Tot va començar l’any 2002, a Cornellà de Llobregat en un sopar d’amics on xerrant, xerrant sobre el tema de la immigració i la integració del nouvinguts a la llengua i cultura pròpies d’aquest país, es va constatar el fet que en els llocs on  la immigració havia estat molt potent i el nombre de catalanoparlants quedava en franca minoria, es produïa el fet contrari del que hauria d’ésser normal, és a dir, la llengua dels nouvinguts s’infiltrava dins la dels autòctons i es produïa el fet  d’integració invers.

Aquest és el cas de Cornellà de Llobregat, un poble que als anys 50 tenia uns 20.000 habitants, la llengua dels quals era el català, i que va patir un fort augment de població, de manera que, en molt pocs anys, va passar a tenir-ne 85.000. Aquesta emigració procedia majoritàriament  de pobles del sud de l’Estat espanyol i per tant els 65.000 nous cornellanencs tenien com a llengua materna el castellà,.

Aquest fet també provoca que els fills i els néts nascuts aquí no comparteixin la llengua familiar amb la del lloc on viuen i utilitzin únicament el castellà en totes les seves relacions i tan sols aprenguin el català a l’escola, com si  es tractés d’una llengua estrangera.

També van constatar que a moltes d’aquestes persones els agradaria utilitzar la llengua que havien començat a aprendre, però no trobaven llocs on l’interlocutor fos catalanoparlant, o els feia vergonya començar a parlar i quedar-se tallats.

Amb tots aquests raonaments, se’ls va ocórrer una manera on els no catalanoparlants poguessin parlar en català de forma planera i senzilla, sense haver d’estudiar, sense professor, sense altres persones que els coaccionessin, i que els servís per donar-los un impuls i una seguretat que els permetria al cap d’un temps poder parlar en català en qualsevol situació.

La manera és la que ara coneixem com a Voluntariat per la llengua. Un catalanoparlant i un que vol practicar la llengua es troben una estona i comparteixen alguna situació  habitual però parlant únicament  en català.

Aquest sistema dóna una confiança en si mateix que fa que al cap d’un temps  hom sigui capaç de dirigir-se a qualsevol lloc en català encara que no el parli correctament.

Els que eren al sopar van començar a escampar aquesta idea i una d’elles va començar a fer de coordinadora i a posar en contacte voluntaris amb aprenents i va ser la que em va dir si jo volia participar-hi. D’aquesta manera vaig començar amb noies sud-americanes que eren les cuidadores de familiars nostres. Des de llavors, ja no he parat de fer aquest voluntariat i cada any he tingut 1 o 2 aprenents de  diverses procedències, edats i sexes.

Aquest projecte es va explicar al Centre de Normalització Lingüística de Cornellà i, des del Consorci per a la Normalització Lingüística, es va fer arribar a la Generalitat de Catalunya, que el va fer seu, i va organitzar la manera d’escampar-lo per  tota la geografia catalana. Actualment, el mdel s’ha estès també a molts altres llocs del món.

L’últim any hem fet una altra modalitat de VxL, que ha consistit que tots els membres de l’Orfeó Catalònia, del qual jo sóc cantaire, hem fet un voluntariat comunitari amb una noia que acaba d’arribar de Santander i que té poc contacte amb gent d’aquí. Això ha fet que en poc temps s’hagi creat una complicitat i un lligam que fa que se senti molt integrada al grup.

 Albert Roig Cunill, voluntari del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Cornellà de Llobregat