Esteu aquí

Reflexions d'un voluntari: complir, preguntar, escoltar, respectar, suggerir...

Sóc voluntari lingüístic i porto més de deu sessions de conversa. Cada setmana em veig una hora amb una persona que aprèn català i que desitja practicar-lo amb algú que ja el parli i li pugui suggerir millores per a l'aprenentatge.

A mesura que han passat els dies i les setmanes no he pogut evitar de fer-me algunes reflexions que poso a l'abast d'altres voluntaris i voluntàries, perquè em contradiguin si no hi estan d'acord, perquè hi afegeixin altres elements -atès que l'experiència és molt rica i permet ser pensada i viscuda des d'angles ben diversos-, o perquè vegin simplement una de tantes maneres concretes de fer-se càrrec d'una tasca tan engrescadora.

1. Complir

No és tan fàcil com sembla, per a persones adultes que tenen diferents requeriments i responsabilitats, complir amb el compromís d'atendre durant una hora setmanal -i durant tres o quatre mesos- una persona que vol aprendre català. Ni tampoc és fàcil per al voluntari aprenent, que pot tenir tantes o més dificultats que l'ensenyant... Em refereixo al fet de presentar-se al lloc i a l'hora on havíem quedat. Hi pot haver un oblit, una obligació ineludible, una dificultat d'accés, un malentès entre les dues persones... Cal preveure les situacions i avisar amb temps. Si no és possible, cal que hi hagi una ràpida presa de contacte amb l'interlocutor voluntari per tal d'excusar-nos o explicar el motiu de l'absència.

Pels comentaris que he sentit d'altres voluntaris, aprenents i ensenyants, aquest aspecte ha causat alguns malentesos que han dut a la fallida de les trobades. A l'inici, les dues persones no es coneixen gaire i si falla algun contacte telefònic o alguna cita, és possible que sigui interpretat per alguna de les dues parts com que l'altra se'n desentén.

2. Preguntar

En què ha de consistir, bàsicament, la nostra intervenció? Jo crec que el que podem fer sempre és preguntar. I gairebé res més. Les preguntes acostumen a ser curtes (si no, resulten molt complicades) i per això és bo que preguntem, és a dir, que parlem poc i que fem parlar molt al nostre interlocutor. Però considero que les preguntes han de tenir dues característiques importants, una que fa referència als temes i l'altra, a la llengua que domina el voluntari aprenent.

Preguntes que no comprometin. Crec que hem de ser discrets i no cercar la polèmica. No hem de fer preguntes que intuïm com a indiscretes, tant si són sobre la persona amb qui parlem, com si són sobre les seves conviccions més pregones (religió, política...) o sobre les seves activitats personals. En tot cas, si apareixen aquests temes, que sigui perquè l'interlocutor vol comentar-los. I fins i tot en aquest cas, és bo no afavorir que el tema es desenvolupi, sobretot per una qüestió d'aprenentatge: quan un tema ens involucra molt, és difícil que atenguem simultàniament al contingut i a la forma, és a dir, a la llengua amb què el transmetem, objectiu bàsic del voluntariat.

Preguntes que s'adaptin al domini lingüístic de l'aprenent. És evident que la conversa ha de córrer pels camins de l'espontaneïtat i que no cal, en principi, seguir cap altra norma que l'esmentada de la discreció. Però crec que no està de més pensar que les preguntes sobre gustos, preferències i costums són les que tenen una resposta més fàcil, ja que amb elles aconseguim que l'interlocutor s'expressi de forma bastant senzilla (m'agrada, m'encanta, prefereixo...) i són molt apropiades per a principiants. Després, les preguntes en què es demana la descripció de llocs o ambients permeten que el voluntari digui què hi ha i com són les coses i els entorns que coneix, sense gaires complicacions verbals. Les preguntes sobre anècdotes o històries passades ja demanen un cert domini dels temps verbals. I les que sol·liciten del nostre interlocutor que doni consells o instruccions sobre algun procediment o que parli a partir d'hipòtesis reclamen un domini encara més elevat de la llengua.

3. Escoltar

És la feina més important. I la més enriquidora. Jo he conegut costums, llegendes i aspiracions d'un país que m'era bastant llunyà. Me les ha explicat el meu interlocutor. Ha fet una llarga pràctica d'exposició oral: de vegades s'aturava, em preguntava com es deia tal o tal cosa, tornava a començar les frases, es passava a la llengua materna per manifestar alguna dificultat... però s'ha dedicat a parlar. I m'ha dit que no li feia res equivocar-se, tornar enrere, que la situació era ideal per aprendre i aconseguir fluïdesa... Alguna vegada jo també li he explicat coses que hi ha i que passen aquí, en el meu entorn. Ho he fet quan ell hi ha estat interessat. Escoltar m'ha permès formular moltes altres preguntes.

Escoltar, sí, és clar. Però, i corregir? A mi m'ha costat escoltar l'aprenent i no aturar-lo per corregir-li errors. És una temptació. Em van dir que no ho fes i no ho he fet. I he fet bé. No és una classe particular sinó una estona de conversa. És clar que l'aprenent sap que li cal més correcció en parlar i que jo li podria dir com s'han de dir moltes coses. Però es desmuntaria la conversa. El que he fet, quan he vist que ell no se'n sortia amb alguna expressió, paraula, verb, etc., ha estat proposar-li discretament una solució, sense donar importància a la intervenció momentània. Però sempre que m'ha preguntat com es diu una cosa, li he donat una resposta. Només una vegada, després de veure que sempre pronunciava les "ce", "ci" com si fossin castellanes, i després de moltes sessions de conversa, em vaig atrevir a dir-li que milloraria molt si pronunciés les ces com si fossin esses.

4. Respectar

La persona que he atès m'ha manifestat diverses vegades que el fet d'aprendre català li ha permès de posar-se en contacte amb altres aprenents, amb voluntaris lingüístics, mestres, etc. I que s'ha sentit atesa, escoltada, valorada. Jo, això, considero que és tan important com l'aprenentatge. Si no passa res advers, aquesta persona sempre veurà amb bons ulls el fet de la llengua catalana. I parlarà català.

No ha estat el meu cas, però pot passar que l'interlocutor algun cop exposi conviccions o maneres de pensar molt diferents de les nostres. Que faci judicis amb els quals no estiguem d'acord. Crec que s'ha de procurar no iniciar la polèmica, pels motius que he dit abans, i buscar punts de conversa en què ens sentim còmodes tots dos. Crec que el respecte mutu pel que fa als judicis de valor és una condició indispensable per a l'èxit d'aquesta experiència. Tinc la convicció que calen moltes més iniciatives que permetin a les persones i als col·lectius nouvinguts incloure's efectivament en cercles on el diàleg i la participació siguin a la base dels seus objectius. Iniciatives que aconseguirien acostar moltes posicions inicialment allunyades.

5. Suggerir

Hi pot haver ocasions en què l'interlocutor demani informació sobre coses que li interessen: llocs on poder informar-se de cursos ocupacionals, llocs pròxims a la ciutat i interessants per conèixer, recursos lingüístics, títols de novel·les per llegir... No hem de desaprofitar l'ocasió d'informar, suggerir, aconsellar fins i tot, quan l'altra persona ens demana un suport que potser va més enllà de la nostra tasca conversacional. Ep!, si podem i si no ens suposa una atenció especialitzada.

Jordi Esteban

He donat aquestes reflexions a la meva companya de conversa i ella ha volgut deixar escrita, també, les impressions de la seva experiència:

Sóc una dona de 36 anys, nascuda a Galícia. Porto dos anys i mig a Catalunya, concretament a l'Hospitalet i, per a mi, les converses que he fet amb el voluntari per la llengua que m'han assignat han sigut d'una gran ajuda, perquè penso que els cursos de Normalització Lingüística tenen una mica de mancança de pràctica oral de la llengua que estem aprenent; la persona amb qui xerro és seriosa, responsable, educada. He après molt, moltíssim, i ha sigut una experiència molt positiva.

N. A.

Afegeix un nou comentari

CAPTCHA
Aquesta pregunta es fa per comprovar que vostè és una persona real i impedir l'enviament automatitzat de missatges brossa.

Voluntariat per la llengua

Voluntariat per la llengua (VxL) és un programa impulsat per la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura i gestionat territorialment pel Consorci per a la Normalització Lingüística. El programa facilita que les persones que tenen coneixements bàsics de català i es volen llançar a parlar-lo, el puguin practicar en un context real i distès i que les que el parlen habitualment no canviïn de llengua innecessàriament. Voluntariat per la llengua s’adreça només a persones majors d’edat. Els participants poden triar entre la modalitat presencial o la modalitat virtual. El compromís mínim de participació és de 10 hores: una hora a la setmana, durant 10 setmanes. A partir de les inscripcions, es formen les parelles lingüístiques, tenint en compte els horaris disponibles i les afinitats dels inscrits.

dl dt dc dj dv ds dg
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
 

separador

separador

Si vols llançar-te a parlar català i el vols practicar de forma natural i distesa
Apunta’t al Voluntariat per la llengua!