): Al pavelló d’esports de Campclar gràcies a la publicitat del Mou-te en català! Després vaig omplir la butlleta per apuntar-m’hi com a voluntària.

Coral (aprenenta): La meva professora del taller de conversa em va recomanar que m’apuntés al Voluntariat per la llengua per adquirir riquesa i fluïdesa de vocabulari.

G: Com us ha anat l’experiència?

T (vol.): La meva experiència personal ha sigut molt bona i m’ha enriquit molt personalment. Amb aquesta activitat he conegut persones d’altres cultures que també m’aporten coneixements. És una gran satisfacció personal fer conèixer la meva llengua.

C (apr.): M’ha agradat molt, el meu entorn és de parla castellana i aquesta iniciativa m’ha permès parlar en català en la meva vida quotidiana.

G: Alguna anècdota arran de les trobades?

T (vol.): Més que anècdotes, guardo molt bons records, especialment el dia que la Coral em va regalar un llibre dedicat pel seu fill.

C (apr.): Amb la Teresa no ens coneixíem i va ser una gran sorpresa descobrir, mentre parlàvem en una de les nostres hores de conversa, que jo ja coneixia part de la seva família.

G: Què us va semblar la festa dels 10 anys del Vxl?

T (vol.): Va ser una acte ben organitzat i on vam descobrir la gran quantitat de gent que hi participa. Tant de bo els mitjans de comunicació es facin més ressò d’iniciatives com aquesta.

C (apr.): Una trobada molt interessant per conèixer gent  de diferents cultures que hi participen en diversos punts del territori.

G: Teresa, has participat en diverses edicions i, en algunes ocasions, amb dues aprenentes alhora. Com es desenvolupaven les trobades,  en ser tres persones?

T (vol.): Per la meva experiència, hi ha aprenents que són més xerraires i menys tímids que d’altres. La meva tasca ha sigut de moderadora perquè, en el grup de conversa, tothom pugui parlar i l’hora de conversa sigui aprofitada per tothom.

G: Com animaríeu la gent a apuntar-se al Voluntariat per la llengua?

T (vol.): Aquest projecte és una de les millors maneres de fer conèixer la nostra llengua.

C (apr.): La meva experiència ha sigut molt positiva, interessant i enriquidora. Per això, recomano a tothom que s’hi apunti.

Publicat per editor
Etiquetes:
21/10/2014

Em dic Aida Suñé, tinc 27 anys i sóc filòloga catalana. Actualment estic fent el Màster d'Ensenyament de Català per a Immigrants de la UdL. Vaig començar a fer les pràctiques al CNL de Lleida en què assistia a un curs de nivell bàsic 1 adreçat a persones nouvingudes que estaven a l’atur. Les pràctiques van ser molt interessants  i de seguida vaig empatitzar amb l’alumnat del curs. Tant és així que em vaig engrescar a participar com a voluntària lingüística en unes tertúlies a l’Escola Cervantes on la majoria d’aprenentes eren berbers. Primer vam fer 10 hores de tertúlia, que es van allargar fins a 30 hores.  Acostumàvem a parlar de situacions de la vida quotidiana, com ara presentar-se o descriure’s. Un dia fins i tot vam anar a la Biblioteca Pública de Lleida perquè es fessin el carnet d’usuari i coneguessin la  biblioteca, ja que la majoria en desconeixien el funcionament. També vam parlar de tradicions com Sant Jordi i costums populars, amb cançons com  La masovera tot i que moltes ja les sabien gràcies als seus fills.

Hi ha un parell d’anècdotes que em van passar durant els tres mesos que vaig estar amb elles. La primera va ser quan parlàvem de les parts del cos. Els vaig ensenyar una foto de la Gioconda i una altra del David de Miquel Àngel i la meva sorpresa va ser quan totes es van començar a tapar els ulls i a fer un gran rebombori. En fi..., qüestions de vergonya, de tabús, etc. I la segona va ser quan vam mirar la foto de Lalla Salma, la reina del Marroc per fer-ne una descripció. Van començar a cantar! Estaven entusiasmades amb la foto! L’adoren! Diuen que és molt guapa i que vesteix molt bé! Van començar a preguntar-me com es deia en català arracades, braçalets...

Amb aquesta experiència puc dir que se m’han trencat tots els esquemes del que he après al màster, perquè tota part teòrica necessita una pràctica per a la vida real. Participar en aquestes tertúlies m’ha permès aproximar-me a un col·lectiu desconegut i l’he trobat apassionant. Tot i semblar distants, són molt agraïdes, afectuoses i generoses!

Crec que un voluntari ha de saber transmetre el gust per la llengua i motivar-los perquè l’aprenguin. La meva experiència ha estat fantàstica i per això animo a tota la gent jove que s’apunti al Voluntariat per la llengua!

Aida Suñer, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Lleida

Publicat per editor
Etiquetes:
16/10/2014

La Carme Noguera és una voluntària que acaba de fer 100 anys. Sí, ho heu entès bé, 100 anys! De fet, és la voluntària més gran de Catalunya, però diu que es veu amb cor de fer més parelles mentre “sigui normal”. I què vol dir ser normal per la Carme? Vol dir fer vida normal, com fins ara, al marge de l’edat.

La Carme, encara que us pugui semblar estrany, es desplaça a peu per Vic, tot i que pensa que els darrers cinc anys ha perdut “una mica de velocitat”. Va a classe de francès i, fins fa ben poc, també aprenia anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. Es defineix com una persona independent i un pèl rebel. Pel seu aniversari va demanar un ordinador portàtil, perquè creu que la clau per poder envellir amb dignitat és no “caducar”. “Sóc gran però no estic caducada”, ens diu la Carme, amb qui es pot parlar absolutament de tot, de política, d’història, de viatges, de llengua... Perquè us en feu una idea, fa només 3 anys se’n va anar a Londres a practicar anglès i en fa 5, va fer un creuer meravellós. De la primera meitat del segle XX recorda especialment la infantesa, que va passar a Olot, i el temps que va viure a Barcelona mentre estudiava infermeria a la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat. Era el temps de la República. Un cop formada va exercir fins després de la guerra a l’Hospital Clínic.

Quan parlem del VxL recorda la seva participació a la representació dels Pastorets i d’una obra de teatre basada en contes de Pere Calders. Aquestes representacions les van protagonitzar els voluntaris i aprenents del CNL d’Osona. També té molt present l’acte de celebració del desè aniversari del VxL, que es va fer l’any passat a Barcelona i al qual va assistir.

Sens dubte, però, del que més parla és de les dues parelles que ha tingut, la Sarah i en Julius, tots dos dels Estats Units.

La Sarah va néixer i va viure molts anys a Nova York i, tot i que el seu pare és català, només parlava anglès. Quan es va decidir a venir a Catalunya a buscar part de les seves arrels, es va trobar que a Vic li era difícil relacionar-se sense saber català. Per això es va apuntar als cursos del CNL d’Osona i al VxL. La Carme recorda que es trobaven cada setmana per esmorzar plegades i que, a poc a poc, es van anar fent amigues. Al final la Sarah anava a dinar alguns dies a casa de la Carme, que procurava fer-li macarrons, perquè li agradaven molt. Recorda també un dia que va acompanya la Sarah al Palau de la Música a recollir un premi de poesia. Va ser un acte molt llarg en què només va poder llegir unes línies del seu poema i va agrair sincerament a la Carme la paciència que havia tingut per haver-se hagut de desplaçar a Barcelona i per haver hagut d’esperar tant per sentir-la però, especialment, per haver-la ajudat a pronunciar una paraula molt difícil per a ella, “nenúfar”. Cada cop que li ve al cap aquesta paraula es recorda de la Sarah, que ja no viu a Barcelona però amb qui manté el contacte. De fet, a l’estiu, quan va fer els 100 anys, li va enviar un text de felicitació.

Pel que fa a en Julius, també nord-americà, quedaven cap al vespre i recorda que reien molt, perquè ell sempre demanava cervesa i ella, aigua. En Julius sempre exclamava: “aigua!”, amb una ganyota, mentre ell es bevia una bona gerra de cervesa ben freda. A més, estèticament també feien una parella ben curiosa: una dona de més de 90 anys i un noi amb rastes! Amb en Julius, a més de parlar en català, també practicaven una mica l’anglès. Ell li feia aprendre frases llargues de memòria que la trobada següent havia de recordar.

Del VxL en destaca la possibilitat d’haver pogut conèixer persones d’altres països i cultures que, com en el cas de la Sarah, s’han convertit en amigues. A més, les estones de conversa l’han enriquida des d’un punt de vista humà i cultural.

Mònica Jaume, dinamitzadora del VxL de Vic (Centre de Normalització Lingüística d'Osona)

Publicat per editor
Etiquetes:
10/10/2014

Vinc de Berga i m’acosto a Lledoners. Un kilòmetre més o menys abans d’arribar-hi m’impacta el canvi radical del color de l’asfalt, un vermell argilós que em portarà fins a les portes de la presó. Tota aquesta visió m’aporta l’estranya sensació que m’allunyo del món “normal” per introduir- me a un lloc apartat i fosc on sembla que ningú n’ha volgut saber mai rés. Una societat lligada i amagada de les inquisidores mirades dels altres, sobretot de les dels responsables de les grans decisions. Malgrat aquest trist desencant, veig que fa un gran matí de divendres amb un sol de l’hòstia! Estic content i també nerviós. És el meu debut! Em sento alegre i també espantat, amb mirada clara com si fos un nen!

Una vegada a dins i després d’anar passant i passant els nombrosos controls de seguretat dels meus divendres al matí, hauré conegut els meus fidels companys de conversa en català. Unes xerrades que suposaran per a mi molt més que unes classes simples de correcció d’idioma. M’aportaran la consciència i certesa de que per moltes informacions de que disposem en qualsevol tema o persones de la vida, tan sols hi ha un moment veritable i fiable: el de la pròpia vivència i experiència des de la mirada d’un nen.

És mitjançant aquest estat on les falses diferències i prejudicis que ens separen i empresonen desapareixen i on la comunicació pren la rellevància que es mereix per convertir-se en un compartir amb els altres més sa, empàtic i igualitari, com el que voldria tenir qualsevol nen, o com el que jo he tingut amb els meus companys de conversa en català de Lledoners.

Jordi Viñas és un dels voluntari del Centre de Normalització Lingüística Montserrat que conversa en català amb persones internes en el Centre Penitenciari Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada

Publicat per editor
Etiquetes:

Pàgines

Subscriure a Voluntariat per la llengua - Bloc

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 

separador de seccions

separador de seccions

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!