Esteu aquí

Aprendre sense imposicions

En José Luis Hurtado és un aprenent del VxL de l'Oficina de Català d'Esparreguera (del Centre de Normalització Lingüística Ca n'Ametller). Després d’haver assistit a un Club de lectura i escriptura creativa, va escriure aquest relat:

Mai no és tard

Fidel era un nen nascut l’any 1950, anys molt difícils per a tots els espanyols, però molt més per a les famílies andaluses que no tenien feina per a poder-se guanyar la vida. Quart de nou germans, va començar el col·legi amb cinc anys, els que permetia o manava el govern, just l'edat amb la qual ells creien que els adolescents podien començar a cantar els himnes de l'època, i resar el rosari. És amb el que els picaven el cervell. Si no cantaven o resaven, no tenien dret a llapis, quaderns o llibres. Per nassos havien d'aprendre el que els manaven: el Cara al sol, el Vamos niños al sagrario, resar el rosari i algunes cançons més dels “fletxes”.

La veritat és que Fidel no era gaire bon estudiant d'aquests temes i sempre estava castigat. Ni sabia cantar, ni resava, ni els diumenges anava a missa, que era obligatori. Fins que un dia el professor i el capellà li van dir que, si no feia el mateix que la resta de companys, no li donarien llet en pols ni aprendria a llegir i escriure.

Per això, Fidel no va tenir més remei que aprendre les cançons, encara que no li agradessin, però ell volia aprendre a llegir i escriure com els seus companys.

Quan un matí Fidel donava menjar als animals del corral de casa, es va posar a cantar. Fidel cantava i cantava les cançons "aconsellades", però el seu pare, que dormia, perquè havia tingut torn de nit, es va despertar i es va llevar:

- Fidel, ja saps cantar─ va dir el pare amb veu greu i posat molt seriós.

- Sí, pare, i de memòria!

- Doncs, com que ja cantes molt bé, no cal que segueixis estudiant. Demà aniràs a treballar, així no hauràs de cantar més.

Fidel no tenia vuit anys encara, però sí molta il·lusió perquè el seu pare li havia dit que li ensenyarien a llegir i a escriure i fer comptes. A partir de llavors la vida de Fidel va ser tan agitada que no tenia temps per a jugar; a les vuit del matí començava la feina fins a la una, i de dos quarts de tres fins a les sis, que plegava; després, a estudiar fins a les nou del vespre. Així cada dia de l’any, menys el Divendres Sant, que estava prohibit, fins que el Fidel va poder, per fi, examinar-se per obtenir el certificat d'estudis primaris.

Fidel seguia treballant com sempre, i ara, amb les tardes lliures, podia jugar amb els seus amics a futbol, però no el volien en cap dels seus equips, perquè deien que era molt maldestre. Però, en canvi, els agradava que estigués entre ells, s'ho passaven genial. Es divertien molt dins de les seves possibilitats, sobretot els diumenges, quan feien els guateques als corrals. Cada setmana era en una casa diferent i, com que eren tants i es coneixien de tota la vida, els seus pares no hi posaven impediments, ja que d’aquesta manera els tenien controlats. De vegades també s'ajuntaven per ballar amb els seus fills; sempre deien que l'important era gaudir del moment.

Però, és clar, el temps passa per a tothom i un dia Fidel es va adonar que era impossible seguir al poble, no per falta de feina, sinó perquè ell era i és una persona inquieta, i sempre en desacord amb els governants de torn. Fidel deia que la seva bandera era la tricolor, i que “la del gall dindi” li feia fàstic. Per això, un dia li van aconsellar que callés o, si no, tindria problemes. Aquest consell l'hi va donar un policia nacional pare d'un amic. Aquesta mateixa persona va parlar amb el pare de Fidel perquè el convencés.

A partir d'aquí Fidel es va replantejar que el millor seria deixar el poble per evitar problemes. Això sí, mai no canviaria d'opinió respecte els governants. I el temps li està donant la raó, al murri... Se n’està sortint.

Avui té gairebé seixanta-cinc anys, prejubilat, sense haver cobrat mai l'atur, havent treballant des dels vuit anys i, des que va arribar a Barcelona, sempre en empreses catalanes, algunes de les quals ja no existeixen i d'altres, com l'última en què va treballar, l’any 1979, que segueix activa i amb molt bona salut.

Un cop jubilat, Fidel no sabia què fer per passar el temps. El bar no li desagrada per prendre una cervesa o una copa de vi, però tot el dia al bar embruteix les persones; passejar pel camp és agradable, però cada dia i molt de temps seguit és avorrit; i tot el dia dins de casa estirat al sofà no és bo per a la salut.

Fidel hi donava voltes i voltes, i no trobava una sortida útil a la seva situació. Fins que un dia una trucada telefònica va canviar la seva vida: la seva filla li trucava per veure si podia recollir la seva néta al col·legi, ja que ella no tenia temps d'arribar a l'hora per problemes de trànsit. La filla del Fidel li va demanar que li portés un entrepà i un suc, perquè, un cop fora de l'escola, s'ho mengés al parc juntament amb les seves amigues. I així ho va fer Fidel.

El que aquest home no s'esperava era que la seva néta de tres anys sortiria del col·legi parlant-li en català. Mai no ho hauria imaginat. Quan la néta li va demanar el berenar, Fidel es va quedar en blanc, no sabia què li demanava. I així una vegada, dues vegades, i a la tercera vegada ho va fer cridant.

- Iaio, què em portes per berenar, que tinc gana?

I Fidel, molt seriós, va respondre:

- No me grites, toma el bocadillo y cómetelo, si no nos iremos para casa sin que juegues con tus amigas.

I Alexandra, la néta, va respondre amb molt geni:

- Pero, yayo, si es lo que te estoy pidiendo, que no te enteras, yayo, ¡tú no te enteras!

Fidel va mirar al seu voltant i es va adonar que els pares dels altres nens somreien, sense maldat en les seves mirades, però somreien.

Això va ser el que va fer pensar a Fidel que la jubilació no era un càstig per tenir certa edat, i que podia recuperar el temps que en la seva infantesa li van prendre. I no ho va pensar dues vegades, i en una reunió familiar els va comunicar que volia estudiar.

Tots es van sorprendre, i més quan els va dir que estudiaria català, ja que volia poder parlar amb la seva néta en el seu mateix idioma. Així ho va fer Fidel; el que li van negar de petit, gràcies a la seva néta, ho està fent després de jubilat: aprendre sense l'obligació de cantar himnes indesitjables.

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar que vostè és una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

separador

separador

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!