Una experiència enriquidora

Avui em trobo amb la Marjori, la meva parella lingüística. Quan engeguem la conversa no podem deixar-la. Els temes no tenen aturador i brollen com salts d’aigua. M’explica coses del seu país d’origen i, quan ho fa, noto l’emoció, l’enyor a la veu, als ulls, al cos sencer.  Jo, que me l’escolto, li assenyalo els contrastos i els punts en comú amb la nostra cultura. Aleshores s’adona que no estem tan lluny i a la cara se li dibuixa un somriure. I em diu com agraeix al Voluntariat per la llengua (VxL) la possibilitat d’aquest acolliment personalitzat. Considera que l’organització de les trobades facilita desenvolupar el sentiment de pertinença. Tot i que la seva llengua materna és el castellà opina que no és suficient per sentir-se integrada, que cal conèixer la llengua del lloc on es viu per sentir que hi pertanys.

M’agrada el que diu i li valoro. Després, fa una petita pausa i segueix. Sembla que tenia ganes de poder-ho dir.

“Aquestes converses em permeten una mirada diferent i parlant, en aquest cas  català, sento que formo part d’aquí, ho sento a dins i veig que se’m dona la mà per  sentir-me a gust i com a casa”.

Ens passem molta estona compartint experiències, gaudim molt i riem. No ens  adonem del pas del temps però, tot i gaudir de la conversa,  ens  hem d’acomiadar i ho fem esperant la propera trobada per seguir parlant.

Montse Margenat, voluntària del VxL del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona